Dia
de la Mercè a Barcelona. És un diumenge que, de manera gairebé imperceptible,
s'ha allargat fins a convertir-se en dilluns. Sol estiuenc i humitat enganxifosa
mitigada pel vent, sempre tan emprenyador. Sóc a la terrassa d'un bar del
Paral·lel plena de gom a gom. L'ambient és festiu, de festa major de barri:
samarretes al·lusives a la celebració ciutadana, sangria, calamars a la
romana, cadires al carrer i gent amunt i avall. Remors de converses que
parlen de crisi, de qüestions domèstiques, de referèndum, d'anècdotes
personals. Grans riallades, intrascendències de cafè: la realitat sensible de
Plató (material, corruptible i canviant).
Però
el que atrau la meva atenció són les dues nenes de la taula del davant que,
alienes a tot, no paren de moure's, d'aixecar-se i tornar a seure, d'impostar
la veu, de simular actituds, de parlar entre elles sobre coses que només
elles saben i entenen, d'inventar-se un món paral·lel, com el nom de
l'avinguda on ens trobem... De jugar. Jugar instintivament mentre es posa de
manifest la realitat platònica intel·ligible -autèntic món de les idees- i
una visceralitat ingènua i intuïtiva que jo percebo, sense abandonar la meva
condició de simple espectadora, mentre vaig recuperant el sentit d'allò
meravellós, el jo arcaic al que al·ludïa André Breton al Primer manifest del Surrealisme:
Durant la infantesa, l'absència de qualsevol norma coneguda ofereix a l'home
la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora.
I això, què té de particular? -se'm podria preguntar-. Tots els nens d'arreu
del món, sigui quina sigui la seva procedència, posició social o època
viscuda, han jugat sempre. És la seva condició primigènia, una inclinació
natural; quasi una obligació. Sí, però observant les nenes de la taula veïna,
m'admira la manera d'abstreure's, de fingir com si fossin actrius damunt de
l'escenari (ja és coneguda la relació semàntica que algunes llengües
estableixen entre els verbs jugar i actuar: jouer en
francès, to play en anglès signifiquen amdues coses). I això és
justament el que les nenes fan: jugar i actuar, i ho fan sense un teló que
emmarqui la seva performance de carrer, sense públic que les
aplaudeixi emocionat, sense adonar-se que jo les miro de cua d'ull, fascinada
amb l'aparent absurditat del seu joc.
Fan
d'actrius, directores, guionistes, escenògrafes i, pel que puc copsar, la
seva representació amateur no és del tot improvisada: està basada en algun
conte o potser en una pel·lícula. Parlen de vaixells, de gats, de fugir, de
ballar, d'un príncep. Com haurien pogut parlar de baobabs, de serps que
mengen barrets o de reines que tallen caps.
Ho
confesso sense embuts: em fan enveja. M'agradaria sumar-me al seu joc, entrar dins el seu univers privat i
excloent, ser capaç de no veure ni sentir res més que allò relatiu a la
ficció creada per elles. No pot ser: el meu estatus d'adulta no m'ho permet,
i segurament, tampoc elles acceptarien que compartíssim unes regles del joc
que els pertanyen exclusivament (encara recordo amb nitidesa com em
fastiguejaven a mi aquesta mena d'intromissions per part dels adults). Ja no
pertanyo al seu món, per més que desitjaria entrar-hi, ni que fos de
puntetes, tímidament.
Però la contemplació d'aquest joc infantil m'ha fet reviure sensacions no del
tot oblidades. Les he sentit tan properes que estic considerant molt
seriosament de prendre'm algun beuratge o alguna galeta que tinguin el poder
de reduir el meu tamany. A partir d'aquí, tot serà més fàcil: aniré provant
diferents claus per mirar de trobar la que m'obrirà unes portes minúscules,
tancades i barrades des de fa massa temps. Si aconsegueixo obrir-les, les
traspassaré totes i m'estaré durant molta estona contemplant el que hi ha
dins de les estances custodiades amb tant de secret. Després, juro que
llançaré la clau ben lluny i que ja no tornaré a tastar mai més cap
substància, líquida o sòlida, amb propietats "minimitzadores".
D'antídot,
ja no en necessitaré. Gràcies.
Alice in Wonderland.
Il·lustració de John Tenniel
|
