 |
| Frida Kahlo. Se equivocó la paloma |
Un dels títols previstos per al recull que va acabar anomenant-se Les fleurs du mal era Les lesbiennes. Si Baudelaire es va decidir pel que tots coneixem, no devia ser perquè sí. Algun mecanisme de rebuig instantani s'activava en el moment en què es feia referència a la sexualitat, i molt especialment a la femenina. Quan Gustave Courbet va pintar L'origine du monde, l'obra va romandre oculta durant anys, ja que la visió d'una vulva erigint-se com a protagonista absoluta del quadre no era un tema pictòric que els benpensants acceptessin de grat. El sexe es considerava groller i de mal gust, un assumpte estrictament privat que no era convenient que es difongués.
Ha passat gairebé segle i mig, i les coses continuen, si fa no fa, en el mateix punt. Deu anys enrere es publicava Missa pagesa, el llibre a què pertany el poema Mare Nostra, de Dolors Miquel. Però és ara, just després que l'autora el recités durant la cerimònia dels premis Ciutat de Barcelona el mes de febrer, quan s'ha organitzat tot el rebombori, amb insults contra ella i amb una associació d'advocats cristians pel mig, que l'ha denunciada per considerar que el poema feria els sentiments religiosos de la seva comunitat.
En qüestió de gustos literaris no m'hi ficaré. Hi ha qui prefereix poemes refistolats i qui és partidari del laconisme; qui s'estima més llegir sobre flors i violes i qui es deleix buscant la foscor poètica. Però una de les funcions de la poesia —si és que ho podem expressar en termes de funcionalitat— és ser un agent revulsiu que transmeti, que commogui, que sacsegi les consciències. I el poema de Miquel ho fa. No obstant, se n'ha distorsionat el sentit perquè s'han malinterpretat les paraules; en definitiva, crec que hi ha qui no s'ha llegit el text amb cura suficient. Altra cosa, naturalment, és que el poema no agradi, que tothom és lliure i té el dret a expressar-ho. Els gustos són com els culs: cadascú té el seu.
Al meu entendre, d'aquest assumpte se n'ha fet un gra massa. Tot plegat resulta tan excessiu, tan ridícul, que faria riure si el rerefons no fos massa seriós; preocupant inclús. Potser és un impossible demanar que la gent llegeixi poesia i arribi a capir que, en un poema, l'ús de l'estructura del Pare Nostre només és un recurs estilístic que fins i tot Pablo Neruda va fer servir a Un canto para Bolívar. Ara bé, si la qüestió de fons és que a Mare Nostra s'hi diu cony i vagina, és que tenim un problema. Tal com va declarar la mateixa Dolors Miquel al diari Ara, les paraules són aire: els que les carreguen de prohibicions són els humans. Ben mirat, potser és que de problemes en tenim dos: un de misogínia disfressada de beateria, i un altre de comprensió lectora.
Sense deixar de banda el poema i tot aquest enrenou o brogit de sabres i pudor de resclosit, canvio de registre per fixar l'atenció en la premsa que, tant en català com en castellà, s'ha referit a Dolors Miquel com "la poetessa" i "la poetisa". M'ha sorprès la incorporació del sufix -essa/-isa a un mot: poeta, que designa alhora el masculí i el femení, de la mateixa manera que, per exemple, taxista, espia modista, artista o pirata, que tenen terminació femenina, però serveixen per ambdós gèneres. També es dóna el cas contrari, quan les paraules són intrínsecament masculines, però defineixen igualment la part femenina (conserge, noble, boletaire). És a dir, el que en gramàtica es coneix com a mots de gènere invariable: [aquells] que, tot i mantenir una oposició de gènere, tenen la mateixa forma per al masculí i el femení, i únicament assenyalen el gènere d’una manera indirecta, per mitjà de la concordança establerta amb altres categories nominals, en particular amb l’article. (Gramàtica essencial de la llengua catalana).
Per quins set sous li encolomen aquest "poetessa" a Dolors Miquel, amb tot el que la pobra ja té al damunt? Per una banda, endevino una voluntat —benintencionada, però innecessària— de feminitzar la professió o condició de poeta, tot saltant-se la invariabilitat de flexió de gènere pròpia d'aquesta mena de mots. Per una altra, no obstant, intueixo en aquesta distinció un matís de menyspreu, com si ser poetessa fos quelcom de rang inferior, mancat de la rellevància i el prestigi que s'atorga al poeta. Si admetem que Mare Nostra i Pare Nostre corresponen a categories diferents, acceptem que poeta, tot i la fauna diversa que pul·lula arreu autodenominant-se així, és un mot amb vocació unívoca.
I, ja que hi som, revisem també algunes definicions i mirem de no confondre gènere i sexe.
