dimarts, 29 de gener de 2013

Ironia, comicitat i coses rares




Fa uns dies em va arribar un vídeo de youtube. Un de tants que, pel motiu que sigui, agafen volada, es fan populars i comencen a donar tombs per la xarxa i pels correus electrònics provocant hilaritat arreu. 

El protagonista és un bon home que, mentre ens ensenya les seves lectures i la terrassa de casa seva, fa una lloança hiperbòlica, infantiloide i cantada (això és el pitjor!) a la figura de la infanta Elena de Borbó. 

Qui vulgui veure el vídeo, si és que hi ha algú que no el coneix, pot fer-ho a través d'aquest enllaç. [Aviso: Compte amb qui pateixi de sensibilitat crònica o sigui al·lèrgic a la matèria sacarina... Les reclamacions, directament a l'autor de la cosa o a la Casa Reial].

L'anècdota no passaria d'aquí si no fos que el rerefons del vídeo ha generat algunes divergències entre persones que em són properes. M'explico: Quan el vaig veure, a mi em va semblar una de tantes bajanades que circulen per Internet; una bestiesa i de les grosses, vaja! Però hi ha hagut gent que ha pensat que al darrere de tant d'almívar monàrquic s'hi amaga una càrrega irònica, i l'argument esgrimit és que les imatges que se'ns mostren no casen gens amb el contingut de la cançó, qüestió que ja donaria alguna pista sobre l'autèntic sentit d'una peça tan estrafolària. No ho sé. Reconec que aquestes opinions m'han obert alguns dubtes, de manera que tampoc descarto del tot aquesta possibilitat que, de bon principi, ni tan sols m'havia passat pel cap.

De fet, sí que és cert que la presència de dos elements diferents i sense cap lligam aparent com són, per una part, la cançó-lloança, i per altra, el vídeo que la il·lustra, suposen una ruptura amb allò que s'espera d'un producte de característiques tan banals. Perquè allò més lògic seria que la cançoneta de lletra anodina (per no dir estúpida) i musicalitat insubstancialment encomanadissa s'il·lustrés amb fotografies de l'objecte admirat per aquest chevalier servant, complementades, potser, amb dibuixets ad hoc com ara cors, llacets i coronetes daurades que subratllarien encara més la ridiculesa de tot plegat, així com la intencionalitat plana de l'autor. Però el que sobta precisament és aquesta irreconciliabilitat, diguem-ne argumental, entre so i imatge, que, com he dit, podria incidir en l'aspecte irònic que alguns han cregut detectar en la voluntat de l'autor del vídeo. 

En qualsevol cas, el vídeo ens fa riure tant si aquesta és la intenció de qui l'ha perpetrat com si no ho és. La desmesura en el to, la rima esperpèntica, les imatges absurdes: tot plegat contribueix a provocar la rialla. Si l'autor és un monàrquic convençut que ha pretès fer una composició hagiogràfica de la vida de la infanta, tot retent-li homenatge, l'efecte que té en l'observador és justament el contrari al previst: una comicitat que distorsiona i es troba diametralment allunyada de la pretensió inicial. 

Però si el compositor-editor d'imatges ha volgut ironitzar sobre la monarquia i sobre la cel·lofana color de rosa que l'envolta des de fa anys, imitant-ne el llenguatge cursi i l'estil edulcorat i poc elaborat, l'humor també està garantit. Però naturalment, si això és així, l'últim en riure serà el propi autor, que és qui, en definitiva, maneja tots els fils i ens mostra la caricatura grotesca resultant mentre ens fa creure que es tracta d'una sublimació. Freud parlava en aquests termes de la representació antinòmica de la ironia, així com de la relació que aquesta manté amb els somnis i l'inconscient:  
su esencia consiste en expresar lo contrario de lo que deseamos expresar a nuestro interlocutor; pero ahorra a éste al mismo tiempo toda réplica, dándole a entender por medio del tono, de los gestos o, si se trata de lenguaje escrito, de pequeños signos de estilo, que uno mismo piensa lo contrario de lo que manifiesta. [1]

I aquest "tono", aquests "gestos", podrien ser la creació d'un personatge -alter ego de l'autor del vídeo- que funcionaria com a fil conductor a un nivell visual. Una mena de "narrador" que, una mica a la manera cervantina, ens passeja per la ficció musicada sense respectar els tràmits tradicionals que l'oient, a priori, esperaria. I mentrestant, ens va mostrant unes imatges que, tot i formar part de la ficció principal (la cançó), es distancien d'ella d'una manera un pèl sospitosa o, com a mínim, bastant poc usual.

Artistes com Marcel Duchamp havien teoritzat sobre la importància de l'art (el vídeo en qüestió no ho és ni per aproximació) en un món amb sobreabundància d'imatges, de mitjans de comunicació i d'objectes fabricats en sèrie, on les propostes artístiques amaguen sentits que no es revelen de forma directa a primer cop d'ull.

Marcel Duchamp. Obra Ready made

Henri Bergson, en el seu assaig sobre el riure [2], arriba a la conclusió que l'art no tiene más objeto que apartar los símbolos útiles desde el punto de vista práctico, las generalidades aceptadas convencional y socialmente, todo lo que en suma, nos oculta la realidad, para ponernos frente a la realidad misma. […] 

És el cas del vídeo que ens ocupa?... Potser és demanar massa i m'estic excedint en les meves apreciacions. De tota manera, si suposem que tot plegat no és més que la projecció idealitzada d'un Quixot a la recerca de la seva Dulcinea particular, segurament allò que ressalta l'aspecte còmic és, tornant a Bergson, una determinada inadaptación particular de la persona a la sociedad

És a dir, si aquest artefacte audiovisual és simplement allò que veiem, sense més intencions ocultes, podríem assimilar la figura d'aquest home que llegeix i mira la ciutat des dels seus prismàtics, amb una mena de Quixot contemporani. Un Quixot que ens fa partícips de les seves obsessions i que s'arrisca a esdevenir un personatge ridícul que és la riota de la xarxa. I ho és, no només per atrevir-se a presentar un producte tan grotesc, sinó també per lloar les suposades virtuts d'un membre de la monarquia en un moment en què s'està qüestionant un model d'estat, ferit (no sé si de mort) a causa de determinats capteniments delictius i prepotents. Una època especialment conflictiva i amb unes diferències socials tan abismals que només falta que ens vinguin a refregar pels nassos panegírics d'aquesta estofa. Així doncs, no ens ha d'estranyar si la sociedad responde a las impertinencias con la risa, que es a su vez una impertinencia todavía mayor (Bergson, op. cit.).

Ironia o comicitat més o menys involuntària? La conclusió és que no hi ha conclusió. Això sí, tant si es tracta d'una exaltació amb rivets -diguem-ne- parafílics com si es tracta d'una calculada i distant mirada burleta, ben segur que el caràcter humorístic d'aquest artefacte multimèdia està més que garantit. Tot i així, no tinc cap dubte que n'hi haurà més d'un que, en començar a sentir els primers acords, li vindran unes irresistibles ganes de vomitar. 

Senyores i senyors: ¡Pasen y vean!


_________________________________

NOTES:
- [1] Freud, Sigmund. El chiste y su relación con lo inconsciente. Traducció de Luis López-Ballesteros de Torres. Alianza editorial, 2012.
- [2] Bergson, Henri. La risa. Traducció de Mª Luisa Pérez Torres. Alianza editorial, 2008.

 
BIBLIOGRAFIA:
- Torrente Ballester, Gonzalo. El Quijote como juego. Guadarrama. Punto Omega, 1975.
- Vigara Tauste, Ana María. El chiste y la comunicación lúdica: lenguaje y praxis. Ediciones Libertarias, 1994.
- Duchamp, Marcel. Escritos. Ed. a cura de José Jiménez. Galaxia Gutenberg. Colección: Ensayo, 2012

dissabte, 19 de gener de 2013

La lluna: Cronologia biogràfica (parcial i muda)



 Biografia lunar. Vuit imatges


                                                       
Jean-Antoine Watteau: L'Arlequí, emperador de la lluna (1er quart del s. XVIII)

Joseph Mallord William Turner. Llum de lluna (1779)

Caspar David Friedrich: Dos homes contemplant la lluna (1819)
                                              
Georges Méliès: Fotograma de Viatge a la lluna (1902)
Federico García Lorca: La lluna, dibuix (anys 20)

Luis Buñuel: Fotograma d'Un chien andalou (1929)
René Magritte: El vestit de nit (1954)
Revista Life (1969)


dimarts, 15 de gener de 2013

"Gallines de Guinea", de Mercè Rodoreda. Una interpretació

Ànec verd. Dibuix de Mercè Rodoreda

Algunes consideracions prèvies:

Quan a finals de maig de l'any passat vaig decidir obrir aquest blog, ho vaig fer, més que res, per curiositat: per aprendre'n el funcionament sobre la marxa tot veient les possibilitats tècniques que tenia al meu abast i la manera en què podria aprofitar-les. No tenia intenció de continuar-lo: només era una provatura que em serviria per agafar soltura en el seu maneig. El saber mai no fa nosa.

He de dir, en honor a la veritat, que ja feia temps que col·laborava (i ho continuo fent) en un altre blog (aquest, de caràcter col·lectiu), per la qual cosa, el món dels blogs ja m'era bastant familiar, almenys pel que fa a la publicació d'entrades. Però em venia de gust de conèixer-ne tots els ets i uts: des de com iniciar-lo fins a quina estètica triar per a la seva presentació. A banda, lògicament, d'abocar-hi amb absoluta llibertat tot allò que vulgués dir, sense necessitat de limitar-me a un tema concret. Mica en mica m'hi vaig anar enganxant, sense gaire convenciment al principi, ja que no tenia gaire clara l'orientació que li volia donar i també veia molt difícil arribar a tenir lectors. 

Tot plegat em feia la sensació d'estar ficant missatges dins d'una ampolla que es llança al mar mentre s'espera que algú, algun dia, els rebrà i els llegirà. Si vaig canviar d'opinió va ser perquè un amic que es va assabentar de la seva existència (i dels meus dubtes sobre si seguir escrivint-hi) em va animar a continuar. I jo, que valoro molt la seva opinió, li vaig fer cas. Fa poc li he confessat que, en bona part, si això continua en peu és gràcies a ell. I també a qui, amb els seus comentaris i recolzament gairebé des del primer moment, em va fer adonar que sempre hi ha algú a l'altre costat disposat a valorar la feina dels altres.

Doncs bé, l'entrada que inaugurava aquest blog -jo no m'acabava de deslliurar de la síndrome del full en blanc- va ser la transcripció d'un conte de Mercè Rodoreda: Gallines de Guinea, que durant molt de temps ha estat una d'aquelles entrades condemnades a romandre dins la foscor de les entranyes del blog fins que, des de no fa gaire, ha començat a tenir tantes visites que l'han col·locat al rànquing de les entrades més vistes de la setmana -ara, tot just estic escrivint això, i d'acord amb la inexorable llei de Murphy, ha baixat de posició i no hi surt... què hi farem?-. En qualsevol cas, ha estat precisament aquest interès progressiu pel conte de la Rodoreda el que m'ha donat la idea de reprendre'l i dedicar-li una interpretació personal:


 Gallines de Guinea de Mercè Rodoreda.
Una interpretació



El conte presenta una estructura simètrica que relaciona l'estat capgirat de la casa nova, descrit al començament, amb l'estat d'ànim del Quimet, el nen protagonista, al final d'una narració que acaba amb la contundència expressiva de l'estic més trist... que pronuncia: les úniques paraules que li "sentim" durant el relat; l'únic cop en què la seva veu, en primera persona i en present, a través d'una frase coronada pels punts suspensius, es fa sentir amb tot el ressò de la impotència i la tristor més absoluta. 

Cal remarcar però, a aquest respecte, la presència, en un moment donat, d'un pensament del noi reflectit en estil directe, tot i que en estar guiat per l'omnisciència del narrador no té la força que porporciona el discurs final, ja deslliurat de qualsevol mediació. Em refereixo a aquesta reflexió: Si fos meva [una oca blanca]pensà Quimet, li lligaria un cordill a la pota i la trauria a passejar. Li diria "Avellaneta".).

  La tècnica de Rodoreda es basa en fer servir la tercera persona i la narració en passat per tal de distanciar la figura del narrador d'allò que ens està contant. És com si s'ho mirés tot amb aquella objectivitat que dóna la contemplació a distància, sense fer judicis morals i sense estalviar-nos tampoc descripcions atroces i altres de costumistes, que oscil·len entre el realisme de la vida familiar i de barri i la sensualitat colorista (només utilitza la primera persona en els diàlegs -que més aviat són monòlegs- ja cap al final del conte, quan assistim, al mateix temps que el Quimet, al destí final, lent i cruel de les gallines de Guinea). 

És aquest el motiu pel qual les paraules que tanquen el conte, amb la veu del Quimet lliure d'intervencions alienes, són tan efectives i ens apropen al seu sentiment després d'haver descobert la crueltat punyent que acostuma a acompanyar la realitat. El seu lament, els seus plors, són la demostracio més efectiva de la barrera entre la innocència infantil i l'entrada al món adult mitjançant un curt i traumàtic procés de maduració en què ell passa de ser un simple observador a esdevenir un còmplice esgarrifat i mut de l'horror que tant l'ha trasbalsat. I tot, a canvi d'una poma que li és oferida sense haver-la demanat, a manera de premi per la col·laboració.

El conte fou escrit l'any 1948, quan no feia ni deu anys que havia acabat la guerra civil, època en què l'escassetat dels aliments encara era remarcable. Sense fer-ne ni una mínima al·lusió, Rodoreda ens introdueix dins d'aquesta realitat simplement posant en primer pla la importància d'allò que no és sobrer. Així doncs, la primera referència al menjar (la xocolata) la trobem en les imatges oníriques del Quimet, que (...) havia somiat que un noi més gran que ell menjava una presa de xocolata i que es tornava negre a poc a poc. Una premonició del que succeirà després, en una mena d'assimilació simbòlica entre l'aliment i la persona que el consumeix, on l'adjectiu negre reforça la brutalitat viscuda més endavant).

La recreació sensual en la bondat dels aliments hi és present des de bon principi:  
Clavà mossegada a la llesca de pa; quan se l'hauria acabada, menjaria la presa de xocolata. Era més bona, sola: dolça i pastosa, s'enganxava a les dents, al paladar; la llengua la desencastava a poc a poc i es convertia en una mena d'aixarop diví. 
No deixen d'aparèixer al llarg de tot el conte al·lusions a formes i colors que actuen com elements de contrast envers aquells aspectes menys amables, bàrbars inclús, que formen part de l'altra cara de la vida, en un intent de deixar palès, sense concessions de cap mena, que la bellesa, la ingenuïtat i el plaer porten implícits la lletjor, la supervivència i el dolor. I, òbviament, la desfeta emocional que comporta per al personatge el fet de descobrir-ho. Així, la mort lenta, la suor i la sang, el parrupeig esgarrifat i ells ulls vidriosos constitueixen la part oculta i insuportable de les "Avellanetes" i de l'esclat de vida i color

Gràcies a una impecable tècnica narrativa que ja anticipa la direcció que agafarà el conte, l'autora no s'està de donar pinzellades aïllades que, si llegim amb atenció, ja ens posen en situació. Si ens hi fixem, trobarem escampades al llarg del conte al·lusions a miralls arraconats de cara a la paret, a malsons, a sentir-se foraster, al cel cobert, descolorit, un cel tardorenc, buit d'orenetes; al pilot d'escombraries, als barrots de fusta i a les flors marcides (amb tota la importància que tenen les flors dins el conjunt de l'obra rodorediana). 

És a dir, que a l'estructura simètrica del conte, amb la sensació de desempar i de daltabaix amb què s'obre i es tanca, cal afegir-hi també aquestes píndoles que no renuncien a l'adjectivació descriptiva i que actuen com a elements anticipadors de l'hecatombe amb què conclou el conte, tot reforçant el valor iniciàtic que l'experiència ha significat a la vida del protagonista.

dimecres, 2 de gener de 2013

Més imatges retro per al nou any


Tenia la intenció de felicitar aquest incipient 2013 amb alguna imatge amable que ajudés a emmascarar, arraconant-la a algun lloc recòndit de les nostres ments, la complicada situació social i econòmica que, sembla ser, anirà a pitjor. No he trobat res més adient que aquest antic anunci publicitari que cantava les excel·lències de la hipnosi com una forma una mica inquietant de percebre la realitat a conveniència. És a dir, de transformar els desitjos o la voluntat en una realitat alternativa, per bé que falsa. El poder de la ment!

Per sort, ja s'acaba tota la disbauxa nadalenca que només les criatures i els optimistes gaudeixen, il·lusionats amb les llumetes de colors, les nadales estridents, els àpats copiosos i les compres compulsives. Cada cop m'agraden menys aquestes festes. Des d'aquell dia ja llunyà, quan tenia sis anys, en què vaig descobrir l'autèntic rostre dels Reis de l'Orient, el meu desencís ha estat progressiu. Al Pare Noel sempre li he vist aspecte de comercial del sector begudes refrescants i capacitat sobrada per aixecar-li la camisa a qualsevol crèdul que topi amb ell. També li endevino, sota el somriure complaent i la panxa grossa de bon jan, algun tret de psicòpata perillós. 

Tampoc no em sembla una proposta gaire agradable colpejar un tronc a fi d'obtenir-ne regals en forma d'excrements reciclats en galindaines; a més, trobo que posats a clavar bastonades, encara que siguin simbòliques, no ens costaria gaire canviar d'objectiu, que de tòtiles malparits n'hi ha un munt per triar i remenar. Després, un cop seleccionat el causant dels nostres mals, com diuen a la meva terra: garrotada allà on fa bony!   

Voilà l'ennemi! Eugène Ogé, 1898.

Els actors Peter Lorre i Sydney Greenstreet, celebrant el Nadal com només ells ho sabien fer.

M'estimo més, ja que hi som, col·locar la figura nostrada i sempre irreverent del caganer enmig de les icones sagrades del naixement, com si fos (de fet, ho és) la nota discordant dins d'una composició idíl·lica. Ho confesso: aquesta afició a recrear els origens de Jesús de Natzaret en un pessebre en miniatura té més d'infantilisme residual i de pur fetitxisme que no pas de creences religioses, que no professo.

Un cop passat tot l'enrenou de festivitats, a mig camí entre el fervor i la pela, ens tocarà tancar aquest breu parèntesi temporal d'hipnosi col·lectiva i afrontar la dura realitat de retallades, atur i regressió social. Com que no queda altre remei, som-hi!... I feliç 2013! 

Coberta del setmanari Hermano Lobo. Desembre de 1975.


TRADUCTOR-TRANSLATOR: