dissabte, 14 de gener de 2017

Juan Gelman





 
Fa tres anys, tal dia com avui, moria a Mèxic D.F. el poeta argentí Juan Gelman (1930-2014). Com a homenatge i recordatori, recupero tres dels seus poemes amb una ressenya breu i personal de cadascun d’ells:




Epitafio

Un pájaro vivía en mí.
Una flor viajaba en mi sangre.
Mi corazón era un violín.


Quise o no quise. Pero a veces
me quisieron. También a mí
me alegraban: la primavera,
las manos juntas, lo feliz.


¡Digo que el hombre debe serlo!

Aquí yace un pájaro.
Una flor.
Un violín.

Un títol explícit que ja ens avança la desolació del poeta. 
     La primera estrofa resulta enganyosa: el lèxic lluminós, intensificat per l’ús de l’imperfet (el temps verbal de la descripció, el que allarga el passat en el temps) ens condueix al pessimisme de la segona estrofa.
      La ruptura temporal, que es magnifica amb la disjuntiva ("quise o no quise"), l’aguditzen encara més l’adversatiu "pero" i els versos encavalcats, que entretallen el ritme i alteren parcialment la placidesa anterior, de la que encara en conserven algun rastre ("la primavera", "las manos juntas", "lo feliz").
      A la tercera estrofa, la veu poètica ja és una exclamació en present, una afirmació desesperada i alhora redundant en termes estrictament ontològics ("¡digo que el hombre debe serlo!"). Però el sentit últim, filosòfic, d’aquest clam del poeta, commou i es fa profundament entenedor.
     L’"aquí yace" de la darrera estrofa ens porta a l’epitafi del títol: la tètrica simetria amb què repeteix els mots esmentats al principi ("pájaro", "flor", "violín") clou el poema amb un pessimisme desolador, com si una fatalitat de plom estigués predestinada a abaltir les espurnes d’humanitat, de felicitat primigènia.



 Límites

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí la sed,
hasta aquí el agua?


 ¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el aire,
hasta aquí el fuego?


 ¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el amor,
hasta aquí el odio?
 

 ¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el hombre,
hasta aquí no?
 

 Sólo la esperanza tiene las rodillas nítidas.
Sangran.


El poeta utilitza el recurs de l’anàfora per qüestionar-se els límits imposats. La presència explícita de tres dels elements: aire, foc i aigua, contextualitza la natura. La terra, no mencionada, vindria representada per l’home i la delimitació de tot allò que és humà ("¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el hombre", / "hasta aquí no?").
     L’angoixa, la incomprensió, el desacord, es fan palesos mitjançant les parelles d’antònims que funcionen poèticament per oposició: "aire/fuego", "amor/odio", i també per identificació: "sed/agua".
      El final del poema, sense ser una resposta a les preguntes, que d’altra banda no són més que interrogacions retòriques, conté una imatge explosiva: "sólo la esperanza tiene las rodillas / nítidas" (potser en al·lusió a l’actitud  submisa que connota el viure de genolls: una condemna). I es remata amb un esfereïdor "sangran". Una única paraula, un vers solitari prenyat de dolor en estat pur.

 
Te nombraré veces y veces...

Te nombraré veces y veces.
me acostaré con vos noche y día.
Noches y días con vos.
Me ensuciaré cogiendo con tu sombra.
Te mostraré mi rabioso corazón.
Te pisaré loco de furia.
Te mataré los pedacitos.
Te mataré una con Paco.
Otro lo mato con Rodolfo.
Con Haroldo te mato un pedacito más.
Te mataré con mi hijo en la mano.
Y con el hijo de mi hijo muertito.
Voy a venir con Diana y te mataré.
Voy a venir con José y te mataré.
Te voy a matar derrota.
Nunca me faltará un rostro amado
para matarte otra vez.
Vivo o muerto un rostro amado
hasta que mueras
dolida como estás ya lo sé.
Te voy a matar yo
te voy a matar.

Aquest és un poema amb evidents trets autobiogràfics referits al fill del poeta, víctima de la dictadura de Videla, i als amics morts: Rodolfo Walsh, Paco Urondo i Haroldo Conti. 
     Un defensor de la memòria com Gelman, que el 1980 escrivia aquests versos desesperats: "deshijándote mucho / deshijándome", s’aixopluga en el record per combatre la derrota. I ho fa amb enuig, enarborant com una bandera el verb "matar", reiterat fins a l'obsessió; amb l’amenaça que impliquen mots com "ensuciaré", "rabioso", "furia", "derrota", "dolida"; amb el joc de pronoms on s’acarnissa el combat personal i també el col·lectiu: el dels represaliats, torturats, vexats i assassinats: "te nombraré", "me acostaré con vos", "te pisaré", etc. I molt especialment, amb la sèrie "te mataré", "lo mato", "te mato", "te voy a matar", "te voy a matar yo".
    Un poema en què la ràbia i el record són una sola cosa inextricablement unida, on la veu incontrolada del poeta escup el diminutiu en dues direccions, totes dues plenes de càrrega emotiva: la de la violència ("te mato un pedacito más") i la de la tendresa ("y con el hijo de mi hijo muertito").

[Entrada original publicada al blog col·lectiu Els orfes del senyor Boix
el 18 de gener del 2014].



6 comentaris:

  1. Els poetes no ens acaben de deixar mai. Les seves paraules ressonen eternament per recordar-nos com en són, d'importants. Si es volen escoltar, és clar. Encara que facin mal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És necessari escoltar-los sempre, encara que les seves paraules facin mal.

      Elimina
  2. Reconec que no he llegit gaires dels seus poemes però de moment veuré avui la pel.lícula "El lado oscuro del corazón" sobre una història seva.
    Salut!
    Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira, la pel·lícula encara no l'he vista, i això que ja té uns anys. Gràcies per fer-m'hi pensar, Miquel!

      Elimina
  3. Poemes ferits i feridors. Gelman és un imprescindible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí, Glòria!... Si més no, un dels imprescindibles.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: