dilluns, 30 de desembre de 2013

Tot és ara i res (títol manllevat i poema il·lustrat)

 

Manllevo el títol d'un poema de Joan Vinyoli per aplicar-lo a un altre, en castellà, del poeta José Hierro. El poema de Hierro, que en realitat es diu Vida, com així ho faig constar al final, l'he il·lustrat amb una pintura de Remedios Varo, una artista surrealista del cercle d'André Breton i amiga de Leonora Carrington, Frida Kahlo i Diego Rivera durant la seva etapa mexicana (com a curiositat afegiré que Remedios Varo era nascuda a Anglès, un poble de la comarca de la Selva, Girona).

M'agrada fer barreges, potser poc ortodoxes, amb la literatura i les arts visuals: unir fragments d'uns autors i títols d'altres, jugar amb els significats a través de les il·lustracions i, en definitiva, apropiar-me dels textos i de les obres d'art per a reinterpretar-los en una mena de collage, tot intentant de no malmetre'n gaire el sentit original. També és cert, no obstant, que quan un artefacte artístic deixa de pertànyer a la intimitat del seu creador per passar a ser del domini públic, els significats són susceptibles de multiplicar-se perquè cada receptor hi aportarà el seu. Inclús, és molt possible que un mateix individu, depenent de la perspectiva del temps, de l'estat anímic i d'altres factors interns o externs, sempre subjectius, interpreti de maneres diverses una mateixa obra d'art.
Aquesta és la meva: la d'ara i d'aquí. O parafrasejant el poeta, la d'ara i res (o tot).


Tot és ara i res (Joan Vinyoli)

La despedida (Remedios Varo)



Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito "¡Todo!", y el eco dice "¡Nada!".
Grito "¡Nada!", y el eco dice "¡Todo!".
Ahora sé que la nada lo era todo,
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada)
.
Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

Vida (José Hierro)


 

dilluns, 16 de desembre de 2013

Mapa literari i sentimental



Com l'Alícia de Lewis Carroll, hi ha qui és capaç de travessar el mirall quan intueix que la partida d'escacs que es juga a l'altra banda s'ha tornat abúlica i pesarosa. Quan s'adona que el silenci aliè potser forma part d'un acte de parla indirecta, producte de l'acumulació de paraules que, atropellades i sense concert aparent, moren abans de ser escrites. Quan té la clarividència de saber que no hi ha remei més estimulant que alimentar l'acció silenciosa amb noves paraules. És a dir, amb literatura.  I és aleshores quan, revestit del poder d'un xaman, aquell esplèndid cavaller retratat fa anys per un futurista milanès aconsegueix fragmentar l'atrotinada realitat de la part fosca del mirall per recompondre-la a través de la ficció, de la parla, de l'escriptura, de la lectura, de l'amistat incondicional.

Aquesta és la mostra de l'itinerari poètic que, per rigorós ordre d'arribada, dibuixa un mapa de complicitats mútues des de fa gairebé quatre anys. Quatre anys de lectures i amics compartits, de somnis fotografiats, de celebracions conjuntes, de jocs literaris, de postals il·lustrades, de quaderns de notes, de xerrades de cafè, d'alguna passejada i d'uns quants llibres obsequiats. Uns llibres que amaguen entre les seves pàgines, empeltades de bons desitjos del cavaller vermell (il cavaliere rosso),  la consigna que ja s'ha convertit en el leit motiv del nostre món particular, cada cop menys orfe: No us rendiu!
(amb permís de l'inventor de la frase; això no cal dir-ho).



Ellos miran un punto, un cerco o un alud,
algo que ha sucedido, un algo que se ensancha,
les llama, les succiona, se adentran en el cerco
y suceden en él al tiempo que les miro,
ellos suceden dentro del punto que se ensancha,
me cerca, me succiona, y es otra la mirada
que nos observa a todos y escribe lo que usted
acaba de mirar.


Platón desterró a los artistas por temor a que
mostraran que lo-que-ocurre
no tiene correlato ideal
Chantal Maillard. Matar a Platón. (Tusquets, 2007)


¿Pues qué podría yo testificar de mí, al margen
del silencio preciso, para que se cumpliese
la perfección de un lirio que se alzara en su tallo,
o la serenidad de unas manos cruzadas
sobre el quieto regazo en que el amor se acoge?
¿Qué podría decir como una fe de vida
quien sabe del quebranto del orden de las horas?
  Mª Victoria Atencia. Poema Testimonio. (El Umbral. Pre-Textos, 2011)


[...]
 A mí también, a veces, se me rebelan los objetos.

Te pesa la Edad Media
como zuecos que se hunden en el barro.

A la izquierda y en el centro
impera la luz,
pero no luce el sol.

Incluso las gacelas son carnívoras.
  [...]
José Ovejero. Poema dedicat al quadre d'El Bosco El jardín de las delicias (Nueva guía del Museo del Prado. Demipage, 2012).


Pon una luna sobre cada sauce, una muchacha en cada ventana, una gacela junto a cada arroyo. Convoca al poema para que construya el lado sur de la nada. Si el exilio te ha dolido pero no te ha matado, regresa a la cuna de la imaginación y mídete y equipárate con quienes velan para descifrar el misterio. El exilio es un malentendido entre la existencia y las fronteras, es un puente para que la percepción cruce de una imagen a otra, un test que pone a prueba tanto la vanidad como la modestia del narciso, la semejanza de lo diferente y la diferencia de lo semejante. No todo lo que aquí te excluye allí te integra, ni todo lo que allí te agrega deja de integrarte aquí. Así que invoca a la imaginación con lo propio de la imaginación: la libertad de las palabras para obedecer a los sentimientos.
Mahmud Darwix. En presencia de la ausencia. Traducció de Jorge Gimeno. (Pre-Textos, 2011)


 La nena es deixa anar sobre el seient encoixinat i tanca els ulls. De vegades els dos sentits amb què més compta estan fins a tal punt alerta que es barallen entre ells d'una manera lamentable. Els ulls tenen l'ambició de posseir les formes completes en la seva integritat, i l'olfacte al seu torn s'entesta en la pretensió de fer passar el món sencer a través d'aquells dos minúsculs forats de carn que hi ha al final del nas.

Dacia Maraini. La llarga vida de la Marianna Ucrìa. Traducció de Marta Hernández Pibernat (Minúscula, 2013).

TRADUCTOR-TRANSLATOR: