divendres, 28 d’octubre de 2016

Popeye i els poders de l'espinac

Popeye i Brutus al curtmetratge Popeye the Sailor: Beware of Barnacle Bill. (Max Fleischer Cartoon, 25 de gener del 1935)


Les coses poques vegades són allò que semblen, i aquesta és una màxima aplicable també als herois de la nostra infantesa. Quan jo mirava per televisió les aventures d'aquell mariner borni de braços herculis anomenat Popeye, m'enlluernava la forma d'empassar-se, com qui beu a galet en un porró, una llauna sencera d'espinacs que, invariablement, el convertia en una força de la natura capaç d'arreglar qualsevol diferència a mastegots. I, és clar, sempre acabava guanyant després de rebre per totes bandes, igual que el Hulk de la Marvel, un personatge gràcies al que també es podia fer l'associació entre el color verd i la força descomunal. Eren el Samsó de la cultura popular, encara que ells no tenien necessitat d'esperar a què els creixés el cabell per convertir-se en superhomes amb voluntat de poder. Per a lluitar contra els filisteus que els amargaven la vida, en tenien prou amb la transformadora immediatesa que els proporcionava el verd, ja fos mitjançant la ingesta d'espinacs o deixant que el color de la pell, tot d'una, agafés la tonalitat de l'herba. I oh!, en un tres i no res es produïa el miracle.

Coberta de The Incredible Hulk, nº 159 (Herb Trimpe, 1973)

Aquells espinacs enllaunats del Popeye, malgrat tot, jo no els acabava d'entendre gaire. Per a la canalla acostumada a viure en un entorn més o menys rural, la verdura era una cosa ben diferent i mai no anava envasada ni duia etiqueta. Però era igual: benvinguts els espinacs, si menjar-ne  -gairebé sempre amb truita- havia de tenir uns efectes tan colossals.
 
Curtmetratge Popeye the Sailor: The Spinach Oberture (Max Fleischer Cartoon, 7 de desembre del 1935)

El que jo ignorava aleshores és que els espinacs de Popeye (i de retop, els d'unes quantes generacions que, seguint l'heroi, van creure en les seves extraordinàries propietats energètiques) eren el producte d'un error de transcripció que es va aprofitar per incrementar-ne el consum. En efecte, el 1870, el químic alemany Eric von Wolf va fer constar que la quantitat de ferro que contenia l'espinac era de 35 mil·ligrams, quan la xifra real era de 3,5 mil·ligrams per 100 grams. Una errada que va desencadenar tot un mite i que va resultar força oportuna per als productors i venedors de tan preuat aliment. Gràcies al lapsus de von Wolf, la ciutat texana de Crystal City, dedicada a la producció d'espinacs, va retre un homenatge en forma d'estàtua kitsch al nostre mariner i a la verdura que amb tanta fruïció devorava. Tot i que l'equivocació va ser detectada l'any 1937, no va ser fins al 1981 que el British Medical Journal va publicar la dada correcta; és a dir que durant gairebé cinquanta anys, el fals mite de l'espinac va persistir... i sempre hi haurà qui menystingui la potència semàntica d'una coma!
Estàtua de Popeye a Crystal City (Texas)

Altres ciutats nord-americanes també van dedicar-li estàtues amb més o menys bon gust. Una d'elles va ser Chester (Illinois), el lloc natal del creador de Popeye, Elzie Crisler Segar, qui, jugant amb la fonètica del seu cognom, solia acompanyar la signatura amb el dibuix d'una cigarreta. La gènesi de Popeye va ser Thimble Theatre, la tira còmica de Segar al diari The New York Evening Journal, on el mariner hi apareixia per primer cop el 17 de gener del 1929 com a personatge secundari. De fet, la protagonista de les vinyetes del Thimble Theatre era Olive Oyl, l'eterna enamorada de Popeye que, als inicis de la historieta el 1919, era la xicota de Ham.  

Primera aparició de Popeye, el 1929, a la tira còmica de Thimble Theater
Elzie Crisler Segar (1894–1938)

Popeye va caure en gràcia al públic americà, la qual cosa provocà certs canvis i l'aparició de nous personatges que giraven al voltant de la nova estrella, que ja era definitivament ell. Olive va passar a ser el vèrtex passiu del triangle que formaven Popeye i el seu antagonista natural, Bluto, el nom original del qual es va canviar a Brutus per tal de no infringir les normes de copyright quan King Features Syndicates, juntament amb Fleischer Studios, va produir els curtmetratges de la sèrie Popeye the Sailor (1933-1942), adaptacions cinematogràfiques de les vinyetes del diari.

El 1933 apareixia un nou personatge per arrodonir aquell nucli familiar tan poc convencional que formaven Popeye i Olive: Swee'pea (aquí, Cocoliso), un nadó que el mariner rebia en forma de paquet postal i que era la seva rèplica en miniatura. És curiosa la coincidència entre aquesta situació i la del Don Pío de Peñarroya (1947), aquell oficinista atrafegat que no arribava a final de mes i que, malgrat estar cristianament casat amb la inefable Doña Benita, tal com manaven els cànons de l'època, exercia la paternitat amb el seu nebot Luisito. Això vol dir que ni Popeye ni Don Pío tenien descendència pròpia, potser per recalcar una absurda castedat que reflectís, per una banda, l'Amèrica posterior al crack econòmic amb l'amenaça imminent del codi Hays, i per l'altra, l'ambient de sagristia que dominava l'Espanya de postguerra. Devia ser impensable d'imaginar una còpula, ni que fos amb afany reproductiu, entre aquestes parelles tan virtuoses a les que tampoc no es volia privar de l'experiència de fer de pares, encara que postissos.

Popeye, Olive (coneguda també com Olivia i Rosario) i Swee'pea (Cocoliso)

Don Pío i família. Imatge del blog El maravilloso mundo de los tebeos

És possible que, malgrat les obligacions familiars, al cap i a la fi, Popeye hagués de romandre lliure i solter, endrapant espinacs i arreglant el món, per tal de seguir fidel a l'individualisme del personatge original. El matrimoni dels protagonistes hauria suposat una mena de punt final de la història, tal i com acostumava a passar a les pel·lícules de Hollywood, motiu pel que Popeye i Olive van haver de perllongar l'esperit adolescent de la seva relació a través dels anys.

Paradoxalment, afillant una criatura òrfena (que s'assemblava de forma sospitosa al pare adoptiu), van constituir-se en un tipus de família que el conservadorisme ideològic de l'època no hauria acceptat de cap manera si els seus protagonistes haguessin sigut de carn i ossos. Però l'excés de correcció política, de vegades, té incoherències d'aquesta classe: si en el doblatge espanyol de la pel·lícula Mogambo, per exemple, van fer passar per germans una parella d'amants (embolica que fa fort!), en el cas de Popeye i Olive, aquell festeig perpetu esperonat per la rivalitat entre els dos mascles, el van acabar transformant en una mena de proto-comuna hippy. Una circumstància que, de ser-ne prou conscient, cap censor d'aquell temps hauria deixat passar, sobretot quan Popeye era un personatge en qui la canalla s'emmirallava, i un referent que, durant els anys de la II Guerra Mundial, va encarnar l'essència del patriotisme ianqui en canviar el seu vestit habitual per l'uniforme de la Marina nord-americana.

Popeye amb l'uniforme de la U.S. Navy durant els anys de la II G.M.

És clar que, com deia al començament, res no és el que sembla. ¿Qui sap si tot plegat no amagava una capa soterrada de crítica? És més, potser la visió de Segar (i la dels ninotaires que van continuar la seva tasca) transcendia certes banalitats i era bastant més àcida i gamberra del que cabria pensar d'antuvi. No tindria res d'estrany, també passava amb la interpretació que de la realitat de postguerra oferien els dibuixants de Bruguera a través dels seus personatges. Gent com Vázquez, Escobar, Conti, Cifré o l'esmentat Peñarroya retrataven les mancances d'una societat aclaparada per la dictadura, i ho feien a través de vinyetes destinades a tots els públics, en especial a l'infantil. Calia afinar molt el tir per no despertar suspicàcies, però es tractava de la fina venjança dels artistes contra un stablishment que els anorreava i els reprimia, en molts casos, per la seva condició de republicans.

Pel que fa a les intencions subjacents en el personatge de Popeye, hi ha teories que no es poden deixar de banda, com la que sosté que allò que en realitat ingeria o es fumava en pipa el mariner no eren espinacs, sinó cannabis. Tenint en compte que en l'argot de l'època, spinach era una forma d'anomenar la marihuana, la conclusió és més que plausible, sobretot quan sabem de l'existència de cançons com ara The Spinach Song  i  Marijuana, que interpretaven Julia Lee & his Boyfriends a l'interior d'uns bars (antres de perdició, en diria un cursi) on el consum de substàncies estupefaents estava tolerat.

En el fons, i malgrat el menyspreu històric de certes elits per aquest i altres gèneres de la cultura popular, el tebeo (paraula que m'agrada més que còmic) és un transmissor de realitats més o menys ocultes, criticades, subvertides i capgirades. La imatge invertida, el mirall deformador on l'artista ens retrata a tots és el reflex fidel, a la manera valle-inclanesca, del món en què vivim. El paper tradicional del bufó, del comediant, no és altre que el de treure a la llum les vergonyes d'un sistema que el desdenya i al que ell li torna el cop tot mofant-se'n amb un mig somriure.


                     Primer curtmetratge: Popeye the Sailor with Betty Boop (Dave Fleischer, 1933)


12 comentaris:

  1. La potència semàntica d'una coma i la potència crítica dels tebeos i dels dibuixants ninotaires, hereus, com mol bé dius d'aquells bufons i les troupes circenses i de comediants que se'n reien del mort i de qui el vetlla fins i tot a la mateixa cort. I aprofito per reivindicar una magnífica paraula: ninotaire. Qui fa ninots: de drap, de fusta, de fang...; dibuixant-los i caricaturitzant-los; cremant-los al foc. En una sola paraula tenim tots els demiürgs.

    Per no ser repetitiu en les lloances, de l'article en diré que si ens du, com és habitual a la teva riba, a deixar-hi extensos comentaris, serà per alguna raó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Enric. Estic d'acord amb tu: cal reivindicar "ninotaire", una paraula que m'agrada inclús fonèticament. Altres sinònims com dibuixant, caricaturista o il·lustrador són bastant més neutres i no tenen les mateixes connotacions populars ni, com apuntes, el ressò demiúrgic de ninotaire.

      Elimina
  2. Escobar, a qui vaig coneixer, n´estava molt orgullós de la paraula "ninotaire". És curiós aixó de que els personatges de còmic tenien nebots i no fills, com Tarzan que és va trobar al seu fill "Boy" ben literalment caigut d´un arbre.
    Una cosa tinc clara, la poció màgica d´Astèrix està inspirada en els espinacs del mariner.
    Salut!
    Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí, Tarzan i Boy!, com m'he pogut oblidar d'ells?... I encara hi deuen haver molts més "pares" de tebeo amb fills caiguts del cel, de l'arbre o de la bústia.
      Ah, i segurament, la poció màgica d'Astèrix és la reelaboració gal·la dels espinacs ianquis; molt ben trobada la comparació, Miquel!

      Elimina
  3. si va servir per fer menjar espinacs als menuts benvingut l'error, tot i que si el còmic cau en gràcia no hi fa massa el que s'empassi per fer-ho.
    El hulk sempre hem va cridar l'atenció que en la transformació trencava camisa......i mai els pantalons, suposo que tot hauria de créixer en proporció

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lògicament, tot hauria hagut de créixer en la mateixa proporció, però molt em temo que un streaptease integral del senyor Hulk no hagués passat la censura.

      Elimina
  4. Molt bon article, Sícoris. L'aportació més important dels cómics a la cultura popular és la dels súper herois i, sens dubte, Popeye ho era.

    En els cómics, en general, no transcorre el temps, quasi tot roman cristal·litzat, amb glorioses excepcions que trenquen la norma i alhora la visió políticament correcta. El Príncep Valent de l'Hal Foster es va casar, va tenir fills que es van fer grans i ell, amb la seva esposa, va envellir, encara que no gaire. Fins i tot van haver històries protagonitzades exclusivament pel seu fill Arn.

    I moltes més que no dissimulaven ser pares o fills reals com el famós The Phantom on el deure de l'heroi passava de pares a fills o Daniel el travieso o els mateixos Zipi i Zape. O historietes com l'Il Abner de Al Capp on es feia sàtira constant del matrimoni, fos amb fills o nebots, capgirant paradoxalment, com apuntes, les bones intencions.




    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, els tebeos estan plens de famílies que retraten de forma satírica la realitat del moment (Ulises, Cebolleta, Churumbel i els mateixos Zipi i Zape, per exemple). Com que al món del tebeo rarament hi ha marcadors temporals, el temps és una dimensió inexistent. Passin els anys que passin, els personatges no envelleixen i sempre van vestits de la mateixa manera.

      Els herois clàssics del tebeo, tret dels personatges que esmentes -diria que bastant excepcionals-, pertanyen a una altra categoria i, en principi, no es poden permetre el luxe (o la vulgaritat) de tenir una vida domèstica. Són com una mena de sacerdots consagrats a la seva causa que, com a molt, mantenen festejos platònics del tipus Capitán Trueno i Sigrid o Popeye (un heroi molt menys convencional) i Olive. És clar que la censura tampoc no hagués permès avanços eròtics més evidents.

      Elimina
    2. És cert, el Príncep Valent és un cas veritablement excepcional perquè, juntament amb tota l'èpica i les mil i una aventures que l'heroi vivia, la seva vida estava plena de quotidianitat, menjava, dormia, cuinava, es cansava, s'embrutava, es rentava, canviava de vestit, que es trencava i es feia malbé, intentava lligar-se a noies, es va casar, la seva dona va lluir durant un bon temps una panxa d'embarassada la mar de bonica, van tenir un xicot i dues bessones. Els seus inicis són de petitó amb el seu pare, se'ns mostra tota l'educació i els conflictes paterns i filials, com era d'adolescent, de jove i d'home i d'espòs. Era enginyós i l'autor sempre mostra com construeix les seves trampes i artefactes. Fins i tot es deprimeix, és simpàtic i antipàtic. En fi, com pots veure, sóc un enamorat del personatge i de l'obra de Foster, un dels grans sense cap mena de dubtes.

      Elimina
    3. Ja ho veig, ets tot un expert en el Príncep Valent i en l'obra de Foster!

      Elimina
  5. Boníssim!No sabia això de la marihuana i els espinacs! A la Olivia li hauria anat molt bé fer-se una cigarreta, crec que patia anorèxia nerviosa, sempre extremadament prima i amb un punt histèric! Però això ja formaria part d'una altra revisió... i si no la va fer El Vívora com va fer amb Peter Pank, en aquests temps que vivim ara no crec que ningú s'atreveixi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'Olivia, tot i no ser una flapper, representava l'ideal estètic dels anys 20: noies altes, primes i sense formes (una invitació subliminar a l'anorèxia). Un ideal que Moschino va recuperar fa uns anys fent-la protagonista d'un dels seus perfums.

      Malauradament, en aquests temps ningú s'atrevirà a traspassar la frontera de la correcció política i ens perdrem una revisió heavy del personatge de Popeye.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: