dissabte, 1 de març del 2014

Sobre tòpics i reduccionismes


Georg Baselitz. Sieben mal Paula (1988)


En un comentari a l'últim text publicat en aquest blog, el dibuixant Miquel Zueras (Borgo) es referia als prejudicis de l'editorial que li havia encarregat d'il·lustrar una versió infantil d'Alícia al país de les meravelles perquè no era convenient donar mal exemple a la quitxalla. Amb el tabac hem topat, senyors! Es veu que els criteris políticament correctes dels editors impedien que es representés el personatge de l'Eruga Blava mentre fumava narguil, tal i com l'havia concebut Lewis Carroll i tal com sempre se l'ha dibuixat. Suposo que la imatge explícita d'algú fumant, encara que sigui una eruga, torba més que el fet que aquest mateix personatge aconselli a Alícia sobre les bondats psicodèliques d'ingerir bolets que augmenten i disminueixen el tamany de les persones. Coses de l'ortodòxia vigent!

Lamentablement, no es tracta d'una anècdota aïllada. El reduccionisme que ha dut la correcció política amassa tòpics i els converteix en maniqueismes puerils, en convencionalismes unificadors i en consignes arbitràries que les xarxes socials s'encarreguen d'amplificar a tort i a dret. En paraules de Rubén Lardín al seu magnífic article  Vosotros sois la justicia, publicat a El butano popular el passat 12 de febrer:  
Las redes, atomización del “pásalo” de toda la vida, donde el “no nos moverán” se entiende como un “todos quietos”, están resultando la mejor prolongación hacia la nada que se haya sintetizado jamás. 
Lardín parla també, fent al·lusió a Michael Jackson, Woody Allen i els tèrbols embolics sexuals en què s'han vist immersos, d'una suposada protecció a la infància que cau, no obstant, en la perversió de la confusió conceptual. L'articulista remarca assenyadament la subtil però significativa diferència entre pedofília i pederàstia, diferència que queda tapada en un món tan epidèrmic que no es preocupa de nimietats filològiques com aquesta. El reduccionisme implica el menyspreu pel relativisme, pel coneixement, pel matís. Només compten el judici col·lectiu, el linxament i el refregit en forma de pensament oficial. És la victòria de la irreflexió i de l'estupidesa. Pensar és massa cansat i sempre serà més còmode veure la brossa a l'ull de l'altre i cremar-lo, encara que sigui en efígie i metafòricament, quan gosi contravenir les normes imposades per una majoria convertida en turbamulta d'allò que Marcuse anomenava pensament unidireccional.

Es premia la simplificació conceptual, el tirar pel dret amb quatre frases de capçalera. Per què triomfen tant, si no, els llibres d'autoajuda? Per què la gent s'empassa amb aquella alegria que tot allò que li passa a la vida és culpa seva?... Ja sabeu, aquella munió de sentències que es llegeixen a qualsevol opuscle de pseudopsicologia: "si no canvies, t'extingeixes","la clau de la teva vida es troba al teu interior", "si no tens una actitud positiva no et passarà res de bo" o "només quan deixes la por enrere et sents lliure". Bestieses que, dia sí i dia també, es perpetuen arreu i fan de la ximpleria un monstre amb milions de caps, impossible de combatre.  La vacuïtat ven, i molt més si va embolcallada amb faules simplistes com la d'aquell prescindible Qui s'ha endut el meu formatge? o amb dibuixets plans, naïfs i feridorament cursis. No estic explicant res de nou: les xarxes socials van plenes de frases com aquestes, sense cap fonament i amb interpretacions a gust d'un consumidor que hi veurà només allò que d'antuvi hi vagi buscant. El fotut és que la majoria de vegades, aquestes exaltacions a la mediocritat serveixen de marc per a cites que, presumptament, van escriure gent com Dostoievsky o Thomas Mann, autors a qui s'obliga a compartir espai virtual amb Bucay, Coelho i altres prohoms de l'espiritualitat barata. 

És clar que al mateix nivell de les carrinclonades mencionades hi trobem l'actitud excloent de sectors que es reivindiquen com a moderns i que, amb la seva visió ultranovíssima, menystenen sistemàticament els estils artístics anteriors. Una altra manera de reduccionisme ferotge que, amb les seves imposicions arbitràries, priva les noves generacions de conèixer res més que no sigui allò que toca ara mateix. Per posar només un exemple d'una disciplina concreta (n'hi ha moltíssimes més, naturalment), em referiré al cas del que ens parlava la Júlia Costa a la xerrada que va fer el passat dia 11 al Centre cultural Albareda sobre el dibuixant, incomprensiblement semioblidat, Emili Freixas.

La trivialitat epidèrmica del tòpic fa que sovint es descontextualitzin textos per a vulgaritzar-los o, en el pitjor dels casos, tergiversar-ne el sentit per tal d'adaptar-los a la conveniència del dibuixet en qüestió. També valen per al mateix propòsit les fotografies de paisatges encisadors, de criatures adorables, de parelles que es miren embadalides o d'animalons dolços i indefensos. Tot s'accepta, tot es fa passar gola avall menys el pensament crític, la mínima discrepància; el rigor, en definitiva. Més d'un exclamaria que quines ganes de complicar-se la vida quan s'està tan a gust xipollejant a la superfície, quan la complexitat de l'existència humana ja te la serveixen en atractius plats de menjar precuinat molt fàcil de digerir. 

Precisament, l'article del passat 26-2-14 de Maria Bohigas a Núvol: Ich bin la infanta Cristina parlava de la importància que es dóna a la futilitat per damunt del que és realment essencial, i de com la banalització de la informació es va ensenyorint cada cop més de les nostres vides (les virtuals i les reals, si és que, a hores d'ara, hi ha cap diferència).
 Davant les xifres de venda de segons quins llibres i la participació dels lectors a les xarxes socials, jo em faig una altra pregunta: quins lectors són aquests que els agraden les flors i violes de les novel·les històriques i rebutgen unànimement els testimoniatges escrits contra un règim polític, el de fa quaranta anys i el d’avui, basat en l’engany i l’abús? Amics de facebook, ja veig que us entusiasma la foto d’un ametller florit i us repel·leix tot post sobre camps de concentració.
En realitat, el mitjà és el missatge, i la immediatesa d'Internet ha propiciat que el barroerisme conformista present a molts àmbits de la vida quotidiana quedi magnificat dins d'una nova temporalitat que accelera la circulació de la informació i la serveix processada i compacta com una pastilla per fer caldo. Malgrat tot, és de justícia reconèixer que enmig del magma que és la xarxa, també s'hi poden fer descobriments força interessants. Només cal que l'arbrada matussera no ens impedeixi de veure el bosc.

14 comentaris:

  1. Molt bo el teu post, Síc, el recomanaré al feis amb un xicotet titular: Coses de l'ortodòxia vigent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, cavaliere. No sé jo si al feis serà gaire popular "habida cuenta" de tot el que per allí hi pul·lula.

      Elimina
    2. Només he fullejat l'últim llibre que la meva llibretera ha decidit que haig de llegir
      Un hombre al margen, Alexandre Postel
      però crec que va per on expliques...

      Elimina
    3. T'agraeixo la recomanació, cavaliere; a tu i a la teva llibretera. Pel que he n'he llegit a la sinopsi de Nórdica, em sembla que sí, que va en la mateixa direcció. Ja el comentarem.

      Elimina
  2. Poca cosa puc afegir a aquesta excel·lent reflexió, Sícoris.

    Potser, per treure una mica de ferro a tot plegat, diria que voluntàriament o involuntàriament, estem immersos en un aparador excessiu. Les xarxes socials són la suma de les converses de mercat, perruqueria, ascensor, bar, carrer, etcètera, etcètera. Res diferent del que ha passat sempre. El problema és que és molta la gent que assistim a aquesta olla de grills. És qüestió de desbrossar o d'eliminar tots aquells sorolls que no ens interessen o aprofitar per fer una mica de didàctica.

    En el FB, per exemple, comparteixo espai amb molta gent amb qui no suportaria cinc minuts fent un cafè, però que són sensibles a algunes aportacions que els faig o que fan altres persones amb prou esperit crític. La simplesa o la vacuïtat de comentaris i notícies (quantes n'hi ha de falses!) no la podrem eliminar mai, però si hi intervé gent sensata alguna cosa quedarà.

    Participar a les xarxes socials té un preu. O estem disposats a pagar-lo o millor que ens en sortim.

    També és cert que molts d'aquests discursos fàcils, i alguns fins i tot malintencionats i manipuladors, arriben a capes intermitges i acaben fent mal. Però també en fa la que arriba a través de molts mitjans de masses. Això tampoc té remei. O ens exiliem o intervenim.

    El cas que expliques de pedofília i pederàstia és molt apropiat. Però ho deixo aquí. La gent parla per parlar. Igual que qui gosa parlar de les dones i no és dona. Jo he estat nen i he vist i viscut de tot. I ara sóc un adult que s'ha preocupat per saber el nom de les coses. La suma de l'experiència i la capacitat per anomenar i reflexionar és l'única que pot permetre a algú parlar. La resta, com deia la meva àvia, és parlar perquè es té boca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, Enric, les xarxes socials no són altra cosa que l'amplificació i la concentració del que passa a la vida. A tot arreu et trobes de tot: ximples i també gent que val la pena i t'aporta coneixements i punts de vista interessants. El que em sembla preocupant és la uniformitat, la banalització, les consignes sense matisar. Molts cops és simple superficialitat, però de vegades hi detecto també una voluntat de manipular, d'intentar reduir el pensament perquè no es vagi més enllà.

      És cert que hi ha mitjans convencionals que també ho fan, però en el cas de la premsa, per exemple, almenys la gent s'ha de prendre la molèstia de llegir-se un text. La televisió ja seria més perillosa en aquest sentit perquè deconstrueix la informació i l'ofereix en petites píndoles que acaben formant una mena de collage del que costa destriar-ne res una mica aprofondit.

      La tergiversació sempre ha estat un arma poderosa, i quan se sustenta en un mitjà interactiu, el seu braç encara és més llarg i arriba a més gent que no s'està de reproduir tot el que té a l'abast, de deformar-ho i d'opinar d'allò 'humà i diví sense que importi gaire el rigor i el llenguatge emprat. Moltes vegades, ni la ironia capten.

      La part positiva d'aquest desgavell de discursos buits o tendenciosos és la possibilitat de comprovar in situ l'ús que es fa de la informació i què interessa a la majoria. Sociològicament, no té preu. Segur que algú ja en deu haver fet un estudi.

      Elimina
  3. Res a afegir, malgrat els seus defectes les xarxes socials forneixen espai a les veus anònimes o dissidents en el que sigui, mentre ens deixin, és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, mentre ens deixin, utilitzarem aquest mitjà com a reducte per a la dissidència.

      Elimina
  4. Ara no recordo a quin diari però fa poc vaig llegir que la cançó "Quinze años tiene mi amor" podia entendre's com una oda, innocent, a la pedofília. Un article genial, Sícoris, m'has fet rumiar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro d'haver-te fet rumiar, Loreto. Això que comentes sobre la cançó és una mostra més de com de ridícula és la correcció política portada a l'extrem. Si es continua per aquest camí s'acabarà acusant Nabokov de pervertit per haver escrit "Lolita" i a l'autor del "Lazarillo", de fomentar el maltractament infantil. I podríem seguir...

      Elimina
  5. Una entrada molt interessant. Potser hauria de dibuixar a l´oruga amb un cigar el.lectric. Per una il.lustració de Sherlock Holmes per a un llibre de text el director d´art em va dir que abans consultaria amb la redacció si deixava la pipa o no. Al final em va dir que sí perque la pipa era part de la seva "iconografia". Per fumar ara has de esser un icon, com a minim.
    Si passesim les obres d´altres temps pel filtre de la correcció pol.litica quedaria ben poc de l´original.
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, com que el que compta és la imatge representada, no crec que te la deixessin dibuixar "incitant al vici", encara que el que fumés no fos tabac (impensable la possibilitat de segons quines altres substàncies...).

      Costa d'imaginar-se el Holmes sense la seva inseparable pipa, com també el Humphrey sense la cigarreta enganxada als llavis. Al cinema i a la literatura s'ha fumat habitualment; hi ha hagut personatges que, fins i tot, aspiraven rapé amb aquella naturalitat. Ara, tot això sembla impossible, i és que la correcció política és una forma com una altra d'exercir la censura. N'hi ha que se l'agafen amb paper de fumar (i mai millor dit).
      Salut!

      Elimina
  6. Humberto Dib16 març de 2014 15.18

    Lo complicado de una entrada tan bien expuesta es que no queda nada por decir.
    Yo tengo un texto escrito hace muchos años que no me animo a publicar, ni en el blog, ni en un libro, pues trata de un tema tabú, el problema es que mucha gente cree que lo que escribo son cosas reales, entonces sería acusado de algo que no soy, que es lo peor que me pueda pasar. Ya sé, es autocensura, pero todavía no me animé a dar ese otro paso.
    Un beso, Sícoris.
    HD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es paradójico, pero a menudo se interpreta la ficción como si fuera algo real. Hay quien no distingue entre una cosa y otra, y tiende a confundir al narrador o al personaje con el autor (un caso flagrante en este sentido es el de los actores insultados o agredidos por prestar su rostro a un "malo" cinematográfico o televisivo).
      En ocasiones he visto comentarios en tu blog que iban en esta línea, por lo que no me extraña que te resistas a publicar un texto que tenga una mínima relación con cualquier tema tabú. A veces la autocensura funciona como un escudo protector contra la ignorancia o la malevolencia. Todos, alguna vez, nos hemos refugiado en ella.
      Gracias por la visita. Un beso, Humberto.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: