Lita Cabellut. Teunis de Haas, 2014 |
El temps va passant, la feina s'acumula i anem ajornant activitats per a més endavant. Fa mesos que volia veure l'obra de Lita Cabellut exposada fins el 24 de maig a la Fundació Vila Casas. Se n'ha parlat tant i se n'ha fet tantíssima publicitat que em picava la curiositat. Tanmateix, l'anava diferint perquè sempre sortia alguna novetat que m'atreia més o que, en tenir una duració més curta, m'obligava a afanyar-me si no me la volia perdre. Dijous passat, però, aprofitant la visita a Barcelona d'un bon amic interessat en l'oferta cultural de la ciutat i tenint en compte que la mostra ja tenia les hores comptades, va arribar el moment d'apropar-me al carrer Ausiàs March i gaudir d'aquella exposició tan alabada a tot arreu.
La primera impressió va ser de déjà vu: quadres de gran format on el cos i el rostre humà són els grans protagonistes, homenatges a figures com Frida Kahlo, Coco Chanel, Camarón, don Quixot i Sancho Panza. També, i sobretot, molta influència (reconeguda) de Bacon, Pollock, Freud, Goya, el Cinquecento italià, Rembrandt i el barroc flamenc. En general, bona factura i no gaire originalitat. Poca cosa que ja no hagués vist abans en figurativistes dels que exposen al MEAM (on també s'hi va exhibir part de l'obra de Cabellut) o en artistes com Marlene Dumas, Jenny Saville, Dino Valls, Roberto Ferri o Giovanni Gasparro, tots de la mateixa generació, excepte els dos últims, bastant més joves.
Retrats de JENNY SAVILLE, LITA CABELLUT i MARLENE DUMAS, tres artistes de la mateixa generació. Cabellut i Dumas, a més, han viscut als Països Baixos, i segurament s'han influït mútuament |
DINO VALLS (un pintor amb una obra d'allò més inquietant) i LITA CABELLUT: simbolisme i hiperrealisme |
Vaig fer una llambregada al full explicatiu que la Fundació posa a l'abast del públic en diferents idiomes, i al primer paràgraf hi vaig llegir:
«Lita Cabellut (Sariñena, 1961) és una artista l'obra de la qual depassa els límits de la pintura convencional. Determinada, lliure, de caràcter fort i apassionada, Cabellut defensa una pintura desvinculada de les directrius que marquen el mercat artístic. Per ella l'art ha d'estar per sobre de tot això i l'artista ha de ser totalment lliure perquè només d'aquesta manera es pot aconseguir l'art per l'art».L'al·lusió als límits de la pintura convencional i a les directrius del mercat artístic em van semblar un pèl desmesurades. Què entenem, actualment, com a pintura convencional? L'obra de —posem per cas— Stanley Spencer, pintor anglès nascut l'any 1891, era convencional a la seva època?, ho és ara? Com hauríem de qualificar Caravaggio, Hans Baldung o Otto Dix en el seu context temporal? Per altra banda, és prou conegut que l'obra de Lita Cabellut es cotitza molt bé; és a dir, que ven força, per la qual cosa, la desvinculació del mercat artístic no la sé veure enlloc.
Stanley Spencer. Nude portrait of Patricia Preece, 1935 |
Lita Cabellut. Sèrie Disturbance, 2015 |
De la indústria de l'art se'n podria parlar a bastament, però no és el propòsit d'aquest apunt. Serveixi, si més no com a explicació il·lustrativa, l'anècdota recent del milionari nord-americà Bill Gross, qui, després d'una acarnissada lluita econòmica pel divorci, es va assabentar que la seva dona s'havia endut l'original del quadre Le répos, un retrat de Marie-Thérèse Walter que Picasso va pintar el 1932 i que durant un temps havia decorat l'habitació del matrimoni Gross. L'ex esposa, a canvi del veritable Picasso, li va encolomar al tauró de les finances una falsificació que havia fet ella mateixa. A això s'ha reduït l'art, a picabaralles conjugals de rics i famosos i a productives inversions financeres? És per pensar-hi.
La qüestió, en el fons, no és que no m'agradi l'obra de Lita Cabellut. No és això, o no ben bé. De fet, considero que alguns dels quadres que he vist són molt bons; altres, per contra, crec que abusen d'un esteticisme, a voltes, carrincló. El problema són les expectatives que m'havia creat a l'entorn d'una pretesa particularitat artística proclamada per una maquinària publicitària que no s'ha estat d'incidir, a l'hora d'enaltir l'univers creatiu de l'artista, en la seva biografia de nena gitana amb una vida marginal, adoptada per una família benestant i que als quinze anys, en una visita al Prado, queda enlluernada per la pintura barroca i descobreix, així, la seva vocació.
Per fer-ho ras i curt: sóc conscient que m'ha arrossegat un corrent publicitari que, a la llarga, ha tingut un efecte decebedor. Probablement, si hagués entrat a la Vila Casas sense saber res de Lita Cabellut i sense esperar-ne cap meravella, l'exposició no m'hauria deixat aquest regust de cosa freda, d'obra perfecta tècnicament, a la que, no obstant, no li he sabut trobar una espurna d'ànima, algun tret distintiu que la diferenciï, una guspira que em transmetés originalitat i geni creador.
Lita Cabellut. Sancho Panza |