divendres, 24 de juliol de 2015

Un Dràcula peculiar (G. Melford, 1931)





De les moltes adaptacions cinematogràfiques que s’han fet del clàssic de Bram Stoker, n’hi ha una de molt peculiar a la que no s’acostuma a parar gaire atenció per la poca rellevància que se li suposa: el Dràcula de George Melford, una pel·lícula que, malgrat els seus errors, no em cansaré de reivindicar.

¿Què té de particular aquesta versió? En realitat, vàries coses. Per començar, es tracta d’una pel·lícula de la Universal que coincideix en el temps amb una altra de molt més famosa estrenada per aquesta mateixa productora també l’any 1931: el Dràcula de Tod Browning. 

És natural fer-se la pregunta: ¿quin sentit tenia estrenar dues pel·lícules simultàniament, totes dues amb el mateix tema i pràcticament idèntiques (tret que a la de Melford hi havia uns quants minuts més de metratge)? Molt senzill: es tractava d’una simple qüestió de màrqueting per tal d’ampliar mercat. En aquella època, encara a les beceroles del cinema sonor, no s’estilava el doblatge. Per tant, la manera de captar el major nombre d’espectadors era mitjançant les dobles versions: l’original en anglès i la que es rodava per al públic hipànic en castellà. És a dir, dues pel·lícules diferents que partien d'una mateixa idea, amb un mateix decorat i amb uns diàlegs pràcticament calcats, però amb directors i actors diferents. Tots ells al servei dels directius de la Universal, que volien un producte rendible i de cost mínim que arribés a públic de tota mena sense que l’idioma fos un obstacle.
 
Foto publicitària del Dràcula de Tod Browning

Fotograma del Dràcula de George Melford

Així doncs, per tal d’aprofitar recursos, Browning filmava el seu Dràcula durant el dia, i a la nit, Melford feia servir el mateix plató i els mateixos decorats i vestuari per rodar la seva versió. Valgui com a curiositat que Melford no coneixia ni una paraula de castellà i, no obstant això, dirigia actors procedents de diferents llocs d’Espanya i d’Amèrica central i del sud, cadascun d’ells amb el seu accent particular. Lògicament, el resultat va ser bastant “ortopèdic” i sense gaire unitat de conjunt. A més, alguns dels actors, ancorats encara en la tradició precedent, declamaven el text de forma excessivament teatral i sense tenir en compte la renovació que suposava el llenguatge cinematogràfic, no només des de la perspectiva visual, sinó també des de l’auditiva. Les noves formes de dicció –més discretes i adaptades al nou mitjà- ja es començaven a imposar i feien que aquest histrionisme desmesurat tingués un caràcter de comicitat afegida i involuntària.


Carlos Villarías i Lupita Tovar al Dràcula  de G. Melford


El paper del comte Dràcula, que a la versió de Browning interpretava el gran Béla Lugosi, el va fer a la de Melford Carlos Villarías, un advocat cordovès que va deixar el món de les lleis per endinsar-se en el del teatre. En una gira pels Estats Units, i gràcies al seu domini de l’anglès, Villarías va cridar l’atenció d’un empresari teatral que el va incorporar a la seva companyia. Més endavant, va intervenir com a secundari en diverses pel·lícules protagonitzades per Rodolfo Valentino, fins que el 1931 li arribà el gran èxit de la seva carrera amb aquest Dràcula on va compartir cartell amb l’actriu mexicana Lupita Tovar.
 
L'actor Carlos Villarías en el seu paper de comte Dràcula

Tot i les evidents similituds entre ambdues pel·lícules, s’han de recalcar algunes diferències. Com ja he dit al començament, l’adaptació de Melford durava una mitja hora més perquè el director, que va decidir ser més fidel que Browning a l’original, es recreava en detalls i desenvolupava personatges que a la versió de Browning passaven d’esquitllada o, senzillament, ni apareixien. També, amb una innegable voluntat estilística, es va prendre certes llicències artístiques com ara travellings i primers plans que no existien a l'altra versió. 

Malgrat aquests trets estilístics tan personals i l’indiscutible afany innovador de Melford (almenys pel que fa a l’aspecte visual), és òbvia la superioritat artística de la pel·lícula de Browning en comparació amb la seva. Per altra banda, no cal insistir gaire en el fet que la imponent figura de Béla Lugosi -la gran estrella de la Universal- eclipsés un correcte i desconegut Carlos Villarías. 


Béla Lugosi, l'estrella d'Universal Pictures

Queda palès que el projecte de Melford tenia totes les de perdre des d’un bon principi, però complia la seva funció d’atraure públic de parla hispana. I és de justícia reconèixer que el seu Dràcula, tot i els elements friquis que sens dubte conté, té la seva gràcia. No oblidem que es tractava d’un producte absolutament artesanal, fet amb poquíssims mitjans i amb un objectiu molt concret: obrir mercat.

I què ens queda avui d’aquell Dràcula de Melford?...
Crec que, en definitiva, el valuós document d’una època i d’una peculiar forma de treballar. De fet, no estaria de més que algú anés pensant a fer una pel·lícula sobre l'equip d’aquest Dràcula hispà i les condicions en què rodava. Ben segur que hi deu haver un munt d’anècdotes que, vistes ara, reflectirien molt bé tot aquell esperit dels pioners del cinema sonor. Una mica en la línia del que va fer Elias Merhige, en el seu cas amb el cinema silent, a Shadow of the Vampire (2000), on va recrear el rodatge del Nosferatu de Murnau. O, sense anar més lluny, alguna cosa similar a les vicissituds d’aquella troupe d’actors espanyols a l’Alemanya de Hitler que va retratar Fernando Trueba a La niña de tus ojos (1998). Segur que tot el que envoltà el Dràcula de Melford proporcionaria argument de sobres i contribuiria a posar llum a un dels rodatges menys coneguts de la història del cinema. 


Cartell de Shadow of the Vampire. Elias Merhige, 2000
Cartell de La niña de tus ojos. Fernando Trueba, 1998

12 comentaris:

  1. Ostres, això sí que era fer les coses de manera artesanal. No m'ho havia plantejat mai, és molt curiós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De manera artesanal i suplint les moltes carències amb imaginació.

      Elimina
  2. El gran Fernando Fernan Gómez, crec que a "El viaje a ninguna parte", ja escenifica la incapacitat dels actors acostumats al mètode teatral per adaptar-se al nou estil cinematogràfic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'ho creuràs, però volia fer esment d'aquesta pel·li del Fernán Gómez, i al final me'n vaig oblidar. Volia parlar en concret d'aquella escena memorable de "señoritoooooooo"..., Trobo que és una de les que millor exemplifiquen la diferència entre el llenguatge teatral i el cinematogràfic i, de pas, la transició del cinema mut al sonor.

      Elimina
  3. He disfrutado con tu trabajo. La época del paso Cine Mudo-Cine Sonoro fue extraordinaria, pero también un desbarajuste en algunos aspectos, como el de las versiones múltiples. Creo que se llegó al caos absoluto con Monsieur Fox, en la que hasta un hombre curtido en mil batallas como Hal Roach terminó harto. Roach tenía su propio Estudio pero fue contratado por MGM para salvar aquel desaguisado.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roach también sucumbió a la tentación de las dobles versiones. Leí que obligaba a los actores a memorizar fonéticamente los guiones en otros idiomas, incluso a los niños de "La pandilla" (Our Gag), que apenas habían ido a la escuela.
      Parece ser que, entre otras cosas, salió de la Metro porque se asoció con el hijo de Mussolini para crear una productora, cosa que en la MGM les sentó como un tiro..

      Elimina
  4. No en sabia res d'aquesta història; de fet no en sabia res del "Dràcula" de Melford. Encara està per escriure la història de tots aquells que van anar a fer les amèriques en el món del cinema, com ho està la dels molts exilis (els forçats i els no forçats) a l'altre costat de l'Atlàntic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguna cosa hi ha escrita, però evidentment, queda moltíssim per dir.
      Conec un llibre que explica l'aventura americana d'uns quants espanyols que van anar a buscar fortuna a la meca del cine. Diria que està exhaurit perquè ja té uns anyets, però val molt la pena: "Los que pasaron por Hollywood", de Florentino Hernández Girbal, publicat per Verdoux el 1992.

      Elimina
  5. Roach tenía su propio estudio en MGM y colaboraba con ellos. Las versiones en otros idiomas le interesaban pero acabó harto (y con razón) de los intérpretes españoles y no fue el único. Las diversas obras sobre el paso de los españoles por Hollywood no son del todo fiables, aunque sean apreciables en algunos aspectos, y pecan de engrandecer o minusvalorar con poco rigor. En mi trabajo sobre María Alba (una de las ninguneadas) ya comenté algunas cosas. Hace unos meses, no recuerdo donde, vi un video sobre el tema, malo de solemnidad. Tengo a medias un trabajo más amplio sobre el tema, así como otro sobre el paso Mudo-Sonoro. Lástima que en la actualidad, para algunas cosas me pase como al caballo del malo: corro muy poco.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leí tu trabajo sobre María Alba. Debió de ser un esfuerzo titánico porque no se encuentra demasiada información sobre ella. En el libro de Hernández Girbal, por ejemplo, la menciona muy de pasada en una brevísima reseña.
      Así que ya sabes, deja el caballo del malo en el abrevadero y adelante con estos trabajos que te traes entre manos. Sin prisa, pero sin pausa. Los espero con ganas.

      Elimina
  6. El meu pare va veure la versió de Melford al cine Capitol abans de la guerra. Em deia que li va semblar fluixa (la seva preferida era "Zombie Blanco" amb Lugosi) Aquesta pel.licula és considerava desapareguda fins que van trobar una copia a la Filmoteca de La Habana als anys vuitanta.
    Salut!
    Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Miquel, una de tantes pel·lícules que van desaparèixer, i encara sort que la van retrobar. N'hi ha tantes de les que es té notícia però s'han perdut...
      Afortunat, el teu pare d'haver-la pogut veure al cinema, encara que la trobés fluixeta!
      Salut.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: