diumenge, 7 d’octubre de 2012

Iconografies de Barcelona

 


Quan vaig saber que l'any 1957 l'editorial Seix Barral li havia encarregat a Leopoldo Pomés unes fotos de Barcelona que havien de formar part d'un llibre que no es va arribar a publicar perquè la ciutat que s'hi plasmava era massa "lúgubre i grisa", no he parat fins que he anat a veure l'exposició de vuitanta d'aquelles fotografies a la Fundació Foto Colectania Barcelona (des del 18 de setembre fins al 26 de gener).

Mentre observava les imatges dels diferents barris de la ciutat, amb aquelles figures solitàries de les que molt sovint ni tan sols en veiem el rostre, com si fossin ombres indelebles detingudes en un instant precís; quan em fixava en les persones retratades en actituds quotidianes mentre exerceixen oficis ja desapareguts actualment (enllustradors de botes, manicures a domicili, homes-anunci, fotògrafs ambulants), m'he posat a pensar en el tempus fugit i en les diverses realitats congelades en el temps que han coexistit (i continuen fent-ho) en un mateix espai. És com si hi hagués unes quantes Barcelones paral·leles, superposades o concèntriques les unes respecte de les altres, cadascuna d'elles diferent de la resta, però no obstant, totes formant part d'una única dimensió espaciotemporal.


Leopoldo Pomés. Metro, 1959
Leopoldo Pomés. Barcelona, 1957
       Leopoldo Pomés. Barcelona 1957

Per alguna raó, la visió de fotografies antigues, amb la profunditat que dóna el blanc i negre, em produeix una sensació de déjà vu revestida de neguit i fascinació. Ho atribueixo, almenys parcialment, a la proximitat d'un passat que forma part de la tradició oral que m'han transmès persones properes que l'han viscut. Ho explica molt bé l'Enric H. March al començament del seu apunt Exposicions de tardor i nostàlgia del blog Bereshit. Segons diu, i jo hi estic plenament d'acord, la generació nascuda entre els 50 i els 60 arrossega l'experiència individual i generacional marcada per una etapa del franquisme que va coincidir amb la primera part de la seva vida (infantesa, adolescència, joventud). Però a més, podríem dir que és l'última generació que, a banda d'haver viscut en carn pròpia part d'aquesta època, coneix de primera mà les vivències dels seus ancestres més immediats, condicionades per la duresa de la guerra i l'atonia d'una llarga postguerra amb dictadura inclosa. Aquest contacte vicari amb una realitat no viscuda però sentida una i mil vegades, o viscuda amb la inconsciència dels pocs anys, procipien que les fotos que em retornen a aquesta realitat m'acabin resultant d'allò més evocadores i tremendament familiars.

Potser és nostàlgia d'allò que ha desaparegut definitivament, dissolt en el no-res. Potser és la necessitat de constatar a través de les imatges que les meves referències (empíriques o relatades) no són una entelèquia, sinó que la realitat que les sustenta ha existit. Malgrat tot, tinc clar que la meva postura envers aquell passat d'estretors mentals i materials és absolutament crítica. Però aleshores, com es pot tenir una concepció del passat tan contradictòria, que per una part enyora i per l'altra reprova? La conclusió a què he arribat és que no hi ha una explicació racional. És ben cert que, contemplats des de la distància, el pas del temps acostuma a donar a les fotografies, als objectes antics, una pàtina poètica i una mena d'aura de neorealisme de pel·lícula italiana que no tenien originalment. És a dir, i tornant al cas que ens ocupa, la intenció de Pomés no era poètica ni anava embolcallada en una nostàlgia impossible, que és la sensació que ens produeixen ara les seves imatges, sinó que simplement volia reflectir allò que veia, la immediatesa pura i dura. Ell mateix ho confirma a la conversa que va mantenir amb Eduardo Mendoza i que recull el catàleg de l'exposició:  

Hoy lo que queda en el libro es una imagen de Barcelona muy dura, sin concesiones, con una gran ternura pero en absoluto sentimental. Sin embargo, los personajes, los buenos y los malos, ya pertenecen a un pasado que los unifica y los hace casi indestinguibles. Es otro libro: pasa de lo periodístico a lo poético, porque nos presenta un mundo de ciencia ficción. Un viaje a otro planeta donde continúan pasando las mismas cosas, pero unas cosas que ya no son nuestras.

Com anava dient, la contemplació de les fotografies de Pomés dins una sala d'exposicions moderna i situada a la part alta de la ciutat, m'ha fet donar voltes sobre el pas del temps, els inevitables canvis que es van produint i la multiplicitat de cares que, al llarg dels anys i mitjançant la fotografia, ha anat mostrant la ciutat i els qui l'han habitada. És important analitzar com ens afecta el pòsit que han deixat tots els espais que seguim compartint amb els espectres del passat, i de quina manera aquelles maneres de viure tan diverses han anat conformat la fesomia de Barcelona, de les moltes Barcelones que van existir i que, d'alguna manera, encara perviuen amb unes cicatrius històriques i socials que no s'acaben de tancar. El passat, proper o llunyà, no és tan fàcil d'esborrar, i la línia implacable del temps deixa la seva empremta sobre les generacions futures.


La Barcelona dels barris:

 
Francesc Català Roca

Mercado de San Antonio 1955
Ramon Masats. Mercat de Sant Antoni 1955
Leopoldo Pomés. Tertúlia al carrer
Eugeni Forcano. Barri de Collblanc

La Barceloneta el dia del Corpus de 1915

Oriol Maspons. Maletillas al Poble Sec

Oriol Maspons. Carrer Escudellers







La Barcelona burgesa:


Portada del llibre de L. Permanyer Vides privades de la Barcelona burgesa
Família de la burgesia
L'univers femení de la burgesia entre els segles XIX i XX.

Adolfo Zerkovitz. La Rambla als anys 20
Frederic Ballell. Família burgesa de Barcelona, 1911
© Pérez de Rozas / AFB. Entrada al liceu. 13 de novembre del 1958


La Barcelona desfavorida:

Joan Colom. Raval

Joan Colom. Raval





















 Xavier Miserachs. Emigrants
 Xavier Vallory March. Somorrostro
Eugeni Forcano. Façana
Adolf Mas. Carrer de les Donzelles


La Barcelona de l'espectacle:
Portada d'El Molino. Un segle d'història. L. Permanyer
L. Pomés. Barcelona 1957
Xavier Miserachs
Eugeni Forcano
Mary Santpere i Alady en una representació còmica del Tenorio
Portada del llibre El Molino de Sebastià Gasch
Frederic Ballell. Palau de la Música

Cine Comèdia. Anys 50
Teatre Talia als anys 70

La Barcelona menestral, 
entre el seny i la rauxa:

F. Català Roca. Sastreria El Transvaal al carrer Hospital




F. Català Roca. Davant de la Catedral
Xavier Miserachs

Frederic Ballell. Interior del mercat de Sant Antoni
Mercat del Clot. Fira de Sant Ponç



La Barcelona del poder:
F. Català Roca
Eugeni Forcano
Manel Armengol. Actuació policial contra manifestants,  1976
Eugeni Forcano
Pérez de Rozas. Franco i Porcioles sortint de la Catedral. 1970
Eugeni Forcano
Josep Brangulí

La Barcelona reivindicativa:

 
Barcelona durant la Setmana Tràgica
Barricades a La Rambla 1936

Agustí Centelles. Guàrdia d'assalt. 1936
Pérez de Rozas. Sortida cap al front d'Osca. 1936
Militantes anarquistas y guardias de asalto en la Via Laietana, Barcelona, julio de 1936. AGUSTÍ CENTELLES
Agustí Centelles. Miliciants anarquistes a la Via Laietana. 1936

La Barcelona obrera:
Joan Fuguet. Pescador de Barcelona
Xavier Miserachs
Francesc Català Roca
Treballadores d'una fàbrica del Born el 1918
Treballadors

 La Barcelona republicana:
 
Proclamació de la Segona República

Josep Brangulí. Lluís Companys arribant a Barcelona. 1936
(Foto del bloc Arqueología del punto de vista)
http://2.bp.blogspot.com/-2jxisEeuEHY/Taa0FuFGsxI/AAAAAAAABbg/MJTYsbcGfJ0/s1600/proclamaci%25C3%25B3+de+la+rep%25C3%25BAblica+31+abril.jpg
Proclamació de la República a Barcelona
Rosa Leveroni, bibliotecària i escriptora

La Barcelona moderna, entre la nova cançó i la gauche divine:
Oriol Maspons. Samarretes Tusset Street
Colita. Terenci Moix
Colita. Jaime Gil de Biedma

Lluís Llach, en un concert del 1976, al Palau dels Esports de Barcelona.
Pilar Aymerich. Lluís Llach al Palau d'Esports. 1976
Blasi & Domènech. Festival Folk al parc de la Ciutadella
Actuació dels Setze Jutges

 La Barcelona turística:

E. Forcano. Turista al barri Gòtic
E. Forcano. Barcelona anys 60

Xavier Miserachs       
Eugeni Forcano
WaWas Barcelona. Una visió irònica del turisme de sol i platja



La Barcelona icònica:
E. Forcano. Seguidors del Barça. 1963


Columnes de Montjuïch. 1948
Tibidabo. 1964
Frederic Ballell. Pati de la Generalitat el dia de Sant Jordi

Canaletes, 1910
La Sagrada Família l'any 1953
La Rambla. 1900

10 comentaris:

  1. M'agraden molt les reflexions que fas i el criteri de selecció de les fotos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Xavier. M'alegra molt que t'hagi agradat.
      Salutacions!

      Elimina
  2. Bé, ja et pots imaginar com n'estem, d'acord. En les conseqüències, perquè les causes, com apuntes, no són nítides i suposo que deuen ser diverses i subjectives. Possiblement, la mateixa reflexió que fa Pomés a Mendoza es podria aplicar a la memòria i al record. El nostre cervell processa el record de tal manera que que la imatge realista viscuda es transforma en poètica, o la conforma amb una narrativitat diferent.

    També hi ha un procés extrapolació que és possible que desperti records no processats en el seu moment. Quan miro fotos meves de petit les imatges no són gaire diferents de les que mostren les fotografies de les exposicions: els primers seixantes eren com els cinquantes, i el decorat com el de la postguerra, tot i que en aquell moment no n'érem, evidentment, conscients. Si a les imatges li afegim el relat oral, se'ns poden fer vius patiments i misèries que no hem viscut. Un exemple molt domèstic és allò que dèiem als nostres fills: acaba-t'ho tot que el menjar no es tira.

    I estic d'acord amb tu quan dius que hi ha diverses Barcelones paral·leles, superposades o concèntriques. Precisament, hem coincidit en el temps la Júlia Costa i jo a parlar del Paral·lel arrel de l'exposició que prepara el CCCB, i li comentava l'existència de mirades diferents sobre una mateixa realitat, tot i que crec més en l'existència "real" de més d'una realitat. D'aquesta alteritat en parlo en un article a la revista Tentacles, que sortirà aviat. El tema em sembla apassionant!

    Et deixo l'enllaç de l'apunt de la Júlia. Si no coneixes el seu bloc, t'auguro feina segura perquè escriu molt bé i molt sovint. T'envio a La Panxa del Bou: http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2012/10/el-parallel-dahir-davui-i-potser-de-dema.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em passa igual que a tu: les fotos de quan era petita (finals dels seixantes, primeríssims setantes) són gairebé com les imatges dels cinquantes pel que fa al paisatge urbà, l'actitud de la gent, la roba... Ho vaig pensar en veure l'exposició del Pomés, però finalment no vaig recollir aquesta idea a l'apunt.

      No sé, potser m'equivoco, però em fa l'efecte que avui tot canvia més ràpid; jo ho atribueixo, a més de la necessitat compulsiva de consumir qualsevol cosa, a l'afany de transformació personal i col·lectiva, urbanística i indumentària. És com una fugida cap endavant que no fa més que retornar-nos al mateix punt on érem, però que fa creure que tot avança i ja res no és el mateix (en concret, sobre el tema de la moda, el llibre de la Margarita Rivière "Lo cursi y el poder de la moda" aporta una tesi força interessant a aquest respecte).

      No em perdré l'exposició sobre el Paral·lel del CCCB, ni el teu apunt ni el de la Júlia (gràcies per la recomanació!).

      Per cert, quan surt aquesta revista Tentacles? Em sembla que ja n'havies fet al·lusió en una altra ocasió (ara no recordo quan ni on). Hi col·labores assiduament? Ja m'ho diràs. Penso anar corrent a comprar-la!

      Elimina
    2. És cert; fins a finals dels 60 tot passava lentament. El món s'ha accelerat, i en la societat de consum és on més es nota. Tot es torna obsolet en poc temps. Les coses i les persones. El verb tenir ha substituït al verb ser.

      Ets la segona persona que em parla del llibre de la Rivière. Me l'hauré de mirar :)

      La revista hauria d'haver sortit, però hi ha hagut uns problemes d'edició. És el primer número, així que serà tota una novetat. Serà una revista trimestral i temàtica. El primer està dedicat a la utopia. Estic en el consell d'edició, faig de redactor i també en sóc el corrector: diguem que aquesta és la meva aportació econòmica. Ja t'avisaré quan surti.

      Elimina
    3. Utopia, número 1...
      Jo també estaré atent, Enric...

      Elimina
  3. A més del que dius és fantàstica aquesta classificació que has fet dels clàssics de la fotografia barcelonina. És curiós però podria sortir una exposició i un catàleg magnífics!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La quantitat de fotos que hi ha de Barcelona, a part del valor artísitc i sociològic que tenen per se, donaria per fer més i més classificacions sobre la vida a la ciutat (i se es fa per èpoques, la cosa ja es multiplicaria).
      El problema és que les meves entrades, que ja acostumen a ser llargues, tindrien l'extensió d'El Quixot o de la Bíblia... i la penya potser s'avorriria...

      Gràcies, Galerich. A veure si pica algun editor (ha, ha).

      Elimina
  4. Hola Sícoris!! Molt bona plana, encara que veig una fotografia on diu al peu Xavier Miserachs, i aquesta fotografia es una icone del fotògraf Manel Armengol, titulada "Actuació policial contra manifestants", de l'any 1976, aquí la pots veure: http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=188827&idioma=0&departament=14&canal=15

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Eva. Mil gràcies per la indicació. Tens tota la raó: era un error i ja està corregit.
      Salut!

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: