dilluns, 9 de juny de 2014

Sexe, religió i mort ("Él". Luis Buñuel, 1952)


Los paranoicos son como los poetas. Nacen así. Además, interpretan siempre la realidad en el sentido de su obsesión, a la cual se adapta todo.
Luis Buñuel




Basada en la novel·la de l'escriptora canària Mercedes Pinto, la pel·lícula de Buñuel és un catàleg de les obsessions més recurrents del director. 

Per fer-ho ras i curt, encabirem totes aquestes obsessions dins els tres epígrafs esmentats en el títol: sexe, religió i mort, que són, de fet, els tres puntals que sustenten l'obra de Luis Buñuel i que acostumen a aparèixer, com ja veurem, units de forma indestriable.

Només a l'inici de la pel·lícula ja afloren aquests dimonis personals. Ens trobem a l'interior d'una església un dia de dijous sant, una data on la presència de la mort ho domina tot. Don Francisco, el protagonista, observa amb fixació els peus nus dels infants que participen a la cerimònia religiosa del rentat de peus. La seva mirada es deté en el moment en què el capellà asseca els peus d'un dels nens i els hi besa amb delicadesa. L'escena, presentada mitjançant un suggerent primer pla, té una innegable connotació eròtica que conclou amb la visió, també en primer pla, d'unes sabates i d'uns turmells femenins. La mirada de Francisco, juntament amb l'ull de la càmera, va pujant fins a completar la imatge sencera de la dona, Gloria (nom significatiu per les ressonàncies religioses i també sexuals), que a partir d'aquest moment esdevé objecte del desig i de la paranoia desfermada del nostre protagonista. La simple visió de les cames i els peus de Gloria serà suficient per canviar-li l'humor. 

El fetitxisme és evident, i també ho és la voluntat de combinar eros i tànatos dins d'un espai sagrat. L'obsessió de Buñuel per les extremitats inferiors resorgirà anys després amb la cama postissa de Tristana, un deute amb el Surrealisme i el seu gust per la desmembració, per la cosificació del cos.

.
La simbologia buñueliana no deixa de manifestar-se, inclús en els diàlegs. “Cuéntamelo todo como si fuera tu confesor” li demana Francisco a Gloria un cop casats. L'afany possessiu i la desconfiança patològica el dominen. De fet, el mateix Lacan, fascinat per la història i les imatges d'Él, va projectar la pel·lícula als seus alumnes per considerar-la més un documental sobre la paranoia que no pas un exemple d'art cinematogràfic. Realment, el protagonista és un misògin de manual que només troba comprensió en el capellà que el coneix de tota la vida i en el criat que li diu el que vol sentir i amb qui, per cert, comparteix alguna escena de confidències que Buñuel es complau a presentar de manera ambígua, suggerint una homosexualitat latent. 

La influència opressiva de la religió actua com a aixeta de sortida dels fantasmes que assalten don Francisco, i tenen a veure amb la seva concepció macabra de la sexualitat femenina. No és casual que la gelosia comenci a manifestar-se justament durant el viatge de noces a Guanajuato, la ciutat de les mòmies.

Tampoc no és gratuïta l'escena que s'esdevé dalt d'un campanar i que anys més tard Hitchcock homenatjarà a Vertigo. És una escena que torna a unir els tres elements principals que fonamenten les obsessions buñuelianes: la iconografia catòlica com a escenari de les pulsions de sexe i mort, sense oblidar la simbologia fàl·lica, metàfora visual que determina el domini d'una masculinitat que ja és palesa en el títol de la pel·lícula i que hi ha qui ha interpretat com un reflex del propi Déu (Él).
 

 
Escena del campanar de Vertigo, Alfred Hitchcock, 1958
Si el crític André Bazin va considerar Él com una mena de remake de L'Âge d'or, hi ha també concomitàncies argumentals amb Archibaldo de la Cruz, i elements d'escopofília i fetitxisme sàdic que l'agermanen amb Un chien andalou (la navalla d'afaitar, reconvertida en fulla, torna anys després per fer un cameo) i Belle de Jour. Pel·lícula aquesta última on la fantasia femenina, passada sempre pel sedàs d'un Buñuel admirador del diví marquès, és la passivitat i el domini del mascle. En el cas d'Él, la distorsió mental del protagonista el conduirà a proveir-se de material pseudoquirúrgic, instruments de tortura que pensa utilitzar a manera de cinturó de castitat hardcore a fi de controlar la suposada promiscuïtat de la seva dona, que mentrestant descansa al llit conjugal presidit per un Sant Crist de dimensions considerables, totalment aliena als plans sinistres de Francisco.
Objectes punxants al servei de la mutilació. Un chien andalou, 1929

El personatge de Séverine a Belle de Jour, 1967

La solució expeditiva de don Francisco a Él

El deliri creixent del marit gelós, expressat a través del ziga-zaga dels seus passos i dels cops que dóna a la barana de l'escala amb un barrot (reminiscència dels tambors de Calanda), el durà a atemptar contra tot allò en què sempre havia cregut i era la base de la seva vida. La història és circular i conclou al mateix lloc on havia començat: a l'església. No obstant, se'ns ofereix un epíleg on la simbologia religiosa i sexual tornen a relacionar-se amb la mort: la mort en vida d'un don Francisco recluït i mancat de forces, l'interior d'un convent i una perversa representació de la Sagrada Família amb mare -més o menys- verge, nen i Sant Josep amb la vara florida. 
El malson, malgrat la placidesa aparent, continua aguaitant.


 

21 comentaris:

  1. uau Sícoris, una entrada encomanadíssa, ve de gust fer una sessió contiua de Él i Vertigo.... excel·lent, as usual!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una sessió contínua d'on segur que encara en sortirien més i més semblances.
      Gràcies, Anna!

      Elimina
  2. A banda de la teva meravellosa explicació de la pel·lícula de Buñuel, em pregunto on ens hauríem de situar avui per trobar el correlat mític (religió) i pulsiu (sexe) que ens porta, d'una manera o una altra, a evitar la mort (moltes vegades seduint-la). Qui o què juga avui el paper de la religió com a precipitant i cohesionador de les neurosis. Quin és el nou Olimp? Quin és el nou Infern?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És difícil, Enric. Però suposo que la funció sagrada que complia la religió l'ha usurpat avui la publicitat, que regeix les nostres vides ho vulguem o no. La pulsió sexual continua ocupant més o menys el mateix lloc, tot i que aparentment amb més desinhibició que abans (recalco: aparentment, ja que la infantilització és bastant patent). La mort, en canvi, ja no cal seduir-la ni evitar-la perquè l'han feta fora de l'imaginari col·lectiu, com també ho han fet amb l'envelliment, i ja no existeix més enllà de la ficció.
      Un totum revolutum de minses dimensions mítiques (i místiques), que seria Olimp i Infern alhora.

      Elimina
    2. molt interessant la pregunta Enric, a qui no li agradaria saber la resposta..

      com a cohesionador de neurosi, potser caldria tenir en compte com a un dels possibles detonants,hi deu haver molts d'altres, la valoració i l'ideal de cos que impera socialment i que genera una pressió, estrés, lluita, no acceptació etc que pot arribar a crear tal grau de neurosi que afavoreix el desenvolupament de l'anorèxia, per anomenar una malaltia relacionada amb el cos que està catalogada, de segur que n'hi ha moltes altres sense catalogar, de moment..

      l'olimp, l'infern.. potser els hem desituat, abans eren fora, ara són dins de cadascun de nosaltres..

      la creació també és una manera d'evitar la mort, dia rera dia, una vegada i altra i així eternament com Prometeu..encadenats a sotmetre'ns a nosaltres mateixos a cada instant en la lluita contra la mort..

      Sicoris, un plaer els teus posts, s'estan convertint en el meu blog de capçalera :)

      Elimina
    3. T'ho agraeixo, Lolita.
      Li comentava a l'Enric l'impacte de la publicitat, origen i agent aglutinador dels "memes" que van donant tombs pels nostres cervells. És evident que un dels que amb més força ha arrelat és el del culte al cos i a la joventut eterna. Curiosament, però, no es persegueix l'objectiu de millorar el benestar, sinó el de crear uns models impossibles d'assolir. Així, mentre hi ha qui s'omple les butxaques, també hi ha qui viu instal·lat en una neurosi perpètua.
      Molt d'acord amb el que dius!

      Elimina
  3. Brava! per la teva entrada, i pels comentaris que provoques... as usual!

    ResponElimina
  4. I que poc en sé de cine -em dic-, i quant de campanars!
    Del Buñuel mexicà no he passat de l'estilita Simeó... Per allò que a tot escalador li ha vingut al cap: la cosa de decidir no baixar del capdamunt...
    I de la cosa campanera? Les primaveres dels darrers cinc anys he tingut la clau quatricentenària del temple de Castelltallat. Un temple dels de debò, dels que rere l'altar amaguen un passadís secret que, per sota el cementiri, atenyen una rectoria gòtica; dels que tenen un orgue que no vegis com excitava als músics residents; i que
    inevitablement culminen amb un campanar com cal. Per Atenea que existí el moment d'assistir a l'obertura de l'ou de les òlibes que nien a la lluerna del darrer tram de les escales del campanar.. I, per Apol·lo, que en un disc va quedar enregistrada aquella memorable sessió de salvatges repics: l'expert baterista Faraón a la campana gran, la Montserrat, i servidor a la menor Pepita. Notable és que ens sagnessin els artells després de tanta passió percussiva... El resultat no parava lluny del gamelan indonesi, un frenesí de repics conjuntats. Al Buñuel li hauria encantat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, per Apol·lo i per Atenea: el teu text m'ha remogut records d'infantesa allotjats al fons del fons del fons del cervell. I és que fa uns lustres de res, jo vivia a un poblet de l'interior de Mallorca que tenia una església magnífica, no gaire antiga (segle XVI), amb un campanar "de tronío" al que la canalla teníem prohibit de pujar. Més que res perquè no ens esberléssim el cap en aquelles tortuoses escales, desiguals i estretíssimes. Recordo, algun cop, d'haver-li robat les claus de la porta d'accés al senyor rector i haver escalat aquell Himalaia de fusta sorollosa fins arribar al cim cobejat. Segur que també li hauria encantat al Buñuel de Calanda!

      Elimina
  5. I que poc en sé de cine...
    Del Buñuel mexicà no he passat de l'estilita Simeó; ni que sigui per aquella pensada, la de no davallar, que tots els escaladors un dia o altre ens fem.
    Però, i de campaner...? D'això, a mica que em donin peu, sóc capaç de desfermar-me!

    ResponElimina
  6. la de coses rares que fot el blogger: un comentari que constava perdut i que ressuscita.
    aquests ens volen fer ballar d'un peu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. molt bonic el repic, en Girbén!
      (la casa i els hostes, quin guster!)

      Elimina
    2. Girbén, en una entrada on es parla de la mort, el millor que pot fer el comentari és ressucitar.

      Cavaliere: en Girbén és un narrador nat.

      Elimina
    3. L'experiència de campanar em diu de la cura que cal amb el cronòmetre:
      "Fugim d'aquí, que d'aquí vint segons tocaran les dotze i encara ens esclataran els timpans!"

      Elimina
    4. Que no me'n descuidi: si escrius Tintinnology al buscador del Foravial en veuràs una com un campanar. I de fons res com aquest enllaç: https://soundcloud.com/co-gul-ecl-ptic/campanes-de-lesgl-sia-de

      Elimina
  7. Bon article! Aquest don Francisco fa por, no voldria haver de tractar-hi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, Loreto! Jo havia vist la pel·lícula fa molts anys per televisió, però vaig aprofitar que la feien l'altre dia a la Filmoteca, i vist en pantalla gran, don Francisco és d'allò més terrorífic.

      Elimina
  8. Molt bona la teva entrada i interessant aquesta relació amb la famosa escena del campanar de "Vertigo" Vaig veure "Él" fa molts anys i no la recordo gaire.
    De l´etapa mexicana de Buñuel potser "Simón del desierto" és la que més m´agrada. A vegades trobo que Buñuel és fa una mica pessat amb la seva fixació religiosa. Recorda allò que deia el capellà-detectiu Brow: "Los ateos me aburren porque siempre están hablando de Dios".
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig aprofitar que la feien a la Filmo per tornar-la a veure, i la veritat és que la recordava diferent. "Simón del desierto" també tinc ganes de veure-la de nou. Fa anys, a TV2, van passar un cicle bastant complet, i allà me les vaig empassar quasi totes.
      La cita del pare Brown és molt adient per referir-se a Buñuel (és clar, Chesterton era catòlic!). Però és que Buñuel era tremendament obsessiu i la religió l'havia marcat molt des que era petit... Si hagués tingut una educació diferent, el seu cinema no hauria estat igual.
      Salut, Miquel!

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: