dijous, 15 d’octubre de 2015

Nosferatu: una simfonia de l'horror (F.W. Murnau, 1922)


El passat dijous 8 d'octubre, el cine Renoir Floridablanca de Barcelona va tenir la feliç idea de projectar el Nosferatu de F.W. Murnau en una sessió única que comptava amb la música original de la pel·lícula, interpretada en directe per Albert Bover. Sens dubte, una iniciativa que a molts ens ha semblat atractiva i ens ha permès de gaudir d'una obra mestra de l'Expressionisme alemany que difícilment es pot veure a les pantalles de cinema.

Nosferatu: una simfonia de l'horror és una versió lliure del Dràcula de Bram Stoker. La productora, Prana Film, per tal de no pagar drets d'autor, va canviar el títol i els noms dels personatges i traslladà l'acció del Londres original a la ciutat alemanya de Bremen, transformada per a l'ocasió en una imaginària Wisborg. L'única localització que no va variar fou Transilvània, on es troba el tenebrós castell del vampir.

Malgrat tot, els esforços de Murnau i d'Albin Grau (que als crèdits consta com a director artístic, però se'l considera l'ànima del projecte) van ser inútils perquè de resultes de la querella interposada per la vídua de Bram Stoker, el jutge va ordenar la destrucció de totes les còpies i negatius de la pel·lícula. La productora es va arruïnar, però com que ja circulaven unes quantes còpies venudes prèviament, la pel·lícula es va salvar.

De Nosferatu se n'ha parlat tant que no seré jo qui vingui ara a descobrir res de nou; em limitaré, doncs, a destacar allò que m'ha cridat l'atenció. Per començar, a la sala es va generar un clima d'expectació que, salvant totes les distàncies, ens traslladà a l'experiència d'un espectador dels anys 20 i 30. No és usual contemplar una ficció de cinema mut, amb una fotografia que remet a la iconografia paisatgística de Caspar David Friedrich, amb unes referències literàries que ens recorden Hoffmann, i, mentrestant, escoltar la música en directe de l'orgue. Tot i que l'espectador actual ja ha perdut aquella ingenuïtat amb què el d'abans s'enfrontava amb una pel·lícula de terror com aquesta, cal reconèixer que el poder de les imatges és tan suggestiu que ens continua captivant.

Fotograma de Nosferatu. F.W. Murnau, 1922
C.D. Friedrich Moonrise by the Sea, 1822

Si ens centrem en el personatge del comte Orlock, és inevitable ressaltar la caracterització de l'actor alemany Max Schrek. El rostre sinistre del vampir, les seves mans deformades, l'aspecte repulsiu, són trets diferencials que l'allunyen notablement de la imatge inquietant però seductora d'altres Dràcules cinematogràfics. A la versió de Nosferatu que va dirigir Werner Herzog el 1979, les faccions anguloses de Klaus Kinski (i no ens enganyem, també la fama de raret que l'actor compartia amb Schrek, el seu predecessor) ajudaven força a l'hora de reconstruir l'essència del personatge. Per altra banda, el Dràcula de Francis Ford Coppola (1992) seguia en la línia de presentar un vampir gens agraciat físicament, però amb un component humà que el diferenciava del de Murnau.

Aquest punt és important perquè l'ésser que veiem a Nosferatu no és ben bé humà ni presenta les característiques galants de la majoria de vampirs posteriors, com el de Tod Browning, interpretat per Béla Lugosi; el de l'adaptació de George Melford, de la que ja vaig parlar temps enrere, o els Dràcula de la Hammer com el que va encarnar Christopher Lee.

De fet, la sexualitat del personatge de Bram Stoker era evident, tot i que poc convencional, motiu pel qual va ser un revulsiu per a la societat victoriana. Murnau, però, va desposseir el seu personatge de qualsevol mena d'atractiu, li va restar erotisme i li va assignar uns trets que l'assimilaven més a un animal que no pas a un home. En qualsevol cas -i aquesta és una opinió molt personal que, segurament, molts no compartiran-, darrere del rebuig que causa el personatge, s'hi amaga una certa elegància. Potser és el seu sempitern aïllament que l'agermana amb l'individu romàntic, sempre sol, malaltís, diferent i allunyat de la resta (en realitat, Nosferatu beu de les fonts del Romanticisme alemany). O potser és la seva indumentària: l'abric amb doble botonadura i els camals estrets del pantaló que el distingeixen de Hutter, l'heroi de la pel·lícula i el seu antagonista, que, francament, sembla que sempre vagi en pijama.

La funció del comte Orlock/Nosferatu no és altra que la d'oposar-se a una societat a la que s'enfronta com a representant de les forces del mal i de la que, al mateix temps, s'ha de nodrir per tal de sobreviure. El seu aspecte cadavèric ens contorba perquè ens recorda, alhora, una rata i un mosquit, bèsties que estan molt presents a la pel·lícula com a metàfora del que significa la figura del vampir: l'anihilació, la foscor, la corrupció dels valors burgesos i la mort. És a dir, la personificació de la pesta que va assolar Europa al segle XIV o l'epidèmia anomenada grip espanyola, que l'any 1918, tan sols quatre anys abans del rodatge de Nosferatu, havia causat més de 20 milions de morts (entre ells, el pintor Egon Schiele i la seva família).


El tractament del personatge d'Orlock no és l'única innovació de la pel·lícula. A diferència d'altres adaptacions, a Nosferatu, els morts només són morts i no zombies, amb la qual cosa, podem concluir que els efectes derivats de la intervenció d'Orlock són també letals, pero definitius. Una altra de les grans fites de Murnau és la localització en exteriors, amb els paisatges típicament romàntics d'una Transilvània filmada a Romania i Eslovàquia, que s'adiuen d'allò més amb les escenes d'interiors. Tot el context de la història està en consonància amb el misteriós comte i amb l'aura de malson que impregna la pel·lícula. Des del punt de vista narratiu, Murnau alterna el classicisme (divisió de l'obra en cinc actes, narrador extern, omniscient i pretesament objectiu) i la modernitat que fixà les bases de l'Expressionisme cinematogràfic (contrast entre llum i ombra, personatges hiperbòlics, ralentització o acceleració d'escenes, primers plans definitoris, enquadraments poc usuals i visió de la ciutat com un ens ominós).


Tots aquests elements, sense oblidar l'amenaça que suposava el fet que la pel·lícula pogués desaparèixer per ordre judicial, han creat al voltant de Nosferatu un halo de fascinació amb rivets mítics que no solament han influït en el cinema posterior (recordem el remake de Herzog i la recreació del rodatge del film de Murnau que va fer Elias Merhige l'any 2000 a The Shadow of the Vampire). També han generat molta literatura respecte de l'adscripció d'alguns membres de l'equip de la pel·lícula a grups ocultistes i a teories alquimistes que casarien molt bé amb l'esperit críptic de Nosferatu. El personatge del vell Knock, l'equivalent al Reinfeld del clàssic de Stoker, sembla anar en aquesta direcció: un homenet fosc i d'aspecte repel·lent, aficionat a la càbala, gran admirador del comte Orlock i, per si no n'hi havia prou, immobiliari de professió (m'estalvio l'acudit fàcil). Només ha faltat, per acabar d'afegir llenya al foc, que aquest estiu es profanés el mausoleu de Murnau al cementiri de Stahnsdorf i se li arrenqués el cap al cadàver. L'especulació està servida (i no puc deixar de fixar-me en la curiosa polisèmia del mot, que tan bé s'escau a tot plegat).



Sigui com sigui, el cert és que el particular llenguatge emprat pel director, el to poètic de la pel·lícula (amb aquell concepte tan romàntic de "poesia maleïda"), així com la singularitat del personatge, han convertit Nosferatu en tot un referent i, en certa manera, en una mena de premonició històrica. No oblidem que el Partit Nazi va començar a estar actiu l'any 1920, just dos anys abans del rodatge de la pel·lícula. Tinguem present també que l'obra de Murnau constituïa el que l'aparell nazi va denominar després "art degenerat": el resultat artístic de les ments perverses que contrastaven amb les bondats quotidianes de l'art burgès. Podria ser la mort del comte Orlock una representació avant la lettre del final d'Adolf Hitler?... Aquí ho deixo.


TRADUCTOR-TRANSLATOR: