diumenge, 2 de juny de 2013

Paraules

Bocca della verità (segle I). Roma,
Santa Maria in Cosmedin


Sembla que, en general, cada cop parlem i escrivim pitjor, i que el lèxic que fem servir es va empobrint fins a quedar reduït a uns pocs mots. Paradoxalment, en èpoques no gaire llunyanes en què la gent no havia tingut tant d'accés a l'alfabetització, la riquesa lèxica del català era molt més gran. Mentre llegia les Històries de mas pagès [1] i les Històries de l'amor pagès [2] de Felip Vendrell, pagès i ceramista del Solsonès, m'adonava de la quantitat de paraules i expressions que hem deixat d'utilitzar, segurament perquè la vida a les ciutats, la imposició de la tecnologia aplicada a les feines del camp i la desaparició de la tradició oral ens han fet oblidar mots com cabaler, garbellar, boll, llorigada o primal.

Tampoc no seria desitjable, com assegura l'Esperanza Aguirre amb el seu humor característic, que instauréssim una neollengua. No, això no: no fos cas que en comptes de dir les coses pel seu nom ens inventéssim termes nous sense solta ni volta, com ara lapao i lapapyp. I ara!... Déu (o qui mani en qüestions com aquestes) ens lliuri de l'arbitrarietat del neologisme absurd que té tan poc a veure amb el concepte logos com amb el prefix neo-. Perquè resulta que el lapao ja és un vell conegut a l'altra punta de món (la qual cosa ens fa concloure que de "neo", més aviat res). I vull suposar que aquesta realitat tangible la devien ignorar les ments pensants del PP, ficats ara a fer de lingüistes aficionats, i esperem que ocasionals, a l'hora de treure's de la màniga un acrònim tan divertit.

El cert, però, és que el veïnatge amb el castellà i la situació de diglòssia que s'acostuma a establir entre dos idiomes de desigual proporció en el nombre de parlants, ha propiciat l'ús en català de mots, expressions i locucions com les següents:

- Reafirmar per refermar: En català existeixen totes dues paraules, però no tenen el mateix sentit, per més que sovint se n'empri una enlloc de l'altra a causa de la concomitància amb el castellà. Així doncs, el significat de reafirmar és, ni més ni menys, tornar a afirmar (com reafirmar-se en una opinió, per exemple). I pel que fa a refermar, el que vol dir és fer més ferm. Per tant, quan d'un producte de bellesa es diu que reafirma la pell, el que es vol expressar en realitat és que la referma.


- * Alevosia és una paraula que en català no existeix, però que per influència del castellà s'acostuma a utilitzar. De fet, la podem sentir habitualment fent part de la parla comuna, i inclús en trobem rastres al llenguatge escrit. Traïdoria podria ser un bon substitut d'aquest barbarisme.
Aquí se'n pot veure un exemple, al titular de la versió digital del diari "Ara Vallès" de dimarts 16 d'agost del 2011.

- * Apretar és un altre mot que, de tant en tant, encara se sent, tot i que sembla que estrènyer i prémer, les equivalències en correcte català, van guanyant terreny.

Respecte d'aquest últim vocable, conec una anècdota (absolutament verídica) que vindria a reforçar la importància, cada com més menystinguda, de les normes d'accentuació i, especialment i pel que fa a aquest cas concret, de l'accent diacrític, que no és altre que aquell que ens permet de distingir parells de paraules que presenten una idèntica morfologia però tenen significats diferents.

L'anèdota a què em refereixo va succeir fa temps, quan es va popularitzar l'ús dels caixers automàtics a bancs i caixes. Una usuària que no feia gaire que havia après com manejar l'artefacte, després d'una estona d'estar remenant botons sense perdre de vista la pantalla, va entrar a l'oficina bancària, i amb una gran alegria al cos va comunicar als empleats que li havia tocat un premi. Els treballadors de l'entitat, astorats, no entenien res. Què vol dir, un premi? D'on ho ha tret això, senyora? I ella: Sí, sí, que ho posa ben clar a la pantalla: Premi!, premi!, premi!... Bé, doncs després d'una estona de discussions que no conduïen a res i d'un diàleg d'allò més surrealista, va resultar que el que hi havia escrit a la pantalla del caixer era: Prémi, l'imperatiu del verb prémer; és a dir: polsi (de polsar), pitgi (de pitjar) o qualsevol altre sinònim que defineixi una acció tan quotidiana.


Il·lustració d'El Roto (Per a qui devia ser, el premi?...)

La importància de l'accent gràfic era fonamental per tal de desfer l'equívoc, a banda de la pronunciació diferent de la vocal, oberta o tancada, segons el significat sigui l'un o l'altre. I tot i que es podria al·legar que el context ja seria un element prou indicatiu a l'hora d'interpretar el sentit del mot, no és menys cert que el costum del sector bancari de regalar estris d'allò més variats per fidelitzar la clientela també pot generar certes ambigüitats. 

Malauradament, les retallades socials i la pèrdua de poder econòmic dels últims temps han dut el verb desnonar i el substantiu derivat, desnonament, a primera plana de tots els diaris, motiu pel que han esdevingut mots d'ús corrent en informatius i tertúlies polítiques de ràdios i televisions. 

Aquesta trista familiaritat a causa de la repetició dels mots  i, més que res, del significat angoixant i cada cop més quotidià que s'hi amaga al darrere, ha propiciat el desterrament dels barbarismes *desahuci i *desahuciar, com havia succeït també amb la parella cumbre/cimera, referida a les reunions de primers mandataris a fi de resoldre (o fer-ho veure) els problemes més apressants de l'economia mundial. Des que el mot cimera va començar a sonar de forma regular, la majoria de catalanoparlants l'hem anat fent nostre; tant, que fins i tot més d'una vegada he sentit alguna persona utilitzar-lo en castellà en frases més o menys d'aquest tarannà: "No hay derecho: por culpa de la cimera han cortado las calles". Gairebé el mateix, però en sentit contrari, és el que passava amb la utilització de paraules catalanes en discursos castellans del tipus: "Hoy plegamos más pronto del trabajo" o "Hemos cambiado las racholas del baño". És el que acostuma a succeir quan dues llengües entren en contacte i conviuen.

Pel que fa a les frases fetes i girs, el veïnatge amb el castellà fa que diguem malament algunes expressions, com ara donar-se pressa enlloc d'afanyar-se; que usem erròniament locucions temporals com en ocasions enlloc de de vegades, i que abusem de pronominalitzacions innecessàries en català, com en els casos de fer-se el sord i caure's a terra, l'equivalent català dels quals és fer el sord i caure a terra

Tampoc no és correcte dir tots els dies o totes les setmanes, sinó cada dia o cada setmana. De la mateixa manera, expressions com sortir pitant són un calc del castellà que tenen igualment la seva correspondència en català, i que estaria bé de revifar: sortir rabent, sortir com un coet o sortir disparat.

Jasper Johns. Lletres  

Altra cosa és fer passar ase per bèstia grossa i emmascarar les paraules perquè sembli que no diuen el que volen dir o que es pretengui causar, a través d'elles, un efecte ampul·lós que acaba resultant ridícul. Els eufemismes de tota la vida, vaja: aquells que no són patrimoni exclusiu de cap llengua en concret perquè totes -o gairebé- els fan servir. Com quan la senyora Sáenz de Santamaría es referia fa un temps al recàrrec temporal de solidaritat en comptes de fer-ho al copagament, que és el que en realitat volia dir. O quan en lloc de parlar de bombardeig es diuen ximpleries com recolzament aeri.  
N'hi ha una que em posa especialment nerviosa per la seva inútil grandiloqüència: Seu parlamentària, que es veu que dóna més prestigi que el ras i curt Parlament. I una altra que em fa gràcia per grotesca és externalitzar, que es fa servir per tal de no pronunciar el tabú que ja és, ara com ara, privatitzar, mot aquest últim que en no tenir gaire bona premsa, cal camuflar com sigui tot utilitzant el recurs de substituir-lo per un altre, encara poc conegut dins del context on s'empra. Es tracta d'un parany lingüístic que no fa més que embullar perquè no té altra funció que ocultar el significat real, massa explícit. És a dir, la utilització del lèxic com a arma per aconseguir que el discurs resulti menys entenedor. O el que és el mateix: el llenguatge al servei de la perversió manipuladora.

Per no parlar dels anglicismes com ponting, vending, cash o càsual (un esdrúixol d'encunyació bastant recent per aquestes terres, que no té res a veure amb la casualitat, sinó més aviat amb la informalitat). O d'allò tan curiós dels vols domèstics, que no significa precisament fer tombs amb l'helicòpter pel terrat de casa o, a tot estirar, pel dels veïns, sinó que és una manera ostentosa i pretesament "cool" (una altra parauleta de moda!) d'anomenar els vols nacionals de tota la vida. Una manera una mica patètica d'usar la llengua com a vehicle, no per a emmascarar la realitat (o potser també), sinó a fi de semblar persones cultes, viatjades i llegides que s'expressen habitualment en anglès, idioma tan interioritzat que pràcticament ha substituït la llengua materna.

És evident que cada llengua té la seva pròpia idiosincràsia, i tot i que l'anglès ha esdevingut la lingua franca dels temps moderns, tampoc no cal anar a la caça compulsiva de l'anglicisme per demostrar no se sap ben bé què. Certament, quan en el nostre idioma hi ha mots de sobres, a més de gran varietat de sinònims, és trist haver de recórrer a equivalents d'altres llengües. 

Per altra banda, però, cal destacar que moltes vegades hi ha girs difícils de traduir perquè no acaben de copsar en tota la seva dimensió el significat original. Una bona mostra d'això és la traducció que van fer a la premsa anglesa d'aquell exabrupte del tinent coronel Tejero durant el lamentable i esperpèntic cop d'estat del 1981: El "se sienten, coño" espanyol i casernari es va transformar, per obra i gràcia dels traductors britànics, en un cortès i flemàtic "sit down, please".

Les paraules: tot un món per explorar que ens donarà la mesura del que som i del que volem ser, i alhora ens definirà com a individus, com a comunitat i com a societat.                                                                                             



 Las palabras

Dales la vuelta,
cógelas del rabo (chillen, putas).
azótalas,
dales azúcar en la boca a las rejegas,
ínflalas, globos, pínchalas,
sórbeles sangre y tuétanos,
sécalas,
cápalas,
písalas, gallo galante,
tuérceles el gaznate, cocinero,
desplúmalas,
destrípalas, toro,
buey, arrástralas,
hazlas, poeta,
haz que se traguen todas sus palabras.

-  Octavio Paz  -



      La Trinca.- Coses de l'idioma (1971)


___________________________________
NOTES:

[1] Felip Vendrell. Històries del mas pagès. La vida rural a través de les estances i els entorns d'una masia catalana.  Grata Lectura, 2000.

[2] Felip Vendrell. Històries de l'amor pagès. Costums i usos amorosos dels pagesos catalans. Grata Lectura, 1998.
                             

14 comentaris:

  1. Un post molt interessant Sícoris. És veritat que, malauradament, avui tothom coneix i utilitza bé la paraula "desnonament". És possible, per tant, recuperar mots legítims que estan quedant arraconats, amb l'ajuda dels mitjans de comunicació.
    Si no et sap greu, comparteixo el post en el Facebook!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Loreto. Penso que els mitjans de comunicació són molt importants, però potser no és l'única via. Tots hi podem posar una mica de la nostra part.

      Pots disposar d'aquesta informació per compartir-la on vulguis. Només faltaria!

      Elimina
  2. Com més ens allunyem del castellà millor i encara que no ho sembli ho fem depressa, doncs no fa masses anys que enchufàvem, teniem alfombres, lates de refresc i molts altres barbarismes.
    I el que trobo pitjor de tot és el fet de reconèixer boda i arena, entre d'altres, dins del nostre idioma estimat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, crec que no es tracta d'allunyar-se, sinó de conèixer quantes més llengües millor, i sobretot i en primer lloc, la pròpia. Quan dues llengües entren en contacte és inevitable que s'influenciïn mútuament; de vegades, aquesta proximitat és enriquidora, però també és fonamental delimitar amb exactitud què pertany a una i què a l'altra, especialment en el cas del català i de totes aquelles llengües que no són precisament majoritàries.

      Elimina
  3. M'encanta el final: i alhora ens definirà com a individus, com a comunitat i com a societat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, icr. Segur que l'ús que fem del llenguatge i la cura que en tinguem diu molt de nosaltres.

      Elimina
  4. Qui té un bon domini del lèxic d'una llengua, té un tresor. He gaudit molt amb aquest recordatori del significat de les paraules que cites. Una que em fa molta gràcia cada cop que la sento és la de "reafirmar" utilitzada, tal com dius, amb el sentit de "refermar". Quan la sento em faig un fart de riure.
    Per cert, ara si vols ser "cool" has de ser un "hipster", si no estàs passat de moda. Aix... sembla que no aprendrem mai! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament, Marion, i no només pel que fa al lèxic, sinó a la sintaxi i a l'ortografia, que també estan molt oblidades.
      Això de "reafirmar" és una traducció literal i instantània del castellà, i com que en català la paraula també existeix (amb un altre significat), la confusió està servida.
      I tens raó: en determinats ambients, si no ets un "hipster" -altrament dit "gafapasta" (coses de la contaminació lingüística!-), no ets ningú.

      Elimina
  5. "Per la tarda, després de les dos, anirem a fer running..." I jo li ventaria dues bufes!

    Per cert, tinc flaca pel Lapao i el món dels naxis. Bé aquella societat matriarcal, perduda als confins orientals de l'Himàlaia, va inspirar el mite de Xangri-La...
    Entre els exploradors, pocs com Joseph Rock, el seu descobridor/transmissor. Un tità que va escriure dues vegades el diccionari dels preciosos ideogrames naxis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ... I jo li'n ventaria altres dues per capsigrany!

      Gràcies a la menció que n'has fet, vinc a descobrir qui era en Joseph Rock i tota la tasca que va dur a terme. Em temo que de Xangri-La només conec quatre tòpics i la pel·licula del Frank Capra. I de l'autèntic lapao, si no és per l'acudit filològic que ens han plantat aquestes ments pensants tan imaginatives, tampoc no en sabria res.
      Sempre ets un pou d'informació, Girbén.

      Elimina
    2. I seria continuar i no acabar mai...

      Quan parlaves de la idiosincràsia de les llengües m'has fet pensar en la meva àvia, que quan era petit em deia: "En català, les coses no es donen, es fan". I si no ho deia bé, em quedava sense petó.

      D'altra banda, volent ser més catalans que ningú, encara se sent a tort i a dret *guixeta, que és un galicisme: el terme correcte és "armariet" (la taquilla només serveix per despatxar bitllets.

      En canvi, hem abandonat les pobres cerilles, que han estat substituïdes per mistos i llumins. I no serà perquè no hi hagi mitges cerilles!

      I encara recordo quan la gent va haver d'abandonar els *pepinos pels cogombres, i s'escandalitzaven d'aquesta paraula tan estranya quan Castella resulta que és plena de "cohombros" i no ho saben.

      D'acord que quaranta anys sense escola catalana fan molt mal, tant com patir una burgesia que s'ha passat al castellà sempre que li ha calgut a la butxaca, però més mal fa no escoltar els avis i deixar que es perdi la tradició oral perquè demanar que llegeixin ja sé que és demanar massa.

      "massa", "gaire" i "prou" ho deixarem per a un altre dia.

      Elimina
    3. És veritat, Enric: si comencem amb els exemples no acabaríem mai. "Donar" petons és com "donar pena" o "donar igual", expressions que no acaben de desaparèixer (molt encertada, per cert, la teva àvia amb aquesta frase que és tota una filosofia).

      Alguns cops en fem un gra massa i ultracorregim en excés: "taquilla" és un mot perfectament acceptat en català. No sé si recordaràs que fa anys es va voler imposar "envelop" perquè "sobre" sonava massa castellà (sense tenir gaire en compte que la primera opció sonava massa francesa). Bé doncs, no va reeixir perquè tothom estava acostumat a dir "sobre" i no hi havia cap raó filològica que justifiqués la substitució.

      "Cerilla", tot i ser correcte, jo no l'he feta servir mai en català: sempre n'he dit "misto". I l'exemple dels "cohombros" és una bona mostra de la familiaritat entre les dues llengües, que vénen del mateix tronc.

      Els quaranta anys d'escola en castellà han propiciat que unes quantes generacions encara ens sentim una mica insegurs quan escrivim en català. I és trist perquè essent la meva llengua materna, l'he après a escriure més o menys bé ja d'adulta, i molts cops encara he de consultar el diccionari i assegurar-me de no caure en el barbarisme (suposo que no sempre ho aconsegueixo). Llegir també ajuda, i per descomptat, parar l'orella a allò que diuen els avis, o recordar-ho, és fonamental.

      I sí, la qüestió de "massa", "gaire" i "prou", millor deixar-la per un altre dia perquè seria llarg...

      Elimina
  6. La veritat és que als ultims temps el coneixement del català ha avançat molt gràcies a l´escola. Fa uns dies vaig veure per televisió "La escopeta nacional" on Saza i Monica Randall parlent al principi de la pel.licula en català... un català horrible plé de castellanades.
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poc a poc la cosa es va normalitzant i cada vegada se senten menys diàlegs com els de "La escopeta nacional" que, per altra part, són una bona mostra sociològica de la realitat d'aquell temps pel que fa a l'ús de la llengua. Perquè la pel·lícula, vista avui, sembla tan actual que espanta, per més que la tecnologia hagi canviat i ja no es venguin porters automàtics. ;-)

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: