dimarts, 6 d’agost de 2013

Fragments: Barcelona literària (III)

Josep Pla. El mar (1956)

Nicolas de Staël. Méditeranée. Le Lavando


BARCELONA, 9 DE MARÇ DE 1956

El meu amic Josep Vergés ha volgut acomiadar-me i ens trobem al port de Barcelona, davant l'escala del "Città di Messina", a les onze del matí. Fa un dia ventejat i gris, de temps incert. Pugem a bord, i Vergés, que és afeccionat a les coses del mar, vol donar un tomb per l'obra morta. Mentrestant, apareix el nostramo, que m'acompanya, amb l'equipatge, a la cabina. És una cabina sòbria i airejada que té el número 5. Constato, amb agraïment, que sobre el capçal del llit hi ha llum elèctric. Poder, amb un llum adequat, llegit en el llit és una possibilitat agradable, sobretot per una persona que viu en un país en què aquest petit detall ha estat tan negligit. El Mediterrani en estat nu, merament geogràfic, amb aquella quantitat de tòpics -generalment falsos- que hom porta al cap, té l'aridesa de la pura visualitat. Amb llibres és una altra cosa. Els llibres i papers posen els homes sobre la geografia, projecten sobre la terra -i el mar- les passions humanes. Tot s'anima de seguida amb aquesta lluita incessant -teixir i desteixir- de l'espècie humana... Amb això torna Vergés amb un aspecte radiant.

A Obra completa nº 18. Edicions Destino, 1971. Pàgina 11.  



 Martí Genís i Aguilar. Julita (1874).



Ramon Casas. Dibuix (Museu Català del Modernisme)


(...) Ja se sap que a Barcelona sempre fan [sic] uns hiverns molt manyacs, però no tant que privin al mes de març de les calaverades amb què es fa conèixer per tots los quatre vents. Doncs aquell any, ni vent, ni pluges, ni bromes, ni calamarsades.
     La primavera ja començava a deixondir les plantes, i les taules de la Rambla de les Flors hagueren fet creure a qualsevol que érem al maig. Amb això i haver passat la Julita un hivern exemplar per la seva salut, s'aprofitaven de l'ocasió de reforçar-la més bé amb passeigs higiènics, que arribaven fins a Gràcia o més enllà, que posaven molt bé an ella, i an els altres gens malament. Pel camí solien fer dos [sic] colles. En Carles, en Ferran i les noies anaven al davant, no triant-se sempre un mateix costat, sinó del modo [sic] que s'esdevenia. En Quimet hi era o no hi era. Don Josep anava amb lo pare d'en Carles, als qui de vegades s'unien un o més senyors de la seva mateixa classe, casibé [sic] sempre de sos tertulians.
Edicions 62. Capítol VIII. Pàg. 97.
 


Carles Soldevila. Els anys tèrbols. Moment musical (1936).
 
Maruja Mallo. Antro de fósiles

 Eugeni agafà el bloc que duia als dits l'ordenança i va trigar uns segons a desxifrar el nom que hi havia escrit aquell visitant tocatardà.
    - Quina lletra!... A... I... Sembla que diu Alexandre... Castells... Alexandre Castells! Aquell tarambana!... Vot el món! Jo que el creia mort i enterrat...
     El primer impuls va ésser d'alegria. Aquell nom, en les profunditats del seu record, era associal a la seva adolescència i a una part de la seva joventut. Tenia una vibració de clarí, un regust àcid... Alexandre Castells!... Però com si li requés que els seus dependents el trobessin massa abordable, calgué que exclamés amb un posat sorrut:
     - Què deu voler?... I de seguida, amb displicència: En fi, que entri...
     Alexandre va creuar-se amb la mecanògrafa que sortia. L'afinament de les seves faccions i la seva pal·lidesa d'insomne no van impressionar gens favorablement Eugeni. Esperava que aquella personificació de la seva joventut somriuria amb més gràcia i caminaria amb més aplom. De tota manera, era ben bé el seu antic company d'Institut, més o menys convertit en un espectre.
     - Però ets tu, Castells?... Castells!...Creia ben bé que eres mort!... Quan m'han anunciat que hi havia un senyor que es deia Alexandre Castells, t'ho confesso, he hagut de fer un esforç per recordar de qui es tractava! Potser fa sis o set anys que no t'he vist, ni he sentit parlar de tu... Seu, home, seu.
     No mentia? Alexandre no es resigna, ni en la seva desesperació, a creure que un home com Eugeni, que tanmateix bé devia fullejar els diaris, pogués ignorar fins el fet de la seva existència. Les seves novel·les, els seus articles, com si no haguessin estat publicats. Mai, durant tots aquests anys, no havia topat amb cap signatura d'ell; mai, en un aparador de llibreria no havia vist la coberta d'un llibre seu. Era possible? En quin món vivia aquell home? En quin món es debatia ell mateix? La sensació que Alexandre havia tingut més d'un cop, de treballar i agitar-se dins una cel·la minúscula, a la qual no treuen el cap amb interès sinó un centenar de persones, membres d'una comunitat tancada i recelosa, ara s'agreujava dolorosament.
     - On eres?- va prosseguir Eugeni sense ni sospitar les idees que passaven pel cervell del seu antic camarada.
     - He estat a l'estranger.
     - No en sabia res.
     -Sí. Vaig haver de passar la frontera per culpa d'un llibre...
     - Home, ara que ho dius, em sembla que en recordo alguna cosa...- va fer l'Eugeni, exagerant la vaguetat de la seva informacio més precisa i completa del que vol dar entenent-. Un llibre subversiu, no?... I a quin lloc has estat?
     - A diversos punts... A París, a Brussel·les...
     - Hi treballaves, és clar...
     - Dirigia "L'Appel Catalan", escrivia novel·les... Déu n'hi do! Ha estat ara, en tornar a Barcelona, quan de sobte m'he trobat desemparat, talment com si als meus anys em calgués tornar a començar...
     Les explicacions d'Alexandre eren deixades anar amb una mena de fàstic. Tot i que venia a demanar, hi havia dintre seu una força que el privava de dramatitzar la situació.

Llibreria Catalònia, 1936. Pàgs. 74-76.


Montserrat Roig. Les coses mai no van ser així (1991).


Norah Borges. La fuente
Vaig entendre que l'espai defineix les persones. Els burgesos dels principals es perdien en la immensitat dels seus pisos, matrimonis que admiraven Anglaterra i Suïssa, les d'abans, i que lluïen dos fills, la "parelleta", la nena a Jesús i Maria i el nen als Jesuïtes. El cau de la portera era a baix i desprenia l'indefectible olor dels pobres de l'Eixample: col bullida i peix fregit. Avui dia, l'olor de col bullida -una mena de magdalena d'estar per casa-, em fa recordar la meva portera, una castellana d'Àvila que a la seva terra només tastava carn dues vegades l'any: per les festes i quan enllestien la collita. Doncs bé: el món de la portera, que m'estava prohibit, era el meu paradís misteriós. Els pobres de l'escala podien jugar al carrer, podien dir paraulotes, podien dir mots que feien "pagès", com "guaita" per "mira" i "got" per "vas". El carrer era la meva literatura. El llimoner, la meva realitat. Només amb el temps vaig descobrir què havia significat l'aroma del llimoner, vaig descobrir que era el meu paradís perdut. I ho era perquè ja no existia. 
     Totes les infanteses recordades com a felices van viure la prohibició. El món familiar, reclós en aquell pati interior, em protegia. Les monges eren un món a part, el mal disfressat de bé. L'escriptora fa un esforç i malda per tornar a "mirar" de la mateixa manera, quan tot era nou, inèdit, com si fos acabat de néixer. Recuperar l'ànsia davant la sorpresa del sol que s'aixecava darrere un cop de núvol. La mirada insistent, fins que feia mal als ulls, sota el retall de cel, un tros de cel geomètric que veia des de la galeria de casa. Perquè sol volia dir platja, sol volia dir mar. Mar i sorra, olor de salobre que s'intuïa des del pati interior. El color groc damunt els terrats, el color groc que et feia pensar en un tramvia de color verd fosc, el tanc del carrer de Trafalgar que ens duia fins a Badalona (...)

A Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991). Edicions 62. Pàgs. 67-68.



Manuel Vázquez Montalbán. El pianista (1985).

Pérez de Rozas. Fotografia de la Plaça Padró. Anys 60

    
- ¿Y esa iglesia?
Las puntas triangulares de la Iglesia del Carmen, con una ventana de ojo de cíclope en su centro, convocaban la curiosidad de Schubert.
    - Es la Iglesia del Carmen. La construyeron después de la Semana Trágica, sobre el solar de un antiguo convento de jerónimas que quemaron los revolucionarios. Mis abuelos vinieron a vivir a esta calle, Obispo Laguarda, recién casados. Tenían un colmado por aquí cerca, luego prosperaron y conservaron este piso por sentimentalismo, igual que mi padre. Aquí nació, aquí vivió con mi madre los primeros años de matrimonio y finalmente hemos venido a parar Luisa y yo. Es un barrio tranquilo y de un cierto interés. ¿Quieres que bajemos hasta la plaza del Padró?
     - No, déjalo. Prefiero que vayamos hacia las Ramblas.
     - Esta calle queda un poco aparte del conjunto del barrio. Era un barrio casi lumpen hace treinta o cuarenta años, en cambio en esta calle había algún médico, algún rentista, las fachadas lo dicen, aquí vivíamos los ricos del barrio, hasta hay casas con ascensor que recuerdan los intentos de una arquitectura racionalista de los años treinta. Acerquémonos a la plaza de Padró, es muy curiosa. Aún está a medio descubrir y restaurar una capilla románica auténtica.
     - Te cambio la plaza de Padró por las Ramblas.
     Se encogió de hombros Ventura. Las mujeres esperaban sus decisiones y Schubert impuso la dirección y el recorrido: Riera Alta, Carmen, plaza de los Ángeles, pasaron ante la Casa de la Caridad, vaciada de su historia de miserias y entregada a la dentadura precoz de la nueva cultura popular democrática, teatro independiente y músicos espontáneos, asociaciones de vecinos y voluntad de recuperar lo que quizá nunca se había tenido. Llegaron a la calle Tallers, a los trasteros de La Vanguardia, cuyas máquinas zumbaban en sordina (...)

Colección Vázquez Montalbán. Público, 2009. Pàgs. 31-32.



 Carme Riera. Temps d'una espera (1991)


Nina antiga. Imatge trobada per la xarxa


Cercant unes sabates còmodes per dur-te a passeig, m'entretenc davant del mostrador d'una boutique pre-mamà del carrer Muntaner. Els maniquins exhibeixen una panxa com de sis o set mesos i porten models amb colls mariners, xalines de randa, puntes arreu, mànigues lleugerament bombades... Fa la impressió que els i les modistes que els han dissenyat s'hagin inspirat en les pepes de fira antigues i panxudes, o tal volta en els cabassos. Potser es pensen, com molta gent, que les embarassades sofrim una mena de regressió infantil, o tal vegada encara consideren que només servim d'estoig, de cavitat, on l'infant es desenvolupa, i prou. Hi ha una certa tendència a decorar cabassos i bressols amb motius infantils.
                                                                                               18-X-1986
Columna, 1999. Pàg. 33.


________________________


Fragments: Barcelona literària (I) 
Fragments: Barcelona literària (II) 
Fragments: Barcelona literària (IV) 
Fragments: Barcelona literària (V) 

8 comentaris:

  1. Bona selecció. El text de la Carme Riera no el coneixia però l'he trobat molt curiós. Sembla que la tendència dels articles pre-mama han evolucionat amb el temps perquè avui dia no són infantiloides sinó que, contràriament, són bastant sensuals, fins i tot els de cada dia.

    En canvi el que deia la Montserrat Roig sobre la "parelleta" segueix vigent. T'has fixat que al programa de TV3 "Un dia perfecte" les famílies són totes de 4 membres?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El text de la Carme Riera pertany a un diari que va escriure quan estava embarassada de la seva segona filla. Te'l recomano!

      Això de "la parelleta" com a colofó de la idea de "família perfecta" és d'aquelles coses que continuen dins l'imaginari col·lectiu, i pel que veig, encara està bastant vigent.

      Elimina
  2. Amiga Sícoris, desde que me hice seguidor tuyo estoy leyendo tus artículos y me parecen tan estupendos como interesantes y variados. Creo que te debo una disculpa por no haberte enlazado antes a DACTYLIOTHECA para que puedan apreciar y disfrutar de tus excelentes entradas todos mis amigos. Siento tenerte que responder en castellano aunque el idioma catalán me gusta y entiendo pero no lo escribo nada bien. Recuerdo con gran añoranza, cursos en el Instituto Químico de Sarriá cuando hablábamos en ambos idiomas con soltura y sin traducción, tanto alumnos como profesores. Bien, enlazada quedas en este momento.

    Un gran abrazo, amiga Sícoris.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te lo agradezco muchísimo, Antonio. De verdad que para mí es todo un honor, pues considero que tu Dactyliotheca es uno de los mejores blogs que tengo enlazados.

      Por otra parte, me alegra que puedas leer mis escritos en catalán sin necesidad de recurrir a las pésimas traducciones que ofrece Google. Y por supuesto, es un placer leerte a ti en este castellano tan fluido, tan conciso y elegante, a través del cual me llegan tantas y tantas cosas la mar de interesantes.

      Lo dicho: Un placer, y nos seguimos leyendo.
      Un abrazo.

      Elimina
  3. Recordo molt bé aquest recorregut per Barcelona de "El pianista", em va agradar tot i que en Vázquez Montalban no em comvenç gaire com novel.lista. El que m´ha impactat és el quadre de Maruja Mallo. Impressionant!
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En principi havia pensat d'incloure algun fragment de la sèrie Carvalho, però definitivament vaig decidir-me per "El pianista" i aquest recorregut històrico-personal pel Raval.
      A mi també em va semblar molt impactant aquest quadre de la Mallo que juga bastant amb la imagineria i l'estil d'El Bosco.
      Salut, Miquel.

      Elimina
  4. Una selecció en general lànguida, oi? Mirant al passat dins del passat...

    A banda de "El pianista" la resta d'obres no les he llegides. Ara, de tot plegat em quedo amb Maruja Mallo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, aquesta selecció em va quedar una mica massa lànguida. De fet, vaig intentar de compensar-ho amb la quarta entrega, que és bastant més vigorosa i en general m'agrada més.

      Tota l'obra de la Maruja Mallo té una força desbordant, però aquest "Antro de fósiles" em sembla especialment colpidor.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: