dijous, 16 de març de 2017

Maria Conesa, "La Gatita Blanca": de l'Edén Concert al Mèxic revolucionari





ANTECEDENTS.

Al febrer de 1908, quan Francisca Marqués López va començar a actuar al saló La Gran Peña amb el nom artístic de La Bella Raquel, encara faltaven tres anys perquè debutés amb èxit al teatre Arnau i adoptés definitivament el de Raquel Meller. Una mica abans de tot això, la cupletista més famosa del Paral·lel era la Paquita, una de tantes joves de l'època que feia de modista en un taller de costura; aquest en concret, molt freqüentat per gent del teatre. Al mateix lloc hi treballaven dues altres noies nascudes a Vinarós, també força vinculades al món de l'espectacle: Maria Conesa, de qui parlarem a bastament, i la seva germana Teresita, la carrera de la qual va ser fugaç i el seu final, dramàtic.


LES GERMANES CONESA I L'EDÉN CONCERT.

Teresa i Maria Dorotea (coneguda a la faràndula com Maria Conesa) s'havien establert a Barcelona amb la seva família. Éssent gairebé unes nenes, el 1901, havien anat de gira per Mèxic amb una companyia de teatre infantil. Poc després cantaven cuplets a duo amb el nom artístic d'Hermanas Conesa a l'Edén Concert del carrer Conde del Asalto (actualment, Nou de la Rambla). L'Edén, situat davant per davant del Palau Güell, va obrir el gener del 1887 i pel seu escenari hi van passar artistes com la ballarina Tórtola Valencia, famosa per les seves danses exòtiques i per haver estat la imatge dels sabons i perfums La Maja, de la casa Myrurgia.  

Entre 1883 i 1886, abans de convertir-se en music-hall, la sala Eden Concert s'havia anomenat Café de la Alegría: un local dedicat al flamenc, on Picasso solia anar amb certa assiduïtat. La trajectòria de l'Edén Concert acabà el 1935, just abans de l'inici de la guerra civil, moment en què l'antic music-hall es convertí en un cinema. Malgrat l'intent de reobrir-lo l'any 1987 amb l'excusa del centenari de la seva inauguració, la segona vida de l'Edén Concert, a la que tant hi contribuí el showman argentí Ángel Pavlowsky, va ser tan efímera que només durà dos anys. Ara, al solar que havia ocupat durant gairequatre dècades, hi ha un pàrquing amb un nom prou evocador: Pàrquing Edén.

Interior de l'Edén Concert. Foto: Brangulí. © A.N.C.

Però retrocedim al 28 de febrer de l'any 1906. A l'Edén, com cada nit, hi havia una actuació de les germanes Conesa. Un cop finalitzada, es produí una picabaralla entre elles i La Czarina, una de les artistes sorgides durant la darrera dècada del segle XIX que, juntament amb altres com La Chavala i Pilar Monterde, havia estat de les primeres a incorporar un erotisme més o menys explícit a l'escenari. La discussió va acabar d'una manera dramàtica quan hi va intervenir el germà de La Czarina, Benedicto González Muñoz, i li va clavar unes quantes punyalades mortals a Teresita Conesa. Del fet se'n van fer ressò els diaris de l'època, i el crim, tot i que avui està bastant oblidat, ha quedat com un dels episodis més morbosos de la crònica negra barcelonina. En ell s'hi apleguen una sèrie d'ingredients d'aquells que acostumen a fascinar el públic: el món dels cabarets nocturns i el de l'hampa, les baixes passions, la joventut de la víctima i el vessament de sang a causa d'una arma blanca.

Imatge promocional de Maria (a la dreta) i Teresita: les germanes Conesa

La Vanguardia recull la notícia de l'agressió. L'endemà es comunicà la mort de Teresita Conesa

Manuela González Muñoz, La bella Czarina: l'instigadora



TEATRES DE PROVÍNCIA I ÈXIT A L'HAVANA.

Paradoxalment, aquell assassinat que va significar la separació forçosa de les dues germanes, va provocar que la supervivent, Maria (1892-1978), es convertís en una de les figures més conegudes del món de l'espectacle mexicà de la primera meitat del segle XX. A banda de conrear la sarsuela i l'opereta, la Conesa va ser una de les principals impulsores de la revista musical mexicana i, fins i tot, esdevingué empresària teatral i actriu de cinema.

L'octubre del 1975, Maria Conesa obria les portes de casa seva i concedia una entrevista al periodista Guillermo Pérez Verduzco. Es tracta d'un document interessant pel que té de narració en primera persona d'una època ja desapareguda, però el discurs de la Conesa, en ocasions, és una mica erràtic i conté algunes inexactituds. Una d'elles és referir-se al Folies Bergère de Barcelona com el local on actuaven ella i la seva germana. Amb aquest nom, calcat del que encara du el famós music-hall parisenc, es va conèixer el teatre Arnau a partir del 31 de maig del 1915, moment en què Maria Conesa ja feia més d'un lustre que vivia a Mèxic. Segurament, i aprofitant que potser al país americà ignoraven segons quins detalls sobre els teatres de la Barcelona de feia més de mig segle, va voler donar llustre a la seva biografia i, en lloc de mencionar l'Edén Concert, va preferir l'al·lusió al Folies Bergère, nom que evocava un passat mític i esplendorós. Però també anava errada quan situava la mort de Teresita als onze anys, perquè consta que havia nascut el 1889; és a dir, que en tenia setze.
 
Segons explicava a l'entrevista, la mort de la germana l'havia traumatitzat tant que va quedar-se sense veu durant sis mesos. Passat aquest temps, va reprendre l'activitat teatral fent servir el segon cognom: Maria Redó, per tal de dificultar la seva identificació i evitar, així, les denúncies que li poguessin caure per ser menor d'edat. Va resorgir amb un paper secundari a la sarsuela La Gatita Blanca, una obra pròxima al vodevil francès de les que s'anomenaven humorada lírica amb tocs sicalíptics. El llibret era de José Jackson Veyán i Jacinto Capella; la música, d'Amadeu Vives i Jerónimo Jiménez, i Enrique Viana n'havia fet una interpretació lliure que es va estrenar al teatre Cómico de Madrid el 1905. 

Amb la companyia de José Gil i gràcies a la bona acollida que l'obra havia tingut a la capital, la Conesa va marxar de gira pels teatres de província de Catalunya amb La Gatita Blanca. Curiosament, més endavant, i ja com a protagonista, va obtenir un gran èxit al teatre Principal del D.F. amb aquesta mateixa sarsuela que li va donar el sobrenom amb què és coneguda: una mena de talismà, un atribut que ha quedat per sempre més vinculat a ella en forma de tret distintiu de la seva personalitat artística.

Sempre segons la seva versió, mentre era a Sabadell de gira amb la companyia de Gil, la va contractar un empresari per endur-se-la a L'Havana, on seguiria representant l'exitosa Gatita Blanca. D'amagat de la mare i amb la complicitat del pare, que la va acompanyar al viatge -no queda gaire clar si per tal de protegir-la o per tal d'explotar-la-, va embarcar cap a Cuba. A L'Havana hi va romandre sis mesos, tres més dels previstos inicialment, ja que les seves actuacions al teatre Albisu van entusiasmar el públic, que l'aclamava inclús quan anava pel carrer.



LA FRUCTÍFERA ETAPA MEXICANA. 

El novembre del 1907, les germanes Moriones, importants empresaries teatrals mexicanes, van contractar Maria Conesa, a qui ja coneixien com a artista infantil de l'època en què, juntament amb Teresita, formava part de la companyia que el 1901 havia fet una tournée pel país. Les Moriones li van proposar que representés La Gatita Blanca, la seva obra fetitxe, al teatre Principal de la ciutat de Mèxic. Durant aquell mateix any, havia protagonitzat l'obra l'actriu Esperanza Iris al teatre Tívoli, i abans d'ella, Prudencia Grifell. El públic, però, va quedar tan encantat amb la picardia i els aires entre còmics i llicenciosos de la Conesa damunt de l'escenari, que el títol de la sarsuela va quedar, en l'imaginari col·lectiu, definitivament associat a ella.

Cal dir que Maria Conesa no destacava per tenir una veu especialment prodigiosa ni tampoc per ser una bellesa d'aquelles que aclaparen. El seu mèrit  era la intencionalitat i l'erotisme que imprimia a unes lletres que ja anaven plenes de dobles sentits. Com a mostra, el famós Tango del Morrongo de la revista Enseñanza libre, que anys després va popularitzar l'actriu i cantant Carmen Sevilla. Citarem també El masaje i aquest fragment de Ni una palabra más, dues cançons que pertanyen a l'obra La Gatita Blanca i que, per als benpensants de l'època, eren força escandaloses: 
 
(...) me van a excomulgar,
pues dicen que me muevo
de un modo singular.
(...) Casados y solteros,
al verme así bailar,
cuando llegan a casa...
... ni una palabra más.


Les mentalitats més puritanes miraven de cua d'ull aquestes procacitats i rebutjaven una figura que cada cop era més aplaudida i reivindicada, tant per les classes populars com pels senyorassos més benestants. El poeta mexicà Luis Gonzaga Urbina va arribar a escriure en un diari aquestes paraules condemnatòries dedicades a Maria Conesa:
«Su figura no es garbosa, el semblante no es bello, la voz es desaliñada y desagradable, pero de toda la cara, de todo el cuerpo chorrea malicia esta mujer.»

El moment en què la Conesa arribà a Mèxic era convuls. El país encara patia el
sotrac dels 30 anys de dictadura de Porfirio Díaz, que durà de 1876 a 1911 i que es regia pel lema: «baja política y mucha administración». El 1910, només tres anys després que Maria Conesa pos el peu a Mèxic per establir-s'hi definitivament, començava la Revolució. Francisco Madero, des de San Antonio (Texas), on havia anat a parar acusat de rebel·lió i d'ultratge a les autoritats, exhortava la població a revoltar-se contra el govern de Díaz per mitjà de les armes. Un cop vençut el dictador, que s'exilià a França, Madero va guanyar les eleccions del 1911 i restaurà la Constitució del 1857. No obstant, a l'antic opositor també li havien sortit els seus propis opositors; un d'ells, Emiliano Zapata, que trobava que les reformes de Madero eren massa polítiques i molt poc socials. Però els enemics del nou president, que tenia uns quants fronts oberts, eren, sobretot, els latifundistes, l'església i els conservadors. 

El 1913, el cop d'estat -la Decena Trágica- dels contrarevolucionaris encapçalats per Victoriano Huerta, Félix Díaz i Bernardo Reyes provocà l'assassinat del president Madero, del seu germà (que havia descobert que Huerta formava part dels sublevats) i del vicepresident del govern. Aleshores, Huerta va ocupar la presidència del país i, durant un any, instaurà una dictadura militar fins que la pressió d'alguns revolucionaris com Pancho Villa i el cap de l'exèrcit constitucionalista i futur president Venustiano Carranza el van obligar a deixar el càrrec i a fugir del país. Però inclús entre els que havien lluitat contra Huertas hi havia dissensions i diferents interessos i ideologies, motiu pel qual es van formar diverses faccions. Enmig d'aquest desori, Maria Conesa seguia amb els seus cuplets i les seves sarsueles, fent bona cara a tothom i sense comprometre's amb ningú.

Eren temps agitats: l'invasió nord-americana del port de Veracruz el 1914, la vaga dels obrers a Ciutat de Mèxic el 1916, la proclamació de la Constitució de Querétaro el 1917 -que consagrava els ideals de la Revolució- i l'assassinat del líder Emiliano Zapata el 1920, són alguns dels esdeveniments que marquen el clima polític del país que es va trobar Maria Conesa i en el que va viure. Immersa en aquest estat d'ebullició social, no és estrany que fos coneguda com la tiple de la Revolución. De fet, va simpatitzar amb Emiliano Zapata i amb altres caps de la Revolució. Però també va intimar amb uns quants presidents mexicans, entre ells Porfirio Díaz, Adolfo de la Huerta, Venustiano Carranza i Álvaro Obregón. De tots ells es va rumorejar que havien sigut amants de l'artista, tot i que ella sempre ho va negar. 

Amb qui sí va estar relacionada és amb Juan Mérigo, un dels caps de l'anomenada Banda del automóvil gris. Els membres d'aquesta banda d'ex-convictes, fugits de la presó de Belén, van aprofitar els aldarulls de la Decena Trágica de 1913 per delinquir amb total impunitat. Arran de l'assassinat del president Madero i l'arribada al poder i posterior caiguda de Victoriano Huerta, que el 1914 fou substituït pel constitucionalista Venustiano Carranza, es dedicaven a robar joies i diners disfressats de militars. Anaven per les cases dels rics fingint que buscaven armes amagades i s'hi presentaven amb un Lancia de color gris que aparcaven davant la porta. En un Mèxic agitat per la situació político-social, era l'excusa perfecta per passar desapercebuts i obtenir el seu botí amb certa facilitat. Amb el temps, però, i tenint en compte l'ambient de corrupció que surava per tot arreu, va créixer la sospita que els bandits i els membres del govern (que sopaven als restaurants de luxe i regalaven joies a les vedettes) eren, si fa no fa, els mateixos. El verb carrancear, en al·lusió al cognom del president Carranza, va fer fortuna a l'època com a sinònim d'expoliar. Venustiano Carranza va haver de posar remei a la situació, i els membres de la banda van anar caient, alguns d'ells executats. Així ho mostra, amb imatges reals dels afusellaments, la pel·lícula muda que es pot veure a través d'aquest enllaç: El automóvil gris, d'Enrique Rosas (1919), doblada i restaurada per la Cineteca Nacional. El que no va saber-se mai és qui hi havia al darrere d'aquesta organització criminal sobre la que Juan Mérigo, que, com hem dit, era un dels caps de la banda, va parlar el 1959 en un llibre de memòries titulat La banda del automóvil gris y yo, on confessa que Maria Conesa va ser la seva amant i una de les grans beneficiades d'aquells robatoris:
  
«María y yo tuvimos otros puntos de reunión además del Teatro Lírico y el restaurante Principal. Ella, por ejemplo, hizo una costumbre de cantarme al oído los cuplés que estrenaría por la noche.» (J. Mérigo, op. cit.).
Tot i que la Conesa sempre s'havia escapolit d'aquestes acusacions, hi ha veus que donen crèdit a la història de la filla del milionari Gabriel Mancera, que, en plena funció al teatre Principal, va reclamar com a seu el collaret que lluïa la Conesa i que havia estat robat en un assalt de la banda a casa seva.

 


No és aquesta l'única vinculació de Maria Conesa amb episodis de corrupció. El 1928, el general José Álvarez, cap de l'Estat Major del president Plutarco Elías Calles, va ser destituït del càrrec a causa d'un tèrbol assumpte de contraband de seda amb el que també hi van involucrar Maria Conesa, pel que es deia, amant del general. La Conesa va marxar de Mèxic, comminada per les autoritats del país, a causa de l'escàndol i de les complicacions legals que la participació en aquest delicte li podien ocasionar. La reacció del públic va ser visceral: s'havia creat el partit conesista en defensa de l'artista, i es va organitzar una pelegrinació d'admiradors reclamant el seu retorn a Mèxic. Quan finalment, el 1930, va tornar després d'una estada a l'Havana i a Hollywood (que, per cert, no va donar els fruits esperats), un comité de recepció era allà per victorejar-la.

Retall del diari ABC del 28 de juliol del 1928. María Conesa, expulsada de Mèxic, arriba a L'Havana



ÚLTIMS ANYS. 

La fama de Maria Conesa va ser tan gran que fins i tot Agustín Lara li va compondre un parell de chotis: La guapa i Monísima mujer. La seva vida personal, però, va estar marcada per la mort. A banda de la tragèdia de l'Edén Concert de Barcelona, on va perdre la germana, també la mare i el germà van morir quan ella era al cim de la seva carrera. Després traspassarien el seu marit, Manuel Sanz, amo del teatre Colón de Mèxic, el seu fill Manuel i el seu únic nét, Tony. A tots ells els va sobreviure.

Professionalment va esdevenir una estrella i va acumular una fortuna tan immensa que, segons la llegenda que acostuma a envoltar aquesta mena de dives, li havia arribat a prestar joies a l'actriu María Félix per al rodatge d'una pel·lícula d'època, i, com que aquesta no les tornava, les hi va haver de reclamar. 

Com dèiem al principi, a més de conrear els gèneres musicals de l'opereta, la sarsuela i el cuplet, la Conesa va ser empresària del teatre Virginia Fábregas, local on també hi feia actuacions amb el seu repertori habitual i on va estrenar, aiximateix, obres d'autors mexicans. 


L'agost del 1978 va realitzar un dels seus viatges a Espanya (anys abans li havien retut un homenatge al seu Vinarós natal) i va treballar al Teatro de la Ciudad de Madrid fent de la tía Antonia, el personatge de la sarsuela La verbena de la Paloma. Aquest seria el seu últim paper, ja que va morir el 4 de setembre, només un mes després. Com a distinció especial i per commemorar la seva figura, el Casino Español de México la va nomenar María de México y España.

 L'any 1981, la cadena mexicana Televisa va emetre Toda una vida, una minisèrie d'Alfredo Tappan inspirada en la vida de Maria Conesa. Com a curiositat, i per evidenciar la importància de l'artista i el record que ha deixat en la cultura mexicana (no tant en la d'aquí, on encara és bastant desconeguda), un restaurant de l'avinguda Norte del D.F., porta el seu nom.





FILMOGRAFIA DE MARIA CONESA.

  • El pobre Valbuena (1917)
  • Payasos Nacionales (1922)
  • Refugiados en Madrid (1938)
  • Madre a la fuerza (1940)
  • Una mujer con pasado (1949)
  • La rebelión de los fantasmas (1949)
  • Hijos de la mala vida (1949)
  • Entre tu amor y el cielo (1950)



ENLLAÇOS I BIBLIOGRAFIA.







TRADUCTOR-TRANSLATOR: