divendres, 5 de juliol de 2013

Premsa, sensacionalisme i Billy Wilder

 

Dimarts passat vaig aprofitar la programació d'estiu del Cinema Méliès per assistir a l'única projecció de la pel·lícula Ace in the Hole, titulada també The Big Carnival (aquí, El gran carnaval). Un clàssic de Billy Wilder de l'any 1951 que vaig veure per primera vegada, ja que no l'han emesa gaire per televisió i no en recordo cap reposició recent als cinemes, tret d'aquesta que menciono. També diré que la còpia que van passar al Méliès era bastant defectuosa, amb talls freqüents, salts d'imatge i subtítols poc visibles en ocasions; i tot, sumat a un aire condicionat baixíssim en un recinte tancat i durant el mes de juliol. Es veu que la dotzena d'espectadors que érem allà dins no resultàvem gaire rendibles a l'empresa, que prou fa d'oferir títols interessants a preus molt assequibles en les condicions que pot. La cinefília va de baixa; són els temps que ens han tocat. I encara gràcies.

Sense desvetllar gaire l'argument, no sigui que algú s'animi a veure-la en DVD, sí que diré que la pel·lícula, amb el toc sempre genial de Billy Wilder, tracta sobre la fabricació de notícies i sobre la preponderància de la qüestió crematística, molt pel damunt de qualsevol altra consideració humana. És a dir, res de nou i res que no s'hagi continuat fent, sobretot a les televisions (inclosos els espais informatius, malauradament).

La gènesi de la història són dos fets reals que van succeir als Estats Units: un, l'any 1925 a Kentucky, on un home va quedar atrapat dins d'una cova, i l'altre, el 1949 a San Marino, Califòrnia, on una nena de tres anys va morir després d'haver caigut en un pou. En tots dos casos, la premsa hi va jugar un paper molt important, amb la connivència dels poders fàctics, que també en treien els seus rèdits. I es feia, no precisament amb les millors intencions, sinó per obtenir beneficis a través del circ que es van muntar amb l'excusa dels rescats.
 
Portada de Los Angeles Times explicant el trist final de la nena Kathy Fiscus


En realitat, l'objectiu que passava per principal, alliberar i salvar la vida dels ferits, no era més que un subterfugi que ajudava a aconseguir allò que veritablement importava: atraure públic que es deixés els calers en els negociets efímers que es creaven al voltant de la desgràcia aliena, divulgada profussament per una premsa interessada a obtenir beneficis a través del sensacionalisme més cridaner i de pèssim gust. Sense oblidar els polítics locals, que també hi ficaven cullerada amb els ulls posats a les següents eleccions i a la cadira que els assegurava la permanència al càrrec.

Aquests són els elements dels que parteix Billy Wilder a la pel·lícula, oferint-nos un retrat descarnat d'una realitat que, per desgràcia, continua existint més de seixanta anys després. De fet, els dos títols al·ludeixen d'una forma inequívoca al moll de la qüestió: Ace in the hole es podria traduir com "un as a la màniga", que és com el periodista interpretat per Kirk Douglas es mira la situació dramàtica que s'ha esdevingut, reconstruint-la i dosificant-ne la informació a conveniència mentre utilitza tota mena de tripijocs que afavoreixin els seus interessos. Tant, que en un moment donat, aquest personatge afirma que si no hi ha cap notícia, ell és capaç de mossegar un gos per tal de generar-la (en al·lusió a la coneguda frase del món periodístic: "No és notícia que un gos mossegui un home; la notícia seria que un home mossegués un gos").


Fotograma de la pel·lícula: la premsa apropant-se al lloc dels fets

L'altre títol, The big Carnival (literalment: "el gran carnaval"), és molt més explícit a l'hora de situar-nos en l'acció i en tot el seguit d'interessos creats, ja siguin corporatius o personals. Perquè del drama aliè tothom sembla treure'n profit emparant-se en una suposada humanitat que cada cop es torna més falsa i grotesca, però mai inversemblant. Tot el contrari: Wilder dóna veracitat a la ficció, i ho fa amb una acidesa tan brutal que sembla mentida que el dibuix d'alguns personatges, com ara el sheriff, l'hagués hagut de diluir a instàncies del poderós codi Hays, que no veia amb bons ulls un retrat tan negatiu d'un servidor de la llei. 

Curiosament, la pel·lícula no va tenir èxit quan es va estrenar: ni de públic ni de crítica. Ha estat el temps el que, amb tota justícia, l'ha col·locada al lloc que li pertoca dins la història del cinema. És innegable la qualitat del guió, dels diàlegs i del llenguatge cinematogràfic, que duen l'empremta vitriòlica i carregada de sarcasme de l'inconfusible estil de Wilder com a director, productor i guionista. Però és que a més, la història que ens explica és d'una vigència aclaparadora, en una època, l'actual, en què gran part de la premsa es dedica a fabricar i a estirar notícies a major glòria de les butxaques de directors de diaris i de propietaris de cadenes públiques i privades de ràdio i televisió. I sobretot, quan els interessos polítics i comercials estan tan diversificats que es fa difícil de trobar un punt d'objectivitat, una bassa d'aigua transparent que no hagi estat prèviament contaminada amb opinions prefabricades i judicis paral·lels que decanten l'opinió pública, distreient-la d'altres afers que li resulten més propers i l'afecten molt més directament. Ja a finals del segle XIX, el magnat Randolph Hearst, la figura del qual va retratar Orson Welles a Citizen Kane, una altra joia de la cinematografia, va ser el pioner en el tractament sensacionalista quan el diari del que era propietari va començar a parlar sobre el cas del naufragi del Maine el 1898, acaparant l'atenció d'un públic assedegat de notícies morboses i aconseguint que Hearst es convertís en el gran magnat totpoderós del món periodístic i en l'inventor del concepte "premsa groga".

 
Charles Foster Kane, 
el magnat de la premsa
sota qui s'amagava la identitat 
de Randolph Hearst

Chuck Tatum, el periodista d'Ace in the Hole,
i el concepte de veritat

Ara mateix, les televisions privades van plenes de successos que sovint estan sent jutjats pràcticament en directe. És vergonyós observar com es manipula la informació i com s'influeix en la percepció del públic sobre fets que encara no tenen sentència judicial. I alhora, professionals consagrats del periodisme no aconsegueixen que ningú els compri els seus reportatges sobre conflictes bèl·lics dels que ja cap mitjà se'n fa ressò, com succeeix també quan un d'aquests periodistes rigorosos fa un plantejament seriós sobre allò que passa a qualsevol racó del planeta i tracta el tema amb veracitat, equilibri, sensibilitat, respecte i humanitat (només el fet de situar la càmera a l'alçada dels ulls dels entrevistats ja dóna mostra del tarannà d'uns reporters que no busquen posar-se pel damunt de ningú ni fer malabarismes formals, sinó dotar tothom de la dignitat que es mereix i narrar els esdeveniments amb naturalitat i realisme). Però és clar, això no "ven" perquè no s'explota el sensacionalisme i no es col·loca l'espectador en una posició de superioritat, fent-li creure que els seus problemes no són res si es compara amb "aquells desgraciats". O al contrari: quan se li ofereix en safata de plata la vida i miracles dels rics i famosos, que mentre pateixen les seves pròpies misèries de rics i famosos, llueixen roba, cases, cotxassos i comptes corrents, provocant una barreja d'idolatria i d'enveja malsana. O quan li suggereixen a l'espectador, que molts cops tampoc no és del tot innocent, que qualsevol pot anar-se'n a l'estranger a fer-se ric o, si més no, a obtenir una vida plena d'èxits i de diversió. Així de fàcil!
 
Foto del reportatge sobre Somàlia Los señores de la guerra, de Jon Sistiaga

 Per concloure, vull fer una altra referència cinematogràfica relacionant-la amb aquesta qüestió del sensacionalisme periodístic: No fa gaire, una cadena de televisió privada (que no esmentaré per no fer-li publicitat) emetia un programa dedicat a la desaparició dels nens de Còrdova i a la presumpta implicació del pare. Doncs bé, un dels principals arguments esgrimits pel programa per tal de justificar la culpabilitat (i de pas, omplir la bossa a costa del patiment aliè i de la voracitat morbosa), era la fascinació de l'acusat per la pel·lícula El resplandor (The Shining), dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima d'Stephen King, on s'explica el procés mental d'un escriptor que, aïllat a una casa enmig de la neu, pateix una alteració que el condueix a voler assassinar la seva família. 

Quines conclusions tan ben elaborades, les d'aquests genis de la comunicació! Si el fet que agradi segons quin tipus de cinema, de literatura o d'art fos determinant a l'hora d'engarjolar la gent, jo ja faria temps que m'estaria podrint al trullo (i consti que no tinc cap delicte a les espatlles; almenys, de moment).

Així són les coses i així de lúcid era Billy Wilder fa seixanta-dos anys, quan descrivia i denunciava unes pràctiques tan poc decents com comunes. I el cas és que hem evolucionat tan poc en aquest sentit i en molts d'altres, que aquella manera de fer de la premsa del franquisme de què parlava l'any passat referint-me a la publicació El Caso, darrerament m'està resultant tan familiar que em posa els pèls de punta.

14 comentaris:

  1. Una película absolutamente vigente como comentas, aunque para el público mayoritario sea relativamente desconocida, y que para muchos de los seguidores de Wilder se sitúa entre lo mejor de su cinematografía. La acidez y capacidad de crítica de este realizador quedan fuera de toda duda. Un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estoy de acuerdo, Ca: la película está entre lo mejor de la cinematografía de Wilder, ¡y mira que tiene joyas en su haber! La lástima es que sea tan poco conocida entre el público, como si se tratara de una obra menor.
      Un saludo y gracias por comentar.

      Elimina
    2. Estoy de acuerdo, Ca: la película está entre lo mejor de la cinematografía de Wilder, y mira que cuenta en su haber con unas cuantas obras maestras. La lástima es que sea tan poco conocida para el público, como si se tratara de una película menor.
      Un saludo y muchas gracias por comentar.

      Elimina
    3. Estoy de acuerdo, Ca: la película está entre lo mejor de la cinematografía de Wilder, y con la cantidad de obras maestras que tiene en su haber, no es poca cosa. La lástima es que ésta sea tan poco conocida entre el público, como si se tratara de una película menor.
      Un saludo y muchas gracias por comentar.

      Elimina
  2. Fa poc, en un cas de violencia domèstica ocorregut a Caldes de Malavella, els diaris van aprofitar per parlar d'un altre cas semblant succeït fa més de deu anys, sense tenir en compte que la familia de la víctima hagués de tornar a reviure-ho. Està clar que el morbo ven.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta acostuma a ser l'habitual manera de procedir, Loreto. Sembla que la consigna sigui "embolica que fa fort", sense cap rigor informatiu i sense tenir en compte a qui es fa mal.

      Elimina
  3. Evolució, molt poca. Espere, però, que no siga correcta la teoria alternativa (el creacionisme, dic). Encara que evolució, poca. Pèls de punta, és cert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cavaliere, jo penso que ni involució ni creacionisme (que és una altra manera d'involució). L'alternativa passaria per l'evolució, que porta implícit el reconeixement dels errors del passat per no repetir-los. Però ja se sap que els humans som els únics animals que ensopeguem dos cops amb la mateixa pedra.

      Elimina
    2. I si tornéssim a passar per tercera vegada al costat de la mateixa pedra,
      encara ensopegaríem una vegada tercera amb la pedra mateixa, em temo...

      Elimina
    3. Conclusió: no hi ha pedres suficients al món per demostrar l'estupidesa humana.

      Elimina
  4. 2El gran carnaval" és potser la més incompresa de Wilder i la més dificil de veure. També és ben cert el que dius del Mélies. Una vegada em vaig sortir perque no podia soportar la calor. Els propietaris del cinemes haurien de tractar millor als espectadors i no queixar-xe tant.
    Molt bona l´entrada de la publicitat tabaquera. Eren altres temps...
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi estic d'acord, Miquel: és una pel·lícula incompresa, o potser massa directa a l'hora de criticar les males arts del poder. Jo, com ja dic a l'entrada, la veia per primera vegada i em vaig quedar al·lucinada de no haver-la vist abans, ni que fos per la tele.
      La qüestió de la temperatura al Méliès és un factor important: tot i la bona programació cinematogràfica que tenen, veure cine en segons quines condicions et fa enrere. A veure si ho canvien!
      Salut!

      Elimina
  5. És evident que les coses han canviat i que segurament no voldríem viure en una altra època que no fos aquesta (sobretot si s'és dona). Però quan mirem al voltant, com tu mateixa dius, hi ha actituds que no han canviat gens. Una és el clientelisme; la necessitat de captar un públic, que dels productes de consum s'ha estès als mitjans de comunicació i a la política de partits. Tot és mercat.

    L'altra, l'actitud del públic: sempre hi ha un públic potencial disposat a ser seduït i conduït. A mi sempre m'ha fet més por aquest. El poder sabem que és per tot i té un aspecte que és reconeixible malgrat ser abstracte: banca, església, exèrcit... Però la massa, que és la suma de cares reconeixibles, es converteix en un ésser amorf que et pot assaltar en qualsevol indret i és incontrolable.

    Sort en tenim de gent com Wilder que ens posa sobre la taula les arts del poder... encara que després ningú els faci cas.

    Continuarem reflexionant amb apunts com el teu, Sícoris, mentre no ens abandoni la maleïda raó que ens impedeix sortir al carrer i fer-la grossa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Enric, aquesta és la qüestió: el clientelisme està estès per tots els àmbits de la societat com si es tractés d'una pura operació comercial (de fet, d'això va la cosa).
      A mi també em fa molta por i molta ràbia la massa amorfa que es deixa arrossegar pel missatge de qualsevol guru que representa obscurs interessos polítics o econòmics. La solució sempre passa per l'educació, però sembla ser que això no interessa i és massa demananar. Fins i tot, com li deia més amunt al Miquel, una pel·lícula com aquesta del Wilder no té gaire visibilitat perquè justament posa el dit a la nafra.

      Com que no sembla que la situació millori, al final la raó no ens servirà més que per donar tombs sobre el mateix; així que a banda de reflexionar, potser sí que n'hauríem de fer una de grossa...

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: