dijous, 28 de maig de 2015

Les arrels


La ciutat ideal. Atribuïda a Fra Carnevale, ca. 1480-1484

Sembla que després de les eleccions municipals del passat 24 de maig alguna cosa es comença a moure, sobretot a tres de les ciutats més importants de l'Estat: Barcelona, València i Madrid. I dic que ho sembla perquè encara queda un llarg camí per comprovar si realment serà així o no. Ho espero de tot cor; és més, ho desitjo ferventment. El que passa és que el meu escepticisme innat em fa recordar aquella cita d'Il Gattopardo, tan adient en èpoques de crisi i de totum revolutum :  

Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”.


La història (la recent i la llunyana), així com algunes experiències personals, em fan dubtar que la gestió d'una ciutat, sobretot si és gran, sigui cosa de bufar i fer ampolles. La ciutadania, els barris, no són ens homogenis: hi ha problemes i sensibilitats molt diferents i s'ha de precisar quin model social i urbanístic convé a la majoria. I ser conscient, a més, de si es pot dur a terme o només es tracta de fer volar coloms, perquè les utopies estan molt bé, però acostumen a generar frustració quan hom les percep irrealitzables. Després dels primers moments d'eufòria, és aconsellable mirar-s'ho tot amb certa perspectiva i entendre que la realitat és relativa i que tot plegat és massa complex. Entre altres coses perquè sempre hi ha instàncies superiors -polítiques i econòmiques- que remenen les cireres més que no pas els batlles, i més, inclús, que els presidents de govern. En qualsevol cas, benvinguts siguin els indicis de canvi, i ja veurem com es van concretant i desenvolupant.

És clar que no a tothom li ha agradat presenciar com Ada Colau, Mònica Oltra i Manuela Carmena, les tres dones que han de revolucionar la política de les respectives ciutats, puguin exhibir (elles o els seus) vara d'alcaldessa d'avui a demà. I evidentment, hi ha qui tampoc està disposat a perdre així com així la poltrona escalfada durant anys i panys d'acaparar poder. Motiu suficient per a desprestigiar l'adversari que fa ombra: ara, el que toca és dir penjaments de totes tres, sovint amb al·lusions personals -veritables pixades fora de test- per tal de ridiculitzar les seves propostes i, en el cas de Colau, destacar amb menyspreu la nul·la experiència en el camp institucional. Com si haver format part de les institucions fos garantia de res! 

En un país on en un tres i no res s'acusa de guerracivilista qui només mira de restablir la malmesa memòria comuna (cosa que els alemanys van fer sense tants escarafalls), no ha d'estranyar que un discurs basat en una profunda regeneració social hagi esverat els sectors més conservadors, que veuen trontollar alguns dels seus privilegis tan bon punt comencen a canviar els vents. Colau i Oltra, que han donat mostres de valentia i perseverança en els seus ideals, són joves i, per edat, no han viscut les èpoques més funestes de clandestinitat, ciclostil i grisos. Però no oblidem que Carmena prové de l'esquerra més combativa i foguejada dels 60 i dels 70, i que va ser una de les integrants del despatx d'advocats laboralistes d'Atocha, assaltat per l'extrema dreta l'any 1977, amb el resultat de cinc morts. Un currículum polític que posa nerviosa molta gent que s'adona que la militància de Carmena no és una simple vel·leïtat de joventut, i intenten combatre el seu triomf amb estranyes aliances i grotesques amenaces de crema de convents i instauració de soviets al bell mig de la ciutat.

Desqualificacions personals a banda, un dels tòpics que més han repetit durant aquests dies determinats sectors polítics i la seva premsa afí, és el de la radicalitat. Dir d'algú que és un radical, fa temps que s'ha convertit en un insult, en una mena de passaport que ha de conduir inexorablement a la delinqüència. Ser radical equival a ser un terrorista, un enemic de la societat, un desclassat que no pertany a cap estament i que és potencialment perillós.

D'aquesta manera ho pinten, tot i que no és ben bé així. De fet, no és així en absolut, i la connotació pejorativa de l'adjectiu no pot ser més interessada. Ja se sap que les paraules, i amb elles els significats que les defineixen, són semovents i evolucionen amb el temps i l'ús. Però també és cert que hi ha una tendència a desplaçar significats a conveniència per tal de fixar en la ment dels parlants una llista negra de mots tabú, com és el cas de radical, adjectiu del que el diccionari recull com a primera accepció allò relatiu o pertanyent a l'arrel, i com a segona, allò que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes. 

És a dir, segons el DIEC, la definició de radical no és cap insult, a no ser que es consideri el concepte de canvi (i més si és polític) com una amenaça tan greu que riu-te'n de les pel·lícules d'apocalipsis nuclears. Radical ve d'arrel, que és el principi, i anar a l'arrel de les coses, de les idees i dels fets és la forma més coherent d'aproximar-s'hi. Si es vol treure l'entrellat d'una qüestió o es vol arribar al fons de qualsevol conflicte, és imprescindible anar a la seva arrel. 

L'etimologia, que és l'ADN de les paraules, ens explica la seva procedència. Per tant, aquelles expressions que utilitzem quasi inconscientment, ens indiquen la importància que donem al sentit intrínsec que tenen. Quan fem servir una expressió com anar a l'arrel del problema, li estem reconeixent al mot arrel el seu sentit més etimològic. Per contraposició, frases fetes com ara construir la casa per la teulada, evidencien allò que no és assenyat de fer. Els arbres i les plantes arrelen quan queden fixats al sòl; és a dir, quan comencen a viure. Per extensió semàntica, algú que arrela a un lloc s'hi estableix, i establir-se equival a conèixer un entorn des de dins, a ser-ne part, a crear amb ell una xarxa de mútues connexions. I a l'inversa: eradicar algú o alguna cosa d'un lloc, real o figurat, és llevar-lo d'allí, desarrelar-lo.

El canvi proposat per les tres polítiques i els seus respectius partits, almenys aparentment, no consisteix a agafar el rave per les fulles -que ben mirat, seria un canvi tan minso i insubstancial que ni canvi el podríem anomenar-. Al contrari: la intenció és prendre'l per l'arrel i transformar-lo des de la base. I aquí és on radica la qüestió de fons.




22 comentaris:

  1. molts ho critiquen sense donar opció a que provin de canviar-ho tot. Sens dubte trobaran molts pals a les rodes perquè el que hi ha incrustat fins ara costarà molt de arrancar-ho.

    ResponElimina
  2. I ve Síc amb el seu poder sobre les paraules i converteix la tristesa causada per la mesquinesa d'alguns després de l'explosió d'alegria i esperança per la possibilitat del canvi en un altre mar tranquil i racional... Que no ens roben ara la il·lusió: les tres ciutats grans han emprès la reforma d'un estat podrit i ja mai seran tan superbs els gestors que votem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La il·lusió no es pot perdre, icr. S'ha de tirar endavant i procurar que el canvi sigui real.

      Elimina
  3. No han tingut ni els 100 dies de marge que se'ls dona a tots quan comencen un govern!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni cent dies ni cinc minuts de marge, Galde. És la por...

      Elimina
  4. Només de veure'ls acollonits ja frisso! Tres dones. Aire fresc. Un nou llenguatge. Tot és tan nou que fa olor a llibre no estrenat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que és una situació tan ideal que em fa por que s'espatlli per algun lloc, Enric. De tota manera, benvingut sia el llibre no estrenat. Ja n'hi ha prou de manuals neofranquistes!

      Elimina
  5. A mí lo que me sorprende (aunque conociéndolos no sé por qué, claro, es solo que antes lo decían en la intimidad y ahora ya delante de los micrófonos...) es haber escuchado durante esta campaña política a Aznar y Ana Botella decir que "no podemos dejar que vuelvan las izquierdas" o que "Madrid ahora mismo es de izquierdas", utilizando "ser de izquierdas" como algo peyorativo y monstruoso (al igual que lo que tú escribes sobre el "radicalismo").
    Asusta, la verdad. ¿Desde cuándo en una democracia ser de izquierdas en algo fuera de lugar o recriminable? Solo en el concepto Ppero de democracia, claro.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estos personajes solo defienden una democracia de pacotilla. Ahoca toca ser demócrata porque es el signo de los tiempos y, de puertas afuera, no pueden defender otras opciones. Pero cuando el miedo atenaza y la rabia enturbia la mente (más que de costumbre), sale a relucir la camisa azul que llevan dentro. No hay más que recordar los artículos que publicó Aznar en "La nueva Rioja" en 1997, donde decía lindezas como esta:

      "Vientos de revancha son los que parecen traer algunos de los ayuntamientos recientemente constituidos. El de Guernica aprueba por unanimidad retirar la medalla de la villa, así como todos los honores concedidos al anterior Jefe del Estado -que aunque moleste a muchos gobernó durante 40 años y se llamaba Francisco Franco."

      http://www.contrastant.net/docum/democrata.htm

      Elimina
    2. Perdón, quería decir los artículos de 1977 (¡me he pasado con el retrofuturo!).

      Elimina
    3. Hahahaha. Back to the Future!! Sí, Aznar parece uno de los niños de la película "Los niños del Brasil" que se escapó en un transatlántico y acabó en la Mancha. ¡Feliz domingo!

      Elimina
  6. Tres futuras alcaldesas y un presidente de comunidad , la mía, en silla de ruedas. No apuesto ni por cien días. Un país donde la idea de democracia, la base de ella, la alternancia política y el respeto a lo votado parece ser que no está , ni asumido, ni asimilado. Comparan desde el domingo noche aquellas elecciones de hace ochenta y cuatro años con estas. Y no se le parecen ni por asomo. En aquellas la alegría se desbordó. La gente se echó a la calle enarbolando las banderas. El problema de base igual radica en que no somos ni el mismo país, ni tenemos la misma coyuntura, ni la misma ilusión.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cuarenta años de dictadura han hecho mucha mella en un país donde, salvo algunas excepciones, se vivió a la sombra del franquismo de forma resignada o complacida. Con el exterminio del enemigo y el exilio de muchas personas de valía, se perdió un capital humano extraordinario, y la cultura política desapareció, dando paso al miedo y a la aceptación de lo que impusieron por las armas.
      Ha pasado mucho tiempo, pero la mentalidad colectiva no cambia de un día para otro. Se necesitan varias generaciones para reconstruir algo parecido a lo que fue el espíritu del 31. Veremos qué ocurre ahora...

      Elimina
  7. Han pasado 5 días y todavía han sido incapaces de llegar a ningún acuerdo (algunos lo han dejado para la semana que viene), aunque, eso sí, para hacer declaraciones, criticar a los posibles aliados y poner condiciones para negociar, tienen todo el tiempo del mundo. Mientras, el adversario, que no veía posibilidad alguna, empieza ver que no está todo perdido y que puede sacar tajada de la falta de entendimiento de sus adversarios, de su falta de reflejos y de su exasperante capacidad de negociación. Nada nuevo bajo el sol: las izquierdas siempre han sido así, por eso (entre otras cosas) a veces no se atreven a gobernar y prefieren eternizarse en la oposición o, incluso, llegan a la aberración de pactar con el adversario antes de facilitar que gobierne un aliado, que puede llegar a ser más odiado o envidiado que el propio enemigo. Por cierto, Adolfo Suarez no cayó por el empuje socialista; fue hundido por sus propios compañeros. Felipe Gonzalez no cayó por los méritos de Aznar, que el único que tiene es de de una absoluta falta de escrúpulos y de ética, sino por sus propios errores y la falta de coraje habitual de los socialistas cuando les aprietan los tornillos. Rajpy no fue presidente a la primera intentona por los méritos de Zapatero, sino por la absoluta necedad de Aznar por atribuir a Eta un atentado que era claramente islamista...Es España, rara vez se gana por méritos. Ojala me equivoque, pero en estos partidos de izquierdas, nuevos o viejos, muchos dirigentes se comportan como "nuevos ricos". Falta humildad, realismo sobre lo que son ellos y son los demás y sobra soberbia. No lo tienen fácil, Oltra, Colau y Carmena, entre otros casos. Dependen de personas que ni de lejos están a su altura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Este es el problema, Eugenio: la dispersión de la izquierda y la sempiterna unidad de la derecha, que otra cosa no, pero práctica lo es mucho. Evidentemente, ejercer el poder no depende de una o de tres personas concretas. Lo digo en el artículo: hay muchos intereses alrededor y no va a ser nada fácil. De todos modos, el discurso de Oltra, Colau y Carmena no tiene que ver con otros discursos que están más que vistos y oídos, y si las cosas no se tuercen, creo que sus propuestas son inmejorables. Si las dejan, claro, que esta es la cuestión de fondo.
      Por otra parte, y en esto te doy toda la razón, aquí difícilmente gana nadie por méritos propios, sino por los errores del adversario (a veces, simplemente, por errores de cálculo). Todo lo demás, disfrazado de alternancia política, no es más que un "quítate tú para ponerme yo".

      Elimina
  8. Em fa gràcia que ara el PP anomeni a tots "radicals" quan són ells els que s´han radicalitzat exhibint una dreta d´allò més reaccionària. S´ha de reconeixer que la gent volia -més que res- un camvi. En el cas de Barcelona crec que ja hi havia prou de parlar sobre les voreres de la Diagonal quan n´hian problemes molt més angoixants
    M´encanta aquest gravat de la ciutat ideal. De fet, em recorda molt a la Plaça dels Miracles a Pisa, on és la torre.
    Salut!
    Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre intenten distreure'ns amb foteses com les voreres de la Diagonal (al damunt, mal resoltes perque les rajoles són d'allò més poc pràctic), i tot el que veritablement preocupa a la majoria de la població ho aparquen per a millor ocasió.
      Hi havia ganes de canvi i espero que l'Ada Colau se'n surti. No li posaran fàcil, però esperem que ho aconsegueixi.
      Salut, Miquel!

      Elimina
  9. A més titllen de radicals a partits com ERC, que són d'allò més tradicionals

    ResponElimina
  10. Al principio creí que no iba a poder opinar demasiado, pues se trataba de una cuestión muy localista, sin embargo, al final me di cuenta de que estas cosas se dan aquí, allí o acullá.
    Un beso grande.
    HD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Así es, Humberto: no hay nada nuevo bajo el sol; lo que tomamos como anécdota, siempre acaba transformándose en categoría.
      Otro beso de vuelta.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: