dijous, 28 de maig de 2015

Les arrels


La ciutat ideal. Atribuïda a Fra Carnevale, ca. 1480-1484

Sembla que després de les eleccions municipals del passat 24 de maig alguna cosa es comença a moure, sobretot a tres de les ciutats més importants de l'Estat: Barcelona, València i Madrid. I dic que ho sembla perquè encara queda un llarg camí per comprovar si realment serà així o no. Ho espero de tot cor; és més, ho desitjo ferventment. El que passa és que el meu escepticisme innat em fa recordar aquella cita d'Il Gattopardo, tan adient en èpoques de crisi i de totum revolutum :  

Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”.


La història (la recent i la llunyana), així com algunes experiències personals, em fan dubtar que la gestió d'una ciutat, sobretot si és gran, sigui cosa de bufar i fer ampolles. La ciutadania, els barris, no són ens homogenis: hi ha problemes i sensibilitats molt diferents i s'ha de precisar quin model social i urbanístic convé a la majoria. I ser conscient, a més, de si es pot dur a terme o només es tracta de fer volar coloms, perquè les utopies estan molt bé, però acostumen a generar frustració quan hom les percep irrealitzables. Després dels primers moments d'eufòria, és aconsellable mirar-s'ho tot amb certa perspectiva i entendre que la realitat és relativa i que tot plegat és massa complex. Entre altres coses perquè sempre hi ha instàncies superiors -polítiques i econòmiques- que remenen les cireres més que no pas els batlles, i més, inclús, que els presidents de govern. En qualsevol cas, benvinguts siguin els indicis de canvi, i ja veurem com es van concretant i desenvolupant.

És clar que no a tothom li ha agradat presenciar com Ada Colau, Mònica Oltra i Manuela Carmena, les tres dones que han de revolucionar la política de les respectives ciutats, puguin exhibir (elles o els seus) vara d'alcaldessa d'avui a demà. I evidentment, hi ha qui tampoc està disposat a perdre així com així la poltrona escalfada durant anys i panys d'acaparar poder. Motiu suficient per a desprestigiar l'adversari que fa ombra: ara, el que toca és dir penjaments de totes tres, sovint amb al·lusions personals -veritables pixades fora de test- per tal de ridiculitzar les seves propostes i, en el cas de Colau, destacar amb menyspreu la nul·la experiència en el camp institucional. Com si haver format part de les institucions fos garantia de res! 

En un país on en un tres i no res s'acusa de guerracivilista qui només mira de restablir la malmesa memòria comuna (cosa que els alemanys van fer sense tants escarafalls), no ha d'estranyar que un discurs basat en una profunda regeneració social hagi esverat els sectors més conservadors, que veuen trontollar alguns dels seus privilegis tan bon punt comencen a canviar els vents. Colau i Oltra, que han donat mostres de valentia i perseverança en els seus ideals, són joves i, per edat, no han viscut les èpoques més funestes de clandestinitat, ciclostil i grisos. Però no oblidem que Carmena prové de l'esquerra més combativa i foguejada dels 60 i dels 70, i que va ser una de les integrants del despatx d'advocats laboralistes d'Atocha, assaltat per l'extrema dreta l'any 1977, amb el resultat de cinc morts. Un currículum polític que posa nerviosa molta gent que s'adona que la militància de Carmena no és una simple vel·leïtat de joventut, i intenten combatre el seu triomf amb estranyes aliances i grotesques amenaces de crema de convents i instauració de soviets al bell mig de la ciutat.

Desqualificacions personals a banda, un dels tòpics que més han repetit durant aquests dies determinats sectors polítics i la seva premsa afí, és el de la radicalitat. Dir d'algú que és un radical, fa temps que s'ha convertit en un insult, en una mena de passaport que ha de conduir inexorablement a la delinqüència. Ser radical equival a ser un terrorista, un enemic de la societat, un desclassat que no pertany a cap estament i que és potencialment perillós.

D'aquesta manera ho pinten, tot i que no és ben bé així. De fet, no és així en absolut, i la connotació pejorativa de l'adjectiu no pot ser més interessada. Ja se sap que les paraules, i amb elles els significats que les defineixen, són semovents i evolucionen amb el temps i l'ús. Però també és cert que hi ha una tendència a desplaçar significats a conveniència per tal de fixar en la ment dels parlants una llista negra de mots tabú, com és el cas de radical, adjectiu del que el diccionari recull com a primera accepció allò relatiu o pertanyent a l'arrel, i com a segona, allò que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes. 

És a dir, segons el DIEC, la definició de radical no és cap insult, a no ser que es consideri el concepte de canvi (i més si és polític) com una amenaça tan greu que riu-te'n de les pel·lícules d'apocalipsis nuclears. Radical ve d'arrel, que és el principi, i anar a l'arrel de les coses, de les idees i dels fets és la forma més coherent d'aproximar-s'hi. Si es vol treure l'entrellat d'una qüestió o es vol arribar al fons de qualsevol conflicte, és imprescindible anar a la seva arrel. 

L'etimologia, que és l'ADN de les paraules, ens explica la seva procedència. Per tant, aquelles expressions que utilitzem quasi inconscientment, ens indiquen la importància que donem al sentit intrínsec que tenen. Quan fem servir una expressió com anar a l'arrel del problema, li estem reconeixent al mot arrel el seu sentit més etimològic. Per contraposició, frases fetes com ara construir la casa per la teulada, evidencien allò que no és assenyat de fer. Els arbres i les plantes arrelen quan queden fixats al sòl; és a dir, quan comencen a viure. Per extensió semàntica, algú que arrela a un lloc s'hi estableix, i establir-se equival a conèixer un entorn des de dins, a ser-ne part, a crear amb ell una xarxa de mútues connexions. I a l'inversa: eradicar algú o alguna cosa d'un lloc, real o figurat, és llevar-lo d'allí, desarrelar-lo.

El canvi proposat per les tres polítiques i els seus respectius partits, almenys aparentment, no consisteix a agafar el rave per les fulles -que ben mirat, seria un canvi tan minso i insubstancial que ni canvi el podríem anomenar-. Al contrari: la intenció és prendre'l per l'arrel i transformar-lo des de la base. I aquí és on radica la qüestió de fons.




TRADUCTOR-TRANSLATOR: