dijous, 19 de març del 2015

Art, política i Derrida

Ines Doujak. Not Dressed for Conquering

La bèstia i el sobirà era el nom de l'exposició cancel·lada pel director del museu del MACBA, qui va considerar que una de les obres que formava part del muntatge -l'escultura d'Ines Doujak Dressed for Conquering- era "inapropiada i ofensiva amb l'anterior monarca". La bèstia i el sobirà, però, també és el títol de l'últim seminari impartit per Jacques Derrida a l'Escola d'alts estudis de ciències socials de París entre finals del 2001 i principis del 2002. De fet, el nom que es va triar per aquesta no-exposició era absolutament intencionat i responia a l'oposició binària de les dues identitats a què feia referència el filòsof: la bèstia, desconeixedora del dret, i el sobirà, el que té la potestat suprema d'anul·lar aquest dret. És a dir, una reflexió sobre l'artista contemporani i la seva manera de plasmar una realitat política on hi conviuen bèsties i sobirans. O dit d'una altra manera i simplificant l'al·legoria: un món d'oprimits i d'opressors (ja veurem quina denominació correspon a cadascú i quins són els lligams, no sempre definits, que els uneixen).

Les relacions entre art i poder no han estat mai gaire fàcils perquè en realitat es tracta de dos termes contradictoris. Una de les funcions que se li suposa a l'art és la de ser crític amb el poder, i aquest sempre s'ha mostrat renuent a la crítica. A més, l'artista entès com a individu lliure i independent és un concepte relativament modern: del Renaixement, moment en què aflora una nova visió allunyada del teocentrisme medieval. Una època que ja va predir temps abans Cennino Cennini en el seu Llibre de l'Art (1398), on valorava l'estil personal i l'experiència artística com a realització social.

De tota manera, definir l'art i les seves funcions és una feina àrdua i no sé si estèril, com ja comentava a Què és art?, una entrada d'aquest blog d'uns tres anys enrere. El debat de l'art per l'art o l'acció artística compromesa amb la societat és tan vell com l'anar a peu, i també ho són les controvèrsies sobre si l'estètica (o directament, la bellesa) i l'originalitat són condicions sine qua non a l'hora de parlar d'art. Un tema complicat. Convé que no oblidem, però, que Miquel Àngel va començar falsificant obres clàssiques i que el bou de Rembrandt -per citar un altre clàssic- no és precisament una mostra de bon gust segons els cànons burgesos. 
 
Rembrandt. Le Boeuf écorché, 1655


Arran de la cancel·lació de "La bèstia i el sobirà" al MACBA, s'han sentit tota mena d'opinions sobre l'escultura de la discòrdia que, per cert, s'ha convertit en un fenòmen viral i ha aconseguit una publicitat que difícilment hauria obtingut si tot s'hagués desenvolupat segons estava previst. Des d'apreciacions de l'obra com un artefacte subversiu de gran qualitat artística fins a consideracions que l'equiparen a l'estètica fallera, tothom hi ha dit la seva. Com ha de ser. En tot cas, dubto que la pretensió de l'artista, que ja havia exposat l'escultura a l'última Biennal de Sâo Paulo amb el títol Not Dressed for Conquering, fos realitzar una peça que servís per decorar el menjador de casa d'un hipotètic comprador. És evident que la intenció era presentar una obra que actués com a agent revulsiu. Res que no s'hagi vist ja a la història de l'art modern i contemporani, i valguin com a mostra el pavelló alternatiu, independent de l'oficial, que Gustave Courbet va instal·lar a París amb les obres que li havien rebutjat, així com la creació uns anys més tard del Salon des refusés, autoritzat per Napoleó III. 

Tampoc no podem dissociar l'art dels interessos econòmics: l'esmentat Courbet va pintar l'any 1866 el conegut L'origen del món, una pintura considerada pornogràfica per mostrar en primer pla i com a únic motiu uns genitals femenins (temàtica que, per cert, i tal com va explicar l'historiador Albert Domènech a la conferència "Els inicis de les publicacions eròtiques i pornogràfiques a Barcelona (1812-1914)", també havia tractat Marià Fortuny, des de la mateixa perspectiva, en un quadre gairebé desconegut). Courbet, com deia, va pintar el quadre per encàrrec del diplomàtic i col·leccionista turc Khalil-Bey, un erotòman que el va mantenir ocult, i ocult va continuar mentre passava de mà en mà fins arribar a les de Lacan, l'últim propietari del quadre abans que formés part del Musée d'Orsay i fos a l'abast del públic. Courbet, per tant, igual que altres artistes, va haver de seguir els dictats d'un comprador a l'hora de pintar la seva obra, més o menys com havien fet els pintors de cambra de segles precedents. Per transgressor i desagradable que pugués resultar el motiu del quadre a ulls dels benpensants, l'origen del provocador L'origen del món estava força vinculat al vil metall i als interessos d'un particular, la qual cosa, per descomptat, no li resta ni un mínim de qualitat.

Sobre molts dels muntatges actuals hi ha la sospita d'interessos i conxorxes econòmics entre patrocinadors, especuladors, polítics, comissaris, artistes, directors de museus i galeristes, com ha denunciat reiteradament al seu blog la historiadora mexicana Avelina Lésper, qui no s'està d'acusar gran part de l'art actual de ser una enganyifa a la que ella anomena "art VIP" (vídeo, instal·lació i performance). Un corrent modern que desvaloritza sistemàticament l'autèntic treball artístic per donar categoria a qualsevol cosa absurda que resulti rendible. En una entrevista a La Vanguardia, arribava a qualificar de frau l'art contemporani.


Gustave Courbet. L'origine du monde, 1866


Tot i que en alguns punts penso que la senyora Lésper té raó, potser la seva visió de conjunt és una mica radical. En el cas que ens ocupa, per exemple, dubto que, tal i com ha acabat tot plegat, la motivació fos exclusivament econòmica o respongués a interessos espuris. La impressió que en tinc és més aviat la d'un desgavell impressionant on la direcció del MACBA es desentén del projecte fins que a última hora cau del cavall com un sant Pau dels nostres dies. El director ha negat que la retirada de l'exposició just un dia abans de la inauguració hagi estat un cas flagrant de censura, i l'ha justificada al·ludint a "desavinences irresolubles" amb l'equip comissarial. Una excusa un pèl estranya si tenim en compte el país en el que som i que, a més, el conjunt escultòric d'Ines Doujak presenta la figura del rei Joan Carles vomitant flors i sent sodomitzat per l'activista Domitila Barrios de Chungara qui, a la vegada, és penetrada per un gos en un llit curull de cascs de l'exèrcit nazi.

I aquí és on entrem de ple en la simbologia de Derrida. Si traduïm el títol al francès original, comprovarem que "la bête et le souverain" es presta a la confusió fonètica entre la conjunció et (i) i el present de la tercera persona singular del verb être (ser): es (és); de manera que Derrida ens proposa un joc en què l'enunciat tant pot ser "la bèstia i el sobirà" com "la bèstia és el sobirà". Per altra banda, el masculí de "sobirà", oposat al femení de "bèstia", ens transmet una idea de domini i subordinació en un context en què tot es pot capgirar. Des del punt de vista filosòfic i iconogràfic, la bèstia ha personificat tant el poder com els baixos instints, si és que no es tracta del mateix: el zoon politikon (animal polític) d'Aristòtil, l'home que és un llop per a l'home de Hobbes, la relació ancestral entre astúcia i guineu, la teoria de Locke que associava el comportament de la bèstia al del monarca dèspota i al del criminal, ambdós tan allunyats del raciocini, etc.

Les identitats no queden del tot clares, i el límit entre el jo-racional i l'altre-bèstia queda bastant desdibuixat i subjecte a diferents interpretacions, sempre polaritzades i oscil·lant entre els conceptes cultura/natura, conscient/inconscient, opressor/oprimit, poder/indefensió. Potser, en el fons, aquesta és la veritable causa -oculta enmig del rebombori mediàtic- i la que més ha pesat a l'hora de clausurar una exposició que ni tan sols ha arribat a veure la llum. La bèstia i el sobirà o la bèstia és el sobirà: aquesta és la qüestió.





Afegit a posteriori:



 

12 comentaris:

  1. Molt bon,bonissim,article,segons deia el meu cosi anarquista Miquel " tot lo que fa la mà de l´home es Art " potser tenia rao ??

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé què dir-te, Jaume. La mà de l'home ha fet i fa tantes bestieses que dubto que tot allò que prové d'ella sigui art.
      T'agraeixo molt l'opinió. Salutacions.

      Elimina
  2. A partir de la teva reflexió sobre el títol, no deixa de ser paradoxal tot el que ha passat: ha estat la mà del poder la que ha frustrat l'exhibició en primera instància. El títol era un presagi. Ara que s'han desdit i es farà l'exposició, el Macba farà molt més calaix.

    Com deia a "La panxa del bou", el blog de la Júlia, aquesta escultura aïllada és com una vinyeta humorística d'"El Jueves" i amb gust estètic equiparable a un Lladró.

    L'art forma part d'un relat. Una peça artística ha de tenir context i el temps ens ajuda a veure quin lloc acaba ocupant en el relat històric de l'art. Amb això vull dir que potser no hauríem de parlar tan alegrement d'art, i fer-ho de mostres i exhibicions per a no confondre el personal.

    Sort que ve la Setmana Santa i ens permetrà la immersió en un pou on el discurs sobre art, relat, incorrecció i poder queda difuminat pels terratrèmols dels oficis de tenebres, processons i penitències vàries que trenquen qualsevol discurs racional.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que el director ha rectificat i ha deixat el càrrec, hi ha qui pensa que tot ha estat una estratègia publicitària per atraure públic i guanyar calers. Jo ho dubto perquè m'estranya que algú es jugui el prestigi professional d'aquesta manera.

      A l'apunt, no he volgut parlar de l'escultura des del punt de vista estètic. Ha estat una omissió deliberada, entre altres coses perquè només l'he vista en fotografia i aïllada del context del que havia de formar part. En general, no m'agrada el que es fa al MACBA. Ni tan sols l'edifici m'agrada, però entenc que els meus gustos, com els de tothom, són subjectius, i l'art és un concepte que va molt més enllà d'apreciacions personals. Per valorar l'escultura d'Ines Doujak ens falta perspectiva històrica i un context, o un relat, com dius tu. Ara que es pot visitar la mostra, el context ja el tenim; la resta, el temps ho dirà. En qualsevol cas, una peça que s'exhibeix en un museu d'art, entenc que alguna relació ha de tenir amb l'art, sigui el que sigui el que aquest concepte signifiqui i sense oblidar tampoc tots els interessos que giren al seu voltant.

      Elimina
    2. L’únic que em queda clar de tot aquest assumpte és que les fronteres entre el que Derrida anomenava bèstia i sobirà continuen sent febles.

      En aquest cas, el director del MACBA va actuar com a sobirà que abusava del seu poder per tapar les vergonyes d’un altre sobirà encara més poderós, representat per l’escultora com una bèstia.

      Després de tot el rebombori, ell, com un rei sacrificial, s’ha autoimmolat per calmar les ànsies de justícia de la bèstia col•lectiva, que ha resultat ser sobirana.

      Elimina
    3. Podem entendre-ho així, Sícoris. M'ha agradat això de la "bèstia sobirana" perquè té moltes lectures, algunes d'elles igual de terrorífiques. Realment, tot té molt de sacrificial.

      Elimina
  3. Jo tampoc crec que hagi estat una estratègia publicitaria però està clar que gràcies a la polèmica ha arribat a més gent que mai. No en sé, d'art, però el teu escrit és prou entenedor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les polèmiques sempre creen expectació; és una manera com un altra "d'alimentar la bèstia". Segurament, molta gent que ni s'hauria assabentat de l'existència d'aquesta exposició, ara l'anirà a veure només pel morbo.

      Elimina
  4. Tot això m´ha recordat a quan Howard Hughes va estrenar "The Outsider". No anava bé de taquilla i Hughes va dir que la censura la retirava per l´escot de la Rosalind Russell, després la va reestrenar i fou un éxit. Faràn el mateix els del MACBA? llavor sí que es tractaria de publicitat, encara que jo també ho dubto.
    Salut! Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hughes era molt intel·ligent, però també era un excèntric que, a banda de dissenyar aeronaus, també va inventar un model de sostenidor que, segons es diu, estava inspirat precisament en els atributs de Jane Russell. Per fer la promoció de "The Outlaw" es va gastar una pasta en la campanya de màrqueting, centrada exclusivament en l'escot de l'actriu. La pel·li no es va poder estrenar fins dos anys més tard a causa de la censura, però... la feina ja estava feta.
      Salut, Miquel!

      Elimina
  5. En este último años estuve leyendo muchos libros sobre arte, desde los más conocidos como "La historia del Arte" de Gombrich, hasta textos más filosóficos como "Las razones del Arte" de Gerard Vilar o "Las teorías del Arte" de Anne Cauquelin. Es que se ha instaurado en mí la pregunta básica de "qué es Arte", pues ya perdí un poco el horizonte. Antes todo me resultaba más fácil, tal vez porque tenía un concepto estético del arte, sin embargo hay muchos trabajos que no podrían ser llamados "estéticos" y que me han gustado mucho.
    En fin... tu entrada es completa, informativa y muy inteligente, verdaderamente me gustó.
    Un beso.
    HD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te agradezco el cumplido, Humberto.
      La historia de esta exposición ("ahora la cancelamos, ahora la abrimos al público") ha sido el culebrón de la temporada. En Barcelona se ha hablado mucho del tema, pero ya se sabe que todo pasa, nada permanece y al final, las aguas vuelven a su cauce. Con escándalo y dimisión incluida, eso sí.
      Por curiosidad me acerqué a verla y, sinceramente, pienso que había otras obras superiores a esta de la discordia, que han pasado sin pena ni gloria porque no se les ha dado tanta publicidad.

      Respecto a qué es arte, yo cada vez tengo más dudas y ni siquiera me atrevo a aventurar una definición. A medida que la sociedad se vuelve más compleja, el arte también, y ahí andamos, intentando descifrar... De los libros que mencionas, solo he leído el de Gombrich. Conozco el de Vilar, y el de Cauquelin es nuevo para mí. Lo tendré en cuenta.
      Gracias y otro beso.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: