diumenge, 14 d’abril de 2013

dilluns, 8 d’abril de 2013

No som res...


Foto: Sícoris

Darrerament sembla que s'hagin conjurat els elements i tinguem al damunt un malefici, perquè el cas és que portem una temporadeta en què la premsa no fa més que informar sobre la mort de persones conegudes; talment que es diria que hi ha una mena de confabulació macabra. En realitat no és així, és clar: es tracta d'una apreciació purament subjectiva, ja que cada dia moren moltes persones arreu del món i no ens preocupem ni de calcular-ne el nombre aproximat. En ser anònimes i no tenir transcendència pública, aquestes persones és com si no comptessin. Injust, sí, però la fama és la fama, tot i que en això existeixen igualment diferències, i pel que fa a les celebritats, també hi ha categories: unes han adquirit dimensions planetàries, i altres, d'àmbit essencialment local, tenen un caràcter més nostrat. En tot cas, aquestes fames són merescudes i venen justificades per la projecció pública derivada de la feina que feien els difunts. 

Al febrer va morir la gran actriu María Asquerino, fent palès el tòpic de l'artista bohemi que al final de la seva vida pateix privacions econòmiques i acaba morint sol i mig oblidat. La setmana passada ens deixaven el fotoperiodista Paco Elvira i l'actriu Mariví Bilbao. Fa uns dies, el cineasta i actor Jesús Franco (conegut com l'oncle Jess entre els admiradors) i el director Bigas Luna. Avui, la Sara Montiel i la Margaret Thatcher. En elles dues ens centrarem: en aquest parell de dones tan diferents, unides en la mort per caprici del destí.
                       
 La Sara Montiel era una bellesa clàssica, un pèl insípida i rígida a l'hora d'actuar, però amb una veu harmoniosa que es va especialitzar en els cuplets gràcies a l'èxit de la pel·lícula El último cuplé (una de les més vistes del cinema espanyol) i un indubtable sex appeal que la va conduir directament a Hollywood. No és cert, com s'acostuma a dir, que fos la primera espanyola a conquerir les Amèriques. Abans d'ella hi va haver unes quantes actrius que a l'època del cinema mut van anar obrint camí, malgrat que avui estan tan oblidades que els seus noms no diuen gairebé res a la majoria de gent: Ana María Custodio, Catalina Bárcena, Carmen Rodríguez, Rosita Díaz Gimeno i Luana Alcañiz. (Algun dia n'hauré de parlar, dels actors i actrius espanyols que van anar a cercar fortuna a la meca del cinema).

                                                
Rosita Díaz Gimeno

Luana Alcañiz

Catalina Bárcena
 Aquella Sara Montiel que a la seva joventut s'envoltava d'intel·lectuals com León Felipe, Pablo Neruda i Miguel Mihura; la que poc després ja treballava amb actors com Gary Cooper, directors com Anthony Mann (amb qui es va casar) i, segons ella mateixa explicava, cuinava ous ferrats a la manxega per al mític Marlon Brando, va anar esdevenint una caricatura histriònica que passejava la seva decadència daurada pels platós de televisió. La salvava, això sí, una capacitat autocrítica que la feia riure's d'ella mateixa i autoparodiar-se sense problemes. Sempre excessiva, sempre amb fama de dona alliberada en allò tocant a la sexualitat, encara que, com bona part de les folclòriques del moment, també s'aixoplugava sota el Règim franquista mentre participava en aquells festivals artístico-patriòtics que se celebraven a La Granja. Saritísima, com la va anomenar el Terenci Moix, és potser l'última estrella (en el sentit en què aquest mot es feia servir abans) que va enlluernar tota una generació. Pedro Almodóvar, molt inclinat a deixar-se seduir per dives com la Montiel, va recuperar l'aura de l'artista i li va retre un homenatge a la seva pel·lícula La mala educación (pel meu gust, la més aconseguida de tota la seva filmografia):


 

L'altra dona cèlebre que ha mort avui, Margaret Thatcher, no em desperta ni la meitat de simpatia que la Sarita Montiel. Anomenada "la dama de ferro", va dirigir la Gran Bretanya entre el 1979 i el 1990, temps més que suficient per a imposar la ideologia neoliberal. La Thatcher va flexibilitzar el mercat laboral, va reduir el poder sindical i va liberalitzar el mercat financer, juntament amb Ronald Reagan, l'actor-president dels Estats Units, un altre defensor a ultrança de la privatització dels serveis públics.

  
Quan la Thatcher va ser escollida Primera Ministra hi va haver molt de rebombori pel fet de ser la primera dona que accedia a regir els destins de la nació. Sovint se la ridiculitzava amb trets masculins per ressaltar la duresa de la seva mà fèrria, com si una dona no pogués actuar amb contundència. Tot plegat, una visió de les coses que poc favor feia a la causa feminista, i encara molt menys a la causa proletària. A la primera, perquè determinats corrents d'opinió consideraven que a una dona, per tal de fer-se respectar en un entorn eminentment masculí, se li havia de consentir tot. I a la segona, perquè la senyora Thatcher es va enfrontar amb diverses vagues entre el 1983 i el 1984, a causa de la seva política restrictiva en el sector miner, greument empobrit, igual que altres capes de la societat anglesa força afectades per l'augment de l'atur.

Les seves últimes actuacions públiques acollint i defensant el sanguinari dictador Pinochet la van acabar de retratar com a personatge ultraconservador, que ja havia deixat un rastre d'inconformisme en forma de cançó protesta entre molts britànics de l'època punk.

No fa gaire s'ha fet una pel·lícula sobre la seva figura, interpretada per la Meryl Streep, que ha generat crítiques oposades. Jo no l'he vista precisament per la por a trobar-me amb una història hagiogràfica que no em ve gens de gust. Això sí, tothom coincideix a considerar extraordinària la feina de composició del personatge per part de la Streep.


Recordo que als anys 80, quan jo estudiava a la Universitat Autònoma de Barcelona, en plena era Thatcher i Reagan, es va posar de moda un póster que, a través d'un muntatge molt enginyós, mostrava tots dos polítics com si fossin la parella protagonista d'Allò que el vent s'endugué. La facultat de lletres es va omplir d'imatges de la versió ultradretana de Rhett Butler i Scarlett O'Hara, personatges que van passar a formar part del nostre paisatge quotidià. De fet, així va ser. I de fet, així continua sent perquè hi ha coses que, malauradament, mai no moren...

  
 

dilluns, 1 d’abril de 2013

Continuïtats especulars

Dolly Sisters. Anys 20
Fotograma d'Alice in Wonderland (Cecil Hepworth i Percy Stow, 1903)

Gilberto Cerón. La máscara de oro
Dirk Bogarde a una escena de The servant. Joseph Losey, 1963
Vali Myers. Mirror. Anys 40
Ian Darragh. Man and mirror, 1983

Escena de Bhumika. Shyam Benegal, 1977
K. Madison Moore. Man in the mirror

Ernest Ludwig Kirchner. Nu
Jean Marais a Orpheus (1950, Jean Cocteau)
Escena d'Eva. Joseph Losey, 1962

Fassbinder. Les amargues llàgrimes de Petra Von Kant, 1972

Fotografia d'Eliott Erwitt. California





René Magritte. Retrat de Mr. James
Man Ray. Nusch au miroir



Theo Van Rysselberghe. Dona davant del mirall
Kim Novak i James Stewart. Vertigo (Hitchcock, 1958)
Robert de Niro a Taxi Driver ("Are you talking to me?"). M. Scorsese, 1976

Todd Yeager. Curtis Mirror
L'actor Boris Karloff

Francis Bacon. Figura escrivint reflectida al mirall

L'actor Peter Cushing
D. Velázquez. Venus del mirall

David Bowie a una escena de The man who fell from the Earth. Nicholas Roeg, 1976

 L'actriu Jean Harlow. Anys 30
Rubens. Venus del mirall
Escena de Mulholland Drive. David Lynch, 2001
L'actor Vincent Prize
Wilhelm Gallhof. Die Korallen-Kette



La cantant Amy Winehouse
Retrat múltiple de l'actor Adolphe Menjou
L'actor Peter Lorre
Edgar Degas. Madame Jeantaud al mirall
Escher. Mirall esfèric

Com a colofó a aquestes imatges especulars, vull afegir-ne una darrera, amablement enviada per en Girbén, que correspon a una exposició per al Centre de Vallgrassa: Per si no t'hi veus, a partir de les seves exploracions pel Garraf.

El Garraf, en paraules del mateix Girbén, és "un massís que no ho ho és tant si atenem la quantitat d'avencs que s'hi baden; uns abismes que em vaig dedicar a sondejar i en molts cassos a davallar o a fer-hi estada. La contrapartida del seu rocam aspre i absorbent és un enyor de l'aigua que va esdevenir cultura pels escassos habitants del massís. En queda el testimoni dels seus pous i cocons als quals vaig dedicar aquesta sèrie d'autoretrats (de fet, una extensió de la noció d'abisme, la mateixa de la cèlebre sentència de Nietzsche: Quan mires a l'interior d'un abisme ell també et mira)."

En Girbén: L'espill d'aigua


__________________________________________________



Les imatges, en format vídeo:



Música: Sicilienne.- Gabriel Fauré



TRADUCTOR-TRANSLATOR: