divendres, 21 de juliol de 2017

Galdós, l'imperatiu i una batalleta extra

B. Pérez Galdós. Autor desconegut, ca. 1910


Avui, l'oficialitat, o, si voleu, la semioficialitat, la marca Twitter, que és la xarxa social on l'escriptor i acadèmic Pérez-Reverte ha avançat que la RAE acceptarà la forma popular iros com a imperatiu de la segona persona del plural del verb ir, coexistint amb els canònics idos i íos.

La cosa no em semblaria malament si s'haguessin revisat també altres imperatius que, com succeeix amb ir, la parla popular ha convertit en infinitius en lloc de conservar-ne les formes normatives (reír per reid, reíros per reíos, etc.). Vull dir que no veig gaire encertada l'arbitrarietat amb què es trenca tot el sistema de conjugació verbal per modificar únicament un cas. A banda de la poca o nul·la incidència que aquest canvi tindrà en l'espanyol d'Amèrica i en el de les Canàries, on el pronom vosotros no s'utilitza.

No és que l'anècdota que explicaré a continuació tingui gran cosa a veure amb aquests vaivens lingüístics, però la ment és capriciosa a l'hora de fer associacions. I, tot sigui dit, ja estem arribant a una edat en què els anys acumulats es tornen una mena de salconduit amb llicència per deixar anar, de tant en tant, alguna batalleta.

Doncs bé: arran d'aquesta acceptació d'iros en detriment d'idos o íos, que em temo que quedaran com a cultismes residuals, he recordat una anècdota dels meus temps universitaris. Va passar a últims de juny, quan en un examen final de novel·la espanyola del segle XIX, Sergio Beser -un dels millors professors que he tingut mai- em va preguntar per don José Ido del Sagrario, un personatge secundari creat per Benito Pérez Galdós. Ido del Sagrario era un orat que inspirava poc respecte entre els qui l'envoltaven, un pobre home amb uns trets físics molt característics que encara contribuïen més a oferir una imatge depauperada d'ell. Va aparèixer per primer cop a El doctor Centeno i va continuar pul·lulant per altres novel·les de Galdós, cada vegada més desvariat. Aquest pelegrinar d'un personatge d'obra en obra, a més d'enriquir-lo amb matisos, responia també a una voluntat de dotar de realisme l'obra galdosiana, una tècnica que ja havia utilitzat Balzac a La comédie humaine

Confesso que aquella pregunta tan concreta i inesperada em va posar més nerviosa del que ja estava. M'hi jugava molt i no s'hi valia a badar, de manera que vaig començar a explicar de la millor manera que sabia la funció del tal Ido dins l'obra galdosiana, tot ressaltant uns quants paral·lelismes amb el Quijote de Cervantes. De sobte, vaig aventurar -perquè em va semblar absolutament lògic- que la intenció de Galdós al batejar així la seva criatura no podia ser casual, atès que el personatge presentava símptomes evidents de follia. Per altra part, Ido no era un cognom gens comú, motiu pel qual la intencionalitat encara se'm revelava més pregona.


Beser va somriure i em va mirar per damunt de les ulleres amb aquell esguard irònic tan seu. Després d'un instant que se'm va fer etern, ell, sense deixar el somriure burleta, em va dir:
«Hombre, esta es una teoría demasiado arriesgada; no se puede saber». En aquell moment, jo sotjava la seva expressió sorneguera amb cara de ja he begut oli! El comentari, ho reconec, m'havia desconcertat. Silenci tens fins que tot d'una vaig reaccionar: «Claro, pero también lo podía haber llamado Martínez y no lo hizo. Si le puso Ido, por algo sería»

Contra tot pronòstic, em va puntuar amb la nota més alta.







dilluns, 3 de juliol de 2017

Presentació a Barcelona de «Fantasmagoría» (Ramón Mayrata, 2017)





Sin duda, desde sus inicios la fantasmagoría ha pretendido visualizar  espíritus  y almas, metáforas que han encarnado secularmente las fuerzas sobrenaturales. Para ello reutiliza de forma ingeniosa diversas mitologías, la imaginería cristiana, el corpus hermético y las estampas populares, aleluyas y cantares de ciego que constituían el lenguaje visual de la imaginación. Pero su gran logro ha sido visualizar la ausencia.
Fantasmagoría, pàg.45







Dimecres passat es va presentar a la llibreria Calders de Barcelona Fantasmagoría, l'últim llibre de Ramón Mayrata, amb un subtítol prou suggeridor i explicatiu: magia, terror, mito y ciencia. L'ha publicat l'abril d'aquest any La Felguera, una editorial que cal tenir molt en compte per la singularitat dels seus continguts i per la cura en les edicions, exquisidament il·lustrades. Els de La Felguera defineixen la seva tasca editorial amb unes paraules que són tota una declaració d'intencions: «Nuestros libros tienen como protagonistas a perdedores, outsiders, rebeldes... hombres y mujeres al límite de todo, historias fascinantes y singulares». Aquest no és el primer títol que Mayrata publica amb La Felguera: tres anys enrere va ser un dels col·laboradors del fabulós Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos.

La presentació va anar a càrrec d'Enric H. March, autor del blog Bereshit, filòleg, escriptor, gran coneixedor de Barcelona i expert en fantasmagories, ombres i quimeres com ho són els fenòmens de fira, els circs, els museus anatòmics, els parcs d'atraccions i tot allò que tingui a veure amb el cantó més fosc, marginal i, probablement, desconegut de la realitat. Després de la introducció va prendre la paraula Ramón Mayrata, autor de l'obra, novel·lista, poeta, guionista, assagista i fundador, juntament amb l'il·lusionista Juan Tamariz, de l'editorial Frakson, especialitzada en llibres de màgia. El fi de festa el va posar el mag Sergi Buka, que fa poc va estrenar al TNC Lucis et Umbrae, espectacle que anirà de gira per diverses poblacions catalanes. Buka va delectar el personal congregat a la Calders amb una sessió de llanterna màgica amb peces de la seva col·lecció.


Sergi Buka, Ramón Mayrata i Enric H. March. Foto: © Jaume Almirall

La sessió de llanterna màgica de Sergi Buka. Foto: © Jaume Almirall

Una de les làmines projectades. Foto: © Jaume Almirall

Llanterna màgica o múndia, nom amb què es designava l'aparell a Barcelona. Col·lecció privada d'Enric H. March
 

No sé si parlar de casualitat o d'un inevitable principi de causalitat, però el cert és que el local on ara hi ha la Calders, molt abans de convertir-se en llibreria especialitzada en llibres, com s'autopublicita amb irònica redundància, havia estat una fàbrica de botons. Tal com va explicar Ramón Mayrata en una conversa informal una estona abans de començar la presentació, en aquell temps, els veïns de la zona es queixaven de la intensa pudor que provenia del lloc. L'explicació no era altra que la putrefacció dels cadàvers dels animals, els ossos dels quals eren utilitzats com a matèria primera per a la fabricació dels botons. És a dir: vida, mort, transformació, representació i percepció: fantasmagoria en estat pur.

Llibreria Calders

L'Enric, en la seva introducció, va al·ludir a les fantasmagories d'una generació concreta: la seva, que també és la meva. Es va referir a les llums i ombres d'una ciutat, Barcelona, que va conservar els llums de gas fins l'any 1967. També va incidir en l'escassa il·luminació de les bombetes de 25 watts que hi havia a les llars i que omplien els espais d'inquietants clarobscurs; al silenci de les tardes d'estiu mentre les partícules de pols es movien amb els raigs de sol que es filtraven per les escletxes de les persianes i incitaven a la imaginació; a la fascinació pel cinema, del que la llanterna màgica és una clara predecessora, i pel teló de vellut vermell que presidia les sales, autèntica frontera entre realitat i il·lusió, al darrere del qual a l'Enric li agradava amagar-se de petit per tal d'escoltar les veus dels actors sense necessitat de veure'ls: reminiscències de la ràdio, una altra fantasmagoria que va impregnar els nostres dies d'infantesa.

Seguint aquest fil, Ramón Mayrata va establir un lligam entre els espectacles de fantasmagoria del segle XVIII i la virtualitat de les xarxes socials. Va argumentar la necessitat humana de recórrer a la mitologia per donar alguna mena de sentit als racons més foscos de la ment. Va citar com a exemple, coincidint amb el desenvolupament de l'òptica, la dessacralització que va suposar l'imperi de la raó, moment en què la imagineria religiosa va ser substituïda per la màgia de l'il·lusionisme i, concretament, pels espectacles amb llanterna màgica. En aquest sentit, els aires renovats de l'època van implicar un canvi de paradigma, raó per la qual les imatges de verges i sants van donar pas a les reproduccions fetes en cera dels caps dels guillotinats durant la revolució francesa. És el moment d'esplendor dels nous demiürgs de la nostra particular caverna platònica: figures com Philidor, Schröpfer, Cagliostro, Eckarthausen, Madame Tussaud o, més endavant, el català Partagàs, anomenat el rei de la màgia.

Fantasmagoría és una història exhaustiva i ben documentada que relaciona màgia, teatre, ciència i mite tot diferenciant l'engany matusser de la faceta artística. Però també és un llibre que parla de la importància de llums i ombres projectades com a metàfores del més enllà, d'uns espectres que són alhora presència i absència perquè, malgrat tot, mai no han deixat de formar part de les nostres vides àvides de transcendència i d'espectacle.




TRADUCTOR-TRANSLATOR: