dilluns, 24 de març de 2014

The Grand Budapest Hotel.- Wes Anderson



Anit vaig gaudir força amb la nova pel·lícula de Wes Anderson, un divertimento molt ben realitzat i remotament inspirat en El món d'ahir, memòries d'un europeu de Stefan Zweig.

Dic divertimento amb tota la intenció, perquè qui hi busqui aprofondiment històric no l'hi trobarà: The Grand Budapest Hotel és una estilització en forma de pel·lícula trepidant i volgudament manierista. Estèticament és impecable, sobretot pel que fa al tractament del color i a un concepte molt expressionista de representació -més que no pas de recreació en termes realistes- d'una determinada idea de l'Europa central dels anys 30 i de l'estil de vida dels éssers que l'habitaven.

Amb aquest joc de Cluedo coral on hi abunden els cameos, Wes Anderson ens ofereix una doble perspectiva temporal, reforçada visualment a través dels canvis de format de pantalla segons l'època a què correspon la veu narrativa, per mostrar-nos l'evolució d'un hotel de la Jugendstil de principis de segle, transformat en una decadent però deliciosa rara avis, un reducte del passat en plena modernitat dels anys 60, on unes ànimes solitàries comparteixen sostre i i bones maneres mentre cadascú sopa, aïllat dels altres, com ho feien els personatges de Taules separades, la peça de Terence Rattigan que el 1958 Delbert Mann va adaptar al cinema.


 


Els personatges que formen part de l'hotel són tan estrambòtics com les peripècies que protagonitzen, i tot plegat funciona una mica en clau de còmic. De fet, encara que la narració queda delimitada en el temps i en l'espai mitjançant el recurs de la veu en off i dels cartells d'aire retro que ens indiquen si sóm a 1932, 1968 o 1985 (un homenatge més que evident al cinema clàssic), la versemblança també es dilueix entre el cromatisme evocador dels balnearis decimonònics, els viatges amb trens luxosos i els noms de llocs inventats. Així, la República de Zubrowka, l'estat europeu alpí on se situa l'acció, vindria a ser una cosa així com la Tirania dominada pel dictador Bruteztrausen d'El sulfato atómico de Francisco Ibáñez, i la successió d'imatges coloristes i extravagants ens remeten al Dick Tracy de Warren Beatty, a l'Amélie Poulain de Jeunet i, inclús, al Delicatessen de Jeunet i Caro.
                                                                                  
                                                

Fins i tot la iconografia nazi de la pel·lícula és pura estilització referencial, la qual cosa no significa que no hi hagi algun cop amagat/picada d'ullet com per exemple, la destrucció, com si fos una rampoina, d'un quadre eròtic d'Egon Schiele -considerat per l'aparell de poder nazi com un dels representants de l'art degenerat-, l'única funció del qual consistia a tapar el forat deixat per una obra renaixentista d'incalculable valor que ha estat robada.

La peculiar iconografia nazi ideada per Wes Anderson

Com a antecedents cinematogràfics del gènere de robatoris, Wes Anderson és deutor de clàssics com La pantera rosa (Blake Edwards) i Rufufu (Mario Monicelli). Però també ho és de pel·lícules com La gran evasió de Preston Sturges i tants altres referents que li serveixen per fornir les escenes del presidi i la fugida.  

Dins del capítol d'influències, la magnificència de l'hotel i els elements de comèdia desenfadada ens retornen als espais meravellosament kitsch d'aquells musicals de Fred Astaire i Ginger Rogers que van servir de distracció a l'Amèrica de la depressió. La figura de l'alma mater del Budapest, Monsieur Gustave H., amb un refinament tan exacerbat que el fa usar compulsivament el perfum Eau de Panache (en francès, "avoir la panache" vol dir "estar radiant"), ens fa pensar de seguida en un món luxós, irreal i perdut on es ballava despreocupadament el Continental; és l'esperit enjogassat i elitista de les comèdies "de portes" d'Ernst Lubitsch, farcides de diàlegs espurnejants

D'igual manera, trobem plans que homenatgen Hitchcock i les escenes a la neu del seu primer The man who knew too much del 1934, i de l'arxiconeguda i copiadíssima escena de North by Northwest que succeeix al Mont Rushmore. No se n'escapa tampoc David Lynch ni el personatge de Bobby Peru que interpretava Willem Dafoe a Corazón Salvaje (Wild at Heart). Gairebé un quart de segle després, Dafoe encarna Jopling, un malvat d'aspecte escardalenc i ferotge que vindria a ser una paròdia d'aquell temible Bobby Peru del 1990.
                      
Willem Dafoe / Jopling (2014)
W. Dafoe / Bobby Perú (1990)

Quan la tragèdia marca la història de la humanitat, l'art pot representar aquesta realitat de diverses maneres. El to irònic de comèdia que impregna The Grand Budapest Hotel s'aproxima més al món aristocratitzant d'Agatha Christie, com anticipa el cartell de la pel·lícula, amb el dramatis personae degudament catalogat i emmarcat, que no pas a la crítica social de Robert Altman a Gosford Park o a la nostàlgica revisitació de la infantesa, "reducte de l'edat d'or" de Zweig. 
 

Wes Anderson reflecteix a la seva manera la nostàlgia de l'escriptor vienès per l'Imperi Austrohongarès i la desolació per la "derrota de la civilització". I ho fa tenint més en compte la ficció que allò que podríem anomenar la realitat en termes estrictes: ja hem vist unes quantes autoreferències cinematogràfiques que ho palesen, i és així com cal prendre's aquesta pel·lícula, com el pàl·lid reflex d'una part de la història del segle XX, explicat com l'aventura d'un parell d'amics amb ressonàncies quixotesques i amb uns noms tan simbòlics con Zero i Gustave H.: un refugiat no ningú i un petimetre que du com a cognom una inicial. La seva peripècia esbojarrada i inversemblant, com en el cas del cavaller manxec i el seu escuder, no està exempta d'un cert to crepuscular i melangiós que Anderson embolcalla com si fos un pastisset de Mendl a ritme de balalaica.




FITXA DE LA PEL·LÍCULA
  • Direcció: Wes Anderson.
  • Guió: Wes Anderson i Hugo Guinness (inspirat en l'obra de Stefan Zweig).
  • Producció: Jeremy Dawson.
  • Fotografia: Robert D. Yeoman.
  • Música: Alexandre Desplat.
  • Muntatge: Barney Pilling.
  • Actors: Ralph Fiennes, Toni Revolori, F. Murray Abraham, Mathieu Amalric, Adrien Brody, Willem Dafoe, Jeff Goldblum, Harvey Keitel, Jude Law, Bill Murray, Edward Norton, Tilda Swinton, etc.
  • Any de producció: 2014 

dimarts, 18 de març de 2014

Una història americana


Alfred Eisenstaedt. V-Day/The Kiss. Publicada a la revista Life

Ben segur que els noms d'Edith Shain i Glenn Edward McDuffie no diguin gran cosa a la majoria de gent. En canvi, és molt més que probable que tothom hagi vist alguna vegada la foto que encapçala aquest escrit: una de les imatges icòniques del segle XX que sintetitza l'esperit vitalista d'una joie de vivre recuperada amb la fi oficial de la Segona Guerra Mundial.

Com ja haureu endevinat, els noms mencionats corresponen als protagonistes de la besada, suposadament espontània, entre un mariner i una infermera a Times Square l'agost del 1945. La foto es va fer poc després d'anunciar-se la rendició del Japó arran de l'atac nuclear ordenat pel president Truman, que ocasionà 140.000 morts a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki. La vida és així: la desgràcia d'uns és el revers de l'alegria dels altres. Aquell 14 d'agost del 1945, el món continuava girant amb la indiferència habitual, sense aturar-se per res ni per ningú.

Però anem a pams, perquè la fotografia que ens ocupa té la seva història. De fet, no només hi ha una fotografia, sinó cinc. La primera en publicar-se a la revista Life va ser la segona de la sèrie de quatre que disparà el fotògraf Alfred Eisenstaedt amb la seva càmera Leica. Però n'hi ha una altra, captada pel fotoperiodista Victor Jorgensen, que va sortir justament l'endemà a The New York Times amb el títol Kissing the War Goodbye. 

Victor Jorgensen. Kissing the War Goodbye. Publicada al New York Times
 La foto de Jorgensen, que com a empleat del Govern Federal no en tenia els drets d'imatge, està presa de més a prop i els peus dels protagonistes han quedat fora de camp. Tot i que segons els experts, la d'Eisenstaedt té més qualitat artística, a la de Jorgensen s'hi aprecien millor alguns detalls que ubiquen i contextualitzen l'escena: la visió lateral del Chemical Bank and Trust Building i els tendals de la Walgreens Pharmacy a la façana del mateix edifici. 

Seqüència de les quatre fotos d'Alfred Eisenstaedt. La famosa, la que publicà Life, és la segona (inferior, esquerra)

Alguna vegada s'ha posat en dubte l'espontaneïtat d'aquesta besada tan fugaç com oportuna, tot especulant amb la possibilitat que l'escena s'hagués preparat convenientment. No seria la primera ni l'última vegada que s'orquestra un muntatge per tal d'il·lustrar de forma impactant qualsevol informació publicable. Per tant, no posaria la mà al foc defensant la tesi de l'atzar i de la perícia del fotògraf a l'hora de copsar el moment, encara que l'existència de la fotografia de Jorgensen em fa pensar que potser sí que tot plegat va ser fruit de la casualitat. El més segur és que no ho esbrinem mai.

El 1945 les coses no eren com ara, i malgrat que l'ombra de Hollywood era força allargada i incomptables les ànimes que s'hi desplaçaven per mirar de fer-se un nom, encara era possible romandre en un cert anonimat. Eisenstaedt no es va interessar per la identitat d'aquell parell de models improvisats, i com que a la foto no se'ls veia la cara, era difícil de reconèixer les dues persones que es besaven amb tanta passió. Fins que el 1980, coincidint amb el 35è aniversari, la revista Life va voler saber quina era la intrahistòria de la foto i els noms dels que hi sortien retratats. Aleshores es van presentar uns quants candidats, homes i dones, reclamant tots ells el protagonisme. Cal pensar que l'assumpte era llaminer, no només des del punt de vista econòmic, sinó que també hi jugaven un paper important el reconeixement social i la preponderància de l'ego, qüestions gens menyspreables que diuen molt sobre per on camina la societat contemporània. 

D'entre les dones, de seguida va quedar clar que l'autèntica infermera de la foto era Edith Shain, en aquell moment, ja una respectable dama que poc abans, el 1979, havia escrit una carta a Eisendstaedt assegurant-li que ella era la noia de divuit anys que havia sortit a celebrar la fi de la guerra i s'havia deixat besar per un desconegut, enduts tots dos per l'eufòria del moment. Edith va remarcar que la situació es va produir gràcies un impuls i que, d'altra banda, com a bona americana, no hauria estat correcte negar-se a complaure un heroi de guerra que, possiblement, li havia salvat la vida. 

La identificació del mariner fou bastant més àrdua perquè van ser tants els homes que es disputaven l'honor d'haver format part d'una icona del segle XX, que per més tinta que es fes córrer i per més programes de televisió on se'ls entrevistés, ningú no en treia l'aigua clara. L'any 2007, Glenn Edward McDuffie, un dels aspirants a qui ni tan sols es mencionava a l'article de Life del 1980, va comptar amb l'ajut del departament de medicina forense de la policia de Houston per demostrar que el mariner de la foto era ell. El passat 9 de març, McDuffie va morir als 86 anys, motiu pel qual la premsa ha tornat a desenterrar l'assumpte de la foto i la història dels seus protagonistes (Edith Shain, després d'haver participat a unes quantes efemèrides per commemorar la data del final de la guerra, havia mort l'any 2010).

Vanitas vanitatis. Ningú com els nordamericans a l'hora de fer funcionar l'engranatge del màrqueting i d'esgarrapar els quinze minuts de fama preceptius. És el plaer que proporciona la glòria efímera de formar part d'alguna cosa important, encara que sigui de retruc. La satisfacció de saber-se personatge principal d'un instant tan mític, congelat per sempre més dins d'unes coordenades concretes d'espai i de temps que ja pertanyen a la memòria col·lectiva: el gest improvisat i fugisser que traspua carnalitat, convertit en símbol de tota una època. Carpe diem. Tempus fugit.


Unconditional Surrender, una de les rèpliques de la fotografia d'Eisennstaedt feta per l'escultor John Seward Johnson Jr.


Versió en castellà publicada al blog La timba l'abril del 2016.


dissabte, 1 de març de 2014

Sobre tòpics i reduccionismes


Georg Baselitz. Sieben mal Paula (1988)


En un comentari a l'últim text publicat en aquest blog, el dibuixant Miquel Zueras (Borgo) es referia als prejudicis de l'editorial que li havia encarregat d'il·lustrar una versió infantil d'Alícia al país de les meravelles perquè no era convenient donar mal exemple a la quitxalla. Amb el tabac hem topat, senyors! Es veu que els criteris políticament correctes dels editors impedien que es representés el personatge de l'Eruga Blava mentre fumava narguil, tal i com l'havia concebut Lewis Carroll i tal com sempre se l'ha dibuixat. Suposo que la imatge explícita d'algú fumant, encara que sigui una eruga, torba més que el fet que aquest mateix personatge aconselli a Alícia sobre les bondats psicodèliques d'ingerir bolets que augmenten i disminueixen el tamany de les persones. Coses de l'ortodòxia vigent!

Lamentablement, no es tracta d'una anècdota aïllada. El reduccionisme que ha dut la correcció política amassa tòpics i els converteix en maniqueismes puerils, en convencionalismes unificadors i en consignes arbitràries que les xarxes socials s'encarreguen d'amplificar a tort i a dret. En paraules de Rubén Lardín al seu magnífic article  Vosotros sois la justicia, publicat a El butano popular el passat 12 de febrer:  
Las redes, atomización del “pásalo” de toda la vida, donde el “no nos moverán” se entiende como un “todos quietos”, están resultando la mejor prolongación hacia la nada que se haya sintetizado jamás. 
Lardín parla també, fent al·lusió a Michael Jackson, Woody Allen i els tèrbols embolics sexuals en què s'han vist immersos, d'una suposada protecció a la infància que cau, no obstant, en la perversió de la confusió conceptual. L'articulista remarca assenyadament la subtil però significativa diferència entre pedofília i pederàstia, diferència que queda tapada en un món tan epidèrmic que no es preocupa de nimietats filològiques com aquesta. El reduccionisme implica el menyspreu pel relativisme, pel coneixement, pel matís. Només compten el judici col·lectiu, el linxament i el refregit en forma de pensament oficial. És la victòria de la irreflexió i de l'estupidesa. Pensar és massa cansat i sempre serà més còmode veure la brossa a l'ull de l'altre i cremar-lo, encara que sigui en efígie i metafòricament, quan gosi contravenir les normes imposades per una majoria convertida en turbamulta d'allò que Marcuse anomenava pensament unidireccional.

Es premia la simplificació conceptual, el tirar pel dret amb quatre frases de capçalera. Per què triomfen tant, si no, els llibres d'autoajuda? Per què la gent s'empassa amb aquella alegria que tot allò que li passa a la vida és culpa seva?... Ja sabeu, aquella munió de sentències que es llegeixen a qualsevol opuscle de pseudopsicologia: "si no canvies, t'extingeixes","la clau de la teva vida es troba al teu interior", "si no tens una actitud positiva no et passarà res de bo" o "només quan deixes la por enrere et sents lliure". Bestieses que, dia sí i dia també, es perpetuen arreu i fan de la ximpleria un monstre amb milions de caps, impossible de combatre.  La vacuïtat ven, i molt més si va embolcallada amb faules simplistes com la d'aquell prescindible Qui s'ha endut el meu formatge? o amb dibuixets plans, naïfs i feridorament cursis. No estic explicant res de nou: les xarxes socials van plenes de frases com aquestes, sense cap fonament i amb interpretacions a gust d'un consumidor que hi veurà només allò que d'antuvi hi vagi buscant. El fotut és que la majoria de vegades, aquestes exaltacions a la mediocritat serveixen de marc per a cites que, presumptament, van escriure gent com Dostoievsky o Thomas Mann, autors a qui s'obliga a compartir espai virtual amb Bucay, Coelho i altres prohoms de l'espiritualitat barata. 

És clar que al mateix nivell de les carrinclonades mencionades hi trobem l'actitud excloent de sectors que es reivindiquen com a moderns i que, amb la seva visió ultranovíssima, menystenen sistemàticament els estils artístics anteriors. Una altra manera de reduccionisme ferotge que, amb les seves imposicions arbitràries, priva les noves generacions de conèixer res més que no sigui allò que toca ara mateix. Per posar només un exemple d'una disciplina concreta (n'hi ha moltíssimes més, naturalment), em referiré al cas del que ens parlava la Júlia Costa a la xerrada que va fer el passat dia 11 al Centre cultural Albareda sobre el dibuixant, incomprensiblement semioblidat, Emili Freixas.

La trivialitat epidèrmica del tòpic fa que sovint es descontextualitzin textos per a vulgaritzar-los o, en el pitjor dels casos, tergiversar-ne el sentit per tal d'adaptar-los a la conveniència del dibuixet en qüestió. També valen per al mateix propòsit les fotografies de paisatges encisadors, de criatures adorables, de parelles que es miren embadalides o d'animalons dolços i indefensos. Tot s'accepta, tot es fa passar gola avall menys el pensament crític, la mínima discrepància; el rigor, en definitiva. Més d'un exclamaria que quines ganes de complicar-se la vida quan s'està tan a gust xipollejant a la superfície, quan la complexitat de l'existència humana ja te la serveixen en atractius plats de menjar precuinat molt fàcil de digerir. 

Precisament, l'article del passat 26-2-14 de Maria Bohigas a Núvol: Ich bin la infanta Cristina parlava de la importància que es dóna a la futilitat per damunt del que és realment essencial, i de com la banalització de la informació es va ensenyorint cada cop més de les nostres vides (les virtuals i les reals, si és que, a hores d'ara, hi ha cap diferència).
 Davant les xifres de venda de segons quins llibres i la participació dels lectors a les xarxes socials, jo em faig una altra pregunta: quins lectors són aquests que els agraden les flors i violes de les novel·les històriques i rebutgen unànimement els testimoniatges escrits contra un règim polític, el de fa quaranta anys i el d’avui, basat en l’engany i l’abús? Amics de facebook, ja veig que us entusiasma la foto d’un ametller florit i us repel·leix tot post sobre camps de concentració.
En realitat, el mitjà és el missatge, i la immediatesa d'Internet ha propiciat que el barroerisme conformista present a molts àmbits de la vida quotidiana quedi magnificat dins d'una nova temporalitat que accelera la circulació de la informació i la serveix processada i compacta com una pastilla per fer caldo. Malgrat tot, és de justícia reconèixer que enmig del magma que és la xarxa, també s'hi poden fer descobriments força interessants. Només cal que l'arbrada matussera no ens impedeixi de veure el bosc.

TRADUCTOR-TRANSLATOR: