divendres, 27 de febrer de 2015

Benvinguts al món feliç!

Julia Geiser


La meva atracció pel cantó fosc de la literatura i de l'art en general em predisposa en contra quan sento parlar de la felicitat com un ens indefinit, com un popurri conceptual amb tantes bajanades acumulades que ja no significa pràcticament res. Així, a l'engròs, podríem dir que el terme felicitat inclou des de l'estoïcisme de Sèneca (que no oblidem que va ser preceptor de Neró) fins a la filosofia de tipus... patafísic? de Palito Ortega.

No tinc intenció -no us preocupeu- d'entrar en gaires disquisicions ontològiques o lingüístiques sobre la qüestió. No voldria usurpar la feina dels veritables entesos en la matèria, com ara -a part de l'inefable Palito- Jorge Bucay, Paulo Coelho i altres pensadors de nivell que et fan venir ganes d'abraçar el caos i d'enarborar una destral mentre la cara se't va transformant en la de Jack Nicholson a The Shining (recomano, per cert, la lectura d'aquest divertidíssim article de JOT DOWN, que parla a bastament del tema).
 
Fotograma de The Shining. S. Kubrick, 1980

Tot i que l'estètica té també una dimensió política, aquest és un terreny delicat, i ja se sap que els gustos són com els culs: cadascú té el seu, i en això no hi ha res -o hi ha poc- a dir. Ja ens apanyarem tots plegats amb les nostres preferències pel que fa als gustos i pel que fa als culs, que també n'hi ha de ben gustosos a la vista i al tacte.

Ara bé, quan la cosa de la felicitat per decret envaeix l'esfera pública i se'n ressenten la qualitat de l'ensenyament o l'estabilitat laboral, ja cal que tremolem. Perquè que al BOE pontifiquin sobre la felicitat -acostumats com ens tenen a l'aspror del llenguatge administratiu- és, a efectes pràctics, tan preocupant com l'absurda decisió d'una empresa barcelonina d'incorporar un responsable de la felicitat a la seva plantilla.

Probablement, aquest últim invent no és més que el producte d'una campanya de màrqueting, però la veritat és que les dues notícies fan basarda. És tan bèstia la càrrega de perversitat que s'amaga darrere dels seus enunciats que no queda altre remei que agermanar-les amb aquell terrible món feliç que avançava Huxley i que tant té a veure amb el brave new world shakespeareà. I consti que la referència a La tempesta de Shakespeare, més enllà de la influència en la novel·la de Huxley, no és gratuïta: Pròsper, el seu protagonista, és capaç de crear una realitat paral·lela a través de l'ús de la màgia, la qual cosa equivaldria més o menys al següent sil·logisme, que seria la reflexió lògica del pensament màgic al que ens volen avesar: Si som feliços és perquè Déu existeix, i si ho publica el BOE, la certesa és inqüestionable.

BOE. Resolució de l'11-2-15.

El BOE, diari oficial de l'Estat, ha tingut diferents nomenclatures al llarg del temps. Neix al segle XVII com a publicació informativa, i no és fins a l'octubre del 1936 que passa a denominar-se oficialment Boletín Oficial del Estado. Una data gens casual, per cert. Fins ara, però, mai no havia introduït en el seu particular argot la paraula felicitat, ni tan sols associada a la idea de Déu; aleshores, per quin motiu l'adust Boletín s'està ocupant d'aquesta mena de vel·leïtats mundanes? Perquè, que jo sàpiga, ni tan sols la teologia ha considerat objecte d'estudi la felicitat terrenal, com tampoc em consta que la condició de persona feliç hagi estat reivindicada com un dret primordial dels treballadors. El que em temo és que la felicitat ha esdevingut un calaix de sastre on s'hi fa cabre tot, des del més estrictament privat fins a -i aquí ens endinsem en la zona catastròfica- allò que pertany a l'àmbit públic.

Fa uns dies, llegia una entrevista a Álex Grijelmo on l'escriptor advertia de la manipulació del llenguatge que acostuma a fer el poder (polític, mediàtic, etc.), sempre, com és lògic, en benefici propi. Podem deduir, per tant, que les diferents al·lusions a la felicitat en contextos tan insòlits com els esmentats no son innòcues, sinó que l'ús pervers que es fa d'aquest mot desproveït de contingut semàntic és interessat, precisament per l'enorme ventall de significats que conté. En lloc d'apel·lar a la raó, a la ciència, a les humanitats i a tot el que està relacionat amb el coneixement, s'apel·la a la vaguetat d'un concepte que ni tan sols l'adoctrinament catòlic tradicional contemplava. Avui, que no és tan fàcil com en altres temps que la gent es conformi amb les bondats de la vida celestial contraposades a la duresa de la vall de llàgrimes, s'imposa la inclusió d'un terme que engresqui el personal i alhora contraresti el seu pensament crític.


Eugene Smith. Escola a Deleitosa (Cáceres), 1950
El mateix plantejament val per al món laboral. ¿O és que ara ja ens hem desfet del vell llenguatge marxista que parlava de lluita de classes, de producció i d'obrers? Naturalment, a uns quants els farà mandra aquesta terminologia que consideraran caduca, i no dubtaran ni un segon a fugir d'ella com del dimoni. I no pas per revisar-la i mirar de renovar-la o adaptar-la al moment present, sinó per córrer a experimentar el goig de la felicitat etèria. Com Déu mana.

És clar que no hi ha res de nou i la història té la mania d'anar-se repetint. Degut a les seves connotacions subversives, durant la dictadura de Primo de Rivera es va suprimir del calendari el dia del treball, que se celebrava l'1 de maig. El franquisme va recuperar la celebració rebatejant-la com a Dia de la exaltación del trabajo i traslladant la festa al 18 de juliol (Franco, sempre fent anar l'aigua al seu molí!). Així va quedar la cosa fins que el 1955, el papa Pius XII es va treure de la màniga que el primer dia de maig era la festivitat de Sant Josep Obrer, i Su Excelencia el Jefe del Estado va veure's obligat a retornar a la data inicial. I és que les dates són com les paraules, que quan ens fan nosa les canviem per unes altres i endavant les atxes! 

Diego Rivera. Campesinos

Sembla que ens trobem immersos en l'època de la felicitat al preu que sigui. De moment, i per sort, encara no existeix un dia concret per a la hipotètica celebració massiva d'un sentiment tan important (¿us imagineu que s'implantés el dia internacional de la felicitat?). Però no voldria donar gaires idees, no fos cas que algun guru de l'autoajuda aprofités l'avinentesa. Perquè si hi ha algú capaç de crear un dia de la felicitat són precisament aquests senyors tan il·lustres que, amb més o menys habilitat, s'empesquen teories abracadabrants a base de fer un poti-poti adaptat de la filosofia precedent.

Certament, els manuals d'autoajuda, així com la pseudo literatura que gira al voltant dels seus preceptes, es fan un tip de predicar la felicitat com si es tractés d'una panacea. Ells són els encarregats de la feina bruta en connivència amb el poder, encantat d'obtenir, gràcies a aquestes lectures, un ramat d'ànimes dòcils i felices a la manera huxleyana. En realitat, no és res més que rentar-se les mans i escapolir-se de la responsabilitat tot manipulant i capgirant ments, conceptes i allò que calgui. És l'autèntica fórmula màgica per aconseguir que els treballadors aspirin a una entelèquia en lloc de reclamar els drets que els pertoquen. O que els malalts se sentin culpables de no millorar perquè els falta actitud positiva -que no s'entesten suficientment a ser feliços, vaja!-. O d'adoctrinar la canalla amb la murga de l'amistat amb Déu i la felicitat que emana d'Ell. 

Aquesta és la bandera que oneja en aquest número de circ macabre: una iniquitat en tota regla i una manera -sembla que prou efectiva- de carregar el mort de la desídia a les espatlles del més feble. I al damunt, incrementant beneficis. Així que ja sabeu, mentre el poder polític, econòmic i religiós emula Ponç Pilat amb la inestimable ajuda dels gurus de la tribu, nosaltres hem de ser feliços. És el nou repte que ens han fixat, i com deia el gran Gato Pérez, si tú no tienes felicidad, de sabio no tienes na.
 

divendres, 13 de febrer de 2015

Cinema d'ahir i d'avui

Boris Karloff

L'altre dia passaven a la Filmoteca La máscara de Fu Manchú (1932). Malgrat el fred i la mandra de sortir de casa un vespre de dia laborable, vaig decidir anar-hi perquè difícilment es tornarà a presentar l'ocasió de veure el clàssic de Charles Brabin a la pantalla gran.  

S'ha de dir que la pel·lícula és un cúmul de tòpics colonialistes que cauen sovint en el racisme, per allò de la superioritat britànica tan en voga en aquella època, encara recent en el record el descobriment de la tomba de Tutankamon deu anys abans. El rigor històric, a més, és pràcticament inexistent, i el bigarrament decoratiu, una barreja impossible d'estils que remeten a un exotisme de tipus grand-guignol molt típic d'algunes produccions d'aquell Hollywood. 

Boris Karloff, Myrna Loy i Charles Starrett


Però quan s'apaguen els llums, la capacitat evocadora de les imatges és tan poderosa que la versemblança queda aparcada i hom està disposat a creure en el sinistre Cavaller de Si-Fan, envoltat de clarobscurs i amb el rostre de Boris Karloff, en el seu sadisme oriental, tan refinat, i en la perversitat de la seva filla Fah Lo See (una transformadíssima i pertorbadora Myrna Loy)

Myrna Loy en el paper de Fah Lo Se

Igual que amb segons quines pel·lícules de monstres, de pirates i de lladres i serenos, aquesta història d'exploradors anglesos enfrontats al malvat Fu-Manchú pels tresors de la tomba de Gengis Khan, connecta amb un passat que té més a veure amb el pulp, els tebeos i el cinema de la infantesa que no pas amb cap teoria antropològica. La por atàvica envers "l'altre", convertida aquí en aventura trepidant, en viatge iniciàtic, en batalla entre el bé i el mal, no és altra cosa que una reelaborada versió de l'Odissea i del mite de Mefistòfil explicada a través d'imatges expressionistes. 


¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨


Bárbara Lennie, l'actriu protagonista de Magical Girl

I seguint amb personatges viscerals i obsessius com el Fu-Manchú de Brabin, s'ha de parlar de Magical Girl (Carlos Vermut, 2014), una rara avis entre l’allau de blockbusters i pel·lícules més normaletes que hem vist darrerament a les cartelleres, i que ha estat tan injustament tractada en l'última edició dels premis Goya.

És una pel·lícula impactant, està esplèndidament narrada i té unes interpretacions sobèrbies (en especial, les de José Sacristán, Bárbara Lennie i la nena Lucía Pollán). Un relat bastit a partir de l’admiració d’una adolescent per l’anime japonès, que és el leit motiv que aglutinarà les vides i la sort dels protagonistes, i a través del qual ens arribarà també una visió irònicament amarga de l’actual crisi econòmica i dels efectes que les retallades han tingut en el sistema cultural i educatiu del país. 

José Sacristán i Luis Bermejo en una escena de la pel·lícula


A Magical Girl, però, res no és el que sembla, i la galeria de personatges complexos que hi desfilen són un mostrari de ments escindides, ferides físiques i emocionals i relacions de dependència que algun cop haurem d’intuir a través de la lletra d’una cançó de Manolo Caracol, La niña de fuego. Es tracta de pur fatalisme en imatges, adobat amb píndoles d’humor negre molt en sintonia amb la narrativa de Tarantino, la iconografia d’Almodóvar, el tremendisme de Von Trier i l’atmosfera inquietant de Lynch. Sense oblidar la picada d’ullet a Álex de la Iglesia i a l’escena capital de Mirindas asesinas.


TRADUCTOR-TRANSLATOR: