Viure jugant

Philip Otto Runge.- Els nens Hülsenbeck (1805)

Dia de la Mercè a Barcelona. És un diumenge que, de manera gairebé imperceptible, s'ha allargat fins a convertir-se en dilluns. Sol estiuenc i humitat enganxifosa mitigada pel vent, sempre tan emprenyador. Sóc a la terrassa d'un bar del Paral·lel plena de gom a gom. L'ambient és festiu, de festa major de barri: samarretes al·lusives a la celebració ciutadana, sangria, calamars a la romana, cadires al carrer i gent amunt i avall. Remors de converses que parlen de crisi, de qüestions domèstiques, de referèndum, d'anècdotes personals. Grans riallades, intrascendències de cafè: la realitat sensible de Plató (material, corruptible i canviant).  Però el que atrau la meva atenció són les dues nenes de la taula del davant que, alienes a tot, no paren de moure's, d'aixecar-se i tornar a seure, d'impostar la veu, de simular actituds, de parlar entre elles sobre coses que només elles saben i entenen, d'inventar-se un món paral·lel, com el nom de l'avinguda on ens trobem... De jugar. Jugar instintivament mentre es posa de manifest la realitat platònica intel·ligible -autèntic món de les idees- i una visceralitat ingènua i intuïtiva que jo percebo, sense abandonar la meva condició de simple espectadora, mentre vaig recuperant el sentit d'allò meravellós, el jo arcaic al que al·ludïa André Breton al Primer manifest del Surrealisme: Durant la infantesa, l'absència de qualsevol norma coneguda ofereix a l'home la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora. I això, què té de particular? -se'm podria preguntar-. Tots els nens d'arreu del món, sigui quina sigui la seva procedència, posició social o època viscuda, han jugat sempre. És la seva condició primigènia, una inclinació natural; quasi una obligació. Sí, però observant les nenes de la taula veïna, m'admira la manera d'abstreure's, de fingir com si fossin actrius damunt de l'escenari (ja és coneguda la relació semàntica que algunes llengües estableixen entre els verbs jugar i actuar: jouer en francès, to play en anglès signifiquen amdues coses). I això és justament el que les nenes fan: jugar i actuar, i ho fan sense un teló que emmarqui la seva performance de carrer, sense públic que les aplaudeixi emocionat, sense adonar-se que jo les miro de cua d'ull, fascinada amb l'aparent absurditat del seu joc.  Fan d'actrius, directores, guionistes, escenògrafes i, pel que puc copsar, la seva representació amateur no és del tot improvisada: està basada en algun conte o potser en una pel·lícula. Parlen de vaixells, de gats, de fugir, de ballar, d'un príncep. Com haurien pogut parlar de baobabs, de serps que mengen barrets o de reines que tallen caps. Ho confesso sense embuts: em fan enveja. M'agradaria sumar-me al seu joc, entrar dins el seu univers privat i excloent, ser capaç de no veure ni sentir res més que allò relatiu a la ficció creada per elles. No pot ser: el meu estatus d'adulta no m'ho permet, i segurament, tampoc elles acceptarien que compartíssim unes regles del joc que els pertanyen exclusivament (encara recordo amb nitidesa com em fastiguejaven a mi aquesta mena d'intromissions per part dels adults). Ja no pertanyo al seu món, per més que desitjaria entrar-hi, ni que fos de puntetes, tímidament.  Però la contemplació d'aquest joc infantil m'ha fet reviure sensacions no del tot oblidades. Les he sentit tan properes que estic considerant molt seriosament de prendre'm algun beuratge o alguna galeta que tinguin el poder de reduir el meu tamany. A partir d'aquí, tot serà més fàcil: aniré provant diferents claus per mirar de trobar la que m'obrirà unes portes minúscules, tancades i barrades des de fa massa temps. Si aconsegueixo obrir-les, les traspassaré totes i m'estaré durant molta estona contemplant el que hi ha dins de les estances custodiades amb tant de secret. Després, juro que llançaré la clau ben lluny i que ja no tornaré a tastar mai més cap substància, líquida o sòlida, amb propietats "minimitzadores". D'antídot, ja no en necessitaré. Gràcies. Alice in Wonderland. Il·lustració de John Tenniel

Dia de la Mercè a Barcelona. És un diumenge que, de manera gairebé imperceptible, s'ha allargat fins a convertir-se en dilluns. Sol estiuenc i humitat enganxifosa mitigada pel vent, sempre tan emprenyador. Sóc a la terrassa d'un bar del Paral·lel plena de gom a gom. L'ambient és festiu, de festa major de barri: samarretes al·lusives a la celebració ciutadana, sangria, calamars a la romana, cadires al carrer i gent amunt i avall. Remors de converses que parlen de crisi, de qüestions domèstiques, de referèndum, d'anècdotes personals. Grans riallades, intrascendències de cafè: la realitat sensible de Plató (material, corruptible i canviant). 

Però el que atrau la meva atenció són les dues nenes de la taula del davant que, alienes a tot, no paren de moure's, d'aixecar-se i tornar a seure, d'impostar la veu, de simular actituds, de parlar entre elles sobre coses que només elles saben i entenen, d'inventar-se un món paral·lel, com el nom de l'avinguda on ens trobem... De jugar. Jugar instintivament mentre es posa de manifest la realitat platònica intel·ligible -autèntic món de les idees- i una visceralitat ingènua i intuïtiva que jo percebo, sense abandonar la meva condició de simple espectadora, mentre vaig recuperant el sentit d'allò meravellós, el jo arcaic al que al·ludïa André Breton al Primer manifest del Surrealisme: Durant la infantesa, l'absència de qualsevol norma coneguda ofereix a l'home la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora.

I això, què té de particular? -se'm podria preguntar-. Tots els nens d'arreu del món, sigui quina sigui la seva procedència, posició social o època viscuda, han jugat sempre. És la seva condició primigènia, una inclinació natural; quasi una obligació. Sí, però observant les nenes de la taula veïna, m'admira la manera d'abstreure's, de fingir com si fossin actrius damunt de l'escenari (ja és coneguda la relació semàntica que algunes llengües estableixen entre els verbs jugar i actuar: jouer en francès, to play en anglès signifiquen amdues coses). I això és justament el que les nenes fan: jugar i actuar, i ho fan sense un teló que emmarqui la seva performance de carrer, sense públic que les aplaudeixi emocionat, sense adonar-se que jo les miro de cua d'ull, fascinada amb l'aparent absurditat del seu joc. 

Fan d'actrius, directores, guionistes, escenògrafes i, pel que puc copsar, la seva representació amateur no és del tot improvisada: està basada en algun conte o potser en una pel·lícula. Parlen de vaixells, de gats, de fugir, de ballar, d'un príncep. Com haurien pogut parlar de baobabs, de serps que mengen barrets o de reines que tallen caps.

Ho confesso sense embuts: em fan enveja. M'agradaria sumar-me al seu joc, entrar dins el seu univers privat i excloent, ser capaç de no veure ni sentir res més que allò relatiu a la ficció creada per elles. No pot ser: el meu estatus d'adulta no m'ho permet, i segurament, tampoc elles acceptarien que compartíssim unes regles del joc que els pertanyen exclusivament (encara recordo amb nitidesa com em fastiguejaven a mi aquesta mena d'intromissions per part dels adults). Ja no pertanyo al seu món, per més que desitjaria entrar-hi, ni que fos de puntetes, tímidament. 

Però la contemplació d'aquest joc infantil m'ha fet reviure sensacions no del tot oblidades. Les he sentit tan properes que estic considerant molt seriosament de prendre'm algun beuratge o alguna galeta que tinguin el poder de reduir el meu tamany. A partir d'aquí, tot serà més fàcil: aniré provant diferents claus per mirar de trobar la que m'obrirà unes portes minúscules, tancades i barrades des de fa massa temps. Si aconsegueixo obrir-les, les traspassaré totes i m'estaré durant molta estona contemplant el que hi ha dins de les estances custodiades amb tant de secret. Després, juro que llançaré la clau ben lluny i que ja no tornaré a tastar mai més cap substància, líquida o sòlida, amb propietats "minimitzadores".

D'antídot, ja no en necessitaré. Gràcies.

Alice in Wonderland. Il·lustració de John Tenniel