dilluns, 24 de març de 2014

The Grand Budapest Hotel.- Wes Anderson



Anit vaig gaudir força amb la nova pel·lícula de Wes Anderson, un divertimento molt ben realitzat i remotament inspirat en El món d'ahir, memòries d'un europeu de Stefan Zweig.

Dic divertimento amb tota la intenció, perquè qui hi busqui aprofondiment històric no l'hi trobarà: The Grand Budapest Hotel és una estilització en forma de pel·lícula trepidant i volgudament manierista. Estèticament és impecable, sobretot pel que fa al tractament del color i a un concepte molt expressionista de representació -més que no pas de recreació en termes realistes- d'una determinada idea de l'Europa central dels anys 30 i de l'estil de vida dels éssers que l'habitaven.

Amb aquest joc de Cluedo coral on hi abunden els cameos, Wes Anderson ens ofereix una doble perspectiva temporal, reforçada visualment a través dels canvis de format de pantalla segons l'època a què correspon la veu narrativa, per mostrar-nos l'evolució d'un hotel de la Jugendstil de principis de segle, transformat en una decadent però deliciosa rara avis, un reducte del passat en plena modernitat dels anys 60, on unes ànimes solitàries comparteixen sostre i i bones maneres mentre cadascú sopa, aïllat dels altres, com ho feien els personatges de Taules separades, la peça de Terence Rattigan que el 1958 Delbert Mann va adaptar al cinema.


 


Els personatges que formen part de l'hotel són tan estrambòtics com les peripècies que protagonitzen, i tot plegat funciona una mica en clau de còmic. De fet, encara que la narració queda delimitada en el temps i en l'espai mitjançant el recurs de la veu en off i dels cartells d'aire retro que ens indiquen si sóm a 1932, 1968 o 1985 (un homenatge més que evident al cinema clàssic), la versemblança també es dilueix entre el cromatisme evocador dels balnearis decimonònics, els viatges amb trens luxosos i els noms de llocs inventats. Així, la República de Zubrowka, l'estat europeu alpí on se situa l'acció, vindria a ser una cosa així com la Tirania dominada pel dictador Bruteztrausen d'El sulfato atómico de Francisco Ibáñez, i la successió d'imatges coloristes i extravagants ens remeten al Dick Tracy de Warren Beatty, a l'Amélie Poulain de Jeunet i, inclús, al Delicatessen de Jeunet i Caro.
                                                                                  
                                                

Fins i tot la iconografia nazi de la pel·lícula és pura estilització referencial, la qual cosa no significa que no hi hagi algun cop amagat/picada d'ullet com per exemple, la destrucció, com si fos una rampoina, d'un quadre eròtic d'Egon Schiele -considerat per l'aparell de poder nazi com un dels representants de l'art degenerat-, l'única funció del qual consistia a tapar el forat deixat per una obra renaixentista d'incalculable valor que ha estat robada.

La peculiar iconografia nazi ideada per Wes Anderson

Com a antecedents cinematogràfics del gènere de robatoris, Wes Anderson és deutor de clàssics com La pantera rosa (Blake Edwards) i Rufufu (Mario Monicelli). Però també ho és de pel·lícules com La gran evasió de Preston Sturges i tants altres referents que li serveixen per fornir les escenes del presidi i la fugida.  

Dins del capítol d'influències, la magnificència de l'hotel i els elements de comèdia desenfadada ens retornen als espais meravellosament kitsch d'aquells musicals de Fred Astaire i Ginger Rogers que van servir de distracció a l'Amèrica de la depressió. La figura de l'alma mater del Budapest, Monsieur Gustave H., amb un refinament tan exacerbat que el fa usar compulsivament el perfum Eau de Panache (en francès, "avoir la panache" vol dir "estar radiant"), ens fa pensar de seguida en un món luxós, irreal i perdut on es ballava despreocupadament el Continental; és l'esperit enjogassat i elitista de les comèdies "de portes" d'Ernst Lubitsch, farcides de diàlegs espurnejants

D'igual manera, trobem plans que homenatgen Hitchcock i les escenes a la neu del seu primer The man who knew too much del 1934, i de l'arxiconeguda i copiadíssima escena de North by Northwest que succeeix al Mont Rushmore. No se n'escapa tampoc David Lynch ni el personatge de Bobby Peru que interpretava Willem Dafoe a Corazón Salvaje (Wild at Heart). Gairebé un quart de segle després, Dafoe encarna Jopling, un malvat d'aspecte escardalenc i ferotge que vindria a ser una paròdia d'aquell temible Bobby Peru del 1990.
                      
Willem Dafoe / Jopling (2014)
W. Dafoe / Bobby Perú (1990)

Quan la tragèdia marca la història de la humanitat, l'art pot representar aquesta realitat de diverses maneres. El to irònic de comèdia que impregna The Grand Budapest Hotel s'aproxima més al món aristocratitzant d'Agatha Christie, com anticipa el cartell de la pel·lícula, amb el dramatis personae degudament catalogat i emmarcat, que no pas a la crítica social de Robert Altman a Gosford Park o a la nostàlgica revisitació de la infantesa, "reducte de l'edat d'or" de Zweig. 
 

Wes Anderson reflecteix a la seva manera la nostàlgia de l'escriptor vienès per l'Imperi Austrohongarès i la desolació per la "derrota de la civilització". I ho fa tenint més en compte la ficció que allò que podríem anomenar la realitat en termes estrictes: ja hem vist unes quantes autoreferències cinematogràfiques que ho palesen, i és així com cal prendre's aquesta pel·lícula, com el pàl·lid reflex d'una part de la història del segle XX, explicat com l'aventura d'un parell d'amics amb ressonàncies quixotesques i amb uns noms tan simbòlics con Zero i Gustave H.: un refugiat no ningú i un petimetre que du com a cognom una inicial. La seva peripècia esbojarrada i inversemblant, com en el cas del cavaller manxec i el seu escuder, no està exempta d'un cert to crepuscular i melangiós que Anderson embolcalla com si fos un pastisset de Mendl a ritme de balalaica.




FITXA DE LA PEL·LÍCULA
  • Direcció: Wes Anderson.
  • Guió: Wes Anderson i Hugo Guinness (inspirat en l'obra de Stefan Zweig).
  • Producció: Jeremy Dawson.
  • Fotografia: Robert D. Yeoman.
  • Música: Alexandre Desplat.
  • Muntatge: Barney Pilling.
  • Actors: Ralph Fiennes, Toni Revolori, F. Murray Abraham, Mathieu Amalric, Adrien Brody, Willem Dafoe, Jeff Goldblum, Harvey Keitel, Jude Law, Bill Murray, Edward Norton, Tilda Swinton, etc.
  • Any de producció: 2014 

19 comentaris:

  1. Respostes
    1. Si no l'has vista, seguríssim que t'agradarà (i gràcies a tu. Per tot).

      Elimina
    2. és gran, la pel·li
      de les de "pantalla gran"
      de les que fan que anar al cinema
      siga una festa i un luxe...

      Elimina
    3. I tant que sí. Cinema en en estat pur!

      Elimina
  2. Em sembla que Zubrowka és una marca de vodka polonesa bastant popular. No crec que després d'això calgui especular gaire més amb aquest preciós hotel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, no m'estranyaria gens que l'Anderson s'hagués proveït de Zubrowka suficient des del moment en què va tenir la idea de la pel·lícula. N'haurà d'encarregar més.

      Elimina
  3. m'has convençut!!!

    gràcies Sícoris, brillant com sempre!!!

    ResponElimina
  4. Zweig m'agrada molt, gràcies per explicar-nos-ho. Prenc nota

    ResponElimina
    Respostes
    1. En realitat Zweig només és el punt de partida des del que Anderson recrea un univers molt personal, però la pel·lícula és curiosa de veure.

      Elimina
  5. Gràcies per aquesta dissecció fílmica. Segur que tanta estilització em pot compensar en el cas que la pel·lícula en si mateixa no m'agradi. Caurà en breu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encarna, la pel·lícula és llenguatge cinematogràfic en estat pur. Quan la vegis, ja em diràs què t'ha semblat.
      Encantada de veure't per aquí!

      Elimina
  6. Carai, Sícoris, has fet la ressenya més coral de la història! Ara me l'hauré de mirar un altre cop ;)

    Com ja li he comentat a la Júlia i a l'Allau, li falta esperit tràgic, com li escauria a la decadència de l'imperi austrohongarès. Acostumat a aquesta mena de realisme màgic eslau de la literatura centreeuropea (Hrabal, Hašek), el món simbòlic que descriu se'm fa curt. Em quedo amb els banys atrotinats, restes de la decadència dels grans balnearis i d'aquella civilització que va desaparèixer amb la Primera Guerra Mundial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, ja coneixes la meva afició a treure-li punta a tot i a establir relacions "sui generis" entre elements dispars ;)

      No crec que el propòsit del director fos cap altre que oferir un joc d'artificis visual que, la veritat, no s'adiu gaire amb l'esperit tràgic de la literatura centreeuropea. De fet, com li comentava a la Loreto, l'obra de Zweig només és una excusa per tal de reconstruir una Europa d'entreguerres passada pel sedàs de l'imaginari particular d'Anderson.

      Elimina
  7. Ahir la vaig veure i em va agradar molt. Tot i que té una gran força visual no la vaig trobar artificiosa. És veu l´influència de les novel.les de hotels d´entreguerres -Zweig, Hotel Savoy de Joseph Roth-... i també un toc del Tintin amb els seus paissos imaginaris com El cetre d´Otokar.
    Si que és veritat que el sicari de Defoe recorda al Bobby Peru.
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Miquel: l'empremta del Tintin s'hi nota molt i no l'havia mencionada.
      Salut!

      Elimina
  8. Has logrado que quiera verla ya, y lo digo muy en serio.
    Una abraçada, Sícoris.
    HD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te lo agradezco. Espero que la disfrutes mucho, y ya me contarás qué te ha parecido.
      Una abraçada, Humberto.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: