dimecres, 7 de novembre de 2012

... I volia ser la Rita Hayworth



Mentre escric això estic sentint Xavier Cugat i la Waldorf Astoria Orchestra. Podria haver-me posat un disc amb cançons de pel·lícules de la Hayworth, però ja és sabut que la que cantava no era ella... i s'ha de reconèixer que no és el mateix (hi ha coses que potser seria millor ignorar per tal de preservar la imatge ideal que ens n'havíem format). 

Tant se val: els sons, ara rítmics, ara cadenciosos de les rumbes, tangos i sambes del Cugat (que era de Girona, per cert) m'han transportat a aquells mons falsament idíl·lics i d'un exotisme de cartró pedra als que -ho confesso- sóc tan aficionada. I ho sóc des que vaig començar a veure cinema clàssic per la tele. Després vindrien els discos recopilatoris de música de pel·lícules, els primers aparells de vídeo amb les primeres col·leccions de pel·lícules i, sobretot, els textos de Terenci Moix, de qui guardava amb veritable fruïció els fascicles que cada setmana oferia La Vanguardia sota el títol Las grandes estrellas del cine (1984). Els vaig fer enquadernar i els he conservat en format de llibre durant tots aquests anys, com qui custodia un preuat tresor, a hores d'ara bastant atrotinat de tantes vegades com me l'havia mirat.

 
Terenci Moix, tan identificat amb la grandeur del Hollyood antic i dels actors que la fàbrica de somnis havia generat, solia explicar que la seva mare s'havia posat de part mentre estava veient Gaslight (Luz que agoniza, 1944) i que va anar de poc que ell nasqués dins la sala, davant la soferta mirada d'una patidora Ingrid Bergman i el gest immutable d'un malvat Charles Boyer. Una autèntica premonició, tenint en compte que el cinema va ser una de les seves passions des que s'hi va començar a refugiar com a espectador infantil en aquelles dobles sessions al cinema del barri, tot intentant fugir de la tèrbola realitat de postguerra que l'envoltava. I és que molt abans de valorar l'aspecte artístic i la particularitat del seu llenguatge, el cinema ha estat el mitjà perfecte per a evadir-se de tot allò que a la vida resulta desagradable, feixuc o anodí. 
                                                                                                                                      

Tot i que jo no pertanyo a la generació del Terenci, va ser en bona part gràcies a ell que em vaig aficionar, no només a veure i apreciar pel·lícules antigues, sinó també a conèixer i admirar aquelles figures plenes de glamour que a ell tant l'havien fascinat. I encara que no em pertoqués generacionalment, les belleses rutilants de la primera meitat del segle XX que veia a la petita pantalla, a les revistes especialitzades i als llibres de cinema, em servien de referent estètic. És clar que m'hauria agradat ser com aquella Rita Hayword de les pel·lícules! Jo, com el juvenil Terenci, també em mirava al mirall i no m'agradava gaire la imatge que em retornava. A més, n'estava fins al capdamunt dels comentaris de les perruqueres que em deien que "això ja no es porta" quan els demanava les ones a l'aigua que lluïa Miss Hayworth, encara que el meu pentinat preferit era el pick-a-boo de Veronica Lake. La cara de les perruqueres, aleshores, ja era tot un poema!... les pobres, no entenien que demanés allò tan démodé en lloc d'entusiasmar-me amb els estils capilars de, posem per cas, Madonna o Ana Torroja. He de dir, però, que tot i que les modes havien canviat, i molt, durant els anys vuitanta hi va haver un efecte revival que va tornar a encimbellar tot aquell imaginari estètic dels 40 i dels 50.       




 Ja el 1972, Herbert Ross havia dirigit Play it again, Sam (aquí, Sueños de un seductor), basada en una peça teatral de Woody Allen (gran admirador, per cert, de Xavier Cugat) i interpretada també per ell. A la pel·lícula, la figura icònica del Humphrey Bogart de Casablanca es materialitzava i s'imposava com a model de la vida del protagonista. Anys més tard, el mateix Allen, ara ja com a director, reprenia la idea de la influència exercida per Hollywood a The purple Rose of Cairo (1986), on enmig de la depressió del 1929 als Estats Units, una noia s'identifica tant amb els personatges cinematogràfics, que acaba travessant la pantalla i vivint una realitat paral·lela dins la ficció. També el cinema europeu es feia ressò de la importància del setè art com a aglutinador de les expectatives de la gent, així com del seu poder a l'hora de donar cabuda a la mitologia, en una revisió contemporània de les deïtats de l'antiguitat clàssica. El 1988, Giuseppe Tornatore va tenir un èxit aclaparador amb l'estrena de Cinema Paradiso, pel·lícula on a través d'un flashback se'ns relata l'evolució d'un poblet italià i del nen protagonista arran de l'arribada del cinema, autèntic catalitzador d'emocions, somnis i coneixements compartits.

Rita Hayworth era una d'aquelles estrelles del cel·luloide que posseïa, en paraules del Terenci Moix: atributos para ingresar en una antología de la belleza, o de aquella conversión de la belleza en artificio que se llamó "glamour" [T. Moix, op. cit.]. Amb una biografia exòtica, segons els paràmetres nordamericans, Margarita Carmen Cansino havia nascut a Brooklyn el 1918 i era filla de dos ballarins: el sevillà Eduardo Cansino (parent de l'escriptor Rafael Cansinos Assens) i la irlandesa Volga Hayworth, que havia format part del Ziegfeld Follies. Els matrimonis de la Rita amb Orson Welles (sota la direcció del qual, el 1948 va protagonitzar una de les seves millors pel·lícules: Lady from Shangai) i, sobretot, amb el príncep Alí Khan van reforçar encara més l'aura mítica de l'actriu, afegint al tòpic de la fúria hispànica l'orientalisme de conte de Les mil i una nits passat pel mirall deformador de Hollywood.


Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, la Hayworth, juntament amb Betty Grable, va ser una d'aquelles pin-up que decoraven les cabines dels avions o els interiors dels tancs dels soldats. Abans havia participat a pel·lícules de sèrie B com Under the Pampas moon (1935) o Trouble in Texas (1937), fins que el 1939 obtenia un paper important a Only angels have wings (Sólo los ángeles tienen alas), de Howard Hawks. A partir d'aquest moment, l'actriu i ballarina d'origen espanyol va començar a despuntar, fins que el 1946 va arribar al zènit de la seva popularitat amb Gilda, dirigida per King Vidor. L'impacte fou tal que, immediatament, Rita Hayworth va ser anomenada The Love Godess mentre la Columbia s'afanyava a promocionar la pel·lícula amb la llegenda: There NEVER was a woman like Gilda!


A Espanya, Gilda va ser etiquetada com a gravemente peligrosa perquè la censura considerava la història, i especialment la protagonista, un mal exemple per a les dones i una font de luxúria per als homes. Això no va fer altra cosa que disparar la imaginació i els destijos reprimits de la població, i en un tres i no res van començar a circular rumors segons els quals a les còpies de la pel·lícula distribuïdes a Espanya s'havia tallat l'escena de l'streptease, que arribava molt més enllà de la coneguda i sensual retirada dels guants. Naturalment, no era cert, però un cop més s'evidenciava que barrejar prohibicions i repressió sexual acostuma a esperonar la fantasia.



A la bellesa, gràcia i lubricitat naturals de la Rita Hayworth, paleses des que l'actriu es va donar a conèixer, calia afegir un altre element que no es podia menysprear: una llarga cabellera pèl-roja que la tradició popular ha considerat sempre un símptoma de provocació i sexualitat descontrolada. 

Segons Eduardo Cirlot al seu Diccionario de símbolos, los cabellos cobrizos tienen carácter venusino y demoníaco [pàg. 118]. Erika Bornay, a la introducció del seu esplèndid estudi La cabellera femenina, ja ens adverteix, citant el psicoanalista Charles Berg, sobre el poder fetitxista dels cabells i la seva importància a l'hora de determinar el procés de selecció sexual. Recalca que a l'imaginari masculí, l'atracció pels cabells està relacionada amb el desplaçament que el subconscient realitza del pèl púbic al pèl capilar. [Bornay, pàgs. 15-16]. De fet, i com continua recordant-nos E. Bornay, la dona pèl-roja com a símbol sexual ens ha deixat heroïnes de la literatura com Nana, la prostituta de la novel·la homònima de Zola, o la sàdica Wanda de Sacher-Masoch

Tampoc la pintura ha restat immune a l'actractiu sensual d'una cabellera vermellosa, i no cal més que fixar-se en les dones pintades per Munch, Klimt, Alma Tadema i D.G. Rossetti, en alguns casos, autèntiques mantis religioses. De la mateixa manera, al cinema dels anys 40, la femme fatale va representar les fantasies sexuals masculines en tant que referent físic imaginat i elaborat per homes; qüestió que, de pas, validava la teoria bíblica sobre la intrínseca maldat femenina. A  aquest respecte, és força reveladora la contundent i famosa escena de la bufetada que Johnny Farrell, el personatge de Glenn Ford, li etziba a Gilda per mirar de demostrar-li qui mana. 

Però per altra banda, aquest model femení, lluny encara de les teories feministes pròpiament dites, sí que presentava una certa independència i una arrogància manifesta envers l'altre sexe que, almenys, el diferenciava d'altres models més complaents i tradicionals.

                                                   
Alma Tadema. Bacant 
Rossetti. L'amant de Fazio  
Edvard Munch. Vampir


La literatura també ens ha donat mostres de la fascinació que les imatges cinematogràfiques han provocat en determinats espectadors. A les primeres albors del cinematògraf, alguns escriptors ja s'interessaven pel nou invent. Temps després, amb la instauració de l'star system, altres autors adequaran el llenguatge del cinema al literari. Tal és el cas de Gómez de la Serna i el seu Cinelandia (1923), novel·la sense gaire argument, però amb la modernitat de l'estil cinematogràfic i la fascinació per l'american way of life que es vivia al Hollywood dels anys vint.  

Rafael Alberti, per la seva part, a més dels deliciosos poemes de Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos (1929), dedicats a actors com Chaplin, Keaton, Laurel i Hardy i Bebe Daniels, va ser autor d'un parell de guions: El gran amor de Bécquer (juntament amb la seva dona, Mª Teresa León) i La dama duende. Esmentaré també el cas de l'escriptor Giménez Caballero i l'avantguardista filmació Esencia de verbena (1930). I, evidentment, no podria deixar de banda l'obra (molt posterior, instal·lada ja dins la cultura pop) de Terenci Moix, amarada tota ella de fetitxes personals i de temes recurrents que, a més del cine, incloïen l'òpera, el còmic i Egipte.

Contemporani de Moix, l'argentí Manuel Puig va escriure l'any 1968 la novel·la La traición de Rita Hayworth, definida per l'estudiosa Carolina Castillo com una narració de la conversa. Puig mostra el deambular de Toto, un noi de La Pampa que viu una existència completament sotmesa a la màgia del cinema i a la figura de la Hayworth. Seduït per les actituds, els comportaments i l'estètica que li ofereix la pantalla, assistim a la relació edípica que estableix amb la seva mare, a qui vol convertir en una rèplica de l'actriu, a la manera del personatge masculí de Vertigo [Hitchcock, 1958] que, obsessionat amb una imatge femenina idealitzada i sublimada, s'entesta a reconstruir-la tot revestint la transformació d'un amour fou amb connotacions patològiques. Freud s'hi hauria fregat les mans!



Davant d'un tipus de cinema arquetípic i buit de continguts ideològics, el més fàcil és contemplar embadalits l'aparença d'unes imatges que atrapen i, alhora, tenen la força de transformar la quotidianitat en quelcom meravellós. Com si es tractés de quixots moderns, els espectadors ens hem deixat seduir per unes modernes novel·les de cavalleries, les aventures de les quals es projecten en un llençol blanc que juga amb llums i ombres. I com li passava al cavaller manxec, possiblement també juguen amb els nostres cervells. 

El més irònic de tot, continuant amb el símil cervantí, és que la ficció davant la que quedem absorts ni tan sols ens retorna a un passat autèntic, sinó que forma part d'una estilització formal que pertany directament al terreny de la fantasia, al regne de la simulació, a la invenció pura i dura. Com les percepcions de Don Quixot

Perquè si hem de ser sincers, al final, resulta que ni ell era Amadís de Gaula ni jo era Rita Hayworth...


     




Bibliografia:

15 comentaris:

  1. Ostres, quin repàs més gran que has fet de la Rita tocant totes les tecles. Perfecte! El que m'ha sobtat és que fos parenta d'en Rafael Cansinos Assens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també em va sobtar, Galderich. El cert és que no ho sabia, i quan vaig trobar la dada, sincerament, vaig flipar. Ja ho diuen, que el món és un mocador...

      Elimina
  2. Una bona repasada a una de les belleses del que podriem dir nou cinema

    ResponElimina
  3. Diuen que Rita Hayworth és la primera bellesa femenina moderna de la pantalla. Li reconec aquesta bellesa però jo era més de l'Ava Gardner. Deuen ser coses d'Èdip. La veritat és que d'aquelles dones del Hollywood fins els primers 50 ens ha quedat una potent imatge. De la mateixa manera que, com afirmes i comparteixo, hem acabat assumint com a propi tot aquell imaginari cinematogràfic sense haver-lo viscut de primera mà, l'impacte d'aquelles actrius ha acabat definint un determinat model de bellesa del qual jo no me'n sé escapar i que no tenen les actrius posteriors (m'agrada molt, com a dona més que com actriu, la Monica Bellucci; però la Bellucci és una bellesa antiga: essència de dona mediterrània). És només un estereotip, ho sé; i crec que ve d'una manera d'interpretar expressionista, provinent del cinema mut. Potser es nota menys en els actors masculins perquè l'home té menys recursos físics (o els utilitza menys), fins que arriba Stanislavski.

    M'estic enrotllant molt, però el cinema, com a fàbrica de mites moderns que és ens pot transportar per camins insospitats. I el de la simulació que menciones n'és el més important. Poques arts són capaces de crear aquesta complicitat entre un costat i l'altre de la pantalla; és capaç de convertir els espectadors en part de la ficció, fins i tot més enllà del "the end", i és capaç de convertir en realitat qualsevol ficció a base d'alimentar somnis. En aquest sentit, molt oportuna la referència al Quixot.

    Sobre "Esencia de verbena", et deixo aquest petit apunt: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/01/esencia-de-verbena-1930.html

    ResponElimina
  4. Per començar, deixa'm dir-te que no considero que t'enrotllis; sempre és un gust llegir qualsevol dels teus textos i comentaris. A més, moltes vegades, hi ha matisos que necessiten ser explicats en tota la seva complexitat. Actualment, però, per alguna estranya raó no escrita, sembla que si no ens sotmetem a la fòrmula telegràfica estàndard ja sóm uns pesats. M'hi nego!

    I fet el meeting, passo a referir-me al que ens ocupa: Crec (i és una opinió molt personal) que la primera bellesa moderna de la pantalla va ser Louise Brooks, que tenia un estil molt diferent al de les seves contemporànies, que encara presentaven reminiscències estètiques molt del segle XIX (Gloria Swanson, Mary Pickford, Lillian Gish...). La Gardner era molta Gardner, i amb tota aquella història dels toreros i el flamenc es va convertir en un mite, potenciat també per la pel·lícula "La comtessa descalça" (molt bona, per altra part, i on tant ella com el Bogart hi lluïen espectaculars).

    Penso com tu: als actors actuals els falta aquella espurna que teníen els del cinema clàssic, i no és únicament una qüestió de bellesa física; potser és la forma expressionista d'interpretar que tu esmentes, i que penso que es donava tant en homes com en dones (ja vaig explicar en l'escrit anterior, "Tànatos", les conseqüències tràgiques derivades de la mort de Valentino, una veritable estrella de primers del XX).

    I és cert, el cinema és potser l'únic art que transporta l'espectador i aconsegueix convertir-lo en part de la ficció. Em va semblar que tot plegat era molt quixotesc.

    Pel que fa a "Esencia de verbena", enllaçaré el teu apunt i l'afegiré a la bibliografia que he posat a sota. Gràcies!

    ResponElimina
  5. Si agafem com a referència el cinema mut, Louise Brooks potser sí que seria la primera actriu a oferir una una imatge i un estil moderns, però quan parlen de la primera bellesa moderna (no ho dic jo) ho fan referint-se a les actrius dels anys 30 i 40. Segurament, la barreja jueva sefardita i irlandesa van afavorir una bellesa diferent.

    Respecte a la Gardner, jo em quedo amb "La noche de la iguana", amb un impressionant duel entre ella, Richard Burton (borratxo durant tot el rodatge, i Deborah Kerr.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si parlem d'actrius del cinema sonor, segurament sí que la Rita deu ser la primera bellesa moderna. Jo havia entès modernitat en general, i per això em referia a la Louise Brooks.

      "La noche de la iguana" també m'agrada molt, i tot i que està basada en un Tennessee Williams i en té tots els elements, sempre m'ha recordat una mica el "Mogambo" de John Ford per l'escenari exòtic i pel trio protagonista: la mateixa Ava, el Clark Gable i la Grace Kelly, una tipologia de personatges, en certa manera, semblant a la de "La noche..." , però sense una Sue Lyon en plena efervescència lolitesca.

      Elimina
  6. El meu pare tenia aquest disc d´en Cugat i també un molt curiòs comprat a Londres de calypsos cantats per Robert Mitchum.
    Encara recordo quan Rita Hayworth va venir al programa d´Iñigo "Directísimo", a la pobre se la veia comfossa, després vaig saber que tenia una malaltia degenerativa.
    Potser "La dama de Shangai" és on millor va quedar la Rita. Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Miquel, els calypsos del Mitchum! També tinc el disc (comprat aquí, no fa gaires anys). És una d'aquelles rareses que, quan les veus, no pots evitar de fer-les teves. M'ha fet gràcia la coincidència!

      També recordo la Rita Hayworth al programa de l'Íñigo, i tothom dient que estava borratxa, que quina vergonya, i al final es va saber què li passava realment.

      Una abraçada.

      Elimina
  7. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  8. "Parece una 'Gilda' " , o aquel "un gordo fatis", mujer de mal vivir o buscona y un eufemismo de obeso de una España muy años posguerra y cincuentona. De pelos y cardados, de ondas hechas al agua, y de frentes rapadas. Muy bueno. Felicitaciones .

    Mi Bis

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cine ha estado tan integrado en la vida cotidiana de la gente que ha generado muchos tópicos como los que mencionas. Tanto en el lenguaje como enlos diferentes usos y costumbres, lo hemos incorporado a nuestro día a día.

      (Y perdona, Mi Bis, porque no sé qué he hecho, que he borrado tu comentario sin querer. Menos mal que se había guardado en el caché y he podido recuperarlo).

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: