diumenge, 28 de setembre del 2014

Vincles entre vida i art. El Sur


Si habito en tu memoria, no estaré solo
Mario Benedetti


Aquesta entrada no estava prevista. En realitat, n'estava preparant una altra que també té relació amb el cinema i que sortirà més endavant. Però la mort recent de l'escriptora Adelaida García Morales, autora del relat El Sur, que amb tanta mestria va adaptar Víctor Erice, m'ha fet canviar els plans.

I no, no es tracta d'una dissecció de l'obra literària ni de la pel·lícula. Tan sols d'una reflexió personal -personalíssima- sobre la relació intricada que en algunes ocasions s'estableix entre vida i art. Un lligam misteriós, intuït al principi, que es va confirmant amb el pas dels anys. No sé si parlar de casualitats, de profunda identificació amb el personatge d'Adriana/Estrella o d'una especial mitificació de realitats, temps i espais no viscuts a la que sóc propensa.

Qui llegeixi habitualment aquest blog sap que no acostumo a parlar de qüestions que tinguin a veure amb mi d'una manera directa. Sí dels meus gustos, de les meves opinions i de la meva manera de veure el món. De fet, només els temes que triem i la manera com els enfoquem ja donen suficient informació de qui som com per haver d'entrar en assumptes d'índole més íntima que, d'altra banda, tampoc no interessen gaire a ningú. Aquest cop, però, faig una excepció perquè l'ombra del sud continua sent per mi molt allargada, i aquests dies he tornat a pensar en la importància que la història que s'hi narra té a la meva vida.

Quan jo vaig néixer, el meu avi patern ja havia mort. Només sé d'ell per velles fotografies i per alguns relats familiars. Va arribar del sud, d'un poble petit amb castell que havia estat fortalesa àrab, on ell va deixar el seu nom gravat sobre les pedres. Només hi va tornar dues vegades. Eren temps de restriccions i no es viatjava com ara. La darrera, per enterrar la seva mare, la meva besàvia, de qui he heretat el nom. El nom és de per vida, i a mi m'ha convertit en testimoni viu del que un dia va ser i no he conegut. En el retall de la pedra angular d'una muralla cisellada que conté tots els espectres que jo reconstruiré fins a integrar dins del meu imaginari. I aniré mitificant, com la protagonista d'El Sur, tot aquell passat, tot aquell paisatge i tota aquella gent que m'és pròpia i aliena alhora... ¿Qué podemos amar que no sea una sombra? diu la cita de Hölderlin amb què s'obre el relat de García Morales...




El primer cop que vaig veure la pel·lícula d'Erice em va deixar una empremta profundíssima. La relació d'Estrella amb el seu pare, la remembrança d'un sud tan desconegut com somiat, les preguntes sense resposta i la sensació d'orfenesa envers una branca familiar esvaïda pel temps, pels misteris i pels efectes de l'emigració em van resultar absolutament propers. L'escena del pasdoble entre pare i filla el dia de la Primera Comunió la trobo magistral, bellíssima i d'una plasticitat enorme. No es pot suggerir millor el sentiment d'alegria continguda i tenyida de nostàlgia que amb uns simples i delicats moviments de càmera que obren el pla lentament i ens mostren el grup familiar, per continuar acompanyant la parella en el seu moviment lateral i sinuós a ritme d'acordió i tancar l'escena amb el procediment invers.

Amb El Sur es teixeix una part de mi a través dels meus ancestres, de la meva memòria d'allò no viscut: formes de vida antigues i imaginades. Migas i cojondongo. Señoritos que claven la queixalada a la pell magra dels desheretats. Desarrelats en terra estranya que faran qualsevol feina per tal de sobreviure, fins i tot les més penoses, vergonyants i desagraïdes. És el meu fil conductor. La part del meu tot més mitificada, precisament per ser la més desconeguda i la que més em commou perquè, per algun misteri insondable, em toca de prop. De massa prop. En paraules d'Ernesto Ayala-Dip referint-se a l'obra d'Adelaida García Morales: elevó también a categoría narratológica el concepto de misterio. La vida como un misterio indescifrable. Y algunas personas, arrastrando ese misterio hasta el fin de sus días. 

L'últim cop que vaig veure el meu pare, el fill de l'home que vingué del sud, va ser en una celebració familiar, dinou dies abans de l'infart que se'l va endur de manera tan sobtada. Ell i jo ballàvem En el mundo a la cuina de casa seva.




16 comentaris:

  1. Qué grande eres, Síc, escribiendo, enlazando, reconociendo señales...

    ResponElimina
  2. Hi ha molta relació entre vida i art, només hem d'estar preparats per veure-la. És evident que tu en saps un niu. Un post preciós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Loreto.
      Hi ha qui diu que l'art pretén ser un reflex de la vida (o inclús al revés...). El curiós és quan es donen determinades coincidències entre un i altra.

      Elimina
  3. Sícoris, potser no tenies l'entrada prevista però ho duies tot dintre, es nota que està feta amb l'ànima!

    Ets una artista de la paraula!

    Conservar un pasodoble com un dels darrers records del teu pare.... és una imatge preciosa...

    Gràcies Sícoris, has fet el diumenge una mica menys plujós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et dic que no, Anna. Potser la pluja també hi ha influït, però ja fa molt de temps que la història i les imatges d'"El Sur" em persegueixen. No havia gosat mai a expressar-ho públicament fins que la mort d'Adelaida Gª Morales i, en especial, veure per enèssima vegada l'escena del pasdoble) m'ho ha tornat a recordar.
      (I gràcies, exagerada... Mira qui parla!)

      Elimina
  4. El teu escrit emociona perque tots tenim algun avanpassat per en algum recó de la memoria . Gracies per ferme recordar-
    los.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament, Jaume: els racons de la memòria són plens de persones i de vivències que en qualsevol moment se'ns poden fer presents.
      T'agraeixo molt el comentari.

      Elimina
  5. Gracias por compartir aquí tus emociones de manera tan generosa. Tu escrito emociona. Comparto bastantes cosas de las que explicas aquí. Felicidades por esta entrada tan sincera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchísimas gracias, Encarna. Ya intuía que algunas cosas las compartías. Llámalo intuición o "Cold Turkey"...

      Elimina
  6. Pel que saps de mi deus intuir que no sóc aliè a les emocions i a la necessitat de traduir-les a paraules. El gust de sal als meus llavis és la resposta a les teves, de paraules. És poca cosa comparat amb les llàgrimes vessades lluny de tots els suds. Una gota en el mar, cementiri de totes les ombres que ens acompanyen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les ombres que ens acompanyen també formen part del que som. No sempre és fàcil convertir les emocions en paraules, per més necessitat que en tinguem i per més que la coartada de l'art ens hi ajudi. Pel que sé de tu, tinc la certesa que no ets aliè a res de tot això. I també que m'has entès a la perfecció.

      Elimina
  7. les emocions personals tenen una entitat molt diferent a l'expressió dels gustos o informació diversa, malgrat totes dues ens situen en diferents aspectes de qui escriu, som una mica de tot i saber combinar tots dos aspectes és la tasca de cada dia, trobar la mesura i l'equilibri de forces en què hem d'expressar-nos per transmetre'ns és la labor interminable que es renova constantment i que fem un dia i un altre i un altre... per sort!
    quina sort quan el darrer record és un ball..encara que fos sense despedida..
    m'ha agradat llegir-te així com avui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Lolita: l'opinió i les emocions personals pertanyen a àmbits diferents. No obstant, crec que totes dues opcions diuen molt de nosaltres. Quan es vol expressar un sentiment que pertany a la intimitat -i que no és ficció-, l'equilibri no és fàcil de trobar: no és el mateix xerrar de temes personals amb un amic que explicar-ho per escrit en un blog. Per aquest motiu, ja em dono per satisfeta si en el meu text hi has trobat un equilibri de forces. Moltes gràcies!

      Elimina
  8. Un ball a la cuina... dificilment és pot aconsseguir un record més bonic. Arribat l´hora m´agradaria que em recordessin així. Una entrada molt emotiva.
    Salut. Borgo.

    ResponElimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: