Viure jugant

Philip Otto Runge.- Els nens Hülsenbeck (1805)

Dia de la Mercè a Barcelona. És un diumenge que, de manera gairebé imperceptible, s'ha allargat fins a convertir-se en dilluns. Sol estiuenc i humitat enganxifosa mitigada pel vent, sempre tan emprenyador. Sóc a la terrassa d'un bar del Paral·lel plena de gom a gom. L'ambient és festiu, de festa major de barri: samarretes al·lusives a la celebració ciutadana, sangria, calamars a la romana, cadires al carrer i gent amunt i avall. Remors de converses que parlen de crisi, de qüestions domèstiques, de referèndum, d'anècdotes personals. Grans riallades, intrascendències de cafè: la realitat sensible de Plató (material, corruptible i canviant).  Però el que atrau la meva atenció són les dues nenes de la taula del davant que, alienes a tot, no paren de moure's, d'aixecar-se i tornar a seure, d'impostar la veu, de simular actituds, de parlar entre elles sobre coses que només elles saben i entenen, d'inventar-se un món paral·lel, com el nom de l'avinguda on ens trobem... De jugar. Jugar instintivament mentre es posa de manifest la realitat platònica intel·ligible -autèntic món de les idees- i una visceralitat ingènua i intuïtiva que jo percebo, sense abandonar la meva condició de simple espectadora, mentre vaig recuperant el sentit d'allò meravellós, el jo arcaic al que al·ludïa André Breton al Primer manifest del Surrealisme: Durant la infantesa, l'absència de qualsevol norma coneguda ofereix a l'home la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora. I això, què té de particular? -se'm podria preguntar-. Tots els nens d'arreu del món, sigui quina sigui la seva procedència, posició social o època viscuda, han jugat sempre. És la seva condició primigènia, una inclinació natural; quasi una obligació. Sí, però observant les nenes de la taula veïna, m'admira la manera d'abstreure's, de fingir com si fossin actrius damunt de l'escenari (ja és coneguda la relació semàntica que algunes llengües estableixen entre els verbs jugar i actuar: jouer en francès, to play en anglès signifiquen amdues coses). I això és justament el que les nenes fan: jugar i actuar, i ho fan sense un teló que emmarqui la seva performance de carrer, sense públic que les aplaudeixi emocionat, sense adonar-se que jo les miro de cua d'ull, fascinada amb l'aparent absurditat del seu joc.  Fan d'actrius, directores, guionistes, escenògrafes i, pel que puc copsar, la seva representació amateur no és del tot improvisada: està basada en algun conte o potser en una pel·lícula. Parlen de vaixells, de gats, de fugir, de ballar, d'un príncep. Com haurien pogut parlar de baobabs, de serps que mengen barrets o de reines que tallen caps. Ho confesso sense embuts: em fan enveja. M'agradaria sumar-me al seu joc, entrar dins el seu univers privat i excloent, ser capaç de no veure ni sentir res més que allò relatiu a la ficció creada per elles. No pot ser: el meu estatus d'adulta no m'ho permet, i segurament, tampoc elles acceptarien que compartíssim unes regles del joc que els pertanyen exclusivament (encara recordo amb nitidesa com em fastiguejaven a mi aquesta mena d'intromissions per part dels adults). Ja no pertanyo al seu món, per més que desitjaria entrar-hi, ni que fos de puntetes, tímidament.  Però la contemplació d'aquest joc infantil m'ha fet reviure sensacions no del tot oblidades. Les he sentit tan properes que estic considerant molt seriosament de prendre'm algun beuratge o alguna galeta que tinguin el poder de reduir el meu tamany. A partir d'aquí, tot serà més fàcil: aniré provant diferents claus per mirar de trobar la que m'obrirà unes portes minúscules, tancades i barrades des de fa massa temps. Si aconsegueixo obrir-les, les traspassaré totes i m'estaré durant molta estona contemplant el que hi ha dins de les estances custodiades amb tant de secret. Després, juro que llançaré la clau ben lluny i que ja no tornaré a tastar mai més cap substància, líquida o sòlida, amb propietats "minimitzadores". D'antídot, ja no en necessitaré. Gràcies. Alice in Wonderland. Il·lustració de John Tenniel

Dia de la Mercè a Barcelona. És un diumenge que, de manera gairebé imperceptible, s'ha allargat fins a convertir-se en dilluns. Sol estiuenc i humitat enganxifosa mitigada pel vent, sempre tan emprenyador. Sóc a la terrassa d'un bar del Paral·lel plena de gom a gom. L'ambient és festiu, de festa major de barri: samarretes al·lusives a la celebració ciutadana, sangria, calamars a la romana, cadires al carrer i gent amunt i avall. Remors de converses que parlen de crisi, de qüestions domèstiques, de referèndum, d'anècdotes personals. Grans riallades, intrascendències de cafè: la realitat sensible de Plató (material, corruptible i canviant). 

Però el que atrau la meva atenció són les dues nenes de la taula del davant que, alienes a tot, no paren de moure's, d'aixecar-se i tornar a seure, d'impostar la veu, de simular actituds, de parlar entre elles sobre coses que només elles saben i entenen, d'inventar-se un món paral·lel, com el nom de l'avinguda on ens trobem... De jugar. Jugar instintivament mentre es posa de manifest la realitat platònica intel·ligible -autèntic món de les idees- i una visceralitat ingènua i intuïtiva que jo percebo, sense abandonar la meva condició de simple espectadora, mentre vaig recuperant el sentit d'allò meravellós, el jo arcaic al que al·ludïa André Breton al Primer manifest del Surrealisme: Durant la infantesa, l'absència de qualsevol norma coneguda ofereix a l'home la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora.

I això, què té de particular? -se'm podria preguntar-. Tots els nens d'arreu del món, sigui quina sigui la seva procedència, posició social o època viscuda, han jugat sempre. És la seva condició primigènia, una inclinació natural; quasi una obligació. Sí, però observant les nenes de la taula veïna, m'admira la manera d'abstreure's, de fingir com si fossin actrius damunt de l'escenari (ja és coneguda la relació semàntica que algunes llengües estableixen entre els verbs jugar i actuar: jouer en francès, to play en anglès signifiquen amdues coses). I això és justament el que les nenes fan: jugar i actuar, i ho fan sense un teló que emmarqui la seva performance de carrer, sense públic que les aplaudeixi emocionat, sense adonar-se que jo les miro de cua d'ull, fascinada amb l'aparent absurditat del seu joc. 

Fan d'actrius, directores, guionistes, escenògrafes i, pel que puc copsar, la seva representació amateur no és del tot improvisada: està basada en algun conte o potser en una pel·lícula. Parlen de vaixells, de gats, de fugir, de ballar, d'un príncep. Com haurien pogut parlar de baobabs, de serps que mengen barrets o de reines que tallen caps.

Ho confesso sense embuts: em fan enveja. M'agradaria sumar-me al seu joc, entrar dins el seu univers privat i excloent, ser capaç de no veure ni sentir res més que allò relatiu a la ficció creada per elles. No pot ser: el meu estatus d'adulta no m'ho permet, i segurament, tampoc elles acceptarien que compartíssim unes regles del joc que els pertanyen exclusivament (encara recordo amb nitidesa com em fastiguejaven a mi aquesta mena d'intromissions per part dels adults). Ja no pertanyo al seu món, per més que desitjaria entrar-hi, ni que fos de puntetes, tímidament. 

Però la contemplació d'aquest joc infantil m'ha fet reviure sensacions no del tot oblidades. Les he sentit tan properes que estic considerant molt seriosament de prendre'm algun beuratge o alguna galeta que tinguin el poder de reduir el meu tamany. A partir d'aquí, tot serà més fàcil: aniré provant diferents claus per mirar de trobar la que m'obrirà unes portes minúscules, tancades i barrades des de fa massa temps. Si aconsegueixo obrir-les, les traspassaré totes i m'estaré durant molta estona contemplant el que hi ha dins de les estances custodiades amb tant de secret. Després, juro que llançaré la clau ben lluny i que ja no tornaré a tastar mai més cap substància, líquida o sòlida, amb propietats "minimitzadores".

D'antídot, ja no en necessitaré. Gràcies.

Alice in Wonderland. Il·lustració de John Tenniel

"El Caso": crònica social en negre

Amb motiu del 60è aniversari de la publicació del primer número de la revista El Caso l'11 de maig de 1952, el periodista Juan S. Rada, que fou director del setmanari, ha publicat un llibre per commemorar-ne l'efemèride.

La gènesi d'El Caso va ser una  secció del diari vespertí Madrid que narrava successos sota el títol genèric "El caso de...", nom que, com recorda Rada, es va basar en els títols de les novel·les d'Earle Stanley Gardner protagonitzades per l'advocat Perry Mason (curiosament, Gardner també va col·laborar al diari San Francisco Examiner com a "expert en delictes" escrivint les cròniques del judici contra Burton W. Abbott per l'assassinat de Stephanie Bryan, un dels casos d'assassinat més mediàtics de finals dels cinquanta a Califòrnia). De resultes de l'èxit popular de la secció, va acabar convertint-se en un setmanari independent: El Caso, dirigit els primers anys per Eugenio Suárez.

Però contextualitzem dins la seva època l'aparició d'aquest exitós setmanari que es va estendre en el temps durant 35 anys (en efecte, el darrer número va aparèixer el 29 d'agost del 1987).   

Erle Stanley Granger. Portada pulp

Alguns historiadors s'han referit a la dècada dels 50 a Espanya anomenant-la "dècada frontissa" perquè, malgrat que el país va quedar exclòs del Pla Marshall, la seva posició com aliat dels Estats Units en la política de defensa contra el bloc soviètic va afavorir les condicions econòmiques d'un país depauperat per la guerra civil, motiu pel que es considera que aquells anys van significar una barrera que marcava un abans i un després dins l'evolució històrica, política i econòmica espanyola. Però no ens enganyem: el comú dels habitants continuava  sumit en aquell ambient deprimit que el desastre bèl·lic primer, i l'autarquia material i mental després, havien propiciat. Amb aquesta premissa, les condicions en què es podia desenvolupar la premsa eren ben minses, especialment a partir de l'entrada en vigor de la Llei de Premsa promulgada el 1938, que sotmetia qualsevol informació al control d'una fèrria censura i atorgava tot el poder de selecció i difusió de notícies a l'Estat, únic garant del bé comú i de l'ordre, juntament amb l'Església, institució amb la que va signar un Concordat el 1953. La posterior Ley de Prensa e Imprenta del 1966 (més coneguda com la Llei Fraga) va voler donar una aparença d'aperturisme i llibertat que tampoc no es corresponia amb la realitat. 

El Caso va néixer emmarcat en aquest context polític i socio-econòmic, i la seva particular fita va ser atrevir-se amb una temàtica, la dels successos, absolutament prohibida per un règim que pretenia amagar tot allò que no validés la propaganda nacional-catòlica, on només hi havia lloc per a "adhesiones inquebrantables" i una pau de cementiri. En un país on oficialment no hi passava res, tot aquell seguit de crims que El Caso narrava amb una prosa alhora artificiosa i barroera, no es podia escapar de la censura, igual que, de fet, qualsevol altra publicació. Era impensable carregar gaire les tintes amb descripcions massa realistes ni deixar entreveure les moltes fisures que el règim presentava. Així doncs, durant els inicis, tenien prohibit de publicar més d'un crim a la setmana, per la qual cosa miraven d'omplir la revista amb curiositats diverses, catàstrofes naturals i robatoris.

El públic, seguint la tradició de la literatura folletinesca del segle XIX i de la narrativa oral de fets reals o llegendaris, va acollir amb ganes la nova publicació, i mentre s'assabentava de les desgràcies alienes, allunyava els fantasmes de les misèries pròpies tot comparant-se amb aquells que encara tenien pitjor sort, i satisfent així les ànsies de morbo, tremendisme i sensacionalisme que semblen connaturals a l'espècie humana (i només cal fer una ullada a l'actual graella televisiva). 

 

 

 

 Durant els anys 50, i gràcies a El Caso, van fer furor històries com la d'El Jarabo, personatge que va recrear de manera magistral el recentment desaparegut Sancho Gracia en un capítol de la sèrie La huella del crimen, dirigit per Juan Antonio Bardem. A la mateixa sèrie també s'hi relatava El caso de las envenenadas de Valencia, crònica dels darrers anys de la vida de Pilar Prades, una d'aquelles noies que "anaven a servir" a les cases de les capitals, amb la peculiaritat d'haver estat la darrera dona executada pel franquisme allà per l'any 1959 (vicissituds de les que es feia ressò el setmanari amb el seu peculiar estil). L'episodi, esplèndidament adaptat i interpretat, el va dirigir Pedro Olea i té el plus de comptar amb música de Lluís Llach. 

                                                              

 

Altres casos que tothom va seguir massivament van ser el de la nena màrtir de Manresa, que va morir per salvaguardar la seva virginitat i es va convertir en una mena d'heroïna nacional, encara en procés de beatificació; l'insòlit i truculent afer de la mà tallada, en què una marquesa excèntrica va voler conservar com a relíquia la mà de la filla morta, i l'assumpte del cadàver emparedat d'una dona, trobat el 1956 a una casa que havia estat requisada pel Partit Comunista a l'època de la guerra civil, detall aquest que li va venir de perles al règim per carregar-li les culpes a l'enemic vençut, tot i que els informes forenses asseguraven que la mort s'havia produït uns set anys enrere. Així ho explicava El Caso:
  

[...] se trataba de una joven de excelente familia, encarcelada por los rojos, y de quién enamoró uno de los dirigentes de las organizaciones marxistas. Pudiera ser que por una fría decisión de alguna de aquellas caricaturas de tribunales que se formaron en dicha época, la mujer fuera condenada y ejecutada, ocultando después su cadáver por temor a las represalias del enamorado. [Juan S. Rada, op.cit., pàg. 23].  

Segons Juan S. Rada, "una explicación con todos los tintes de haber sido elaborada por la autoridad para su inserción obligatoria, como era norma habitual en determinadas ocasiones" [op. cit. pàg. 23]. No obstant, malgrat les justificacions que Rada dóna (i en dóna unes quantes), el cert és que el setmanari va fer-li el joc a la dictadura sense deixar ni una mínima escletxa a la crítica social o, si més no, als dobles sentits, cosa que sí que feien altres publicacions, amb totes les conseqüències que això suposava.

Naturalment, mai no eren notícia les execucions dels condemnats a mort per causes polítiques. Només quan el règim era a punt d'extingir-se —almenys nominalment—, el procés de Burgos i l'ajusticiament de Salvador Puig Antich van ocupar portades amb la informació absolutament esbiaixada segons les conveniències d'un franquisme que va morir matant. Pel que fa a l'afer d'aquest últim, la portada d'El Caso mostrava el rostre de Puig Antich al costat d'un altre rostre identificat com el de Heinz Chez, de nacionalitat polonesa, acusat de matar un guàrdia civil. La idea era presentar-los tots dos com a delinqüents comuns, quan la realitat és que Puig Antich era un activista polític, i l'altre, un ciutadà de l'Alemanya de l'Est, segurament fugit o expulsat del teló d'acer (mai no s'ha aclarit del tot què hi feia per aquestes contrades). Després s'ha sabut que el seu nom autèntic era Georg Michael Welzel i que per tal de fer-lo aparèixer amb un aspecte més ferotge, els dibuixants d'El Caso van retocar la seva fotografia afegint-li un bigoti que li enduria els trets facials i unes grenyes que, per a les mentalitats més conservadores de l'època, eren un motiu més de sospita (i això que encara no s'havia inventat el Photoshop...). Segurament, a algun funcionari d'aquell franquisme ranci, "Heinz Chez" li devia semblar que sonava prou polonès com per donar veracitat al nom i, per extensió, a tota la història. I no és gens estrany, atès que l'únic que coneixia de l'estranger una gran part de la població eren les pel·lícules americanes doblades al castellà, les novel·letes d'Agatha Christie que publicava l'editorial Molino (amb aquells noms tan anglesos traduïts matusserament a l'espanyol) i les sueques que perseguia Alfredo Landa. 

Tot aquest desgavell informatiu, policial i judicial, que va acabar amb l'execució dels dos nois aplicant-los el garrote vil, el van reflectir Els Joglars a la polèmica i accidentada obra teatral  La torna (1977).

Heinz Chez, versió El Caso / L'autèntic Georg Michael Welzel

 

La crònica de successos, que en un primer moment el poder s'havia pres com una possible amenaça, va acabar sent un aliat que, amb els anys i amb l'excusa de l'aperturisme, va inundar els quioscos de sang i fetge i també d'uns titulars patèticament groguencs que només es podien llegir en clau d'humor. Amb el temps, el setmanari va adoptar un registre cada cop més esperpèntic, sense perdre mai el doble objectiu: vendre molts exemplars i focalitzar la culpa dels mals de la societat en uns dolents de manual, estigmatitzats per tota la gent "de bé". 

Un dels casos més famosos (i també més flagrants) va ser el d'El Lute, un quinqui d'un barri marginal de Madrid (responsable, a més de robar gallines, de la mort d'un joier durant un atracament), que es va escapar diverses vegades de la presó i a qui, justament per haver gosat burlar l'autoritat, es va convertir en un autèntic enemic públic, un delinqüent perillosíssim buscat pertot arreu. Les seves detencions es publicitaven com si amb El Lute a la garjola s'acabessin tots els mals del món. I com si la Guàrdia Civil fos un compendi amb tricorni de Sherlock Holmes, Hércule Poirot i James Bond.

Tot plegat va acabar convertint El Lute en un dels personatges més coneguts del país, odiat per uns i admirat per altres. Durant la seva llarga estada a la presó va tenir temps d'estudiar la carrera de Dret i, ja convertit en advocat i un cop obtinguda la llibertat, l'antic quinqui va concedir un munt d'entrevistes on explicava els seus difícils origens i una visió del que havia estat la repressió franquista en un ambient dapauperat i sense esperança, visió que el règim, internament, també reconeixia, tot i que en feia la seva pròpia interpretació, d'allò més cínica, com si situacions d'aquest tipus sorgissin per generació espontània. Carmen Martín Gaite, al seu assaig Usos amorosos de la postguerra española, recull una sèrie de paràgrafs d'un manual reservat exclussivament a autoritats: La moralidad pública y su evolución (1944). En un d'ells s'hi diu: 

... y entre las ruinas las gentes se amontonan aprovechando ansiosamente una sola habitación para albergarse cuatro o cinco familias, buscando refugio en sótanos o cuevas de tierra y durmiendo en repugnante mezcolanza de sexos y edades. La miseria es tan enorme que difícimente se puede explicar. Sin muebles, sin vestidos, casi sin comida: así viven muchos miles de almas en las afueras de Madrid, dedicados a la busca, a la ratería y a la mendicidad, depauperados y recelosos. Masa en la que se ceba la tuberculosis y que espera siempre la convulsión social o política que le permita dar satisfacción a los anhelos de disfrute de tantas y tantas maravillas como la ciudad ofrece a su envidia impotente. [Martín Gaite, op.cit., pàg. 93].

L'èxit del rotatiu (que malgrat ser anomenat "el diari de les porteres", llegia gent de totes les classes socials, segons confirma Antonio Olano, un dels seus redactors) es va anar apaivagant amb el temps. El protagonisme de la televisió, juntament amb la proliferació de mitjans que també tractaven els successos de manera grollera, primant el sensacionalisme per damunt de qualsevol enfocament de caire més sociològic, va fer que els últims anys d'El Caso fossin especialment difícils. Per tal de retenir el públic que se'ls escapava a la competència van anar rodolant cap avall en una pendent irrefrenable de frikisme que ho feia tot encara més increïble. 

Sense deixar de banda aquelles qüestions que havien situat El Caso com una de les publicacions més venudes de la premsa espanyola, i que molt possiblement l'havien convertida en la més famosa del país, la direcció del setmanari va abarcar altres temàtiques, apuntant-se a la moda dels ovnis i imitant l'estil de la revista Interviú per destapar, amb el seu particular modus operandi i sense sortir-se'n gaire bé, corruptel·les diverses.

Aquest canvi de rumb, juntament amb la ja esmentada "normalització" periodística a l'hora de tractar assumptes d'índole criminal, van conduir a que el 1987 El Caso hagués de tancar definitivament la paradeta, passant a ser un fenòmen sociològic que havia retratat una època i una manera de fer i de pensar. En definitiva: una curiositat històrica que, per inèrcia, es va allargar massa en el temps.

Pel meu gust, el llibre commemoratiu al que m'he referit al començament no ofereix una visió suficientment crítica del que va ser el setmanari, sinó que en dóna una visió molt edulcorada, per més anècdotes curioses i divertides que expliqui i per més justificacions que intentin exonerar de qualsevol responsabilitat els diferents equips directius.