dimarts, 18 de març de 2014

Una història americana


Alfred Eisenstaedt. V-Day/The Kiss. Publicada a la revista Life

Ben segur que els noms d'Edith Shain i Glenn Edward McDuffie no diguin gran cosa a la majoria de gent. En canvi, és molt més que probable que tothom hagi vist alguna vegada la foto que encapçala aquest escrit: una de les imatges icòniques del segle XX que sintetitza l'esperit vitalista d'una joie de vivre recuperada amb la fi oficial de la Segona Guerra Mundial.

Com ja haureu endevinat, els noms mencionats corresponen als protagonistes de la besada, suposadament espontània, entre un mariner i una infermera a Times Square l'agost del 1945. La foto es va fer poc després d'anunciar-se la rendició del Japó arran de l'atac nuclear ordenat pel president Truman, que ocasionà 140.000 morts a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki. La vida és així: la desgràcia d'uns és el revers de l'alegria dels altres. Aquell 14 d'agost del 1945, el món continuava girant amb la indiferència habitual, sense aturar-se per res ni per ningú.

Però anem a pams, perquè la fotografia que ens ocupa té la seva història. De fet, no només hi ha una fotografia, sinó cinc. La primera en publicar-se a la revista Life va ser la segona de la sèrie de quatre que disparà el fotògraf Alfred Eisenstaedt amb la seva càmera Leica. Però n'hi ha una altra, captada pel fotoperiodista Victor Jorgensen, que va sortir justament l'endemà a The New York Times amb el títol Kissing the War Goodbye. 

Victor Jorgensen. Kissing the War Goodbye. Publicada al New York Times
 La foto de Jorgensen, que com a empleat del Govern Federal no en tenia els drets d'imatge, està presa de més a prop i els peus dels protagonistes han quedat fora de camp. Tot i que segons els experts, la d'Eisenstaedt té més qualitat artística, a la de Jorgensen s'hi aprecien millor alguns detalls que ubiquen i contextualitzen l'escena: la visió lateral del Chemical Bank and Trust Building i els tendals de la Walgreens Pharmacy a la façana del mateix edifici. 

Seqüència de les quatre fotos d'Alfred Eisenstaedt. La famosa, la que publicà Life, és la segona (inferior, esquerra)

Alguna vegada s'ha posat en dubte l'espontaneïtat d'aquesta besada tan fugaç com oportuna, tot especulant amb la possibilitat que l'escena s'hagués preparat convenientment. No seria la primera ni l'última vegada que s'orquestra un muntatge per tal d'il·lustrar de forma impactant qualsevol informació publicable. Per tant, no posaria la mà al foc defensant la tesi de l'atzar i de la perícia del fotògraf a l'hora de copsar el moment, encara que l'existència de la fotografia de Jorgensen em fa pensar que potser sí que tot plegat va ser fruit de la casualitat. El més segur és que no ho esbrinem mai.

El 1945 les coses no eren com ara, i malgrat que l'ombra de Hollywood era força allargada i incomptables les ànimes que s'hi desplaçaven per mirar de fer-se un nom, encara era possible romandre en un cert anonimat. Eisenstaedt no es va interessar per la identitat d'aquell parell de models improvisats, i com que a la foto no se'ls veia la cara, era difícil de reconèixer les dues persones que es besaven amb tanta passió. Fins que el 1980, coincidint amb el 35è aniversari, la revista Life va voler saber quina era la intrahistòria de la foto i els noms dels que hi sortien retratats. Aleshores es van presentar uns quants candidats, homes i dones, reclamant tots ells el protagonisme. Cal pensar que l'assumpte era llaminer, no només des del punt de vista econòmic, sinó que també hi jugaven un paper important el reconeixement social i la preponderància de l'ego, qüestions gens menyspreables que diuen molt sobre per on camina la societat contemporània. 

D'entre les dones, de seguida va quedar clar que l'autèntica infermera de la foto era Edith Shain, en aquell moment, ja una respectable dama que poc abans, el 1979, havia escrit una carta a Eisendstaedt assegurant-li que ella era la noia de divuit anys que havia sortit a celebrar la fi de la guerra i s'havia deixat besar per un desconegut, enduts tots dos per l'eufòria del moment. Edith va remarcar que la situació es va produir gràcies un impuls i que, d'altra banda, com a bona americana, no hauria estat correcte negar-se a complaure un heroi de guerra que, possiblement, li havia salvat la vida. 

La identificació del mariner fou bastant més àrdua perquè van ser tants els homes que es disputaven l'honor d'haver format part d'una icona del segle XX, que per més tinta que es fes córrer i per més programes de televisió on se'ls entrevistés, ningú no en treia l'aigua clara. L'any 2007, Glenn Edward McDuffie, un dels aspirants a qui ni tan sols es mencionava a l'article de Life del 1980, va comptar amb l'ajut del departament de medicina forense de la policia de Houston per demostrar que el mariner de la foto era ell. El passat 9 de març, McDuffie va morir als 86 anys, motiu pel qual la premsa ha tornat a desenterrar l'assumpte de la foto i la història dels seus protagonistes (Edith Shain, després d'haver participat a unes quantes efemèrides per commemorar la data del final de la guerra, havia mort l'any 2010).

Vanitas vanitatis. Ningú com els nordamericans a l'hora de fer funcionar l'engranatge del màrqueting i d'esgarrapar els quinze minuts de fama preceptius. És el plaer que proporciona la glòria efímera de formar part d'alguna cosa important, encara que sigui de retruc. La satisfacció de saber-se personatge principal d'un instant tan mític, congelat per sempre més dins d'unes coordenades concretes d'espai i de temps que ja pertanyen a la memòria col·lectiva: el gest improvisat i fugisser que traspua carnalitat, convertit en símbol de tota una època. Carpe diem. Tempus fugit.


Unconditional Surrender, una de les rèpliques de la fotografia d'Eisennstaedt feta per l'escultor John Seward Johnson Jr.


Versió en castellà publicada al blog La timba l'abril del 2016.


15 comentaris:

  1. Ja veus, malgrat la falsedat manifesta, jo em quedo amb el "Le Baiser de l'Hôtel de Ville" de Doisneau. Ara, de "The kiss" resulta impagable la curvatura del cos de la noia, que ja hauria volgut plasmar Praxíteles, i la posició de cames i braços: rendició a la US Navy, com "El petó de la Mort" del cementiri del Poblenou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí! com "El petó de la mort", molt bona comparació (pots creure que només l'he vist en fotografia?... en fi, ja sé que no tinc perdó de Déu...)

      Estèticament, jo també prefereixo la foto de Doisneau, impostures a banda, però la veritat és que aquesta d'Eisenstaedt (i companyia) té un no sé què; segurament, els cossos vinclats, la manera de lliurar-se...

      Elimina
  2. no sabem del cert la improvisació que podia tenir, però el que si és cert és que el petó no els hi treu ningú

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és l'únic segur de tota la història, Joan: el petó (i quin petó!)

      Elimina
  3. Abans n'hi havia prou amb una foto així de bonica per aconseguir la fama. Ara han de conduir temeràriament o gravar una pallissa i penjar el vídeo a la xarxa i encara no ho aconsegueixen

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sort no ho aconsegueixen, Loreto. A aquesta mena de gent no se'ls hi hauria de donar ni la més mínima publicitat: simplement, detenir-los per haver delinquit (i per ser uns cabrits, encara que això no sigui delicte).

      Elimina
  4. els herois i les vides salvades...
    (uf, me corren mil hormigas por los pies!)

    ResponElimina
  5. Curiosa l´historia d´aquesta foto que recorda una mica aquella altra de Robert Doisneau "El petò" que ara és ap que no va esser espontànea, els models eren dos estudiants d´art dramàtic. Em sembla que els protagonistes de la foto d´Eisendstaedt van sortir en un programa de televisió.
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és inevitable no comparar aquesta foto amb la de Doisneau, que és cinc anys posterior i potser "inspirada" en la d'Eisendstaedt. Els protagonistes, i també els aspirants a protagonistes, es van fer bastant famosos gràcies a la publicitat que "Life" va donar a l'assumpte.
      Salut!

      Elimina
  6. res de nou,

    http://www.musee-rodin.fr/es/colecciones/esculturas/el-beso

    ResponElimina
  7. sigui com sigui les fotos són famoses, la de Doisneau m'encisa en especial .....tants si són preparades com espontànies, l'important són unes bones imatges, les dues les del mariner i l'infermera i la posterior de Doisneau les trobo obres molt significatives

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totes elles molt significatives, Elfreelang. Tant, que ja s'han convertit en referències.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: