dimarts, 30 de juliol de 2013

Un ull, dos maristes i algunes formigues. Homenatge a Luis Buñuel


Retrat de Luis Buñuel. Salvador Dalí

 Luis Buñuel
 (Calanda, 22/02/1900 - Mèxic, 29/07/1983)

Teníamos que buscar el argumento. Dalí me dijo: "Yo anoche soñé con hormigas que pululaban por mis manos". Y yo: "Hombre, pues yo he soñado que le seccionaba el ojo a no sé quién." "Ahí está la película, vamos a hacerla". En seis días escribimos el guión. Estábamos acogiendo las primeras imágenes que nos venían al pensamiento y, en cambio, rechazando sistemáticamente todo lo que viniera de la cultura o de la educación. Tenían que ser imágenes que nos sorprendieran, que aceptáramos los dos sin discutir. Nada más. Por ejemplo: la mujer agarra una raqueta para defenderse del hombre que quiere atacarla. Entonces, éste, mira alrededor buscando algo para contraatacar y (ahora estoy hablando con Dalí): 

- ¿Qué ve?
- Un sapo que vuela.
- ¡Malo!
- Una botella de coñac.
- ¡Malo!
- Pues ve dos cuerdas.
- Bien, pero ¿qué viene detrás de las cuerdas?
- El tipo tira de ellas y cae, porque arrastra algo muy pesado.
- Ah, está bien que se caiga.
- En las cuerdas vienen dos calabazas secas.
- ¿Qué más?
- Dos hermanos maristas.
- ¡Eso es, dos maristas! ¿Y después?
- Un cañón.
- Malo. Que venga un sillón de lujo.
- No. Un piano de cola.
- Muy bueno, y encima del piano de cola, un burro... no, dos burros podridos.
- ¡Magnífico!...

O sea, que hacíamos representaciones irracionales, sin ninguna explicación.

_________________________________

Sobre la gènesi de la pel·lícula Un chien andalou (1928). 
Entrevista de José de la Colina i Tomás Pérez Turrent a Luis Buñuel.
Revista Contracampo nº 16 (octubre-novembre de 1980).
Pàgs. 33-34.









Pel·lícula UN CHIEN ANDALOU 
(Buñuel-Dalí, 1928)


dilluns, 22 de juliol de 2013

La feminitat: mites i tòpics


Philippe-Auguste Salnave: Cinc dones

  • Si tots els homes han nascut lliures, per què totes les dones han nascut esclaves? [1]
  • L'autoritat és quelcom masculí; es tracta d'una frase que s'entén per si sola.[2]
  • Jo declino l'honor de ser un àngel [3]




Les tres cites precedents (que he gosat traduir al català), extretes d'un assaig sobre la dona dins la història europea, es podrien aplicar perfectament -tret d'alguna al·lusió explícita al context històric que les situa entre el segle XVIII i el XIX- a l'Espanya del franquisme, època en què es va produir una regressió social que convertia les dones en poc menys que éssers inferiors, en menors d'edat que passaven de les mans paternes a les del marit sense solució de continuïtat, en un moment en què el matrimoni era el remei més natural i millor vist socialment com a destí femení. La dona, irremeiablement, quedava supeditada al paper d'àngel de la llar com si fos una propietat més del marit.

Però la misogínia no era un invent del franquisme, sinó que venia d'una llarga tradició, reflectida tant a l'alta cultura com a les expressions més populars. Des d'Aristòtil a Freud, la consideració envers la condició femenina s'ha basat en la passivitat atribuïda a la diferència entre el semen masculí i la sang menstrual femenina (és l'home qui transforma, a través de l'esperma, la matèria femenina en una nova vida). Per això, no és d'estranyar que es pensés que la dona era un ésser sense ànima i que Freud parlés de l'enveja del penis i de la histèria femenina, qüestió que ja es tractava el 1486 al Malleus Maleficarum a propòsit de les bruixes i de les epidèmies histèriques (una forma com una altra de controlar i sotmetre la població femenina més díscola, com sabien molt bé els de la Inquisició). Ja els pares de l'església havien culpat la dona de totes les misèries humanes, partint de la figura d'Eva com a principal causant del pecat original. Sant Tomàs d'Aquino feia referència a la condició femenina al·ludint a un "home imperfecte", mentre que Terlulià veia les dones com la "porta del diable". Més endavant, tot just començant el Renaixement, una sèrie d'opuscles encara debatien sobre si les dones eren o no éssers humans. 

Quan algunes pensadores medievals i protofeministes com Christine de Pisan (autora de La ciutat de les dones) van atrevir-se a aportar un punt de vista diferent a l'imperant pel que fa al debat sobre els sexes (que no és una cosa tan recent com ens puguem pensar a simple vista), les burles i les respostes colèriques no van tardar a sorgir. Més o menys d'aquesta època són les diatribes que Alfonso Martínez de Toledo deixava anar a Arcipreste de Talavera o Corbacho: una reprovació contra l'amor carnal en benefici de l'amor diví i una catalogació dels defectes físics i morals que caracteritzaven les dones. Més a prop, per aquestes contrades, humanistes com el gironí Francesc Eiximenis (Llibre de les dones) i el barceloní Bernat Metge (Lo Somni) fan una defensa de la condició femenina que segles després, en plena centúria del XVII, autors com Molière tiren per terra. A Les dones sàvies, obra on el dramaturg francès posa de manifest la típica hipocresia de saló, també fa mofa i befa de les dones que pretenien obtenir un vernís cultural que, atenent als paràmetres de l'època, no els havia de fer res més que nosa. 

A l'Espanya del segle XIX es van començar a publicar els primers llibres que tractaven sobre l'educació de les nenes de la petita burgesia (abans ja n'hi havia hagut exclusivament per a les de la noblesa; a les de les classes populars encara els faltava bastant camí per a recórrer). Tot i les reserves que provocava l'accés de les dones a la cultura, aquest va ser un primer pas que, malgrat tot, no va ser capaç de corregir l'analfabetisme endèmic en un país on, a meitat de segle, només sabia llegir un 14% de la població femenina. La llei d'instrucció pública del 1857, coneguda com la Llei Moyano, permetia (és a dir, tolerava i no obligava, com en el cas dels nens) la creació d'escoles femenines on la instrucció podia ser "incompleta": podien aprendre lectura, però no necessariament escriptura o càlcul. El que era imperatiu eren les matèries "pròpies del sexe" lligades a l'àmbit domèstic, als hàbits higiènics i a les normes de cortesia, coneixements que anys després reprendrien els internats per a senyoretes de la bona societat, unes noies educades des de petites per anar a la caça i captura d'un bon partit. 
La dona sàvia continuava sent una rara avis i una imitació grollera, ridícula i desnaturalitzada del comportament masculí.


La niña hacendosa. Una lectura típica femenina

Des de les primeres manifestacions literàries occidentals s'ha fet palesa la misogínia i s'ha intentat eliminar qualsevol rastre de poder femení estigmatitzant-lo i ressaltant la preeminència masculina. Fins a tal punt que el Dret Canònic permetia el càstig físic del marit cap a la muller, aspecte que reforça la idea de superioritat moral i constata que l'única visió possible del món només podia passar pel sedàs masculí (en realitat, la religió funcionava com una projecció que anava de Déu a l'home i n'excloïa la dona, considerada inferior des del punt de vista biològic).

En un Midràs del segle XII que glossava el Talmud hi ha un una referència a Lilith com la primera companya d'Adam (aquest personatge femení respon a l'adaptació d'un mite d'origen assiri-babilònic que va derivar cap a la figura d'una diablessa que atacava els homes mentre aquests dormien). Se la representa com una serp, deessa de la fecunditat a la cultura assiria i que posteriorment, entre els hebraics, agafa connotacions negatives, motiu pel qual Lilith és anomenada "la ramera" i "la perversa" per ser la dona rebel que s'enfronta, no només al poder del mascle humà, sinó inclús al d'una deïtat que també presenta trets virils (no en va l'home estava fet a imatge i semblança de Déu, i la creació de la dona passava forçosament pel costellam del company). Lilith arrossega, doncs, l'etiqueta de seductora i maligna, d'enemiga de la maternitat i dels nadons, als que ofegava tan bon punt naixien. Una imatge radicalment oposada a la de la mare de la humanitat que encarnen Eva i, encara molt més, la Mare de Déu: verge i mare alhora, mite de la puresa per excel·lència.

Eva: Albert Dürer
Lilith: Kenyon Cox

























La iconografia femenina al llarg de la història ha anat fixant uns determinats models femenins, per identificació o per rebuig, que encara tenen una certa vigència entre l'imaginari col·lectiu, tot i que la mentalitat ha canviat substancialment. Parlàvem de la imatge virginal de Maria, figura semidivina i mare del Mesies, enfront d'Eva, mare de la humanitat i, per tant, font generadora de pecat. Totes dues, amb diferent grau de perfecció, exemplifiquen el mite de l'esposa i mare al que se li oposa la maldat intrínseca de Lilith, que representaria el mite de la devoradora d'homes: una femme fatale avant la lettre, categoria on també podríem englobar la figura bíblica de la Magdalena (Maria de Magdala), personatge al qual, per tal de no haver de considerar com un més dels apòstols de Jesús, se l'ha titllat de prostituta (penedida, això sí). De fet, en almenys dos textos gnòstics coptes es parla d'una dona molt propera a Jesús de Nazaret que alguns estudiosos han identificat amb ella, tot i que n'hi ha d'altres que no recolzen aquesta teoria. En qualsevol cas, una proximitat incòmoda per al cristianisme occidental, que no podia permetre un estatus igualitari entre els dos sexes ni podia acceptar que una dona ocupés un rang tan alt dins la jerarquia cristiana, de manera que, malgrat ser una santa molt venerada pel catolicisme, sempre es remarca la vida dissoluta de Maria de Magdala abans d'abraçar la fe de Crist (propiciant una certa confusió identitària amb una altra figura que repeteix l'esquema prostituta/santa: Maria Egipcíaca).

I entre aquests dos pols oposats: la verge i la mare per una part, i la puta per l'altra, s'ha anat teixint la representació d'allò femení, present a la cultura popular espanyola de la primera meitat del segle XX en forma de coplas que no deixen gaire marge sobre l'adscripció de cada dona a un o altre cantó: O la mare sacrificada i plena de virtuts a ulls del fill (com la Glosa a la soleá de Pepe Pinto -el que cantava allò d'a una mare no se encuentra y a ti te encontré en la calle-, una autèntica oda a la relació edípica. O la que ven el seu cos a canvi de diners, aixopluc i protecció (la famosa "bien pagá" a qui cantava Miguel de Molina i de la que, segons les versions, es deia: y a mí me fuiste entregá por un puñao de parné o bé y a mí te supiste dar por un puñao de parné. Una diferència gens menyspreable que ens dóna la mesura que separa la prostitució obligada, aquella que convertiria el narrador en un proxeneta, i la més o menys voluntària, que li concediria a ella una certa categoria de geisha hispànica, reforçada per aquest "te supiste dar" tan eloqüent i enfàtic).

A l'Alemanya nazi, després del període de riquesa cultural de la República de Weimar, època denostada entre altres coses per les escases unions matrimonials i els pocs naixements que hi va haver, es va fomentar la idea de "donar fills al Führer", i a banda de restringir l'ús d'anticonceptius i de prohibir l'avortament (excepte entre les jueves), es va instaurar per a les dones la política de la triple K: kinder, küche, kirche (nens, cuina, església), reduint considerablement els espais per on podien transitar i rellegant gran part de la població femenina alemanya a la intimitat de la llar, condemnada a esdevenir una màquina de parir. Una cosa semblant va succeir a l'Estat espanyol quan, de la mà de la Sección Femenina de Falange, Pilar Primo de Rivera parlava de confinar les dones a casa mentre se les educava per a ocupar una posició de subordinació respecte de la superioritat masculina. L'Espanya de Franco, a diferència de l'Alemanya de Hitler, molt més donada a la carnalitat, sumava a aquest despropòsit la tradició clerical d'olor de ranci i sagristia que ja venia de segles i que suposava la destrucció sense contemplacions de tots els avenços socials aconseguits durant els anys de la República. Així, durant l'època franquista, la dona només tenia la responsabilitat d'atendre la casa, els fills i el marit, sense possibilitat de prendre decisions importants, encara que afectessin la seva vida (no podia ni obrir un compte bancari a nom seu o viatjar sense autorització marital o paterna). I al damunt, amb la impossibilitat d'abandonar la llar fossin quines fossin les circumstàncies i amb l'amenaça d'ingressar a la presó en cas d'adulteri, com una espasa de Damocles que pretenia ser una mena d'avís per a totes les navegants que gosessin saltar-se les regles (aclarim que la infidelitat només era delicte quan la cometia una dona). L'única obligació que tenia de portes enfora, en cas de voler treballar en el sector públic (amb l'aprovació del marit) o d'estudiar, era el compliment del Servei Social: un deure per a les dones espanyoles d'entre 17 i 35 anys, creat per decret el 1937 "para conducir y enderezar a las mujeres, firmes y hermanadas, dentro del sendero que la Falange se ha diseñado tras la conquista de una España mejor". [4]

La Sección Femenina va crear un imaginari entre cursi i espartà, entre clerical i militar, que amb carrinclonades escrites i il·lustrades com les següents, inevitablement anava minvant qualsevol rastre d'esperit crític i, al mateix temps, contribuïa a fixar uns estereotips femenins que van quedar instal·lats durant generacions a la quotidianitat d'un munt de dones:


No hay que ser nunca una niña empachada de libros, que no sabe hablar de otra cosa...; no hay que ser una intelectual [5]

En los Campamentos hay prohibición absoluta de toda canción que tenga forma de cuplé, la decadencia más manifiesta del gusto musical, que por tener una letra, la mayoría de las veces inmoral, perjudica o podría perjudicar la formación espiritual de nuestras acampadas. Por el contrario, nuestras canciones regionales son un reflejo de nuestra raza. Oyendo cantar una jota se ve reflejado el ímpetu del alma aragonesa, pues en sus acordes recordamos las canciones guerreras, mientras que en una muñeira vemos impresa la nostalgia de la tierra gallega y la dulzura del paisaje". [6]

- ¿Qué misión fundamental tiene ahora la Sección Femenina?
- La de formar a todas sus afiliadas dentro de la moral falangista.
- Qué quiere decir eso?
- Darles un modo de ver que las haga capaces de servir con eficacia los   destinos de la Patria.
- Pues eso de servir a la Patria, ¿no es cosa de hombres?
- De hombres y de mujeres, sólo que de distinta manera.
- ¿Cómo sirven los hombres?
- Con las ideas, el valor, las conquistas y llevando la dirección de la Política.
- ¿Y las mujeres?
-  Preparándose para fundar familias donde se formen las nuevas generaciones.  [7]
                                                                             
Sección Femenina. Guía de la buena esposa, 1953

De tota manera, hi havia alguna contradicció en aquest discurs mel·liflu que d'una banda posava l'accent en la passivitat femenina i de l'altra, incitava les dones a la pràctica de l'esport i a l'associacionisme, tot i que controlat i dintre d'un ordre. La mateixa Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, fundador de la Falange, i filla del dictador Miguel Primo de Rivera, representava un exemple de dona forta i en certa manera independent que, en contra d'allò que predicava, no es va casar mai. Des del 1934 fins el 1977 (any en què va morir) va exercir com a delegada nacional de la Secció Femenina, organisme creat per ella, i ostentà el càrrec de procuradora a Corts des de l'any 43 fins a la seva mort.

A pesar de la misogínia existent durant la història de la humanitat, sempre hi ha hagut dones que d'una o altra manera han representat aquest prototipus femení de la fortalesa. Dones que han tocat poder, encabides en una estructura patriarcal que els permetia, des d'una posició social privilegiada, dur les regnes. Manuel Núñez Rodríguez [8] assenyala els casos, circumscrits a l'Edat Mitjana, de Doña Ximena, l'esposa del Cid, la italiana Matilde de Canossa i la comtessa Almodis de la Marca (precedida per la seva àvia política, la comtessa Ermessenda de Carcassona, un altre cas de dona ferma). Com evidencia l'autor de l'assaig tot citant la hipòtesi de Romeo de Maio, el cas d'aquestes dues comtesses catalanes marca un fet diferencial:  

(...) este estatuto más avanzado de la mujer catalana, frente a Castilla, es el resultado de una condición objetiva: "el derecho consuetudinario se hallaba abierto a las transformaciones sociales". A ello conviene añadir que Almodis procedía de Occitania donde, al igual que en Provenza, la mujer domina poseía capacidad para asumir decisiones propias y el amor se entendía como un sentimiento de libre elección. [9]

També eren dones incòmodes per al poder les anomenades despectivament bruixes i viragos. A les primeres se les acusava de reunir-se de nit per practicar tota mena d'orgies que incloïen el tracte carnal amb íncubes i súcubes durant els sàbat (akelarres per als bascos). Tot i que és cert que a alguns homes també se'ls va posar l'etiqueta de bruixots, la gran majoria eren dones que tenien fama de ser molt actives sexualment, de curar malalties amb herbes i de fabricar pocions amoroses. Acostumaven a ser dones soles (solteres o vídues), normalment grans i de classe baixa, i se'ls atribuïa una lletjor inusitada que casava força amb la deformació moral que també se'ls suposava. La iconografia tradicional de la bruixa poc agraciada cavalcant de nit damunt d'una escombra (símbol d'emancipació i de domini sexual cap al mascle?) respon a la por ancestral que les formes de vida poc convencionals i transgressores han causat a les ments benpensants i a l'hegemonia masculina, que veu perillar el seu poder a causa de l'emergència amenaçadora del "sexe dèbil". Com la mítica vagina dentata de la tradició prehispànica mexicana, present a la tradició oral, així com a diferents contes i a una novel·la de Carlos Fuentes: Cristóbal Nonato, de la que he tingut notícia mentre em documentava per aquesta entrada i que, tard o d'hora, hauré de llegir.


Malleus Maleficarum o Martell de les bruixes

Pel que fa a les virago o dones masculines (apel·latiu que moltes vegades engloba, encara ara, l'opció sexual del lesbianisme), es tracta d'una variant que també es percep com una amenaça per a la tradicional diferenciació entre sexes. I és que tot allò que surt de la norma no s'entén, i el que no s'entén espanta. Perquè si parlem d'identitat social i de rol de gènere, a la dona que no expressa una feminitat convencional se la rebutja per temor a una maternitat impossible i a una morfologia física i unes actituds que s'aparten de la tradicional concepció d'allò que s'ha establert que és femení.

Quant a l'homosexualitat femenina en relació a la masculina, s'ha de remarcar que, tot i que és cert que històricament s'han perseguit les relacions sexuals entre persones del mateix sexe (excepte a la Grècia clàssica i només pel que fa als homes), hi ha una diferència molt subtil però força significativa: la visibilitat (la mateixa paraula homosexual ja dóna idea de qui continua sent el centre de l'existència humana: encara que el prefix homo- tingui a veure amb la homogeneïtat, ja és curiosa la coincidència etimològica, si se'm permet l'acudit una mica facilot).

Així doncs, és cert que històricament s'ha menyspreat, s'ha vexat i s'ha castigat durament l'homosexual masculí, la qual cosa significa que ha estat sempre ben visible i que ha molestat força (no cal mes que recordar la llei de perillositat social de vagos y maleantes del 1933, reformada pel general Franco el 1954). Però és que l'homosexualitat femenina, com que se suposava que la dona era un ésser assexuat i angèlic, ni tan sols es prenia gaire seriosament. Cal tenir en compte que les mostres d'afecte entre dones es veien amb absoluta naturalitat i, per tant, no preocupaven en excés, ja que tota la teoria i la retòrica sobre la feminitat s'encaminava cap al fet que l'afectuositat anava implícita dins del codi genètic femení. Ara bé, no cal dir que el lesbianisme ha existit sempre, independentment de si era més o menys visible o imaginable. També aleshores, per molt que estranyés a les mentalitats obtuses de l'època, que sentien autèntica repulsió envers una inclinació, segons els seus paràmetres, tan contranatura. I encara que no amb la mateixa intensitat amb què es perseguia la masculina, també s'intentava controlar l'homosexualitat femenina quan se'n detectava algun cas. Com indica encertadament Raquel Platero Méndez al seu article [10], els mecanismes de control que s'exercien des del poder franquista passaven fonamentalment pel sacrament de la confessió i, en els casos que es consideraven més extrems i contumaços, per la peculiar i sinistra concepció de la psiquiatria d'alguns metges de l'època.

 I ara?... Sembla, posant la vista enrere, que ja està tot aconseguit: la dona ha assolit una independència econòmica, el matrimoni ja no és l'única opció factible, les relacions homosexuals s'han legalitzat. Sí, és cert que algunes coses han canviat. Però amb tot i això, l'anomenada violència domèstica continua sumant dones mortes cada any, els salaris no estan equiparats i pel que fa a les relacions de parella, encara podem trobar vestigis del passat. Si escoltem, per exemple, la lletra de qualsevol cançó de moda que faci referència a les relacions amoroses, observarem que hi ha tòpics que encara funcionen. Per no parlar de les pel·lícules sobre adolescents que, per més que ens presentin noies d'allò més alliberades sexualment, tard o d'hora acaba apareixent el parany sexista més o menys disfressat de modernitat.

Emmanuel Boussuet

Una de les coses que més em molesten a aquest respecte és una mena de feminisme impostat que ridiculitza els homes fent-los quedar com a ninots per sota de les dones, que se'ls miren amb una expressió entre maternal i condescendent. Aquestes actituds, que en el fons denoten un conformisme atroç amb les rodes de molí que l'establishment ens vol fer empassar i que la publicitat s'encarrega d'administrar-nos en dosis convenients, són aplaudides per unes quantes dones d'aquelles que, després de donar per fet que nosaltres som més espavilades que ells, no s'estan de perpetuar tòpics com que a la feina, una dona és pitjor cap que un home o que ells sempre són més nobles de caràcter perquè la natural condició femenina ens converteix totes en unes víbores (reminiscències de la serp responsable de l'expulsió d'Adam i Eva del paradís terrenal?)... Sense que falti l'insult, encara més sagnant si el profereix una dona, adreçat a alguna altra que no es comporta com la norma estableix: el contundent i feridor puta! de tota la vida.

Està molt arrelada la comparació entre la llibertat de la dona occidental i el proverbial sotmetiment que pateix la musulmana. I malgrat que és evident la certesa d'aquesta afirmació, no hem d'oblidar que de vegades les aparences són enganyoses, i que en qüestions com aquesta cal filar molt prim. Per començar, i seguint amb el tema religiós, recordem que també les monges catòliques es cobreixen el cap. A més, encara que les dones occidentals no portem hijab ni burqa ni tampoc siguem lapidades pels nostres pecats, tenim a sobre la dictadura de la bellesa i de la joventut eterna, la qual cosa no deixa de ser una forma de control sobre els nostres cossos i la nostra ment, a banda d'una mostra més del sempitern desig de complaure que se'ns suposa. I consti que no estic -ni moltíssim menys- en contra de l'estètica i de tenir cura del propi físic. El que ja no em sembla tan bé és la imposició d'un determinat model de dona que ens acaba unificant a totes en una imatge falsa i estereotipada, a major glòria dels sectors de la moda, la cosmètica, la cirurgia i la poderosa indústria farmacèutica. Tots ells, si els seguim fil per randa i no posem una frontera que delimiti la raó de la disbauxa, ens acabaran ennuvolant la ment i seguiran provocant no poques malalties com l'anorèxia i la bulímia que, ara com ara, continuen sent eminentment femenines (i cada cop afecten més noies joves). 

Aquests són, en definitiva, els nous gurus que estableixen les pautes actuals de la feminitat a la nostra societat occidental. Tot plegat resumeix a la perfecció aquella frase que diu: "cal que tot canviï per tal que tot romangui igual".
Quina por!

Als Estats Units, quan vaig fracassar en l'intent de comprar-me una faldilla de cotó en uns grans magatzems, va ser on em van dir que tenia els malucs massa amples per fer servir una talla 40. Aquesta lamentable experiència em va fer entendre que, a l'Occident, la imatge de la bellesa pot ofendre i humiliar una dona com el vel imposat per la policia estatal en nacions extremistes com ara l'Iran, l'Afganistan o Aràbia Saudita. Sí, aquell dia vaig descobrir una de les claus per a l'enigma de la bellesa passiva present als harems de les fantasies occidentals. L'elegant dependenta dels grans magatzems em va mirar sense moure's del taulell i em va dir que no tenien faldilles de la meva talla.

- ¿En tots aquests magatzems immensos no hi ha cap faldilla per a mi? -li vaig dir-. Vostè fa broma.

Me'n malfiava i em vaig pensar que potser estava massa cansada per atendre'm. Això, ho podia comprendre. Però aleshores la dependenta va afegir, condescendent, un judici que a mi em va semblar com la fatwa d'un imam. No deixava lloc per a la discussió:

- Vostè és massa grossa! -va dir.

- Massa grossa en comparació de què? -li vaig preguntar, mirant-la de fit a fit perquè m'adonava que em trobava al davant d'una bretxa cultural fonamental.

- En comparació de la talla 40 -va ser la resposta de la dependenta.

La seva veu tenia aquell to incisiu típic dels que imposen les lleis sagrades.

- La norma són les talles 38 i 40 -va continuar, esperonada pel meu aire perplex-. Les talles que se surten de la norma, com la que vostè necessita, s'han de comprar en botigues especials.

Era la primera vegada que sentia una bestiesa així sobre la meva talla. Pels carrers del Marroc, els comentaris afalagadors dels homes sobre els meus malucs, notablement generosos, m'han fet creure durant dècades que tot el planeta compartia les seves conviccions (...) [11]

                                                                                                         
Il·lustració per a Les mil i una nits





______________________

NOTES:

[1] Astell, Mary, 1706. Recollit a Bock, Gisela. La mujer en la historia de Europa. (Traducció: Teófilo de Lozoya). Crítica, 1993. Pàg. 40.

[2] Von Treitschke, Heinrich. Politik. Vorlesungwen, vol. I, Leipzig 1897. Recollit a Bock, Gisela. Op. cit. Pàg. 150.

[3] Deraismes, Maria. Eve dans l'humanité (1868), ed. Laurence Klejman. París 1900. Pàg. 37. Recollit a Bock, Gisela. Op. cit. Pàg. 112

[4] Auxilio Social: Normas y orientaciones para delegados provinciales II Congreso nacional, Valladolid 1938, pàg. 324. Citat a Jarné, Antonieta. La Secció Femenina a Lleida.Pagès editors, 1991. Pàg. 43.

[5] Sección Femenina. El libro de las Margaritas, 1940. Citat a Otero, Luis. La sección femenina. Edaf, 1999. Pàg. 91.

[6] Revista Mundos del Frente de Juventudes. Marzo 1940. Citat a Otero, Luis, op. cit. Pàg. 213.

[7] Sección Femenina. Enciclopedia elemental, 1957. Citat a Otero, Luis, op. cit. Pàg. 34.

[8] Núñez Rodríguez, Manuel. Casa, calle, convento. Iconografía de la mujer bajomedieval. Capítol II: Iconografia de la mujer en el giro de la iglesia de los mártires. Universidade de Santiago de Compostela, 1999. Pàgs. 50-60.


[9] Núñez Rodríguez, Manuel, op. cit. Pàg. 54.

[10] - Platero Méndez, Raquel. Hablando del ‘cuerpo del delito’: la represión franquista y la masculinidad femenina.

[11] Mernissi, Fatema. L'harem occidental. Edicions 62, 2001. Pàgs. 201-202.



BIBLIOGRAFIA:


  • Núñez Rodríguez, Manuel. Casa, calle, convento. Iconografia de la mujer bajomedieval. Universidade de Santiago de Compostela, 1997.
  • Bock, Gisela. La mujer en la historia de Europa. (Traducció de Teófilo de Lozoya). Crítica, 1993.
  • VV.AA. Historia de la misoginia. Anthropos. Universitat de les Illes Balears, 1999.
  • Bornay, Erika. Las hijas de Lilith. Ensayos Arte Cátedra, 1998.
  • Marmori, Giancarlo. Iconografía femenina y publicidad. (Versió castellana de Carlos Gómez González). Gustavo Gili S.A., 1977.
  • Mernissi, Fatema. L'harem occidental. (Traducció de Lídia Fernàndez Torrell).  Edicions 62, 2001.
  • Gomis i Mestre, Cels. La bruixa catalana. Altafulla, 1987.
  • Sopeña Monsalve, Andrés. La morena de la copla. Crítica. Grijalbo Mondadori, 1996.
  • Escolano, Agustín. El Pensil de las niñas. Edaf, 2001.
  • Moia, Martha I. El no de las niñas. Feminario antropológico. LaSal edicions de les dones, 1981.
  • Von Thadden, Wiebke. Una hija no es un hijo. Historia de las niñas desde la Antigüedad hasta nuestros días. (Traducció de Mireia Bofill Abelló). Muchnick, 2001.
  • Jarné, Antonieta. La Secció Femenina a Lleida. Pagès editors, 1991.
  • Otero, Luis. La Sección Femenina. Edaf, 1999.

BIBLIOGRAFIA AFEGIDA A POSTERIORI:

divendres, 12 de juliol de 2013

Publicacions d'abans d'ahir (com qui diu)

Flash Gordon. Publicada per l'editorial Dolar de Madrid.
Aquest número és del 1958.

Florita. Revista per a nenes. Anys 40
Editada per Cliper 
i distribuïda per  Gerpla (Barcelona)
Contraportada de Florita
                                                                                              

Revista Pulgarcito de desembre del 1965. 
Interior: historieta El iberismo. Guió: F. Lázaro. Dibuix: Gómez

Flechas y Pelayos. Anys 40.
Setmanari dirigit per Fray Justo Pérez de Urbel. 
La pretensió de la revista era:
la formación humana, religiosa y patriótica que hará de ellos
[els nens] excelentes españoles" 

Selección de historias judías. L'antisemitisme en historietes.
Dibuixos de Moreno. 1928
Estraperlistas y nuevos ricos.  Anys 40
Imatge gràfica de la postguerra espanyola. 
Guió i dibuixos: V. Castanys. Editorial Bauzà



Historieta interior d'Estraperlistas y nuevos ricos

Historieta interior d'Estraperlistas y nuevos ricos



Revista Lecturas. Abril del 1935

Revista Lecturas . Juny del 1931

Revista La dona catalana. 1 de gener del 1937
La dona catalana. Interior



Vinyetes còmiques de la revista Hola! Novembre 1973
Revista femenina Para ti. 1955



© Sícoris Desdelamevariba

divendres, 5 de juliol de 2013

Premsa, sensacionalisme i Billy Wilder

 

Dimarts passat vaig aprofitar la programació d'estiu del Cinema Méliès per assistir a l'única projecció de la pel·lícula Ace in the Hole, titulada també The Big Carnival (aquí, El gran carnaval). Un clàssic de Billy Wilder de l'any 1951 que vaig veure per primera vegada, ja que no l'han emesa gaire per televisió i no en recordo cap reposició recent als cinemes, tret d'aquesta que menciono. També diré que la còpia que van passar al Méliès era bastant defectuosa, amb talls freqüents, salts d'imatge i subtítols poc visibles en ocasions; i tot, sumat a un aire condicionat baixíssim en un recinte tancat i durant el mes de juliol. Es veu que la dotzena d'espectadors que érem allà dins no resultàvem gaire rendibles a l'empresa, que prou fa d'oferir títols interessants a preus molt assequibles en les condicions que pot. La cinefília va de baixa; són els temps que ens han tocat. I encara gràcies.

Sense desvetllar gaire l'argument, no sigui que algú s'animi a veure-la en DVD, sí que diré que la pel·lícula, amb el toc sempre genial de Billy Wilder, tracta sobre la fabricació de notícies i sobre la preponderància de la qüestió crematística, molt pel damunt de qualsevol altra consideració humana. És a dir, res de nou i res que no s'hagi continuat fent, sobretot a les televisions (inclosos els espais informatius, malauradament).

La gènesi de la història són dos fets reals que van succeir als Estats Units: un, l'any 1925 a Kentucky, on un home va quedar atrapat dins d'una cova, i l'altre, el 1949 a San Marino, Califòrnia, on una nena de tres anys va morir després d'haver caigut en un pou. En tots dos casos, la premsa hi va jugar un paper molt important, amb la connivència dels poders fàctics, que també en treien els seus rèdits. I es feia, no precisament amb les millors intencions, sinó per obtenir beneficis a través del circ que es van muntar amb l'excusa dels rescats.
 
Portada de Los Angeles Times explicant el trist final de la nena Kathy Fiscus


En realitat, l'objectiu que passava per principal, alliberar i salvar la vida dels ferits, no era més que un subterfugi que ajudava a aconseguir allò que veritablement importava: atraure públic que es deixés els calers en els negociets efímers que es creaven al voltant de la desgràcia aliena, divulgada profussament per una premsa interessada a obtenir beneficis a través del sensacionalisme més cridaner i de pèssim gust. Sense oblidar els polítics locals, que també hi ficaven cullerada amb els ulls posats a les següents eleccions i a la cadira que els assegurava la permanència al càrrec.

Aquests són els elements dels que parteix Billy Wilder a la pel·lícula, oferint-nos un retrat descarnat d'una realitat que, per desgràcia, continua existint més de seixanta anys després. De fet, els dos títols al·ludeixen d'una forma inequívoca al moll de la qüestió: Ace in the hole es podria traduir com "un as a la màniga", que és com el periodista interpretat per Kirk Douglas es mira la situació dramàtica que s'ha esdevingut, reconstruint-la i dosificant-ne la informació a conveniència mentre utilitza tota mena de tripijocs que afavoreixin els seus interessos. Tant, que en un moment donat, aquest personatge afirma que si no hi ha cap notícia, ell és capaç de mossegar un gos per tal de generar-la (en al·lusió a la coneguda frase del món periodístic: "No és notícia que un gos mossegui un home; la notícia seria que un home mossegués un gos").


Fotograma de la pel·lícula: la premsa apropant-se al lloc dels fets

L'altre títol, The big Carnival (literalment: "el gran carnaval"), és molt més explícit a l'hora de situar-nos en l'acció i en tot el seguit d'interessos creats, ja siguin corporatius o personals. Perquè del drama aliè tothom sembla treure'n profit emparant-se en una suposada humanitat que cada cop es torna més falsa i grotesca, però mai inversemblant. Tot el contrari: Wilder dóna veracitat a la ficció, i ho fa amb una acidesa tan brutal que sembla mentida que el dibuix d'alguns personatges, com ara el sheriff, l'hagués hagut de diluir a instàncies del poderós codi Hays, que no veia amb bons ulls un retrat tan negatiu d'un servidor de la llei. 

Curiosament, la pel·lícula no va tenir èxit quan es va estrenar: ni de públic ni de crítica. Ha estat el temps el que, amb tota justícia, l'ha col·locada al lloc que li pertoca dins la història del cinema. És innegable la qualitat del guió, dels diàlegs i del llenguatge cinematogràfic, que duen l'empremta vitriòlica i carregada de sarcasme de l'inconfusible estil de Wilder com a director, productor i guionista. Però és que a més, la història que ens explica és d'una vigència aclaparadora, en una època, l'actual, en què gran part de la premsa es dedica a fabricar i a estirar notícies a major glòria de les butxaques de directors de diaris i de propietaris de cadenes públiques i privades de ràdio i televisió. I sobretot, quan els interessos polítics i comercials estan tan diversificats que es fa difícil de trobar un punt d'objectivitat, una bassa d'aigua transparent que no hagi estat prèviament contaminada amb opinions prefabricades i judicis paral·lels que decanten l'opinió pública, distreient-la d'altres afers que li resulten més propers i l'afecten molt més directament. Ja a finals del segle XIX, el magnat Randolph Hearst, la figura del qual va retratar Orson Welles a Citizen Kane, una altra joia de la cinematografia, va ser el pioner en el tractament sensacionalista quan el diari del que era propietari va començar a parlar sobre el cas del naufragi del Maine el 1898, acaparant l'atenció d'un públic assedegat de notícies morboses i aconseguint que Hearst es convertís en el gran magnat totpoderós del món periodístic i en l'inventor del concepte "premsa groga".

 
Charles Foster Kane, 
el magnat de la premsa
sota qui s'amagava la identitat 
de Randolph Hearst

Chuck Tatum, el periodista d'Ace in the Hole,
i el concepte de veritat

Ara mateix, les televisions privades van plenes de successos que sovint estan sent jutjats pràcticament en directe. És vergonyós observar com es manipula la informació i com s'influeix en la percepció del públic sobre fets que encara no tenen sentència judicial. I alhora, professionals consagrats del periodisme no aconsegueixen que ningú els compri els seus reportatges sobre conflictes bèl·lics dels que ja cap mitjà se'n fa ressò, com succeeix també quan un d'aquests periodistes rigorosos fa un plantejament seriós sobre allò que passa a qualsevol racó del planeta i tracta el tema amb veracitat, equilibri, sensibilitat, respecte i humanitat (només el fet de situar la càmera a l'alçada dels ulls dels entrevistats ja dóna mostra del tarannà d'uns reporters que no busquen posar-se pel damunt de ningú ni fer malabarismes formals, sinó dotar tothom de la dignitat que es mereix i narrar els esdeveniments amb naturalitat i realisme). Però és clar, això no "ven" perquè no s'explota el sensacionalisme i no es col·loca l'espectador en una posició de superioritat, fent-li creure que els seus problemes no són res si es compara amb "aquells desgraciats". O al contrari: quan se li ofereix en safata de plata la vida i miracles dels rics i famosos, que mentre pateixen les seves pròpies misèries de rics i famosos, llueixen roba, cases, cotxassos i comptes corrents, provocant una barreja d'idolatria i d'enveja malsana. O quan li suggereixen a l'espectador, que molts cops tampoc no és del tot innocent, que qualsevol pot anar-se'n a l'estranger a fer-se ric o, si més no, a obtenir una vida plena d'èxits i de diversió. Així de fàcil!
 
Foto del reportatge sobre Somàlia Los señores de la guerra, de Jon Sistiaga

 Per concloure, vull fer una altra referència cinematogràfica relacionant-la amb aquesta qüestió del sensacionalisme periodístic: No fa gaire, una cadena de televisió privada (que no esmentaré per no fer-li publicitat) emetia un programa dedicat a la desaparició dels nens de Còrdova i a la presumpta implicació del pare. Doncs bé, un dels principals arguments esgrimits pel programa per tal de justificar la culpabilitat (i de pas, omplir la bossa a costa del patiment aliè i de la voracitat morbosa), era la fascinació de l'acusat per la pel·lícula El resplandor (The Shining), dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima d'Stephen King, on s'explica el procés mental d'un escriptor que, aïllat a una casa enmig de la neu, pateix una alteració que el condueix a voler assassinar la seva família. 

Quines conclusions tan ben elaborades, les d'aquests genis de la comunicació! Si el fet que agradi segons quin tipus de cinema, de literatura o d'art fos determinant a l'hora d'engarjolar la gent, jo ja faria temps que m'estaria podrint al trullo (i consti que no tinc cap delicte a les espatlles; almenys, de moment).

Així són les coses i així de lúcid era Billy Wilder fa seixanta-dos anys, quan descrivia i denunciava unes pràctiques tan poc decents com comunes. I el cas és que hem evolucionat tan poc en aquest sentit i en molts d'altres, que aquella manera de fer de la premsa del franquisme de què parlava l'any passat referint-me a la publicació El Caso, darrerament m'està resultant tan familiar que em posa els pèls de punta.

TRADUCTOR-TRANSLATOR: