dilluns, 18 d’abril de 2016

Julio Muñoz-Ramonet: el rei Mides de la Barcelona de postguerra

Francesc Català-Roca. Gran Via de Barcelona, 1954

Aquesta és una història on hi convergeixen les vides de tres persones. Dues d'elles van tenir un lligam que encara es recorda perquè conté tot allò que fa atractiva una història: sexe, riquesa, poder, secrets i una mort violenta: la fulgència de l'or i les més recòndites i sinistres clavegueres, fonent-se fins a esdevenir una taca llòbrega que continua pesant sobre la ciutat de Barcelona. L'altra persona, només ha compartit alguna porció de temps i espai amb les primeres, però hi està relacionada tangencialment. Dos dels personatges al·ludits són morts. El tercer, sortosament, viu, però el seu nom anirà associat per sempre més a la peripècia existencial dels altres, sobretot a la d'un d'ells.

L'eix central que vertebra aquesta crònica és Julio Muñoz-Ramonet (1912-1991), l'empresari barceloní que, enmig de la misèria de postguerra, va convertir-se en el símbol de l'estraperlista que s'ha fet milionari en un tres i no res. Tan immensos van arribar a ser el seu domini i la seva fortuna, que la frase después de Dios, Muñoz-Ramonet, resumia a la perfecció el poder omnímode d'aquest personatge, en uns anys que van ser tenebrosos en molts sentits. 

Julio Muñoz-Ramonet al Palau del Marquès d'Alella, al carrer Muntaner

D'anècdotes sobre Muñoz-Ramonet n'han corregut un munt; algunes deuen ser certes, i d'altres potser formen part de la mitologia popular barcelonina. Es deia que cremava bitllets pel pur plaer de fer-ho (el mateix que s'explicava d'alguns potentats nord-americans d'abans de la crisi del 29). També, que tenia el costum d'abocar flascons de Chanel nº 5 a dins dels vàters que utilitzava. Sigui veritat o no, en ell tot tenia a veure amb la desmesura i la prepotència. 

Segurament, l'ànsia de poder i la descaradura de Julio li venien de la seva mare, Florinda Ramonet Sindreu, que ja de ben jove va donar mostres de ser una dona amb empenta i pocs escrúpols. Era neboda de Salvador Sindreu, l'amo de la botiga tèxtil El Barato del carrer Tamarit a la cantonada amb la Ronda Sant Antoni. En aquest establiment, Florinda va conèixer Serafín Muñoz, un empleat de la casa, natural de Jerez del Marquesado (Granada), amb qui es va casar contravenint el desig de l'oncle, que aspirava a un millor partit. Els fills de la parella, Julio i Álvaro Muñoz-Ramonet -els brothers-, també van fer cap a la plantilla d'El Barato com a treballadors privilegiats. 

Magatzems El Barato (blog Barcelofília)

Gràcies a l'ajuda econòmica de l'oncle Sindreu, més endavant van obrir una fàbrica de mitges a la Gran Via: Industrias Muñoz, i aquest va ser el començament de l'imperi Muñoz-Ramonet (escrit així, amb un guió entremig dels dos cognoms, que feia més aristocràtic). Un imperi basat en l'estraperlo, en aprofitar-se de l'escassedat de recursos d'una dura postguerra i en fer la gara-gara a l'estament militar. De fet, Florinda ja havia establert relació amb alguns militars a Sant Sebastià, durant la guerra, per tal d'obtenir els seus favors. I és llegendari el sopar de luxe que Julio va organitzar el 27 de gener del 1939, un dia després que les tropes franquistes entressin a Barcelona, al restaurant La Punyalada del Passeig de Gràcia. Es tractava d'homenatjar els triomfadors i, de pas, congraciar-se amb ells. No cal dir que aquell era un moment desastrós per a la població, ja que havia minvat considerablement la disponibilitat d'aliments i de matèries primeres. Però a cop de diners i d'ostentació fatxenda, l'empresari va aconseguir que els responsables del local fessin mans i mànigues per trobar les millors viandes del mercat.

Va comprar diverses fàbriques, no pas per continuar-ne el funcionament, sinó per aconseguir la quota de cotó que l'Estat, en nom de la Subcomisión Reguladora del Algodón, concedia a cada teler. Com que no hi havia recursos per muntar fàbriques noves, Muñoz-Ramonet obtenia les que ja existien, i la producció de cotó que tenien assignada li servia per a revendre-la al mercat negre a preus desorbitats. L'any 1950 es va fer amb la col·lecció d'art de Ròmul Bosch Catarineu, que penjava de les parets del Palau del Marquès d'Alella, la més important de les seves adquisicions immobiliàries, però no l'única: també va comprar l'hotel Ritz, el Palau Robert, el Palau d'Avenir i la finca del carrer Joan Alòs nº 28, entre d'altres. 

Tot plegat havia convertit Don Julio, com es feia anomenar, en el rei Mides d'una Barcelona depauperada. Aiximateix, el seu matrimoni amb Carmen Villalonga, filla del president del Banc Central, Ignacio Villalonga (que, curiosament, l'any 1935 havia ocupat el càrrec provisional de president de la Generalitat quan Lluís Companys fou empresonat), van enfortir encara més el seu prestigi social. Sempre li quedà, però, la recança de no haver estat acceptat del tot per les grans famílies barcelonines, que el consideraven un parvenu. I sobretot, que Franco no s'hagués dignat mai a rebre'l en audiència, malgrat ser amic personal del marquès de Villaverde, el gendríssim.

Julio Muñoz i Carmen Villalonga. Arxiu Time Life, Getty Images
Casament Muñoz-Ramonet/Villalonga de Jáudenes. Octubre de 1946

Els últims anys, Muñoz-Ramonet es va refugiar a Suïssa amb Maruja, l'amant del moment, per escapar de la intervenció d'Hisenda a causa d'unes operacions fraudulentes a la Compañía General de Seguros, una de les més de quaranta societats que posseïa. Va morir al paradís fiscal helvètic envoltat, com sempre, de luxes quasi pornogràfics. El seu testament, redactat en alemany, repartia la fortuna entre les quatre filles i la sempre amatent Maruja. Però hi havia un apartat, que les hereves van ocultar, on deixava alguns edificis i la col·lecció d'art a la ciutat de Barcelona. Va ser gràcies a Bernd Walter, un col·laborador de l'època de l'exili daurat a Suïssa, que aquesta herència inesperada va sortir a la llum. Walter, com a revenja contra les filles de Muñoz-Ramonet per negar-li el retorn del préstec que ell havia concedit al seu pare, va comunicar a l'Ajuntament de Barcelona i al diari El País que una part del llegat pertanyia a la ciutat. 

Barcelona reclamava la seva herència mentre les filles del magnat pretenien impugnar les últimes voluntats al·legant falsedat documental, ja que el seu pare no sabia alemany, llengua en què estava redactat el document (després es va saber que s'havia fet traduir del francès, idioma que sí coneixia Muñoz-Ramonet). El litigi ha durat dues dècades, fins que el març del 2012, el Tribunal Suprem va sentenciar la validesa del testament, atorgant la titularitat del Palau del Marquès d'Alella i la col·lecció d'obres d'art a la ciutat de Barcelona, que aleshores va crear la Fundació Julio Muñoz Ramonet. El nou problema ha vingut quan s'ha pogut accedir a l'interior del Palau i s'ha verificat que hi falten unes quantes de les obres inventariades; casualment, les de més valor: Velázquez, Murillo, Sorolla, Casas, Botticelli, Goya, Monet, Tiépolo, Delacroix, Renoir, Rembrandt, Raffaello, Zurbarán, etc. Ara, les quatre filles de Muñoz-Ramonet han de retre compte dels quadres desapareguts.

La segona part d'aquest triangle al que em referia al començament de l'escrit és Carmen Broto Buil, nascuda a Guaso, província d'Osca, no se sap ben bé si el 1922 o el 1924. Broto era una bellesa poc comuna entre les noies de l'època: alta, rossa i exuberant, amb un gust una mica carrincló i una volença desmesurada per joies i pells. Malgrat tot, segons la descripció dels qui l'havien coneguda, no li faltava una certa distinció que, amb l'experiència i el tracte continuat amb gent important, va aprendre a desenvolupar i a potenciar. La seva màxima aspiració era traslladar-se a Barcelona per fugir de la pobresa i mirar d'aconseguir la vida de luxe i disbauxa que una dona llampant com ella estava segura de merèixer-se. A la ciutat, però, les coses no es presentaven gaire fàcils, i Carmen va acabar exercint la prostitució pels carrers del barri Xino. Durant una batuda policial, la casualitat va voler que el policia que la va detenir fos del seu poble i, per tal d'ajudar-la, li recomanés anar a treballar a un bordell de la Rambla (segons unes fonts, a Casa Carola, i segons unes altres, a Ca la Rita). 

Un primer pla de Carmen Broto

Poc després, un cop ja tenia la seva pròpia llista de clients, Carmen va tornar a anar per lliure, i com que ja s'havia fet un nom entre alguns senyorassos de la burgesia, aconseguí fer-se assídua del pis superior de la Casa Llibre, un saló de te de luxe situat a la Gran Via, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya. El saló l'havia dissenyat l'arquitecte Enric Sagnier, i l'any 1952 es reconvertí en l'hotel Avenida Palace. A Casa Llibre s'hi solien celebrar grans festes on hi acudien les classes benestants de la ciutat. Fou en un d'aquests saraus on va conèixer Julio Muñoz-Ramonet, de qui va ser amant durant tretze anys i amb qui es deixava veure pels llocs més distingits de la ciutat, com ara la Parrilla del Ritz. 

Broto, ambiciosa com era, va aprofitar el poder del seu protector per fer els seus propis negocis i entrar en contacte amb gent influent, cosa que a ell no li feia cap gràcia perquè el comprometia. De manera que, després de tots aquells anys en què l'havia mantingut com a querida, Muñoz va trencar la relació amb ella; això sí, amb un últim i esplèndid regal perquè quedés contenta i no li busqués problemes: l'escriptura del pis del Passeig de Sant Joan on ella s'havia instal·lat, i un munt de bitllets. 

Carmen, però, a banda de l'ambient selecte dels Muñoz & cia, mai no havia deixat de freqüentar la gent del seu entorn habitual del bar Alaska (que encara existeix al Passeig de Sant Joan), i, especialment, Jesús Navarro, l'amant pobre i guapo que, juntament amb el seu pare, un antic anarquista que feia de confident de la policia, i un cosí una mica curt de gambals, va ser acusat d'assassinar-la la nit del 10 de gener de 1949. 
 
Bar Alaska. Foto © Joan Teixidor (de l'exposició De cognom, espoli)
Carmen Broto
© Arxiu històric del Poblenou

Malgrat la detenció, aquesta mort continua sent un misteri, i així sembla indicar-ho la poca condemna que, gràcies a la intervenció de la dona de Franco, va complir Navarro (qui, per cert, no fa gaires anys reparava rellotges en un local del carrer del Carme). També esperonava la imaginació de la gent el fet que Carmen Broto, des de la seva posició privilegiada, conegués els secrets més sòrdids i inconvenients de l'alta societat. A tall d'exemple, són diverses les fonts que assenyalen Carmen com la madame que proporcionava nens al bisbe de Barcelona per satisfer les seves necessitats sexuals. 
La combinació d'ingredients que semblen sortits d'una novel·la negra, ha fet dubtar sobre els autèntics motius d'un assassinat que, encara avui, tants anys després, forma part de l'imaginari col·lectiu dels barcelonins, ja siguin cronistes, novel·listes, cineastes o simples ciutadans. Qui hagi llegit Si te dicen que caí, de Juan Marsé (que ha reprès el personatge a Esa puta tan distinguida, publicada recentment), trobarà Carmen Broto convertida en record mític i referent carnal dels anys d'infantesa de l'escriptor.

I tancarem el triangle que hem traçat al principi, citant la figura de Xavier Muñoz i Pujol (Barcelona, 1927), empresari tèxtil, regidor de cooperació empresarial a l’Ajuntament de Barcelona durant els períodes 1994-1995 i 1998-1999, i escriptor. Pertanyent a la burgesia barcelonina, Muñoz va lluitar contra el franquisme, tirà endavant la revista Promos i és autor de cinc llibres; ara mateix està escrivint el sisè: unes reflexions personals. 

Però el que aquí ens ocupa és Muñoz-Ramonet, societat il·limitada, de l'any 2003. Va ser amb la publicació d'aquest llibre que la vida de Xavier Muñoz topà amb l'ombra de Don Julio, que dotze anys després de la seva mort, continuava sent molt allargada. 

 

Xavier Muñoz no va arribar a conèixer el totpoderós Muñoz-Ramonet, però n'havia sentit a parlar a bastament. A més, de jove, acompanyava el seu pare a vendre teles a El Barato, els magatzems de la família Sindreu on Julio començà el seu ascens imparable. En Xavier recorda molt bé l'ambient d'aquells últims anys quaranta al sector tèxtil i el respecte que inspirava el milionari. Tot i no haver-lo vist en persona, va investigar amb molta cura l'empremta empresarial i personal que havia deixat el personatge, i la va reflectir amb minuciositat a Muñoz-Ramonet, societat il·limitada, una biografia no autoritzada que, com explicaré a continuació, es va retirar de les llibreries quan ja anava per la quarta edició. Cal aclarir, d'antuvi, que la coincidència del cognom Muñoz, que duen tant el biògraf com el biografiat, és absolutament casual. Com explica el Xavier al principi del llibre, aquesta circumstància ja era objecte de broma entre els seus coneguts de joventut:

En aquesta època, a mitjan anys quaranta, vaig començar a sentir a parlar dels "hermanos Muñoz". Se'n parlava a les botigues, als bars, al carrer, a les cases. Eren una parella de germans dels quals es deia que "después de Dios, los hermanos Muñoz". Havien fet una fortuna immensa i la lluïen i la gastaven de forma espectacular. Els seus diners resplendien com diamants llançats sobre les degradades ruïnes d'una ciutat abatuda. Cada dia els "hermanos Muñoz" compraven una nova fàbrica o un nou palau. La gent que amb prou feines menjava se'n feia creus, de la seva ostentació i malbaratament. Per al meu pare i per a mi, els germans es van convertir en una mena de llauna perquè teníem el mateix cognom que ells. Contínuament se'ns preguntava si érem parents i havíem d'aguantar bromades com: "Vostè rai, senyor Muñoz, amb els seus diners".
              El meu pare responia pacientment i somrient:
             - Nosaltres som els pobres.
             - Que són parents?
             - No, no senyor, no som res. [Pàgs. 8-9].

Xavier Muñoz durant la xerrada de divendres 15-4-16 a Can Batlló.
Foto © Montserrat Duran


La tarda del divendres 15 d'abril, vaig tenir el plaer de sentir Xavier Muñoz en una xerrada organitzada en el marc de l'exposició DE COGNOM, ESPOLI, que es pot veure fins al 8 de maig a l'espai Can Batlló, recinte on hi va haver una de les fàbriques més importants de Barcelona, de la que Julio Muñoz-Ramonet n'era propietari. L'exposició recrea, per mitjà de fotografies, aquella forma de vida tan insòlita en una Barcelona on la majoria de gent s'havia de conformar amb anar subsistint. La mostra consta de material dels artistes Xavi Piera, Faustí Llucià, Joan Teixidor, Álvaro Sánchez Montañés i Gabriele Merolli: un recull fotogràfic que ja es va presentar l'any passat a la galeria Barcelona Visions.



Cartell de l'exposició De cognom, espoli (Can Batlló, del 8 d'abril al 8 de maig de 2016)
Foto de l'exposició De cognom, espoli. © Faustí Llucià
 
Foto de l'exposició De cognom, espoli. © Joan Teixidor
Les fotografies són molt interessants perquè revelen la interpretació que els artistes han fet de l'ambient que envoltava Muñoz-Ramonet i Carmen Broto a través dels detalls concrets que cadascun d'ells ha destacat. La cirereta del pastís, però, va ser la conferència de Xavier Muñoz, un home afable, amb una gran capacitat per a la transmissió oral i un envejable sentit de l'humor. Un senyor dels d'abans.

Va començar la xerrada advertint que ell no és un escriptor, sinó un escrivent, i a mesura que avançava el temps (que controlava mirant-se de tant en tant el rellotge de polsera que havia deixat sobre la taula), les anècdotes anaven brollant espontàniament. No va dubtar a qualificar Ramonet de psicòpata, tot indicant que es tractava d'una apreciació personal avalada per les seves lectures sobre el tema, però que en cap cas volia fer un diagnòstic professional que no li corresponia. 


Xavier Muñoz presentat per Joan M. Gual. Foto © Montserrat Duran

Va explicar que quan es va publicar el llibre, la situació legal entre les filles de l'empresari i l'Ajuntament de Barcelona era incerta. Elles estaven a la defensiva i consideraven que Xavier Muñoz, que havia estat regidor durant el mandat de Paqual Maragall, era una mena de sicari de l'alcalde, entestat a embrutar el nom del seu pare i, per extensió, el de tota la família. Així doncs, van denunciar Edicions 62 i l'autor, reclamant-los la retirada del llibre i dos milions de pessetes a cadascuna de les parts. L'editorial, que ja havia obtingut beneficis suficients amb la venda de les quatre edicions publicades, va decidir negociar la retirada del llibre a canvi de no pagar la quantitat sol·licitada. Xavier Muñoz, en no trobar-se recolzat per Edicions 62, també ho va deixar córrer, aconsellat per l'equip jurídic de l'editorial. 

El seu propòsit, il·luminar la figura fosca i controvertida de Muñoz-Ramonet, ja l'havia aconseguit amb escreix. Tot i que les dades exposades al llibre estan totalment contrastades i provenen de la documentació que Guido Hugelshofer, l'últim secretari de l'empresari, havia posat a la seva disposició, per qüestions d'edat i d'economia, Xavier Muñoz va considerar que no valia la pena enfangar-se en una batalla legal que es presumia llarga i pesada. Es va haver de conformar amb què el llibre desaparegués de la circulació, i avui dia és una peça molt cobejada de la que en queden pocs exemplars. Jo tinc la sort d'haver-me'l comprat just quan el llibre va sortir a la venda, i ara tinc l'honor de veure-hi estampada a la segona pàgina la firma de Xavier Muñoz, que me'l va dedicar molt amablement. El llibre costa molt de trobar, però per qui vulgui llegir-lo, a la xarxa n'hi ha alguna reproducció en format PDF. Altrament, està disponible en paper en aquestes biblioteques.


-----------------------
 

BIBLIOGRAFIA:

LLIBRES:

- CABANA, Francesc. Els anys de l'estraperlo. Grup 62, 2005.

- CABANA, Francesc. Les catedrals del cotó. Grup 62, 2008.

- MARSÉ, Juan. Si te dicen que caí. Lumen, 1973.

- MARSÉ, Juan. Esa puta tan distinguida. Lumen, 2016.

- MUÑOZ, Xavier. Muñoz-Ramonet, societat il·limitada. Ed. 62, 2003.

- RIERA, Ignasi. Els catalans de Franco. Plaza & Janés, 1998.

- TRALLERO, Manuel i GUIXÀ, Josep. La invención de Carmen Broto. Aurea, 2006.


ARTICLES I REPORTATGES:

- ARTIGAS COLL, Isabel. El Palau Robert de Barcelona. Un edifici realment desconegut. Criticart (blog). Agost 2010.

- BARCELOFÍLIA (blog). El Barato (1909-1966) i Almacenes Arias (1971-1981). Juny 2011.

- CASTRO, Antón (blog). El crimen de Carmen Broto. La espiral del mito. Agost 2006.

- COROMINAS I JULIÁN, Jordi. Looking for Carmen Broto. Revista de Letras. Novembre 2007.

- CORTIJO, Dani. Julio Muñoz-Ramonet, una història de franquisme i corrupció. Altres Barcelones (blog). Febrer 2011.

- DÍAZ, Montse. ¿Dónde están las obras de la colección de Muñoz-Ramonet? Los grandes robos de arte (blog). Novembre 2015.

 - FERNÁNDEZ, Antonio. El industrial millonario que jamás se dejaba afeitar. El Confidencial. Març 2012.

FERNÁNDEZ ESPARRACH, Montse. De Ròmul Bosch i Catarineu a Julio Muñoz Ramonet. La Vanguardia. Octubre 2013.

- GARCÍA RAMOS, Arturo. Juan Marsé: Si te dicen que caí. Rinconete/Biblioteca Virtual Cervantes. Març 2008.

GELI, Carles. Juan Marsé: "la transición decretó la desmemoria". El País, abril 2016.

- GIRALT, Agus. El llibre que va desaparèixer. Memòria de Sants (blog). Abril 2013.

- GUAL, Joan Miquel. El robatori com una de les belles arts. Directa (mitjà d'informació). Març 2016.

GUIXÀ, Josep. El legado "envenenado" del rico estraperlista. El Mundo. Octubre 2015.

HISTÒRIA DE BARCELONA. Bordells 1900-1956. Octubre 2013.

- HUERTAS, Josep Maria i FABRE, Jaume. Una década de hambre y de reconstrucción. Barcelona, memoria de un siglo. BMM nº 45.

- ISERN, Joan Josep. Carmen Broto. Totxanes, totxos i maons (blog): VilaWeb. Juny 2006.

ISERN, Joan Josep. "Muñoz-Ramonet, societat il·limitada", de Xavier Muñoz. Toxanes, totxos i maons (blog). Juny 2012.

- LOZANO, Antonio. Juan Marsé vuelve a la puta bifronte. Librobrújula: Diario Público. Abril 2016.

MAINER, José Carlos. La persistencia del deseo (crítica de "Esa puta tan distinguida"). El País, abril 2016.

MARCH, Enric H. Barcelona en postguerra, 1939-1945. Bereshit (blog). Juny 2013.

- MUÑOZ, Xavier. D'esquerra a dreta. L'Econòmic: El Punt Avui. Juliol 2011.

OLMOS MEDINA, Martín. La rubia alegre: Escrito en negro. Novembre 2012.

- ORDÓÑEZ, Marcos. De mis archivos: Un paseo con Marsé (2ª parte) - 1993. El País. Setembre 2012.

- TARÍN, Santiago i ANGULO, Silvia. La disputada herencia de Muñoz-Ramonet. La Vanguardia. Març 2012.

THEROS, Xavier. El barri del pecat. El País. Setembre 2009.

- VÍLCHEZ, Mª Trinidad. La Barcelona d'abans, d'avui i de sempre (blog fotogràfic).

VIVANCOS, Pep. Vila-Matas, Cartier-Bresson y Carmen Broto. Desde la trastienda (blog). Novembre 2009. 

XANDRI, Adolf B. Llegendes urbanes. Diari Avui. Març 2004.


VÍDEOS:

COSTA MUSTÉ, Pere (direcció i guió) / RABINAD, Antonio (guió). La huella del crimen: Carmen Broto. TVE, 1991.

MUÑOZ, Xavier (autor de "Muñoz-Ramonet, societat il·limitada"): Entrevista - Testimoni Llegat Pasqual Maragall. Benecé Productions. Desembre 2014.

MUÑOZ, Xavier. Xerrada a Can Batlló. Sants TV, abril 2016.

- OLIVER OLIVELLA, Roser. Después de Dios, Muñoz. 30 minuts: TV3, 2013.