The Grand Budapest Hotel.- Wes Anderson

Anit vaig gaudir força amb la nova pel·lícula de Wes Anderson, un divertimento molt ben realitzat i remotament inspirat en El món d'ahir, memòries d'un europeu de Stefan Zweig.

Dic divertimento amb tota la intenció, perquè qui hi busqui aprofondiment històric no l'hi trobarà: The Grand Budapest Hotel és una estilització en forma de pel·lícula trepidant i volgudament manierista. Estèticament és impecable, sobretot pel que fa al tractament del color i a un concepte molt expressionista de representació -més que no pas de recreació en termes realistes- d'una determinada idea de l'Europa central dels anys 30 i de l'estil de vida dels éssers que l'habitaven.

Amb aquest joc de Cluedo coral on hi abunden els cameos, Wes Anderson ens ofereix una doble perspectiva temporal, reforçada visualment a través dels canvis de format de pantalla segons l'època a què correspon la veu narrativa, per mostrar-nos l'evolució d'un hotel de la Jugendstil de principis de segle, transformat en una decadent però deliciosa rara avis, un reducte del passat en plena modernitat dels anys 60, on unes ànimes solitàries comparteixen sostre i i bones maneres mentre cadascú sopa, aïllat dels altres, com ho feien els personatges de Taules separades, la peça de Terence Rattigan que el 1958 Delbert Mann va adaptar al cinema.

 

Els personatges que formen part de l'hotel són tan estrambòtics com les peripècies que protagonitzen, i tot plegat funciona una mica en clau de còmic. De fet, encara que la narració queda delimitada en el temps i en l'espai mitjançant el recurs de la veu en off i dels cartells d'aire retro que ens indiquen si sóm a 1932, 1968 o 1985 (un homenatge més que evident al cinema clàssic), la versemblança també es dilueix entre el cromatisme evocador dels balnearis decimonònics, els viatges amb trens luxosos i els noms de llocs inventats. Així, la República de Zubrowka, l'estat europeu alpí on se situa l'acció, vindria a ser una cosa així com la Tirania dominada pel dictador Bruteztrausen d'El sulfato atómico de Francisco Ibáñez, i la successió d'imatges coloristes i extravagants ens remeten al Dick Tracy de Warren Beatty, a l'Amélie Poulain de Jeunet i, inclús, al Delicatessen de Jeunet i Caro.

                                                                                  

                                                

Fins i tot la iconografia nazi de la pel·lícula és pura estilització referencial, la qual cosa no significa que no hi hagi algun cop amagat/picada d'ullet com per exemple, la destrucció, com si fos una rampoina, d'un quadre eròtic d'Egon Schiele -considerat per l'aparell de poder nazi com un dels representants de l'art degenerat-, l'única funció del qual consistia a tapar el forat deixat per una obra renaixentista d'incalculable valor que ha estat robada.

La peculiar iconografia nazi ideada per Wes Anderson

Com a antecedents cinematogràfics del gènere de robatoris, Wes Anderson és deutor de clàssics com La pantera rosa (Blake Edwards) i Rufufu (Mario Monicelli). Però també ho és de pel·lícules com La gran evasió de Preston Sturges i tants altres referents que li serveixen per fornir les escenes del presidi i la fugida.  

Dins del capítol d'influències, la magnificència de l'hotel i els elements de comèdia desenfadada ens retornen als espais meravellosament kitsch d'aquells musicals de Fred Astaire i Ginger Rogers que van servir de distracció a l'Amèrica de la depressió. La figura de l'alma mater del Budapest, Monsieur Gustave H., amb un refinament tan exacerbat que el fa usar compulsivament el perfum Eau de Panache (en francès, "avoir la panache" vol dir "estar radiant"), ens fa pensar de seguida en un món luxós, irreal i perdut on es ballava despreocupadament el Continental; és l'esperit enjogassat i elitista de les comèdies "de portes" d'Ernst Lubitsch, farcides de diàlegs espurnejants. 

D'igual manera, trobem plans que homenatgen Hitchcock i les escenes a la neu del seu primer The man who knew too much del 1934, i de l'arxiconeguda i copiadíssima escena de North by Northwest que succeeix al Mont Rushmore. No se n'escapa tampoc David Lynch ni el personatge de Bobby Peru que interpretava Willem Dafoe a Corazón Salvaje (Wild at Heart). Gairebé un quart de segle després, Dafoe encarna Jopling, un malvat d'aspecte escardalenc i ferotge que vindria a ser una paròdia d'aquell temible Bobby Peru del 1990.
                      

Willem Dafoe / Jopling (2014)

W. Dafoe / Bobby Perú (1990)

Quan la tragèdia marca la història de la humanitat, l'art pot representar aquesta realitat de diverses maneres. El to irònic de comèdia que impregna The Grand Budapest Hotel s'aproxima més al món aristocratitzant d'Agatha Christie, com anticipa el cartell de la pel·lícula, amb el dramatis personae degudament catalogat i emmarcat, que no pas a la crítica social de Robert Altman a Gosford Park o a la nostàlgica revisitació de la infantesa, "reducte de l'edat d'or" de Zweig. 

 

Wes Anderson reflecteix a la seva manera la nostàlgia de l'escriptor vienès per l'Imperi Austrohongarès i la desolació per la "derrota de la civilització". I ho fa tenint més en compte la ficció que allò que podríem anomenar la realitat en termes estrictes: ja hem vist unes quantes autoreferències cinematogràfiques que ho palesen, i és així com cal prendre's aquesta pel·lícula, com el pàl·lid reflex d'una part de la història del segle XX, explicat com l'aventura d'un parell d'amics amb ressonàncies quixotesques i amb uns noms tan simbòlics con Zero i Gustave H.: un refugiat no ningú i un petimetre que du com a cognom una inicial. La seva peripècia esbojarrada i inversemblant, com en el cas del cavaller manxec i el seu escuder, no està exempta d'un cert to crepuscular i melangiós que Anderson embolcalla com si fos un pastisset de Mendl a ritme de balalaica.

FITXA DE LA PEL·LÍCULA

• Direcció: Wes Anderson.
• Guió: Wes Anderson i Hugo Guinness (inspirat en l'obra de Stefan Zweig).
• Producció: Jeremy Dawson.
• Fotografia: Robert D. Yeoman.
• Música: Alexandre Desplat.
• Muntatge: Barney Pilling.
• Actors: Ralph Fiennes, Toni Revolori, F. Murray Abraham, Mathieu Amalric, Adrien Brody, Willem Dafoe, Jeff Goldblum, Harvey Keitel, Jude Law, Bill Murray, Edward Norton, Tilda Swinton, etc.
• Any de producció: 2014