Quan vaig saber que l'any 1957 l'editorial Seix Barral li havia encarregat a Leopoldo Pomés unes fotos de Barcelona que havien de formar part d'un llibre que no es va arribar a publicar perquè la ciutat que s'hi plasmava era massa "lúgubre i grisa", no he parat fins que he anat a veure l'exposició de vuitanta d'aquelles fotografies a la Fundació Foto Colectania Barcelona (des del 18 de setembre fins al 26 de gener).
Mentre observava les imatges dels diferents barris de la ciutat, amb aquelles figures solitàries de les que molt sovint ni tan sols en veiem el rostre, com si fossin ombres indelebles detingudes en un instant precís; quan em fixava en les persones retratades en actituds quotidianes mentre exerceixen oficis ja desapareguts actualment (enllustradors de botes, manicures a domicili, homes-anunci, fotògrafs ambulants), m'he posat a pensar en el tempus fugit i en les diverses realitats congelades en el temps que han coexistit (i continuen fent-ho) en un mateix espai. És com si hi hagués unes quantes Barcelones paral·leles, superposades o concèntriques les unes respecte de les altres, cadascuna d'elles diferent de la resta, però no obstant, totes formant part d'una única dimensió espaciotemporal.
 |
| Leopoldo Pomés. Metro, 1959 |
 |
Leopoldo Pomés. Barcelona, 1957
|
 |
| Leopoldo Pomés. Barcelona 1957 |
Per alguna raó, la visió de fotografies antigues, amb la profunditat que dóna el blanc i negre, em produeix una sensació de déjà vu revestida de neguit i fascinació. Ho atribueixo, almenys parcialment, a la proximitat d'un passat que forma part de la tradició oral que m'han transmès persones properes que l'han viscut. Ho explica molt bé l'Enric H. March al començament del seu apunt Exposicions de tardor i nostàlgia del blog Bereshit. Segons diu, i jo hi estic plenament d'acord, la generació nascuda entre els 50 i els 60 arrossega l'experiència individual i generacional marcada per una etapa del franquisme que va coincidir amb la primera part de la seva vida (infantesa, adolescència, joventud). Però a més, podríem dir que és l'última generació que, a banda d'haver viscut en carn pròpia part d'aquesta època, coneix de primera mà les vivències dels seus ancestres més immediats, condicionades per la duresa de la guerra i l'atonia d'una llarga postguerra amb dictadura inclosa. Aquest contacte vicari amb una realitat no viscuda però sentida una i mil vegades, o viscuda amb la inconsciència dels pocs anys, procipien que les fotos que em retornen a aquesta realitat m'acabin resultant d'allò més evocadores i tremendament familiars.
Potser és nostàlgia d'allò que ha desaparegut definitivament, dissolt en el no-res. Potser és la necessitat de constatar a través de les imatges que les meves referències (empíriques o relatades) no són una entelèquia, sinó que la realitat que les sustenta ha existit. Malgrat tot, tinc clar que la meva postura envers aquell passat d'estretors mentals i materials és absolutament crítica. Però aleshores, com es pot tenir una concepció del passat tan contradictòria, que per una part enyora i per l'altra reprova? La conclusió a què he arribat és que no hi ha una explicació racional. És ben cert que, contemplats des de la distància, el pas del temps acostuma a donar a les fotografies, als objectes antics, una pàtina poètica i una mena d'aura de neorealisme de pel·lícula italiana que no tenien originalment. És a dir, i tornant al cas que ens ocupa, la intenció de Pomés no era poètica ni anava embolcallada en una nostàlgia impossible, que és la sensació que ens produeixen ara les seves imatges, sinó que simplement volia reflectir allò que veia, la immediatesa pura i dura. Ell mateix ho confirma a la conversa que va mantenir amb Eduardo Mendoza i que recull el catàleg de l'exposició:
Hoy lo que queda en el libro es una imagen de Barcelona muy dura, sin concesiones, con una gran ternura pero en absoluto sentimental. Sin embargo, los personajes, los buenos y los malos, ya pertenecen a un pasado que los unifica y los hace casi indestinguibles. Es otro libro: pasa de lo periodístico a lo poético, porque nos presenta un mundo de ciencia ficción. Un viaje a otro planeta donde continúan pasando las mismas cosas, pero unas cosas que ya no son nuestras.
Com anava dient, la contemplació de les fotografies de Pomés dins una sala d'exposicions moderna i situada a la part alta de la ciutat, m'ha fet donar voltes sobre el pas del temps, els inevitables canvis que es van produint i la multiplicitat de cares que, al llarg dels anys i mitjançant la fotografia, ha anat mostrant la ciutat i els qui l'han habitada. És important analitzar com ens afecta el pòsit que han deixat tots els espais que seguim compartint amb els espectres del passat, i de quina manera aquelles maneres de viure tan diverses han anat conformat la fesomia de Barcelona, de les moltes Barcelones que van existir i que, d'alguna manera, encara perviuen amb unes cicatrius històriques i socials que no s'acaben de tancar. El passat, proper o llunyà, no és tan fàcil d'esborrar, i la línia implacable del temps deixa la seva empremta sobre les generacions futures.
La Barcelona dels barris:
 |
| Ramon Masats. Mercat de Sant Antoni 1955 |
 |
| Leopoldo Pomés. Tertúlia al carrer |
 |
| Eugeni Forcano. Barri de Collblanc |
 |
| Francesc Català Roca. Festes de Gràcia. Barcelona. 1953. |
 |
| La Barceloneta el dia del Corpus de 1915 |
 |
| Oriol Maspons. Maletillas al Poble Sec |
 |
| Oriol Maspons. Carrer Escudellers |
|
|
|
|
|
|
La Barcelona burgesa:
 |
| Portada del llibre de L. Permanyer Vides privades de la Barcelona burgesa |
 |
| Família de la burgesia |
 |
| L'univers femení de la burgesia entre els segles XIX i XX. |
 |
| Adolfo Zerkovitz. La Rambla als anys 20 |
 |
| Frederic Ballell. Família burgesa de Barcelona, 1911 |
 |
| © Pérez de Rozas / AFB. Entrada al liceu. 13 de novembre del 1958 |
La Barcelona desfavorida:
 |
| Joan Colom. Raval |
 |
| Joan Colom. Raval |
 |
| Xavier Miserachs. Emigrants |
 |
| Eugeni Forcano. Façana |
 |
| Adolf Mas. Carrer de les Donzelles |
 |
| Ignasi Marroyo. Somorrostro 1964 |
La Barcelona de l'espectacle:
 |
| Brangulí. Edén Concert, anys 20 |
 |
| Xavier Miserachs |
 |
| Eugeni Forcano |
 |
| Mary Santpere i Alady en una representació còmica del Tenorio |
 |
| Portada del llibre El Molino de Sebastià Gasch |
 |
| Frederic Ballell. Palau de la Música |
 |
| Cine Comèdia. Anys 50 |
 |
| Teatre Talia als anys 70 |
|
La Barcelona menestral,
entre el seny i la rauxa:
 |
| F. Català Roca. Interior d'El Taxidermista de la Plaça. Reial, 1974 |
 |
| F. Català Roca. Davant de la Catedral |
 |
| Xavier Miserachs |
|
|
 |
| Frederic Ballell. Interior del mercat de Sant Antoni |
 |
| Mercat del Clot. Fira de Sant Ponç |
|
|
|
 |
| F. Català Roca |
 |
| Eugeni Forcano |
 |
| Manel Armengol. Actuació policial contra manifestants, 1976 |
 |
| Eugeni Forcano |
 |
| Pérez de Rozas. Franco i Porcioles sortint de la Catedral. 1970 |
 |
| Eugeni Forcano |
|
La Barcelona reivindicativa:
 |
| Barcelona durant la Setmana Tràgica |
|
|
| Barricades a La Rambla 1936 |
 |
| Agustí Centelles. Barricada a la Pça. del Pes de la Palla, juliol 1936 |
La Barcelona obrera:
 |
| Joan Fuguet. Pescador de Barcelona |
 |
| Xavier Miserachs |
 |
| Francesc Català Roca |
 |
| Treballadores d'una fàbrica del Born el 1918 |
 |
| Magatzems El Siglo (secció de porcellana i cristalleria), principis s. XX |
La Barcelona republicana:
 |
| Proclamació de la Segona República |
 |
| Proclamació de la República a Barcelona |
 |
| Rosa Leveroni, bibliotecària i escriptora |
La Barcelona moderna, entre la nova cançó i la gauche divine:
 |
| Colita. Terenci Moix |
 |
Colita. Jaime Gil de Biedma
|
 |
| Pilar Aymerich. Lluís Llach al Palau d'Esports. 1976 |
 |
| Actuació dels Setze Jutges |
 |
E. Forcano. Barcelona anys 60
|
 |
| Xavier Miserachs |
 |
| Eugeni Forcano |
 |
WaWas Barcelona. Una visió irònica del turisme de sol i platja
|
 |
| Columnes de Montjuïch. 1948 |
 |
| Tibidabo. 1964 |
 |
| Frederic Ballell. Pati de la Generalitat el dia de Sant Jordi |
 |
| Canaletes, 1910 |
 |
| La Sagrada Família l'any 1953 |
 |
| La Rambla. 1900 |
