dissabte, 17 de maig de 2014

Les cadenes del feminisme

Grete Stern. Artículos eléctricos. Fotomuntatge, 1950


Quan certs estereotips que crèiem morts i enterrats tornen a treure el cap, la lògica ens du a considerar dues opcions: o es tracta d'un cas flagrant de catalèpsia i, en realitat, no estaba muerto, estaba de parranda, o ens han pres el número de manera descarada.

Tanta feina, tants maldecaps per classificar i subclassificar conceptes, i ara mateix, tot allò del transfeminisme, l'ecofeminisme, el feminisme marxista, el liberal, el radical i altres intents de parcel·lació a la recerca de la definició ajustada, sembla que hagin resultat estèrils. El que toca ara és el retorn a l'ideari de la Sección Femenina, al vuelve el hombre, a l'amplitud de mires a la manera de Millán Astray, que era un senyor que hi veia molt clar.

Què se n'ha fet dels vells eslògans? On queden, no ja Betty Friedman, Judith Butler o Lidia Falcón, sinó aquelles primeres sufragistes britàniques? Algú recorda els postulats d'una feminista tan antiga com Mary Wollstonecraft?
Últimament semblen remors d'un passat inexistent, vells fantasmes que arrosseguen cadenes, com en una condemna de reminiscències bíbliques imposada per la bafarada rància d'una nova modalitat del ¡Vivan las caenas! que, en el fons, és la de sempre. 
 
Pretenen convertir la cadena transmissora del moviment feminista en un cadàver, en una antiguitat antropològica (d'anthropos que, com és sabut, és un mot que ve d'ésser humà). O això sembla, vista la concatenació de lleis, declaracions, frases lapidàries, redefinicions, llibres publicats i pseudomanuals de seducció apareguts darrerament. Un déjà vu que ens retorna l'inefable sabor de l'antiga usança. No sé si les noies de Femen seran contrapunt suficient a tanta caspa involucionista. Caspa que es disfressa, quan convé canviar d'estratègia, d'amic enrotllat, de fals amic: d'aquell que t'afalaga, et protegeix, t'acompanya i et diu que tot ho fa pel teu bé i que les dones sou la sal del món i sou meravelloses i teniu bon cor. El fals amic acostuma a ser el pitjor dels enemics, perquè amb aquella pinta d'heroi sortit de la mala traducció d'una mala novel·la, no el veus venir i ja t'ha enxampat entre les anelles de la cadena atàvica. L'enemic fatxenda el tens sempre enfront i coneixes amb escreix les seves armes i les seves raons arnades. L'altre és més subtil i t'entabana amb un discurs falsament tendre i políticament correcte: és més perillós.

I és perillós perquè s'autodefineix com un home de veritat; sensible, però de veritat (n'hi ha de mentida?). I, és clar, ja se sap que a les dones ens agraden els mascles com cal. I els gatets. I les criatures. I ens fonem, literalment, quan veiem el color rosa. I som febles i neurastèniques. I plorem amb les històries romàntiques. I ens deixem guiar per qui veritablement sap navegar per les aigües de la vida. Perquè som femenines, no feministes. Una dona com cal ni fuma ni beu ni va amb homes

Jo, francament, no em refio de la gent que diu no tenir vicis. Tothom en té, fins i tot d'aquells que en diuen inconfessables: els que, sense punt de comparació, solen ser els més interessants. Així que senyores que fumeu, beveu i feu coses lletges amb homes als qui tracteu de tu: si un paio se us presenta com el vostre salvador, us convida a brindar amb aigua, us suggereix llibres d'autoajuda per a noietes fràgils o us parla de la lluna mentre us explica què és la llibertat, desconfieu i engegueu-lo a pastar fang. Segur que, entre altres coses infinitament pitjors -que ja anireu descobrint-, és molt probable que també ho faci amb els mitjons posats.


dijous, 8 de maig de 2014

Dues pel·lícules emmirallades: Detour i Carretera perdida


Abans d'ahir va començar un cicle a la Filmoteca de Catalunya: Joc de miralls o genètica compartida, amb el propòsit d’analitzar els punts en comú entre una sèrie de pel·lícules, agrupades de dues en dues, algunes de les quals, en aparença, no tenen gran cosa a veure. I aquí és on rau la meravella de l'invent.

A la presentació d'ahir, per desgràcia, no hi vaig poder anar. I em sap greu perquè m'interessaven molt les conclusions de Lluís Miñarro sobre la genètica comuna entre La première nuit, de Georges Franju, i En la ciudad de Sylvia, de José Luis Guerín. Dues històries amb una correspondència especular bastant més evident a primer cop d'ull que la de Bringing Up Baby (Howard Hawks) i El grano de mostaza (J.L. Sáenz de Heredia), les dues pel·lícules que van inaugurar el cicle de la mà de Javier Pérez Andújar, qui va demostrar els lligams que uneixen aquest parell de comèdies esbojarrades pertanyents a èpoques, situacions i latituds tan diferents. 

L'exercici comparatiu que proposa la Filmoteca l'he trobat molt engrescador, i penso que es podria ampliar a altres disciplines tot relacionant-les fins i tot entre elles, en una mena de poti-poti que confirmaria la famosa cita no hi ha res de nou sota el sol

El cert és que si ens posem a pensar en les arrels comunes entre cinema, literatura, pintura, escultura i filosofia no acabarem mai. El tema és inabastable i correm el perill de caure en una neurosi obsessiva. Jo aviso! (i sé de què parlo...).

Sigui com sigui, qui coneix una mica aquest blog sap de sobres com n'és d'eclèctic a l'hora de fer casar elements en principi dispars; una mena de marca de la casa, per dir-ho d'alguna manera. Així doncs, i gràcies a la iniciativa de la Filmoteca, he anat donant tombs sobre la qüestió de les similituds quan, de sobte, m'ha vingut al cap un text que dormia des de fa uns anys enmig de la foscor dels arxius situats a les golfes de l'ordinador, allà on descansen -més o menys- en pau totes aquelles paraules que ignoren si algun dia veuran la llum. 

El text, escrit el 2010, estableix una relació de joc de miralls entre dues pel·lícules allunyades en el temps i de factura molt diferent. Ambdues són nordamericanes i comparteixen també alguns factors extracinematogràfics que, si som benpensats, atribuirem a la casualitat. Es tracta de Detour (Edgar G. Ulmer, 1945) i Carretera perdida (David Lynch, 1997): dos viatges amb cotxe, dues carreteres fosques i dues situacions inquietants en què realitat i fantasia, raó i bogeria resultaran indestriables.             
                                                            
Tom Neal en el paper d'Al Roberts a Detour
Detour és una pel·lícula realitzada amb poquíssims mitjans, rodada en una setmana i classificada sovint com de sèrie B. Amb el temps, no obstant, ha anat guanyant adeptes, i no només per ser una representació bastant evident i molt més que digna de cinema negre, sinó també per l'onirisme d'unes imatges tan potents que traspassen qualsevol categorització convencional per gèneres.

L'atmosfera asfixiant que es respira a Detour em recorda la que Lynch oferirà dècades després a Carretera perdida (Lost Highway). Cal suposar que un cinèfil com Lynch coneixia prou bé l'obra d'Ulmer, i que allò que agermana totes dues obres: el tractament del temps i de la psicogènia d'uns personatges en fuga constant, escapant-se del món i d'ells mateixos, no és una simple coincidència. Els protagonistes de les dues pel·lícules comparteixen fins i tot la professió de músic i una particular concepció de l'amor i de les minses fronteres que separen el jo de l'altre. Tots dos, en les seves fugides cap endavant, convertiran uns viatges infernals i metafòrics en una topada amb la fatalitat. Una fatalitat (causa o conseqüència) que no sabem del cert si és real o si és una excusa reconstruïda per les seves ments dissociades. 

Bill Pullman fent de Fred Madison a Carretera perdida

Com a curiosa barreja entre cinema i vida, és necessari referir-se a la concentració de crims, ficticis i autèntics, al voltant d'ambues pel·lícules i d'alguns dels seus actors. És sabut que Lynch es va inspirar en el cas d'O.J. Simpson per dur a la pantalla la tortuosa peripècia de Fred Madison, el personatge interpretat per Bill Pullman a Carretera perdida

Però és que a més, Robert Blake (el conegut Baretta de la sèrie emesa als anys 70), que també intervenia a Carretera perdida, fou acusat el 2002 d'encarregar l'assassinat de la seva dona a un sicari. Per acabar d'arrodonir una història amb rivets tan tràgics com fascinants, Tom Neal, el protagonista de Detour, un actor de segona fila amb fama de cerca-raons, el 1965 s'havia declarat culpable de la mort de Gale Bennett, la seva esposa (i en aquest cas, sense mediació de tercers).

Novament, les concomitàncies entre cinema i vida criden l'atenció: Al Roberts, el perdedor a qui Neal va encarnar a la ficció, viu una nebulosa situació similar a la de l'actor, que no destaparem per tal de no revelar gaires detalls de la trama. Només direm que el domini de l'elipsi que Ulmer exhibeix a Detour no ens permet de discernir si Al Roberts és un fals culpable arrossegat per les circumstàncies o un psicòpata.

Lynch, a través d'una sintaxi cinematogràfica molt més complexa i polièdrica (Lynch és Lynch!), ens situarà en una disjuntiva semblant: el turmentat Fred Madison és un paio amb la ment escindida que recorda els fets "a la seva manera... no tal i com van succeir". Uns fets que, malgrat les claus ocultes amb què el director farceix la pel·lícula, sempre estan focalitzats des de la perspectiva del seu protagonista, tal i com succeïa també a Detour, on el personatge principal, Al Roberts, era el narrador interessat que, mitjançant el recurs de la veu en off tan utilitzat en el cinema negre dels 40, explicava de forma parcial, confusa i personal, la seva experiència

Potser són coses meves, però considero -és més: n'estic segura- que el codi genètic de Detour i Carretera perdida és idèntic. Ho és tant que, en el fons, són la mateixa pel·lícula explicada en dos moments i amb dues estètiques diferents per una única veu. Crec inclús, que quan David Bowie i Brian Eno van compondre el disc Outside el 1995, estaven sota la influència de l'enèsima reposició de Detour i sabien perfectament que dos anys després, David Lynch reprendria la història i es comunicaria amb Edgar Ulmer desafiant les lleis de l'espai-temps a través dels acords d' I'm Deranged.



 




TRADUCTOR-TRANSLATOR: