dijous, 2 de maig de 2013

Fragments: Barcelona literària (I)


Josep M. Folch i Torres.- Joan Endal (1909)

Martí Alsina

Caminant a l'atzar, el seu esperit es fixava en tot detall i feia consideracions d'ordre inusitat en ell. S'interessà per les maneres de viure dels homes que trobava al seu pas. I envejant-los l'estat s'hi encantava. L'un amb la cara alegre i feliç corria d'una colla a l'altra, duent penjada al coll una panera plena de bones coses per a esmorzar, que oferia, afectuós i rialler, als obrers de mar, l'altre pregonava a grans crits, incomprensibles però estridents, el beure ardent que duia en unes ampolles engrutades; l'altre, assegut pacientment en les escales del monument a Colom, cridava amb una veu feble, en passar els transeünts, les fruites seques que exposava esteses damunt de la seva manta d'abric. I seguint  Rambla avall anà veient totes les maneres del viure ambulant i lliure de la tutela de l'amo i del manament de les hores. Aquí un eixam d'enllustradors jugant a empaitar-se amb les caixetes a l'espatlla, més amunt els camàlics passejant la seva còrpora, més robusta que atlètica, i un gitano sostenint en els braços dos gossets que desapareixien sota un atifell de cintes vermelles...
(Edicions 62. Pàg. 63)


Carles Soldevila.- Fanny (1929)

Paral·lel. Foto dels anys 30

 Fet i fet ja fa estrany una noia sola a aquestes hores per aquest carrer solitari. En altres barris -en els meus- s'explica més que no aquí. Tant que hi havia passat per aquest tros de Granvia! La tia Amèlia vivia allà, en el 53 del carrer del Bruc. Torno a veure l'entrada i aquell porter rondinaire que embolicava els picaportes de metall en paper de diari... Quins temps! Ben comptat, només fa quatre o cinc anys, però en realitat és a una distància enorme. Només de pensar-hi sembla que em desarreli tota. Em fa l'efecte que sóc una somnàmbula enmig d'aquesta via tan ampla i tan deserta... Amb una mica més, perdria la noció del que hi he vingut a fer... Si gosés m'asseuria en un banc. Estic cansada. Avui assaig i dues funcions.
(Edicions 623. Pàg. 71)


Josep M. de Sagarra.- Vida privada (1932)

Marià Pidelaserra
- Sí, home, sí: aquestes persones com la Perpinyà i altres famílies tallades a l'antiga, treu-les de la casa on viuen i no en queda res. Estan avesats a no moure's dels seus casalots rònecs, en els carrers més antihigiènics de Barcelona. El casalot té el jardí, els salons i la capella. Saps què vol dir viure en un pis immens, en el qual la meitat són cambres de mals endreços, i que a més a més hi ha capella i un capellà que hi diu missa? Tota la tradició d'ells és la humitat de les parets; fora d'aquestes parets hi ha la vida que ells no han comprès mai, hi ha Barcelona, m'entens? Què han fet tota aquesta gent pel país, quin esforç han aportat? Res absolutament. Mentre tenen boscs per tallar i un capellà que els digui missa a domicili i un parell de criats que els treguin la pols de les cadires, van tirant.
 Edicions 62. Pàg. 163. 


Mercè Rodoreda.- Isabel i Maria 
(data indeterminada: primers anys 40)

Miquel Blay

Començàvem a vestir-nos a les dues i acabàvem a quarts de quatre. El meu oncle, quan ja estava vestit, tancava finestres, persianes i balcons: posava llebes i forrellats i deixava el timbre d'alarma del terrat preparat perquè funcionés. Quan la casa semblava una gola de llop sortíem i, al peu del reixat, em deia: "Moca't". I anàvem carrer de San Hermenegildo enllà en direcció del carrer de Sant Felip. Jo li donava la mà i, si tenia ganes de saltar i saltava, ell em donava una estrabada: "No facis el boig!". Pel carrer de Septimània sortíem a la Plaça dels Josepets. Tothom ens coneixia i ell saludava tothom. A vegades, si era d'hora, ens aturàvem a casa d'en Batlle, el jardiner, i parlava una estona de flors. 
Edicions 3 i 4. Pàg. 170.


Carmen Laforet.- Nada (1944)

Barri Gòtic. Foto: Sícoris Desdelamevariba

La Vía Layetana, tan ancha, grande y nueva, cruzaba el corazón del barrio viejo. Entonces supe lo que deseaba: quería ver la Catedral envuelta en el encanto y el misterio de la noche. Sin pensarlo más me lancé hacia la oscuridad de las callejas que la rodean. Nada podía calmar y maravillar mi imaginación como aquella ciudad gótica naufragando entre húmedas casas construidas sin estilo en medio de sus venerables sillares, pero a los que los años habían patinado también con un encanto especial, como si se hubieran contagiado de belleza.
Ed. Destino, pàgs. 108 i 109.


Jean Genet.- Diario de un ladrón (1949)

Isidre Nonell

 En Barcelona, frecuentábamos sobre todo la calle Medioda* y la calle del Carmen. A veces, dormíamos seis en una cama sin sábanas y, desde que amanecía, íbamos a pedir limosna a los mercados. Salíamos en panda del Barrio Chino y nos dispersábamos por el Paralelo, con un capacho al brazo, porque las amas de casa nos daban con más facilidad un puerro o un nabo que una moneda. A las doce, volvíamos, y con lo que nos habían dado nos preparábamos la pitanza.
* Sic. La calle se llamaba a la sazón calle del Mediodía (carrer Mig-dia). (N. de las T.) 
 Ed. RBA .Traducció: Mª Teresa Gallego i Mª Isabel Reverte.  Pàg. 18.


Antonio Rabinad.- Los contactos furtivos (1956)

Joan Colom
 (...) Hubieras visto -dijo- allá en el Bogatell, en la avenida Icaria, bajo el puente... Salían unas ratas así de grandes, grises, el pelo erizado. Salían a toda velocidad de bajo el puente, pitando, una tras otra. ¡Era una risa! Más de veinte personas allí paradas viéndolas salir, disparadas. Daba risa verlas... Ratas así de grandes, no creas. ¡Las que se habrán ahogado!
    La lluvia, que había amainado un poco,  volvió a arreciar. Las cloacas eran incapaces de contener tanta agua. Las calles aparecían limpias y desiertas: todo lavado, lustrado, chorreante.
 Ed. Bruguera. Pàg. 215.


Blai Bonet.- Míster Evasió (1969)

Ernest Descals

La fama que Barcelona és una ciutat bruta arrenca dels barcelonins mateixos. Els habitants de la ciutat viuen d'esquena al mar. Tenen oblidat que la Via Laietana, on, en els primers dies, un es pot fer la idea que és a Nova York, que la rambla de Santa Mònica, corral dels humanistes de la busca, donen davant per davant a les aigües greixoses del port: el de la ciutat de Barcelona és fumat, boirós, emboirat, atrotinat, frenètic de descarregadors normals, de descarregadors hampons, presidit per la muntanya de Montjuïc amb el castell penal al cim, el cementiri que baixa cap  al mar i la grandiosa, salvatge, mesquina, fossa comuna, amb el torrent de barraques que baixen roca avall, forats pellingosos de viure-hi xarnegada, laboral i de l'hampa, gitanos que fan la vida amb qui sigui, si paga o duu pasta per a robar-li, sense sortir mai del seu call de jueus, que els catalans de tota la vida anomenen del Xinu.
Edicions 62. Pàg. 78.


Fragments: Barcelona literària II 
Fragments: Barcelona literària (III) 
Fragments: Barcelona literària (IV)
Fragments: Barcelona literària (V) 

13 comentaris:

  1. un bon tast de literatura de la bona.....m'he entretingut una estona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan. Que bé que t'hagi agradat!

      Elimina
  2. Barcelona, quants mots ha desvetllat! Bon recull.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I els que queden, Loreto: tants, que és impossible reflectir-los tots.

      Elimina
  3. De debò que comences una sèrie literària dedicada a Barcelona com si fos un piscolabis? M'apunto i prenc cadira per estar més còmode!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich. En realitat tenia pensades només dues tongades, però amb la quantitat de material literari que hi ha sobre Barcelona, potser m'animaré a fer-ne una tercera, i qui sap si una quarta. Ja ho veurem.

      Elimina
  4. Jo també m'apunto: no serà el mateix que rambla amunt amb tu, però molt paregut!
    (gràcies, Síc, bona idea)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, si em donen a triar, m'estimo més tornar a passejar amb tu rambla amunt (i també rambla avall). De moment, però, no està gens malament deixar que la literatura faci de substitut.

      Elimina
  5. Aquest Rabinad no el conec. La resta està bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs et recomano que no te'l perdis, Josep. Era un paio que escrivia sobre els suburbis de la Barcelona de postguerra amb humor, un pèl de mala llet i bastant desencís. Mai no va fer allò que en diuen "vida literària" (motiu pel qual no és gaire conegut), però s'ho havia llegit gairebé tot. No diré que era autodidacte perquè això l'emprenyava. Tenia una parada al mercat de Sant Antoni on venia llibres i en recomanava. No fa gaires anys que va morir.

      Elimina
    2. Un altre postergat per la cultura oficial, veig.

      Elimina
  6. No conec la de Folch i Torres, però la resta és una extraordinària selecció d'imatges literàries. Curiosament (o no), estem en sintonia en aquesta forma alhora descriptiva i expressionista de veure Barcelona: tots dos hem anat a parar a Blai Bonet. Espero que continuïs. Sí? Jo ho faré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja és casualitat, ja (o no!) Després passaré per Bereshit a llegir-te...

      Jo, de moment, tinc pensada una segona part, que encara no sé si tindrà continuïtat. En qualsevol cas, serà un joc divertit veure si coincidim novament i en què.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: