dimecres, 28 d’agost del 2013

Behind the Candelabra.- Steven Soderbergh


Fitxa de la pel·lícula: 

Títol original: Behind the Candelabra
Director: Steven Soderbergh 
Repartiment: Michael Douglas, Matt Damon, Dan Aykroyd, Debbie Reynolds, Scott Bakula, Rob Lowe, Cheyenne Jackson, Boyd Holbrook, Nicky Katt, Tom Papa 
Guió: Richard LaGravenese (basat en el llibre de Scott Thorson i Alex Thorleifson) 
Disseny de producció: Howard Cummings.
Vestuari: Ellen Mirojnick.
Música: Marvin Hamlisch 
Fotografia: Steven Soderbergh 
Any: 2013 
País: Estats Units 
Productora: HBO Films

 
 
 
És una llàstima que la biografia dels últims deu anys de l'excèntric pianista i showman Liberace no s'arribi a estrenar als cinemes; però aquesta és la realitat: només es podrà veure per televisió. I dic que és una llàstima perquè tant la interpretació com l'ambientació de la pel·lícula són prodigioses i mereixerien ser apreciades a la pantalla gran. Michael Douglas, que ben segur hagués obtingut una nominació a l'Oscar, es transforma literalment en Liberace. Fins i tot amb la veu, una de les coses més difícils d'aconseguir, ja que aquest és un dels aspectes en què l'actor ha de donar el do de pit per a reconstruir, sense més additius, l'essència del personatge, independentment de la feina dels professionals de vestuari i maquillatge, que sempre ajuden a l'hora de apropar-nos la figura biografiada i fer-la versemblant. I no només Douglas està sensacional, també ho estan Matt Damon en el seu paper de jove amant de l'artista i Rob Lowe fent d'esperpèntic cirurgià plàstic, botxí i víctima alhora de les males praxis mèdiques de Hollywood. El cert és que, tret d'aquest darrer personatge, en cap moment es cau en la paròdia, recurs que seria ben fàcil, sobretot tenint en compte que el Liberace real era un home excessiu i tremendament kitsch, una autèntica caricatura d'ell mateix i tot un repte interpretatiu: allò que els actors defineixen com "un bombonet".
 
Liberace

Michael Douglas interpretant el personatge
 
Per a entendre millor els motius pels que no se li ha donat més volada a la pel·lícula, Rocío Ayuso, a la seva crítica a El País, apunta a què la història que s'hi explica és "massa gai" per al públic nordamericà que freqüenta majoritàriament les sales: adolescents amb ganes d'explosions i de trames fàcilment digeribles. A banda, és clar, de la peculiar sensibilitat atribuïda a l'espectador mitjà nordamericà, que sembla que es faria creus veient plasmada a la pantalla la vida privada d'un ídol dels 70 (l'homosexualitat del qual era més que evident), però en canvi, no té problemes per empassar-se tota la violència real i fictícia que els mitjans li  ofereixen constantment. I això em recorda una de les millors frases de la pel·lícula, quan Scott Thorson, el futur amant de Liberace, va a veure'l actuar a Las Vegas i, astorat per l'entusiàstica resposta del públic davant del show i de la indumentària i l'amanerament del pianista, li pregunta a l'amic que l'acompanya per quina raó a un públic tan conservador li agrada tant un espectacle manifestament gai, a la qual cosa l'amic li respon que és perquè, senzillament, ignoren que es tracta d'un espectacle gai.
Liberace. Foto d'Andy Warhol


No podem deixar de banda que la pel·lícula parteix del llibre que Scott Thorson va escriure juntament amb l'escriptor Alex Thorleifson, on  explicava la seva experiència vital i amorosa amb Liberace, per la qual cosa, el punt de vista és en tot moment el de qui narra la història. De fet, la pel·lícula comença i acaba amb una foto fixa del personatge de Scott Thorson/Matt Damon, aspecte formal que explicita la preponderància de la seva mirada sobre els esdeveniments.
 
Atès que jo desconeixia l'existència d'aquest llibre i que, per tant, no l'he llegit, no puc opinar al respecte. No obstant, veient la pel·lícula sí que endevino una tendència per part de l'autor a fer-se quedar bé, a presentar-se com un ingenu noi de poble avesat a viure amb famílies d'acollida. Un bon noi, sedotto e abbandonato, que s'enamora de debò de l'artista que l'omple d'or i pedres precioses, però que l'acaba tractant com si fos una altra de les seves possessions. En qualsevol cas, a la pel·lícula, aquest plantejament maniqueu queda bastant diluït, i culpes i responsabilitats es reparteixen més o menys equitativament. És obvi que el comportament humà té molts matisos i tot plegat és bastant més complexe del que s'insinua a priori (especialment si coneixem la tèrbola trajectòria de Thorson després de l'etapa Liberace). El gran mèrit de Soderbergh és oferir-nos el retrat d'uns personatges als que contempla amb certa tendresa sense deixar de posar el dit a la nafra en aquelles qüestions espinoses que els afecten tots dos en les seves respectives misèries.

Sota l'envoltori kitsch de nits d'actuacions a Las Vegas, joies ostentoses, interiors xarons i vestuaris impossibles s'hi amaga un rerefons amarg on les passions humanes agafen el protagonisme. La decadència física, la desmesura, la compulsió, els problemes de convivència, la gelosia i la lluita d'egos són conseqüència directa de la crueltat de determinats ambients del món de l'espectacle i del capitalisme ferotge que impregna el show bussiness nordamericà. Aquests dos elements, estretament relacionats, condueixen, entre altres coses, a la necessitat imperiosa de transformar-se el rostre (i el que no és el rostre) en una desesperada recerca de la joventut i el vigor perduts, mentre també es tracta d'assimilar, en un exercici de domini francament pervers i patològic, els trets facials de l'amant amb els propis. Soderbergh no ens estalvia res: Al contrari, més aviat es recrea mostrant de forma descarnadament realista sangonoses operacions de cirurgia estètica i les sinistres conseqüències que se'n deriven. Una prodigiosa metàfora que juga amb la cruesa de la realitat que cal amagar sota una capa de falsa felicitat. I mentrestant, the show must go on.
 

Aquest és l'inquietant aspecte del cirurgià plàstic (Rob Lowe)
 
Un altra de les qüestions que es tracta és l'ocultament de l'homosexualitat (recordem que l'acció se situa l'any 1977 i acaba amb la mort de Liberace el 1987 a causa de la sida, malaltia que va significar un punt d'inflexió per al col·lectiu homosexual arran del decés de Rock Hudson el 1985). Com a conseqüència d'aquesta voluntat d'emmascarar l'evidència, la pel·lícula posa la lupa d'augment sobre l'ambigüitat d'una relació fonamentalment sexual, però també d'una íntima quotidianitat domèstica en la que de seguida s'hi manifesten interessos de diferent naturalesa que desemboquen en un lligam estrany: a voltes patró-empleat, a voltes paterno-filial, sempre fregant el deliri i vorejant la pederàstia (el 1977, moment en què s'inicia la seva relació, Scott Thorson té setze anys). 
 
Liberace, malgrat el seu aspecte estrambòtic i la llibertat amb què viu de portes endins la seva sexualitat, se'ns presenta com un home conservador a ultrança, un pianista simpàtic i estrafolari que no vol decebre els seus fans deixant entreveure el que ell considera que són vicis privats. La seva missió com a artista no va més enllà d'un simple "fer feliç el públic", motiu pel que no comprèn l'actitud compromesa i contestatària d'actors com Jane Fonda i Ed Asner, als que no s'està de criticar per ser "tan sorollosos".
 
Scott i Liberace a la intimitat del bigarrat dormitori del pianista
 
Darrere del canelobre amb què Liberace decorava el seu piano llampant, finalment no hi trobem altra cosa que les misèries d'un ésser humà que lluita contra ell mateix, contra les convencions que ha ajudat a perpetuar, contra el temps i contra la mort, que, com sempre, acaba guanyant la partida.


 Making of de Behind the Candelabra
 

4 comentaris:

  1. Has resumit molt bé tot allò que el film explica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ricard. Ja veig que hem coincidit a fer la ressenya de la pel·li!

      Elimina
  2. Com la màscara del pallasso. Darrere de l'excentricitat, del maquillatge i del canelobre s'hi amaga sempre una altra vida. Inquietant! Estaré alerta quan la facin perquè no en sabia res de Liberace.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Inquietant és la paraula, Enric. Per aquí, el Liberace no és una figura gaire coneguda, però als Estats Units va ser molt popular durant els 70. Si en tens ocasió, no et perdis la pel·lícula.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: