dissabte, 17 de maig de 2014

Les cadenes del feminisme

Grete Stern. Artículos eléctricos. Fotomuntatge, 1950


Quan certs estereotips que crèiem morts i enterrats tornen a treure el cap, la lògica ens du a considerar dues opcions: o es tracta d'un cas flagrant de catalèpsia i, en realitat, no estaba muerto, estaba de parranda, o ens han pres el número de manera descarada.

Tanta feina, tants maldecaps per classificar i subclassificar conceptes, i ara mateix, tot allò del transfeminisme, l'ecofeminisme, el feminisme marxista, el liberal, el radical i altres intents de parcel·lació a la recerca de la definició ajustada, sembla que hagin resultat estèrils. El que toca ara és el retorn a l'ideari de la Sección Femenina, al vuelve el hombre, a l'amplitud de mires a la manera de Millán Astray, que era un senyor que hi veia molt clar.

Què se n'ha fet dels vells eslògans? On queden, no ja Betty Friedman, Judith Butler o Lidia Falcón, sinó aquelles primeres sufragistes britàniques? Algú recorda els postulats d'una feminista tan antiga com Mary Wollstonecraft?
Últimament semblen remors d'un passat inexistent, vells fantasmes que arrosseguen cadenes, com en una condemna de reminiscències bíbliques imposada per la bafarada rància d'una nova modalitat del ¡Vivan las caenas! que, en el fons, és la de sempre. 
 
Pretenen convertir la cadena transmissora del moviment feminista en un cadàver, en una antiguitat antropològica (d'anthropos que, com és sabut, és un mot que ve d'ésser humà). O això sembla, vista la concatenació de lleis, declaracions, frases lapidàries, redefinicions, llibres publicats i pseudomanuals de seducció apareguts darrerament. Un déjà vu que ens retorna l'inefable sabor de l'antiga usança. No sé si les noies de Femen seran contrapunt suficient a tanta caspa involucionista. Caspa que es disfressa, quan convé canviar d'estratègia, d'amic enrotllat, de fals amic: d'aquell que t'afalaga, et protegeix, t'acompanya i et diu que tot ho fa pel teu bé i que les dones sou la sal del món i sou meravelloses i teniu bon cor. El fals amic acostuma a ser el pitjor dels enemics, perquè amb aquella pinta d'heroi sortit de la mala traducció d'una mala novel·la, no el veus venir i ja t'ha enxampat entre les anelles de la cadena atàvica. L'enemic fatxenda el tens sempre enfront i coneixes amb escreix les seves armes i les seves raons arnades. L'altre és més subtil i t'entabana amb un discurs falsament tendre i políticament correcte: és més perillós.

I és perillós perquè s'autodefineix com un home de veritat; sensible, però de veritat (n'hi ha de mentida?). I, és clar, ja se sap que a les dones ens agraden els mascles com cal. I els gatets. I les criatures. I ens fonem, literalment, quan veiem el color rosa. I som febles i neurastèniques. I plorem amb les històries romàntiques. I ens deixem guiar per qui veritablement sap navegar per les aigües de la vida. Perquè som femenines, no feministes. Una dona com cal ni fuma ni beu ni va amb homes

Jo, francament, no em refio de la gent que diu no tenir vicis. Tothom en té, fins i tot d'aquells que en diuen inconfessables: els que, sense punt de comparació, solen ser els més interessants. Així que senyores que fumeu, beveu i feu coses lletges amb homes als qui tracteu de tu: si un paio se us presenta com el vostre salvador, us convida a brindar amb aigua, us suggereix llibres d'autoajuda per a noietes fràgils o us parla de la lluna mentre us explica què és la llibertat, desconfieu i engegueu-lo a pastar fang. Segur que, entre altres coses infinitament pitjors -que ja anireu descobrint-, és molt probable que també ho faci amb els mitjons posats.


26 comentaris:

  1. Toques un tema molt interessant i molt difícil Sicoris, un tema ple de contradiccions, per descomptat que sotmetre's la dona a l'home o viceversa no és el que volem, però la pressió sobre el cos que sentim, molt especialment les dones, però també els homes, és un reflexe de la injustícia que social i individualment es fa sentir als cossos que no formen part del ideal social.
    No es pot viure en la transparència i la indiferència social cap a tot allò que no pertany a la categoria top model, no es pot viure sentint el despreci cap a tot allò que no és un cos 10, no es pot viure no visquent només que per això ..
    Ens trobem amb un gran tema,la seducció.. etimològicament desviació de la veritat,apartar del camí, reversibilitat..
    la seducció és el territori de l'imaginari, és una no realitat que ens importa més que allò que és real, si és que la realitat es pot delimitar..
    és un tema complex, més aviat diria que és el tema entorn del qual gira tota la resta, si la seducció és a l' imaginari i l'imaginari el basem en unes regles de poder.. hauríem de canviar a un imaginari en què no intervingués cap tipus de poder, hauríem de canivar la nostra estructura mental i abandonar la seducció que ens produeix el poder en qualsevol àmbit, social, individual, sexual...
    és una transformació radical de tot, una transformació que ens permeti gaudir de la seducció d'una altra manera, perquè sense la seducció no podríem viure o la vida seria molt insípida..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lolita: crec que el meu missatge havia quedat una mica críptic, i per això li he afegit uns quants enllaços, perquè es vegi exactament de què estic parlant.

      Per descomptat, la seducció és necessària. I no només això, sinó que també és imprescindible en gairebé tots els àmbits de la vida, no exclusivament en l'amorós o sexual (no és seduir, per exemple, el propòsit dels polítics, dels venedors, dels publicistes?). Evidentment, sense seducció la vida seria molt insípida, precisament perquè és territori de l'imaginari, de la no realitat que ve directament de l'inconscient. I tots volem agradar.

      Com tu molt bé dius, el problema són les relacions de poder que s'estableixen, i que molts cops no són tan òbvies com ens podríem arribar a pensar. L'imaginari del masclisme clàssic ja gairebé no se l'empassa ningú, per més que hi hagi intents de tornar-nos-el a plantar al davant: és una batalla perduda que, no obstant, es reinventa adoptant noves formes molt més complaents a simple vista: la de tractar les dones com si fóssim porcellana de Sèvres o éssers eteris i immaculats als que cal protegir. Molta gent no està preparada per aquest tipus d'ofensiva, que és més subtil que la del masclisme barroer de tota la vida i que, per tant, cola amb més facilitat.

      Entre les postures més recalcitrants i una cursileria que col·loca la dona en un fals pedestal, s'intenta definir la feminitat com un estereotip reduccionista que no deixa gaire escapatòria a l'hora de perpetuar les relacions de poder ja existents.

      Fa un temps, vaig parlar dels mites i tòpics de la feminitat en una entrada molt més exhaustiva que aquesta, on mirava d'aprofondir en els temes que tu planteges. Et deixo l'enllaç: La feminitat, mites i tòpics.
      I moltes gràcies per expressar la teva opinió.

      Elimina
  2. déu n'hi do amb els enllaços... qui hagués dit que el bisbe d'alcalà ens resaria... ora pro nobis! i qui hagués dit que violar seria com tocar la viola..:)
    he llegit l'enllàç sobre la feminitat, mites i tòpics, excel·lent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem retrocedint tant que el futur que ens espera té cara de passat.

      Elimina
  3. ¿Qué llevan, dos o tres años? Parece un par de pares (o más) de décadas lo que hemos retrocedido...

    ResponElimina
  4. No em va semblar descabellada la teoria que vaig escoltar. Que en l'actual revifada del masclisme, aquest retrocés que bé denuncies, hi té molt a veure el declivi de les fàbriques; si "La Fabrica", substituta d'antics feus i quarters, s'havia convertit en l'espai d'expressió d'uns designis interns. Ni un dels sis fills d'un patriarca del tèxtil en fallida estarà al govern d'una factoria com son pare. I fora de lloc, deslocalitzats, els mascles es revelen contra la seva pretesa dissort. Diria: "pobrissons", si no fos pels danys que infringeixen...
    Tanmateix, sempre millor que fer cas als laments és escoltar les més fermes veus del combat femení. Cas de la segriana Dolors Miquel, poeta a qui he escoltat assegurar que composa amb l'esperit d'un camioner, escopint si cal per la finestra... Heus un tast de la sense contemplacions "Beautiful laundry"; que encapçala amb la cita d'Anna Akhmàtova: A tu sotmesa? Tu estàs boig o què et passa? (...) Un home és un botxí i una presó una casa.. I ara la Dolors de lo "Mos de gat":
    ...
    Amb una pagesa barata que les increpa
    perquè no està per romanços de planxes i de centrifugadores
    que ella només vol cavar el seu cos amb la teva aixada
    i treure el fruit del teu semaler abans de tornar a l'horta;
    Amb una feminista radical te les incendia
    dinamita de pensament sota la pestanya violenta i noble
    que no entén de l'amor a la domèstica;
    Amb una dona que estima potser per primera vegada
    sense cap consideració per les camises-mascle
    i t'acarona el sexe mentre en parles.
    Camises, camises, camises,
    esperits tibetans del corte anglès davant dels nostres ulls,
    eludint els parèntesis de la carn, fantasmes d'altes hores.
    Camises penjades per la teva veu, en una habitació de qualsevol hotel
    de l'estranger... Camises exorcitzant-nos.

    Ben a tomb venen aquestes banderoles d'oracions poètiques, joguinoses i nocturnes; i més ara, enmig de la Setmana de la Poesia, la barcelo-nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja és una mica el que va passar acabada la II GM, quan els combatents es van voler reincorporar a les fàbriques on, per sous més baixos, havien estat treballant les dones, que ja no volien deixar la feina per tornar a fer pastissos de poma a la cuina de casa. Ni amb totes aquelles comèdies de la Doris Day i el Rock Hudson van aconseguir que les coses tornessin a com eren abans.

      El poema de la meva paisana Dolors Miquel, amb cita de l'Akhmàtova inclosa, és d'aquells que corprenen. Quina força!: "esperits tibetans del corte anglès davant els nostres ulls"...

      Elimina
  5. No puc dir res. Sento una profunda vergonya de pertànyer al col·lectiu masculí. Anava a dir que tinc l'esperança que el nombre cada cop més gran de dones que es formen a la les universitats acabarà canviant la situació. I que tanta reacció prové de la pèrdua de poder de l'home. Desitjo que sigui un cant del cigne.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vergonya res, Enric. Hi ha homes, homenets i caga-bandúrries, com deia un conegut meu. Ni tots els homes pertanyen a la tribu dels cromanyons ni totes les dones, pel sol fet de ser-ho, són fantàstiques. Hay gente pá tó.
      I tant de bo que aquesta acumulació de despropòsits sigui passatgera i que canviï la situació, però no sé si sóc gaire optimista...

      Elimina
  6. És com si la gent més jove s'estigués tornant més masclista que els seus pares: a totes les nenes els encanta el color rosa, les princeses -de disney o disfressades de monstres- i totes volen ser molt guapes, casar-se i tenir molts fills. Són unes idees que la nostra generació rebutjava visceralment, potser perquè no ens quedava tant lluny l'experiència que els pares van patir durant la dictadura, però que ara tornen a agafar força. Jo penso, com tu dius, que no estaba muerto, estaba de parranda perquè mala hierba nunca muere.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lamentablement, Loreto, tot el que dius és absolutament cert: entre alguns sectors de les generacions més joves hi ha una revifada d'actituds masclistes que espanta. Suposo que hi ha clixés tan arrelats que costa de fer-los fora definitivament... mala hierba nunca muere...

      Elimina
  7. No he pogut estar-me'n de recordar aquest viu apunt...
    Jo, de tu, prendria l'Eix fins a la biblioteca vigatana:
    http://decasaalclub.blogspot.com.es/2014/05/la-prova-del-coto-el-test-bechdel.html
    Segur que el test de Bechdel et plaurà!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pas mal. El cotó no enganya, tot i que confesso que algunes pel·lícules de la llista (3 concretament) les tinc de capçalera. Deu ser greu?...

      Elimina
    2. Digues-li al meu cunyat que va por ahí amb el sobrenom de Lebowski.

      Elimina
    3. Ha, ha, ha. Ja veig que m'has "pillat".

      Elimina
  8. I, Sic, admet-me l'addenda: ja em tens ballant d'un peu perquè la Laura, una sobirana prosista, ha entès a la primera el repte de gosar explicar a quatre amigues enfilant-se entre les sines de la Mamelluda. Olé i gràcies, que és com li ho he agraït!
    Vull creure que, diguin què diguin els ocellots foscos, encara mantenim viu un espai de plena comprensió; que les cadenes que dius són unes vinculants -flexibles, elàstiques i resistents- cordes d'escalada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Girbén, sort en tenim de les cadenes vinculants. Si només existissin les que grinyolen i ens lliguen de mans i peus, sí que la faríem bona! (però són tan negres, pesades i sorolloses...)

      Elimina
  9. El traidor legionario que Hacía vivir la muerte y mataba la inteligencia veía muy bien por la cuenca de apoyo ojo perdido. No, Sicoris, no están tratando de volver a los años de la sección femenina, estamos en ella ya. Las leyes dictadas, los decretos proclamados, la tensión ejercida contra mujeres y, en general, contra la sociedad, nos han devuelto a la etapa en la que todo estaba atado y bien atado, la etapa de juramentos de Principios golpistas por nuestro Jefe de Estado , en la etapa de miseria mental y castigos "porque era mía". Los "asesinatos selectivos" realizados por los Cobardes fascistas y machitos que extraen de "la vieja concepción del sistema" su medio para poder hacer las tropelías que quieren, cuando quieren y de la forma que quieren, los realizan por la permisividad y lecciones aprendidas desde que los herederos del traidor por excelencia, caudillo y luz de occidente, se han unido para revolver las tripas de la famosa piel de toro que ni es piel ni es toro.Una excelente publicación.

    Un cariñoso abrazo, amiga Sicoris.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Antonio, has descrito a la perfección el caldo de cultivo en el que se ha gestado toda la podredumbre que nos ha caído encima: de aquellos lodos vienen estos fangos.
      Aunque la letra del tango dijera que "cuarenta años no es nada", los cuarenta años de franquismo son una losa demasiado pesada como para que una transición de pacotilla los haya hecho desaparecer por ensalmo. Es el eterno retorno de lo idéntico, la pesadilla eterna de un país que más que piel de toro es caparazón de cangrejo.

      Gracias por pasarte por aquí. Un abrazo.

      Elimina
  10. Amiga Sicoris, he repetido el comentario ante las "faltas" que había detectado. Sorprendentemente continúan siendo las mismas, No entiendo por qué. Lo siento.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No te preocupes. Últimamente, Blogger está funcionando bastante mal y da algún que otro problema.

      Elimina
  11. Millán Astray, aquell del "Fulgor flamígero en su único ojo" com el va retratar Sánchez Mazas, el de "Soldados de Salamina". No crec que hi veiés gaire clar.
    És la nova tendència reaccionària: definir les conquestes socials com "retrogrades" (el feminisme, l´estat del benestar, el pacifisme... I ara, ja només faltava en Cañete "que donde va, la pata mete".
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, el Millán Astray hi veia tan clar com li permetia el "fulgor flamígero en su único ojo": és a dir, gens ni mica. En Cañete i companyia no fan més que seguir el camí marcat pel militar borni de "¡Viva la muerte, muera la inteligencia!"
      Salut, company!

      Elimina
  12. Crec que millor fer cas a l'oportuna creació de les Bestialas ( les bregades cabareteres Io i Mireia). Cosa fina això de "Les Catalanes":
    El duo sonor i escènic de Barcelona BESTIALAS proposa un cabaret de frases-mostres-versos escollits per les mateixes poetesses catalanes que hi participen. L'eix vertebrador d'aquest "talls" és "les dónes" animals, salvatges, bestials, com diu la Dolors Miquel "dones no civilitzades".

    Enllaç: https://www.facebook.com/bestialas

    ResponElimina
    Respostes
    1. Acabo de fer una ullada a l'activitat de les Bestialas i sí, són cosa fina. Propostes com aquesta, totes les que vulguis, Girbén. T'ho dic des del meu jo més incivilitzat (o no civilitzat, o no domesticat, o...)

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: