dijous, 24 d’octubre de 2013

Una de teatre: Cinco horas con Mario

Quim Monzó parla de teatre.
Teatralnet Multimèdia. Dia mundial del Teatre (27 de març del 2010)

Comparteixo bastant algunes de les raons per les que el Quim Monzó no va al teatre, encara que a mi el teatre m'agrada, i molt. M'explico: com a l'escriptor, m'empipen els actors sobreactuats i m'angoixen els llocs massa plens de gent (m'imagino que en el seu cas deu ser una tortura haver d'estar saludant a tort i a dret, per compromís i sense ganes, tants coneguts. Per sort, no és el meu cas). Però principalment, el que m'allunya del teatre -i Quim Monzó, això, ni ho esmenta- és que la meva escurada butxaca es ressentiria d'una assistència molt sovintejada a les sales teatrals i, cada cop més també, a les cinematogràfiques. I és que  l'apujada de l'IVA cultural del 8 al 21% ha fet molt de mal a un sector que, malgrat les crisis persistents que ha sofert i els nous mitjans que han anat apareixent, sortosament segueix en peu.

Segurament, les paraules del Monzó tenen molt de boutade, de provocació per escandalitzar el gremi dels actors i el públic incondicional del teatre. A mi em fa tot l'efecte d'una broma de portes endins, d'un exercici d'autocrítica del sector. No oblidem que aquest acte, celebrat el 27 de març del 2010, dia del teatre, el va organitzar el grup Teatralnet, i vull creure que les opinions de l'escriptor s'han de contextualitzar en aquest marc autoreferencial i autocrític, tot i que la publicació a La Vanguardia de tres articles amb el títol ¿Por qué no voy al teatro? [1], un compendi escrit del que ja havia explicat de viva veu, en va amplificar el ressò. En qualsevol cas, més enllà de la conyeta d'enfant terrible de la cultura catalana, en el fons no li falta algun bri de raó i caldria revisar certes adaptacions teatrals una mica sui generis -per dir-ho d'alguna manera-, així com la tendència a la cantarella que alguns actors han pres com a norma.

És evident que el teatre requereix d'un llenguatge diferent al del cinema i la televisió, i que les condicions en què es desenvolupa des del temps dels antics grecs tenen més a veure amb un acte litúrgic que no pas amb la fredor tècncica del cinema, que mitjançant el primer pla és capaç d'apropar l'expressió facial fins a uns límits gairebé epidèrmics. El teatre és viu i i té lloc en un ara i aquí, la qual cosa el fa alhora íntim i espectacular (de fet, l'etimologia grega de theatrón -θέατρον- és "lloc per a contemplar"). Des d'aquest punt de vista, doncs, és lògic que el teatre tingui un component d'exageració i d'impostura. És més, considero bo que el tingui perquè forma part de la seva essència, encara que segons amb quin tipus d'obres potser no s'escau gaire una declamació, diguem-ne, excessiva.

Ja ho he dit: a mi el teatre m'agrada, i m'agrada com a manifestació artística i també com a recinte que fa la funció de temple profà. Semblarà un tòpic, però cada cop que entro en un, noto alguna cosa especial que em fa desitjar de formar part del ritual que es desencadena allà dins i de compartir espai físic amb els actors, amb l'escenari i amb la paraula escrita del dramaturg, transformada en veu immediata que et parla directament. La veu, les paraules i els gestos assajats mil vegades esdevenen únics a cada representació, i això els fa especials i irrepetibles a la manera del riu d'Heràclit (un altre que, com el Monzó, es mantenia apartat de les multituds).

Malauradament, com deia al començament, no hi puc anar tant com m'agradaria, i per això escullo molt i molt bé què vaig a veure. Sempre tinc molt en compte qui hi ha davant i darrere del muntatge i del text escrit, i també faig cas d'algunes crítiques. La qüestió és que cada cop em torno més selectiva. També em passa amb el cinema i amb la literatura: ara ja no veig totes les estrenes ni llegeixo totes les novetats (més encara quan hi ha tants clàssics que encara no he vist ni he llegit). Per altra banda, no estan els temps per segons quines alegries, i la veritat és que fa molta ràbia arriscar-se i no encertar-la. 

Quan vaig veure que al Teatre Goya de Barcelona hi havia programat un Delibes no em va quedar cap dubte. Hi havia d'anar! Així doncs, dies abans que retiressin l'obra Cinco horas con Mario, em vaig afanyar per no perdre'm aquesta funció, concebuda originalment com una novel·la i reescrita després com a obra teatral. Un clàssic que durant anys i panys va representar la mateixa actriu, Lola Herrera, que és de Valladolid com també ho són l'autor, Miguel Delibes, i tot i que  no es menciona explícitament a l'obra, presumiblement també la protagonista, Carmen Sotillo, i el seu marit, Mario, que acaba de morir i és de cos present. Just aleshores, quan ella es troba sola davant del cadàver del marit, aprofita per sincerar-se i repassar la seva vida en comú esmicolant tot tipus de vivències a través d'un monòleg dialogat en el que hi ha constants interpel·lacions al difunt, receptor inert del discurs de la vídua.

Natalia Millán, l'actriu que ha pres el relleu de Lola Herrera, fa una feina remarcable malgrat el risc d'enfrontar-se a un text que ja és un clàssic, el muntatge del qual continua sent el mateix que van adaptar el propi Delibes, Pepe Sámano i Josefina Molina, directora també del projecte inicial i d'aquest darrer. Per no parlar d'un personatge, el de la vídua Carmen Sotillos, que tothom associa amb el nom i les faccions de l'actriu veterana. Natalia Millán (que ha traballat fonamentalment als musicals) va ser valenta quan va acceptar el repte, i la veritat és que ha valgut la pena que ho fes perquè se'n surt amb dignitat i aporta a la història de l'obra una actuació brillant i una gran sobrietat interpretativa, sense necessitat de sobreactuar ni de declamar d'aquella manera forçadament teatral que li desagrada tant al Quim Monzó. La seva interpretació de Carmen Sotillos és tan serena, natural i creïble que l'actriu acaba fent seu el personatge. I no és cosa fàcil perquè l'ombra de Lola Herrera continua sent molt allargada i, a més, un monòleg on es combinen els records i els retrets, la ironia i el dramatisme, no és senzill de dur a terme. 


El cert és que amb una escenografia minimalista i la figura endolada de la vídua dominant l'escena, el text de Delibes flueix i s'amara dels matisos que l'actriu li regala. Basten uns pocs elements disposats damunt de l'escenari per a caracteritzar la protagonista, el seu mut oponent, la resta de família i amics que hi són citats i, en definitiva, un tipus de societat que per més transformacions socials que hi hagi hagut, encara resulta bastant identificable i propera. Per tal de caracteritzar personatges i situacions, només calen un taüt al mig de la sala, unes quantes cadires i la prestatgeria amb els llibres posats del revés a fi de no ofendre la transcendència de l'acte de la vetlla amb les coloraines dels lloms. I naturalment, el discurs ple de prejudicis socials, polítics i sexuals de la dona, contraposat al persistent silenci del marit. Tot hi és suggerit sense gaires explicacions addicionals i, en conjunt, constitueix un magnífic document psicològic i sociològic.



Tot i que l'acció se situa l'any 1966 a una ciutat espanyola de províncies, Cinco horas con Mario no ha perdut gens de vigència pel que fa als conflictes que planteja el seu monòleg narratiu i que, irònicament, surten a la llum quan l'interlocutor no pot respondre. A través de les paraules de Carmen albirem la mediocritat burgesa de la seva vida i la fascinació per les aparences, la posició social i els diners. Som testimonis de les seves aspiracions frustrades que acaben en retrets de tot tipus. Deduïm de les seves paraules el compromís polític del marit, un intel·lectual d'esquerres a qui ella, que no entén conceptes com "servilisme" i "estructures", en el fons menysprea. El món de Carmen Sotillos és  simple i es basa en el principi d'autoritat, en la criança dels fills, en els passejos per veure i ser vista i en una tranquil·la felicitat conjugal. En resum, en viure una vida "com toca". Però gràcies a l'habilitat dramatúrgica de Delibes, a les qualitats interpretatives de l'actriu i a l'encert de la posada en escena, anem veient la complexitat de tot el que el personatge ens explica, i com allò que en un principi semblava d'una manera, poc a poc va mostrant el seu revers. De fet, l'obra és un excel·lent retrat de l'Espanya dels últims anys del franquisme, on encara continuaven havent-hi vencedors i vençuts, i on la hipocresia, l'educació en uns principis rígids i la repressió política i sexual de la població eren el pa de cada dia.

Un fragment del monòleg de Carmen Sotillos, interpretada per Natalia Millán. 


______________________________________________


[1] Articles de Quim Monzó a La Vanguardia:


12 comentaris:

  1. Com tu dius, resulta difícil deslligar "Cinco horas con Mario" de la interpretació de Lola Herrera, però també de la vida personal de l'actriu, que es va veure afectada precisament per aquesta actuació i per anar descobrint que la seva existència havia estat una estafa. Em sembla recordar que la pel·lícula "Última sesión" recrea tot aquest procés d'autoanàlisi i la profunda crisi que va generar.

    Per a mi el teatre és una comunió, una relació que s'estableix entre l'escenari i l'espectador; és a dir, el lloc compartit per la realitat i la seva representació, amb els actors fent de demiürgs (el text i l'autor són una altra cosa). El teatre és catarsi. I crec que, conscientment o inconscientment, això és el que busquem: dissoldre'ns en un tot.

    El teatre s'ha tornat car. Però hi ha preus excepcionals. Fins demà dijous, al TNC, "Terra de ningú", de Harold Pinter només per 6 euros. El "Taxi... Al TNC!" només va costar 10 euros. Estic anant al cinema per 3 euros la pel·lícula d'estrena (se n'encarrega la meva filla; no em facis dir com ho fa).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coneixia la història, Enric. Lola Herrera es va desmaiar en una de les representacions de "Cinco horas con Mario" aquí a Barcelona, i la causa va ser una identificació amb la història de Carmen Sotillo, personatge amb qui no tenia gran cosa a veure, però que va ajudar-la a exorcitzar alguns fantasmes personals. El resultat d'aquesta catarsi va ser la pel·licula "Sesión de noche", dirigida per Josefina Molina, on l'actriu aboca les seves vivències i els conflictes amb el seu marit, el també actor Daniel Dicenta.

      El Harold Pinter, si s'acaba avui, ja me l'he perdut, però "Taxi... al TNC" és una de les que tinc previst d'anar a veure. Per cert, estaria bé que la teva filla t'expliqués com s'ho fa per aconseguir entrades d'estrenes a 3 "leuros", i després me'n fas cinc cèntims. Seria molt interessant de saber-ho. :-)

      Elimina
    2. Em sembla que a "Taxi... Al TNC!" també arribes tard :( Era del 2 al 6 d'octubre.

      Per a les entrades a 3 euros cal que coneguis algú amb carnet jove perquè les compri, i em sembla que només es pot fer els dijous. Ja t'ho concretaré.

      Elimina
    3. Ostres!!!! Sempre faig tard! De tota manera, sí que ha durat poc a la cartellera... no fa pas tant que n'anunciaven l'estrena (sempre em confio massa i cal ser més ràpid).

      Això del cinema, ja m'ho concretaràs. Gràcies!

      Elimina
  2. Em sembla que ja he fet tard per veure l'obra però m'has fet venir ganes de llegir l'obra (sí, sí, és un dels molts clàssics que no he llegit) Ja tinc ganes de saber com pensa aquesta senyora burgesa de dretes :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa molt poc que l'han retirada de la cartellera barcelonina, però ignoro si està previst que l'obra passi per Girona. En tot cas, el llibre de Delibes és boníssim (com tot el que escrivia). Te'l recomano.

      Elimina
  3. Fa temps vaig començar a escriure una obreta de teatre... algun any l'acabaré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si pot ser, millor d'hora que tard. Si no, corre el perill d'omplir-se de pols dins d'un calaix (encara que sigui un calaix virtual).

      Elimina
  4. Reconozco que no voy mucho al teatro, no porque no me agrade, sino porque no lo hice un hábito, lo cual está muy mal, lo sé.
    Gracias por esta entrada esclarecedora.
    Ojalá nos veamos en Barcelona.
    Una abraçada.
    HD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tienes razón, Humberto: a veces los hábitos nos condicionan demasiado, aunque no sé si esto es necesariamente malo.

      Espero que especifiques en qué fechas vas a estar en Barcelona, y seguro que nos vemos.
      Una abraçada.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: