Recordant Dorothy Parker 50 anys després

Dorothy Parker el 1924

 

El 7 de juny de 1967, moria Dorothy Parker a l'habitació de l'hotel Volney de Nova York, on l'escriptora va passar els seus últims temps de solitud i malaltia.

Parlar de Dorothy Parker (1893-1967) és referir-se als ambients bohemis de la Nova York dels anys 20 i a les famoses reunions nocturnes al voltant de la Taula Rodona de l'hotel Algonquin, on es trobaven cada nit escriptors i periodistes en unes tertúlies que han esdevingut mítiques (com veiem, la mundanitat impersonal dels hotels va formar part no només de la vida de la Parker, sinó també de la seva mort).  

El nom de Dorothy Parker remet, sobretot, a la personalitat intensa d'una dona brillant i enginyosa que, a més de bevedora i fumadora empedreïda, va ser profundament àcida en totes les seves manifestacions. I és aquesta acidesa, que també amaga una certa tendresa en la descripció dels seus personatges, el que impregna els relats aplegats a La soledad de las parejas(1): una mirada sarcàstica a la societat, una reflexió desil·lusionada i distant al voltant de l'isolament que s'amaga darrere de l'esplendor de les festes, de les convencions socials i de la superficialitat de les relacions personals. En realitat, la proverbial mordacitat de Parker, juntament amb un ús magistral de l'economia narrativa, no fan altra cosa que posar en evidència la vacuïtat del doble llenguatge i les vileses i servituds que s'entreveuen en les aspiracions d'allò que tan pomposament s'ha definit com el somni americà. La ironia amb què descriu la naturalesa humana tenyeix d'iconoclàstia tot allò que es posa davant del seu objectiu demolidor. I és igualment sarcàstica retratant homes i dones: ningú no s'escapa de la seva ploma esmolada ni de la seva llengua viperina. Ni tan sols ella mateixa resta immune a la pròpia sorna, i una bona mostra d'aquest esperit càustic són les paraules del seu epitafi: «Excuse My Dust».

  Els contes de la Parker destil·len un escepticisme que mai no cau en la desolació ostensible; més aviat s'evidencia a través d'una mena d'amargor humorística que fa que hom la imagini amb un vas de whisky o amb una copa de xampany francès a la mà mentre, amb un riure sardònic, va trinxant les misèries diverses de la societat benestant novaiorquesa, des del racisme més o menys soterrat d'Arreglo en blanco y negro, fins all suïcidi d'Una rubia imponente, passant per la hipocresia d'El señor Durant i per la crueltat classista que traspua La yegua.

Per conèixer totes les arestes d'aquella generació perduda que aplegava autors com Faulkner, Dos Passos, Scott Fitzgerald i Steinbeck, entre altres, cal tenir en compte la desencantada i particular mirada de Dorothy Parker, qui, a banda de la narració breu, també va conrear la poesia, el guió cinematogràfic i la crítica teatral. I sempre va fer-ho amb la mateixa agudesa agredolça i distant que, cinquanta anys després de la seva mort, continua sent el seu tret distintiu més destacat.

 

Caricatura d'Al Hirschfeld: la Taula Rodona de l'hotel Algonquin

_____________

(1)  Dorothy Parker. La soledad de las parejas (relats). Traducció de Carmen Fransi i Jordi Fibla. Ediciones B, 1998.