divendres, 5 de juliol de 2013

Premsa, sensacionalisme i Billy Wilder

 

Dimarts passat vaig aprofitar la programació d'estiu del Cinema Méliès per assistir a l'única projecció de la pel·lícula Ace in the Hole, titulada també The Big Carnival (aquí, El gran carnaval). Un clàssic de Billy Wilder de l'any 1951 que vaig veure per primera vegada, ja que no l'han emesa gaire per televisió i no en recordo cap reposició recent als cinemes, tret d'aquesta que menciono. També diré que la còpia que van passar al Méliès era bastant defectuosa, amb talls freqüents, salts d'imatge i subtítols poc visibles en ocasions; i tot, sumat a un aire condicionat baixíssim en un recinte tancat i durant el mes de juliol. Es veu que la dotzena d'espectadors que érem allà dins no resultàvem gaire rendibles a l'empresa, que prou fa d'oferir títols interessants a preus molt assequibles en les condicions que pot. La cinefília va de baixa; són els temps que ens han tocat. I encara gràcies.

Sense desvetllar gaire l'argument, no sigui el cas que algú s'animi a veure-la en DVD, sí que diré que la pel·lícula, amb el toc sempre genial de Billy Wilder, tracta sobre la fabricació de notícies i sobre la preponderància de la qüestió crematística, molt pel damunt de qualsevol altra consideració humana. És a dir, res de nou i res que no s'hagi seguit practicant a diaris, revistes, ràdios i televisions (inclosos els espais reservats a informatius, que encara és més greu).

La gènesi de la història són dos fets reals que van succeir als Estats Units: un, l'any 1925 a Kentucky, on un home va quedar atrapat dins d'una cova, i l'altre, el 1949 a San Marino, Califòrnia, on una nena de tres anys va morir després d'haver caigut en un pou. En tots dos casos, la premsa hi va jugar un paper molt important, amb la complicitat necessària dels poders fàctics, que també en treien els seus rèdits. I es feia, no precisament amb les millors intencions, sinó per obtenir beneficis a través del circ que es van muntar amb l'excusa dels rescats.
 
Portada de Los Angeles Times explicant el trist final de la nena Kathy Fiscus


En realitat, l'objectiu que passava per ser el principal: alliberar i salvar la vida dels ferits, no era més que un subterfugi que ajudava a aconseguir allò que veritablement importava: atraure públic que es deixés els calers en els negociets efímers que es creaven al voltant de la desgràcia aliena, divulgada profussament per una premsa interessada a obtenir beneficis a través del sensacionalisme més cridaner i de pèssim gust. Sense oblidar els polítics locals, que també hi deien la seva amb els ulls posats a les següents eleccions i a la cadira que els assegurava la permanència en el càrrec.

Aquests són els elements dels que parteix Billy Wilder per presentar una situació real manipulada sense cap mirament per la premsa. Una pràctica que, per desgràcia, continua existint més de seixanta anys després. De fet, els dos títols al·ludeixen de forma inequívoca al moll de la qüestió: Ace in the hole es podria traduir com "un as a la màniga". En aquest sentit, el periodista interpretat per Kirk Douglas es planteja la situació dramàtica que té al davant com si fos un joc on la realitat s'ha de reconstruir i la informació s'ha de dosificar a conveniència. Tot plegat, mentre fa servir diferents tripijocs per tal de sortir-se amb la seva. El cinisme del periodista és tan evident que hi ha un moment en què afirma que si no hi ha cap notícia, ell és capaç de mossegar un gos per tal de generar-la (en al·lusió a la coneguda frase del món periodístic: "No és notícia que un gos mossegui un home; la notícia seria que un home mossegués un gos").


Fotograma de la pel·lícula: la premsa apropant-se al lloc dels fets

L'altre títol, The big Carnival (literalment: El gran carnaval), és molt més explícit a l'hora de situar-nos en l'acció i en tot el seguit d'interessos creats, ja siguin corporatius o personals. Perquè del drama aliè tothom sembla treure'n profit emparant-se en una suposada humanitat que cada cop es torna més falsa i grotesca. La ficció en què s'enquadra aquesta farsa, però, ni grinyola en cap moment ni li resulta inversemblant a l'espectador. Tot el contrari: Wilder dóna veracitat a la història, i ho fa amb tanta acidesa que sembla mentida que al retrat d'alguns dels personatges, com ara el del sheriff, li hagués hagut de diluir la càrrega negativa a instàncies del poderós codi Hays, que no veia amb bons ulls que es mostrés tant a la clara l'avarícia i la mala praxis d'un servidor de la llei. Però malgrat la intervenció restrictiva dels censors, l'estampa que ens deixa Wilder és demolidora.

Curiosament, la pel·lícula no va tenir èxit quan es va estrenar, ni de públic ni de crítica. Ha estat el temps el que, amb tota justícia, l'ha col·locada al lloc que li pertoca dins la història del cinema. La qualitat del guió (amb uns diàlegs plens de sarcasme) i la brillant posada en escena duen l'empremta vitriòlica de l'inconfusible estil del Wilder director, productor i guionista. Però a més, aquesta història rodada l'any 1951 és d'una vigència aclaparadora, en una època, l'actual, en què gran part de la premsa es dedica a fabricar i a estirar notícies  per incrementar les butxaques de directors de diaris i de propietaris de cadenes públiques i privades de ràdio i televisió. I sobretot, quan els interessos polítics i comercials estan tan diversificats que es fa difícil trobar un punt d'objectivitat, una bassa d'aigua transparent que no hagi estat prèviament contaminada amb opinions prefabricades i judicis paral·lels que decanten l'opinió pública.

Ja a finals del segle XIX, el magnat Randolph Hearst, la figura en la que es va inspirar Orson Welles a Citizen Kane, va ser el pioner en el tractament sensacionalista de les notícies. Quan el diari del que era propietari va començar a parlar sobre el cas del naufragi del Maine el 1898, va acaparar l'atenció d'un públic assedegat de notícies morboses, mentre Hearst es convertia en el  totpoderós prohom del món periodístic i en l'inventor del concepte "premsa groga".

 
Charles Foster Kane, 
el magnat de la premsa
sota qui s'amagava la identitat 
de Randolph Hearst

Chuck Tatum, el periodista d'Ace in the Hole,
i el concepte de veritat

La feina iniciada per Hearst no ha estat debades i ha tingut continuïtat. Ara mateix, per exemple, les televisions privades (i les públiques segueixen el mateix camí) van plenes de successos que sovint es jutgen en directe, amb la connivència de públic i professionals, i sense mediació de cap tribunal legalment constituït. Sovint som testimonis de com es manipula la informació i de quina manera s'influeix en la percepció del públic sobre fets que encara no tenen sentència judicial. La informació té data de caducitat, com els iogurts, i allò que avui és notícia, demà quedarà en l'oblit. L'actualitat s'imposa, cal alimentar a cop de cullerada sensacionalista una bèstia sempre famolenca i insaciable. Mentrestant, el rigor, la veracitat i l'equilibri periodístic han quedat desplaçats, marginats i substituïts per noves formes d'expressió que també tenen a veure amb un ús pervers del llenguatge visual. Quan el periodisme televisiu vol embolicar la troca, sap com fer-ho i amb quines armes: en lloc de situar la càmera a una distància prudent i a l'alçada dels ulls dels entrevistats, per exemple, tendeix cada cop més a l'excés formal i a l'abús de primers plans efectistes que exploten descaradament les emocions i els baixos instints.

Per concloure, i seguint amb la qüestió del sensacionalisme lligat a l'actualitat i, de rebot, al cinema, deixo aquesta pinzellada: no fa gaire, una cadena de televisió privada (que no esmentaré per no fer-li publicitat) emetia un programa dedicat a la desaparició d'uns nens i a la presumpta implicació del pare. Un dels principals arguments esgrimits pel programa a l'hora de justificar i reforçar aquesta culpabilitat era la fascinació de l'acusat per la pel·lícula El resplandor (The Shining), dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima d'Stephen King, on s'explica el procés mental d'un escriptor que, aïllat en una casa enmig de la neu, pateix una alteració que el condueix a l'intent d'assassinat de la seva família. Inaudit, però així són les coses. I així de lúcid era Billy Wilder fa més de seixanta anys, quan descrivia i denunciava unes pràctiques tan comunes en aquell moment i, malauradament, també en aquest.

12 comentaris:

  1. Una película absolutamente vigente como comentas, aunque para el público mayoritario sea relativamente desconocida, y que para muchos de los seguidores de Wilder se sitúa entre lo mejor de su cinematografía. La acidez y capacidad de crítica de este realizador quedan fuera de toda duda. Un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estoy de acuerdo, Ca: la película está entre lo mejor de la cinematografía de Wilder, y con la cantidad de obras maestras que tiene en su haber, no es poca cosa. La lástima es que ésta sea tan poco conocida entre el público, como si se tratara de una película menor.
      Un saludo y muchas gracias por comentar.

      Elimina
  2. Fa poc, en un cas de violencia domèstica ocorregut a Caldes de Malavella, els diaris van aprofitar per parlar d'un altre cas semblant succeït fa més de deu anys, sense tenir en compte que la familia de la víctima hagués de tornar a reviure-ho. Està clar que el morbo ven.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta acostuma a ser l'habitual manera de procedir, Loreto. Sembla que la consigna sigui "embolica que fa fort", sense cap rigor informatiu i sense tenir en compte a qui es fa mal.

      Elimina
  3. Evolució, molt poca. Espere, però, que no siga correcta la teoria alternativa (el creacionisme, dic). Encara que evolució, poca. Pèls de punta, és cert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cavaliere, jo penso que ni involució ni creacionisme (que és una altra manera d'involució). L'alternativa passaria per l'evolució, que porta implícit el reconeixement dels errors del passat per no repetir-los. Però ja se sap que els humans som els únics animals que ensopeguem dos cops amb la mateixa pedra.

      Elimina
    2. I si tornéssim a passar per tercera vegada al costat de la mateixa pedra,
      encara ensopegaríem una vegada tercera amb la pedra mateixa, em temo...

      Elimina
    3. Conclusió: no hi ha pedres suficients al món per demostrar l'estupidesa humana.

      Elimina
  4. 2El gran carnaval" és potser la més incompresa de Wilder i la més dificil de veure. També és ben cert el que dius del Mélies. Una vegada em vaig sortir perque no podia soportar la calor. Els propietaris del cinemes haurien de tractar millor als espectadors i no queixar-xe tant.
    Molt bona l´entrada de la publicitat tabaquera. Eren altres temps...
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi estic d'acord, Miquel: és una pel·lícula incompresa, o potser massa directa a l'hora de criticar les males arts del poder. Jo, com ja dic a l'entrada, la veia per primera vegada i em vaig quedar al·lucinada de no haver-la vist abans, ni que fos per la tele.
      La qüestió de la temperatura al Méliès és un factor important: tot i la bona programació cinematogràfica que tenen, veure cine en segons quines condicions et fa enrere. A veure si ho canvien!
      Salut!

      Elimina
  5. És evident que les coses han canviat i que segurament no voldríem viure en una altra època que no fos aquesta (sobretot si s'és dona). Però quan mirem al voltant, com tu mateixa dius, hi ha actituds que no han canviat gens. Una és el clientelisme; la necessitat de captar un públic, que dels productes de consum s'ha estès als mitjans de comunicació i a la política de partits. Tot és mercat.

    L'altra, l'actitud del públic: sempre hi ha un públic potencial disposat a ser seduït i conduït. A mi sempre m'ha fet més por aquest. El poder sabem que és per tot i té un aspecte que és reconeixible malgrat ser abstracte: banca, església, exèrcit... Però la massa, que és la suma de cares reconeixibles, es converteix en un ésser amorf que et pot assaltar en qualsevol indret i és incontrolable.

    Sort en tenim de gent com Wilder que ens posa sobre la taula les arts del poder... encara que després ningú els faci cas.

    Continuarem reflexionant amb apunts com el teu, Sícoris, mentre no ens abandoni la maleïda raó que ens impedeix sortir al carrer i fer-la grossa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Enric, aquesta és la qüestió: el clientelisme està estès per tots els àmbits de la societat com si es tractés d'una pura operació comercial (de fet, d'això va la cosa).
      A mi també em fa molta por i molta ràbia la massa amorfa que es deixa arrossegar pel missatge de qualsevol guru que representa obscurs interessos polítics o econòmics. La solució sempre passa per l'educació, però sembla ser que això no interessa i és massa demananar. Fins i tot, com li deia més amunt al Miquel, una pel·lícula com aquesta del Wilder no té gaire visibilitat perquè justament posa el dit a la nafra.

      Com que no sembla que la situació millori, al final la raó no ens servirà més que per donar tombs sobre el mateix; així que a banda de reflexionar, potser sí que n'hauríem de fer una de grossa...

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: