dilluns, 22 de juliol de 2013

La feminitat: mites i tòpics


Philippe-Auguste Salnave: Cinc dones

  • Si tots els homes han nascut lliures, per què totes les dones han nascut esclaves? [1]
  • L'autoritat és quelcom masculí; es tracta d'una frase que s'entén per si sola.[2]
  • Jo declino l'honor de ser un àngel [3]




Les tres cites precedents (que he gosat traduir al català), extretes d'un assaig sobre la dona dins la història europea, es podrien aplicar perfectament -tret d'alguna al·lusió explícita al context històric que les situa entre el segle XVIII i el XIX- a l'Espanya del franquisme, època en què es va produir una regressió social que convertia les dones en poc menys que éssers inferiors, en menors d'edat que passaven de les mans paternes a les del marit sense solució de continuïtat, en un moment en què el matrimoni era el remei més natural i millor vist socialment com a destí femení. La dona, irremeiablement, quedava supeditada al paper d'àngel de la llar com si fos una propietat més del marit.

Però la misogínia no era un invent del franquisme, sinó que venia d'una llarga tradició, reflectida tant a l'alta cultura com a les expressions més populars. Des d'Aristòtil a Freud, la consideració envers la condició femenina s'ha basat en la passivitat atribuïda a la diferència entre el semen masculí i la sang menstrual femenina (és l'home qui transforma, a través de l'esperma, la matèria femenina en una nova vida). Per això, no és d'estranyar que es pensés que la dona era un ésser sense ànima i que Freud parlés de l'enveja del penis i de la histèria femenina, qüestió que ja es tractava el 1486 al Malleus Maleficarum a propòsit de les bruixes i de les epidèmies histèriques (una forma com una altra de controlar i sotmetre la població femenina més díscola, com sabien molt bé els de la Inquisició). Ja els pares de l'església havien culpat la dona de totes les misèries humanes, partint de la figura d'Eva com a principal causant del pecat original. Sant Tomàs d'Aquino feia referència a la condició femenina al·ludint a un "home imperfecte", mentre que Terlulià veia les dones com la "porta del diable". Més endavant, tot just començant el Renaixement, una sèrie d'opuscles encara debatien sobre si les dones eren o no éssers humans. 

Quan algunes pensadores medievals i protofeministes com Christine de Pisan (autora de La ciutat de les dones) van atrevir-se a aportar un punt de vista diferent a l'imperant pel que fa al debat sobre els sexes (que no és una cosa tan recent com ens puguem pensar a simple vista), les burles i les respostes colèriques no van tardar a sorgir. Més o menys d'aquesta època són les diatribes que Alfonso Martínez de Toledo deixava anar a Arcipreste de Talavera o Corbacho: una reprovació contra l'amor carnal en benefici de l'amor diví i una catalogació dels defectes físics i morals que caracteritzaven les dones. Més a prop, per aquestes contrades, humanistes com el gironí Francesc Eiximenis (Llibre de les dones) i el barceloní Bernat Metge (Lo Somni) fan una defensa de la condició femenina que segles després, en plena centúria del XVII, autors com Molière tiren per terra. A Les dones sàvies, obra on el dramaturg francès posa de manifest la típica hipocresia de saló, també fa mofa i befa de les dones que pretenien obtenir un vernís cultural que, atenent als paràmetres de l'època, no els havia de fer res més que nosa. 

A l'Espanya del segle XIX es van començar a publicar els primers llibres que tractaven sobre l'educació de les nenes de la petita burgesia (abans ja n'hi havia hagut exclusivament per a les de la noblesa; a les de les classes populars encara els faltava bastant camí per a recórrer). Tot i les reserves que provocava l'accés de les dones a la cultura, aquest va ser un primer pas que, malgrat tot, no va ser capaç de corregir l'analfabetisme endèmic en un país on, a meitat de segle, només sabia llegir un 14% de la població femenina. La llei d'instrucció pública del 1857, coneguda com la Llei Moyano, permetia (és a dir, tolerava i no obligava, com en el cas dels nens) la creació d'escoles femenines on la instrucció podia ser "incompleta": podien aprendre lectura, però no necessariament escriptura o càlcul. El que era imperatiu eren les matèries "pròpies del sexe" lligades a l'àmbit domèstic, als hàbits higiènics i a les normes de cortesia, coneixements que anys després reprendrien els internats per a senyoretes de la bona societat, unes noies educades des de petites per anar a la caça i captura d'un bon partit. 
La dona sàvia continuava sent una rara avis i una imitació grollera, ridícula i desnaturalitzada del comportament masculí.


La niña hacendosa. Una lectura típica femenina

Des de les primeres manifestacions literàries occidentals s'ha fet palesa la misogínia i s'ha intentat eliminar qualsevol rastre de poder femení estigmatitzant-lo i ressaltant la preeminència masculina. Fins a tal punt que el Dret Canònic permetia el càstig físic del marit cap a la muller, aspecte que reforça la idea de superioritat moral i constata que l'única visió possible del món només podia passar pel sedàs masculí (en realitat, la religió funcionava com una projecció que anava de Déu a l'home i n'excloïa la dona, considerada inferior des del punt de vista biològic).

En un Midràs del segle XII que glossava el Talmud hi ha un una referència a Lilith com la primera companya d'Adam (aquest personatge femení respon a l'adaptació d'un mite d'origen assiri-babilònic que va derivar cap a la figura d'una diablessa que atacava els homes mentre aquests dormien). Se la representa com una serp, deessa de la fecunditat a la cultura assiria i que posteriorment, entre els hebraics, agafa connotacions negatives, motiu pel qual Lilith és anomenada "la ramera" i "la perversa" per ser la dona rebel que s'enfronta, no només al poder del mascle humà, sinó inclús al d'una deïtat que també presenta trets virils (no en va l'home estava fet a imatge i semblança de Déu, i la creació de la dona passava forçosament pel costellam del company). Lilith arrossega, doncs, l'etiqueta de seductora i maligna, d'enemiga de la maternitat i dels nadons, als que ofegava tan bon punt naixien. Una imatge radicalment oposada a la de la mare de la humanitat que encarnen Eva i, encara molt més, la Mare de Déu: verge i mare alhora, mite de la puresa per excel·lència.

Eva: Albert Dürer
Lilith: Kenyon Cox

























La iconografia femenina al llarg de la història ha anat fixant uns determinats models femenins, per identificació o per rebuig, que encara tenen una certa vigència entre l'imaginari col·lectiu, tot i que la mentalitat ha canviat substancialment. Parlàvem de la imatge virginal de Maria, figura semidivina i mare del Mesies, enfront d'Eva, mare de la humanitat i, per tant, font generadora de pecat. Totes dues, amb diferent grau de perfecció, exemplifiquen el mite de l'esposa i mare al que se li oposa la maldat intrínseca de Lilith, que representaria el mite de la devoradora d'homes: una femme fatale avant la lettre, categoria on també podríem englobar la figura bíblica de la Magdalena (Maria de Magdala), personatge al qual, per tal de no haver de considerar com un més dels apòstols de Jesús, se l'ha titllat de prostituta (penedida, això sí). De fet, en almenys dos textos gnòstics coptes es parla d'una dona molt propera a Jesús de Nazaret que alguns estudiosos han identificat amb ella, tot i que n'hi ha d'altres que no recolzen aquesta teoria. En qualsevol cas, una proximitat incòmoda per al cristianisme occidental, que no podia permetre un estatus igualitari entre els dos sexes ni podia acceptar que una dona ocupés un rang tan alt dins la jerarquia cristiana, de manera que, malgrat ser una santa molt venerada pel catolicisme, sempre es remarca la vida dissoluta de Maria de Magdala abans d'abraçar la fe de Crist (propiciant una certa confusió identitària amb una altra figura que repeteix l'esquema prostituta/santa: Maria Egipcíaca).

I entre aquests dos pols oposats: la verge i la mare per una part, i la puta per l'altra, s'ha anat teixint la representació d'allò femení, present a la cultura popular espanyola de la primera meitat del segle XX en forma de coplas que no deixen gaire marge sobre l'adscripció de cada dona a un o altre cantó: O la mare sacrificada i plena de virtuts a ulls del fill (com la Glosa a la soleá de Pepe Pinto -el que cantava allò d'a una mare no se encuentra y a ti te encontré en la calle-, una autèntica oda a la relació edípica. O la que ven el seu cos a canvi de diners, aixopluc i protecció (la famosa "bien pagá" a qui cantava Miguel de Molina i de la que, segons les versions, es deia: y a mí me fuiste entregá por un puñao de parné o bé y a mí te supiste dar por un puñao de parné. Una diferència gens menyspreable que ens dóna la mesura que separa la prostitució obligada, aquella que convertiria el narrador en un proxeneta, i la més o menys voluntària, que li concediria a ella una certa categoria de geisha hispànica, reforçada per aquest "te supiste dar" tan eloqüent i enfàtic).

A l'Alemanya nazi, després del període de riquesa cultural de la República de Weimar, època denostada entre altres coses per les escases unions matrimonials i els pocs naixements que hi va haver, es va fomentar la idea de "donar fills al Führer", i a banda de restringir l'ús d'anticonceptius i de prohibir l'avortament (excepte entre les jueves), es va instaurar per a les dones la política de la triple K: kinder, küche, kirche (nens, cuina, església), reduint considerablement els espais per on podien transitar i rellegant gran part de la població femenina alemanya a la intimitat de la llar, condemnada a esdevenir una màquina de parir. Una cosa semblant va succeir a l'Estat espanyol quan, de la mà de la Sección Femenina de Falange, Pilar Primo de Rivera parlava de confinar les dones a casa mentre se les educava per a ocupar una posició de subordinació respecte de la superioritat masculina. L'Espanya de Franco, a diferència de l'Alemanya de Hitler, molt més donada a la carnalitat, sumava a aquest despropòsit la tradició clerical d'olor de ranci i sagristia que ja venia de segles i que suposava la destrucció sense contemplacions de tots els avenços socials aconseguits durant els anys de la República. Així, durant l'època franquista, la dona només tenia la responsabilitat d'atendre la casa, els fills i el marit, sense possibilitat de prendre decisions importants, encara que afectessin la seva vida (no podia ni obrir un compte bancari a nom seu o viatjar sense autorització marital o paterna). I al damunt, amb la impossibilitat d'abandonar la llar fossin quines fossin les circumstàncies i amb l'amenaça d'ingressar a la presó en cas d'adulteri, com una espasa de Damocles que pretenia ser una mena d'avís per a totes les navegants que gosessin saltar-se les regles (aclarim que la infidelitat només era delicte quan la cometia una dona). L'única obligació que tenia de portes enfora, en cas de voler treballar en el sector públic (amb l'aprovació del marit) o d'estudiar, era el compliment del Servei Social: un deure per a les dones espanyoles d'entre 17 i 35 anys, creat per decret el 1937 "para conducir y enderezar a las mujeres, firmes y hermanadas, dentro del sendero que la Falange se ha diseñado tras la conquista de una España mejor". [4]

La Sección Femenina va crear un imaginari entre cursi i espartà, entre clerical i militar, que amb carrinclonades escrites i il·lustrades com les següents, inevitablement anava minvant qualsevol rastre d'esperit crític i, al mateix temps, contribuïa a fixar uns estereotips femenins que van quedar instal·lats durant generacions a la quotidianitat d'un munt de dones:


No hay que ser nunca una niña empachada de libros, que no sabe hablar de otra cosa...; no hay que ser una intelectual [5]

En los Campamentos hay prohibición absoluta de toda canción que tenga forma de cuplé, la decadencia más manifiesta del gusto musical, que por tener una letra, la mayoría de las veces inmoral, perjudica o podría perjudicar la formación espiritual de nuestras acampadas. Por el contrario, nuestras canciones regionales son un reflejo de nuestra raza. Oyendo cantar una jota se ve reflejado el ímpetu del alma aragonesa, pues en sus acordes recordamos las canciones guerreras, mientras que en una muñeira vemos impresa la nostalgia de la tierra gallega y la dulzura del paisaje". [6]

- ¿Qué misión fundamental tiene ahora la Sección Femenina?
- La de formar a todas sus afiliadas dentro de la moral falangista.
- Qué quiere decir eso?
- Darles un modo de ver que las haga capaces de servir con eficacia los   destinos de la Patria.
- Pues eso de servir a la Patria, ¿no es cosa de hombres?
- De hombres y de mujeres, sólo que de distinta manera.
- ¿Cómo sirven los hombres?
- Con las ideas, el valor, las conquistas y llevando la dirección de la Política.
- ¿Y las mujeres?
-  Preparándose para fundar familias donde se formen las nuevas generaciones.  [7]
                                                                             
Sección Femenina. Guía de la buena esposa, 1953

De tota manera, hi havia alguna contradicció en aquest discurs mel·liflu que d'una banda posava l'accent en la passivitat femenina i de l'altra, incitava les dones a la pràctica de l'esport i a l'associacionisme, tot i que controlat i dintre d'un ordre. La mateixa Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, fundador de la Falange, i filla del dictador Miguel Primo de Rivera, representava un exemple de dona forta i en certa manera independent que, en contra d'allò que predicava, no es va casar mai. Des del 1934 fins el 1977 (any en què va morir) va exercir com a delegada nacional de la Secció Femenina, organisme creat per ella, i ostentà el càrrec de procuradora a Corts des de l'any 43 fins a la seva mort.

A pesar de la misogínia existent durant la història de la humanitat, sempre hi ha hagut dones que d'una o altra manera han representat aquest prototipus femení de la fortalesa. Dones que han tocat poder, encabides en una estructura patriarcal que els permetia, des d'una posició social privilegiada, dur les regnes. Manuel Núñez Rodríguez [8] assenyala els casos, circumscrits a l'Edat Mitjana, de Doña Ximena, l'esposa del Cid, la italiana Matilde de Canossa i la comtessa Almodis de la Marca (precedida per la seva àvia política, la comtessa Ermessenda de Carcassona, un altre cas de dona ferma). Com evidencia l'autor de l'assaig tot citant la hipòtesi de Romeo de Maio, el cas d'aquestes dues comtesses catalanes marca un fet diferencial:  

(...) este estatuto más avanzado de la mujer catalana, frente a Castilla, es el resultado de una condición objetiva: "el derecho consuetudinario se hallaba abierto a las transformaciones sociales". A ello conviene añadir que Almodis procedía de Occitania donde, al igual que en Provenza, la mujer domina poseía capacidad para asumir decisiones propias y el amor se entendía como un sentimiento de libre elección. [9]

També eren dones incòmodes per al poder les anomenades despectivament bruixes i viragos. A les primeres se les acusava de reunir-se de nit per practicar tota mena d'orgies que incloïen el tracte carnal amb íncubes i súcubes durant els sàbat (akelarres per als bascos). Tot i que és cert que a alguns homes també se'ls va posar l'etiqueta de bruixots, la gran majoria eren dones que tenien fama de ser molt actives sexualment, de curar malalties amb herbes i de fabricar pocions amoroses. Acostumaven a ser dones soles (solteres o vídues), normalment grans i de classe baixa, i se'ls atribuïa una lletjor inusitada que casava força amb la deformació moral que també se'ls suposava. La iconografia tradicional de la bruixa poc agraciada cavalcant de nit damunt d'una escombra (símbol d'emancipació i de domini sexual cap al mascle?) respon a la por ancestral que les formes de vida poc convencionals i transgressores han causat a les ments benpensants i a l'hegemonia masculina, que veu perillar el seu poder a causa de l'emergència amenaçadora del "sexe dèbil". Com la mítica vagina dentata de la tradició prehispànica mexicana, present a la tradició oral, així com a diferents contes i a una novel·la de Carlos Fuentes: Cristóbal Nonato, de la que he tingut notícia mentre em documentava per aquesta entrada i que, tard o d'hora, hauré de llegir.


Malleus Maleficarum o Martell de les bruixes

Pel que fa a les virago o dones masculines (apel·latiu que moltes vegades engloba, encara ara, l'opció sexual del lesbianisme), es tracta d'una variant que també es percep com una amenaça per a la tradicional diferenciació entre sexes. I és que tot allò que surt de la norma no s'entén, i el que no s'entén espanta. Perquè si parlem d'identitat social i de rol de gènere, a la dona que no expressa una feminitat convencional se la rebutja per temor a una maternitat impossible i a una morfologia física i unes actituds que s'aparten de la tradicional concepció d'allò que s'ha establert que és femení.

Quant a l'homosexualitat femenina en relació a la masculina, s'ha de remarcar que, tot i que és cert que històricament s'han perseguit les relacions sexuals entre persones del mateix sexe (excepte a la Grècia clàssica i només pel que fa als homes), hi ha una diferència molt subtil però força significativa: la visibilitat (la mateixa paraula homosexual ja dóna idea de qui continua sent el centre de l'existència humana: encara que el prefix homo- tingui a veure amb la homogeneïtat, ja és curiosa la coincidència etimològica, si se'm permet l'acudit una mica facilot).

Així doncs, és cert que històricament s'ha menyspreat, s'ha vexat i s'ha castigat durament l'homosexual masculí, la qual cosa significa que ha estat sempre ben visible i que ha molestat força (no cal mes que recordar la llei de perillositat social de vagos y maleantes del 1933, reformada pel general Franco el 1954). Però és que l'homosexualitat femenina, com que se suposava que la dona era un ésser assexuat i angèlic, ni tan sols es prenia gaire seriosament. Cal tenir en compte que les mostres d'afecte entre dones es veien amb absoluta naturalitat i, per tant, no preocupaven en excés, ja que tota la teoria i la retòrica sobre la feminitat s'encaminava cap al fet que l'afectuositat anava implícita dins del codi genètic femení. Ara bé, no cal dir que el lesbianisme ha existit sempre, independentment de si era més o menys visible o imaginable. També aleshores, per molt que estranyés a les mentalitats obtuses de l'època, que sentien autèntica repulsió envers una inclinació, segons els seus paràmetres, tan contranatura. I encara que no amb la mateixa intensitat amb què es perseguia la masculina, també s'intentava controlar l'homosexualitat femenina quan se'n detectava algun cas. Com indica encertadament Raquel Platero Méndez al seu article [10], els mecanismes de control que s'exercien des del poder franquista passaven fonamentalment pel sacrament de la confessió i, en els casos que es consideraven més extrems i contumaços, per la peculiar i sinistra concepció de la psiquiatria d'alguns metges de l'època.

 I ara?... Sembla, posant la vista enrere, que ja està tot aconseguit: la dona ha assolit una independència econòmica, el matrimoni ja no és l'única opció factible, les relacions homosexuals s'han legalitzat. Sí, és cert que algunes coses han canviat. Però amb tot i això, l'anomenada violència domèstica continua sumant dones mortes cada any, els salaris no estan equiparats i pel que fa a les relacions de parella, encara podem trobar vestigis del passat. Si escoltem, per exemple, la lletra de qualsevol cançó de moda que faci referència a les relacions amoroses, observarem que hi ha tòpics que encara funcionen. Per no parlar de les pel·lícules sobre adolescents que, per més que ens presentin noies d'allò més alliberades sexualment, tard o d'hora acaba apareixent el parany sexista més o menys disfressat de modernitat.

Emmanuel Boussuet

Una de les coses que més em molesten a aquest respecte és una mena de feminisme impostat que ridiculitza els homes fent-los quedar com a ninots per sota de les dones, que se'ls miren amb una expressió entre maternal i condescendent. Aquestes actituds, que en el fons denoten un conformisme atroç amb les rodes de molí que l'establishment ens vol fer empassar i que la publicitat s'encarrega d'administrar-nos en dosis convenients, són aplaudides per unes quantes dones d'aquelles que, després de donar per fet que nosaltres som més espavilades que ells, no s'estan de perpetuar tòpics com que a la feina, una dona és pitjor cap que un home o que ells sempre són més nobles de caràcter perquè la natural condició femenina ens converteix totes en unes víbores (reminiscències de la serp responsable de l'expulsió d'Adam i Eva del paradís terrenal?)... Sense que falti l'insult, encara més sagnant si el profereix una dona, adreçat a alguna altra que no es comporta com la norma estableix: el contundent i feridor puta! de tota la vida.

Està molt arrelada la comparació entre la llibertat de la dona occidental i el proverbial sotmetiment que pateix la musulmana. I malgrat que és evident la certesa d'aquesta afirmació, no hem d'oblidar que de vegades les aparences són enganyoses, i que en qüestions com aquesta cal filar molt prim. Per començar, i seguint amb el tema religiós, recordem que també les monges catòliques es cobreixen el cap. A més, encara que les dones occidentals no portem hijab ni burqa ni tampoc siguem lapidades pels nostres pecats, tenim a sobre la dictadura de la bellesa i de la joventut eterna, la qual cosa no deixa de ser una forma de control sobre els nostres cossos i la nostra ment, a banda d'una mostra més del sempitern desig de complaure que se'ns suposa. I consti que no estic -ni moltíssim menys- en contra de l'estètica i de tenir cura del propi físic. El que ja no em sembla tan bé és la imposició d'un determinat model de dona que ens acaba unificant a totes en una imatge falsa i estereotipada, a major glòria dels sectors de la moda, la cosmètica, la cirurgia i la poderosa indústria farmacèutica. Tots ells, si els seguim fil per randa i no posem una frontera que delimiti la raó de la disbauxa, ens acabaran ennuvolant la ment i seguiran provocant no poques malalties com l'anorèxia i la bulímia que, ara com ara, continuen sent eminentment femenines (i cada cop afecten més noies joves). 

Aquests són, en definitiva, els nous gurus que estableixen les pautes actuals de la feminitat a la nostra societat occidental. Tot plegat resumeix a la perfecció aquella frase que diu: "cal que tot canviï per tal que tot romangui igual".
Quina por!

Als Estats Units, quan vaig fracassar en l'intent de comprar-me una faldilla de cotó en uns grans magatzems, va ser on em van dir que tenia els malucs massa amples per fer servir una talla 40. Aquesta lamentable experiència em va fer entendre que, a l'Occident, la imatge de la bellesa pot ofendre i humiliar una dona com el vel imposat per la policia estatal en nacions extremistes com ara l'Iran, l'Afganistan o Aràbia Saudita. Sí, aquell dia vaig descobrir una de les claus per a l'enigma de la bellesa passiva present als harems de les fantasies occidentals. L'elegant dependenta dels grans magatzems em va mirar sense moure's del taulell i em va dir que no tenien faldilles de la meva talla.

- ¿En tots aquests magatzems immensos no hi ha cap faldilla per a mi? -li vaig dir-. Vostè fa broma.

Me'n malfiava i em vaig pensar que potser estava massa cansada per atendre'm. Això, ho podia comprendre. Però aleshores la dependenta va afegir, condescendent, un judici que a mi em va semblar com la fatwa d'un imam. No deixava lloc per a la discussió:

- Vostè és massa grossa! -va dir.

- Massa grossa en comparació de què? -li vaig preguntar, mirant-la de fit a fit perquè m'adonava que em trobava al davant d'una bretxa cultural fonamental.

- En comparació de la talla 40 -va ser la resposta de la dependenta.

La seva veu tenia aquell to incisiu típic dels que imposen les lleis sagrades.

- La norma són les talles 38 i 40 -va continuar, esperonada pel meu aire perplex-. Les talles que se surten de la norma, com la que vostè necessita, s'han de comprar en botigues especials.

Era la primera vegada que sentia una bestiesa així sobre la meva talla. Pels carrers del Marroc, els comentaris afalagadors dels homes sobre els meus malucs, notablement generosos, m'han fet creure durant dècades que tot el planeta compartia les seves conviccions (...) [11]

                                                                                                         
Il·lustració per a Les mil i una nits





______________________

NOTES:

[1] Astell, Mary, 1706. Recollit a Bock, Gisela. La mujer en la historia de Europa. (Traducció: Teófilo de Lozoya). Crítica, 1993. Pàg. 40.

[2] Von Treitschke, Heinrich. Politik. Vorlesungwen, vol. I, Leipzig 1897. Recollit a Bock, Gisela. Op. cit. Pàg. 150.

[3] Deraismes, Maria. Eve dans l'humanité (1868), ed. Laurence Klejman. París 1900. Pàg. 37. Recollit a Bock, Gisela. Op. cit. Pàg. 112

[4] Auxilio Social: Normas y orientaciones para delegados provinciales II Congreso nacional, Valladolid 1938, pàg. 324. Citat a Jarné, Antonieta. La Secció Femenina a Lleida.Pagès editors, 1991. Pàg. 43.

[5] Sección Femenina. El libro de las Margaritas, 1940. Citat a Otero, Luis. La sección femenina. Edaf, 1999. Pàg. 91.

[6] Revista Mundos del Frente de Juventudes. Marzo 1940. Citat a Otero, Luis, op. cit. Pàg. 213.

[7] Sección Femenina. Enciclopedia elemental, 1957. Citat a Otero, Luis, op. cit. Pàg. 34.

[8] Núñez Rodríguez, Manuel. Casa, calle, convento. Iconografía de la mujer bajomedieval. Capítol II: Iconografia de la mujer en el giro de la iglesia de los mártires. Universidade de Santiago de Compostela, 1999. Pàgs. 50-60.


[9] Núñez Rodríguez, Manuel, op. cit. Pàg. 54.

[10] - Platero Méndez, Raquel. Hablando del ‘cuerpo del delito’: la represión franquista y la masculinidad femenina.

[11] Mernissi, Fatema. L'harem occidental. Edicions 62, 2001. Pàgs. 201-202.



BIBLIOGRAFIA:


  • Núñez Rodríguez, Manuel. Casa, calle, convento. Iconografia de la mujer bajomedieval. Universidade de Santiago de Compostela, 1997.
  • Bock, Gisela. La mujer en la historia de Europa. (Traducció de Teófilo de Lozoya). Crítica, 1993.
  • VV.AA. Historia de la misoginia. Anthropos. Universitat de les Illes Balears, 1999.
  • Bornay, Erika. Las hijas de Lilith. Ensayos Arte Cátedra, 1998.
  • Marmori, Giancarlo. Iconografía femenina y publicidad. (Versió castellana de Carlos Gómez González). Gustavo Gili S.A., 1977.
  • Mernissi, Fatema. L'harem occidental. (Traducció de Lídia Fernàndez Torrell).  Edicions 62, 2001.
  • Gomis i Mestre, Cels. La bruixa catalana. Altafulla, 1987.
  • Sopeña Monsalve, Andrés. La morena de la copla. Crítica. Grijalbo Mondadori, 1996.
  • Escolano, Agustín. El Pensil de las niñas. Edaf, 2001.
  • Moia, Martha I. El no de las niñas. Feminario antropológico. LaSal edicions de les dones, 1981.
  • Von Thadden, Wiebke. Una hija no es un hijo. Historia de las niñas desde la Antigüedad hasta nuestros días. (Traducció de Mireia Bofill Abelló). Muchnick, 2001.
  • Jarné, Antonieta. La Secció Femenina a Lleida. Pagès editors, 1991.
  • Otero, Luis. La Sección Femenina. Edaf, 1999.

BIBLIOGRAFIA AFEGIDA A POSTERIORI:

30 comentaris:

  1. Interessants aportacions a l'estat de la qüestió, hem avançat en moltes coses -a occident- però han sorgit d'altres esclavatges,com molt bé fas notar, l'estètica, l'eterna joventut, la servitud a la moda -talons absurds, el corsé del nostre temps-, el que no entenc és que es caigui de nou en aquests paranys, i a gust, pel que sembla. O que la literatura masoquista sigui del gust de les dones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla que no ens en sortim, Júlia. La veritat és que no ens acabem de lliurar dels esclavatges, en un sentit o en un altre. La indústria de la moda és massa poderosa com per no influir en la gent encara que sigui fent-la patir. I enllaçant amb la idea de patiment, jo tampoc no entenc aquesta preferència per la literatura masoquista, sobretot si és plena de tòpics adaptats directament de les novel·letes rosa més edulcorades, quan el més segur és que molts dels lectors no han sentit a parlar de Sacher-Masoch ni de Sade. I consti que parlo d'oïdes perquè no he llegit, ni tinc intenció de fer-ho, cap novel·la d'aquesta sèrie tan ensucrada (tot i que les altres tampoc no em criden gaire l'atenció, tot sigui dit).

      Elimina
  2. Respostes
    1. Gràcies. He remenat la biblioteca de casa a veure què trobava i he procurat que hi hagués una mica de tot, però el cert és que la bibliografia sobre aquest tema és inacabable.

      Elimina
  3. Boníssim article. Algunes referències les buscaré! Recordo que, quan era petita, la meva mare no podia signar-me les notes, ho havia de fer el meu pare que, d'altra banda, no devia ni saber quin curs feia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Loreto. Jo també tinc el mateix record d'això de les notes; és més, quan vaig fer el primer viatge a l'estranger amb l'institut, necessitava una autorització que s'havia d'emplenar a comissaria. Com que el meu pare treballava, va venir la meva mare, però no va servir de res: només tenia validesa la signatura paterna. Les mares, com si no existissin!
      Eren uns altres temps...

      Elimina
  4. Molt bo des dels inicis fins al final. Perfecte la frase: "No hay que ser nunca una niña empachada de libros, que no sabe hablar de otra cosa...; no hay que ser una intelectual" perquè ho resumeix tot.
    Anys i panys d'incultura -tant masculina com femenina- han perpetuat uns models que costen d'arrancar. Com molt bé dius sembla que aquí tot va bé i que nosaltres ens podem mirar per sobre l'esquena als musulmans i en canvi... En fi, cal estar alerta i no creure's que aquí ho tenim tot mentre els índex d'atur femení són més alts que els masculins o que la mitjana de sous dels homes continuï sent més alt que la de les dones.
    Encara et podries haver remuntat més cap a l'antiguitat però ja està bé com a radiografia de com hem estat i som.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, és que molts cops ens pensem que ja tenim la feina feta, i res més lluny de la realitat. Són massa segles d'incultura i desigualtats com perquè les coses millorin radicalment d'avui per demà. La llàstima és que ara mateix estem patint una regressió que en certs aspectes ens torna a aproximar als anys infausts del franquisme després d'algunes passes cap endavant, que esperem, malgrat tot, que no hagin resultat infructuoses.

      Com indiques, m'hauria agradat remuntar-me cap a l'antiguitat, però aleshores l'entrada hauria estat massa llarga i, segurament, feixuga de llegir. Potser sí que hagués pogut aportar alguna pinzellada breu, però és que el tema és tan extens...

      Elimina
  5. Sícoris,una entrada excel·lent, tota ella, el text tant documentat i treballat, la blbliografia, les IMATGES, brutals! la comparació del burka amb els dictats estètics actuals... estic totalment d'acord amb tot el què hi manifestes, i crec que encara ens queda molt camí per recorrer.

    Cada estiu a les platges (el lloc on tots ens veiem quasi nus) es pot observar millor com cada vegada les noies /dones són més semblants, pits iguals, tatuatges als mateixos llocs.... a mi em fa molta basarda...

    Si m'ho permets comparteixo post a tw i fb!

    us deixo un link a la traducció d'un article d'una nordamericana sobre com transmetem a les filles l'odi cap al nostre cos o la incapacitat que tenim d'estimar-lo tal i com és.

    http://www.proyecto-kahlo.com/2013/07/como-transmitir-el-odio-al-cuerpo/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Anna. Com veuràs, he incorporat a la bibliografia l'original i la traducció de l'article que has enllaçat. Trobo que fa molt al cas i diu una veritat com un temple: la tendència a infravalorar el cos femení si no s'adapta als cànons impossibles que ens imposen.

      I gràcies també per compartir el post!

      Elimina
  6. Siempre me han preocupado los clichés y las pautas de comportamiento transmitidos deliberada o inconscientemente.
    Enhorabuena por tu extraordinario trabajo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema es que hay clichés muy enraizados en el imaginario colectivo, y aunque la percepción general es que las cosas van cambiando, algunos tópicos siguen inamovibles.
      Muchas gracias por tu visita, María Luisa.

      Elimina
  7. Conec aquest llibre: Malleus Maleficarum. Deia que les dones de cabells rogencs eren sospitoses de bruixeria i fins i tot vampirisme.
    La meva mare va tenir que fer allò del Servicio Social a un local de la Sección Femenina. En va quedar ben farta.
    Molt bona entrada! Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Miquel: si les dones en general ja tenien mala premsa, a les pèl-roges se'ls multiplicaven els problemes. És una mica el que passa amb els albins africans, que per culpa de la incultura, els prejudicis i la superstició es veuen marginats i maltractats només per tenir un aspecte físic diferent a l'habitual.

      Sobre les anècdotes dels Servicio Social se'n podria fer un llibre ben sucós!

      Elimina
  8. Un artículo excelente, no le falta nada, me pareció una de las mejores cosas que leí en un blog.
    Felicitaciones...
    Una abraçada.
    HD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias, Humberto. Celebro que te haya gustado.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Em sembla de mal gust posar al mateix sac una dona assassinada que una foca que no troba roba del seu gust.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vostè, com a troll, no té preu.

      Elimina
    2. Troll? Mire senyora, no podem posar al mateix sac el drama de la violència familiar, drama que mata a milers de persones arreu del Món, amb la mala praxis comercial d'alguns fabricants de roba.
      Qui mata la seua parella o exparella és un assassí.
      Si un fabricant de roba no treu gènere d'una determinada talla, el que fa es perdre clients.
      Són dos fenòmens totalment diferents: un és un drama, l'altre és una ximpleria.

      Elimina
    3. A veure si ens entenem, senyor. Això del "mateix sac" és una bajanada que no treu cap a res. En aquest escrit s'estan tractant temes diferents englobats sota l'epígraf "mites i tòpics", i com comprendrà, aquí hi entra tot, des d'allò més dramàtic fins a allò més lleuger, tot i que la qüestió de les talles, que tan frívola li sembla, no ho és en absolut si tenim en compte que per culpa de consignes absurdes com aquesta, moltes dones malmeten la seva salut i, inclús, n'hi ha que moren de malalties derivades del que en un principi pot semblar una bestiesa, però que evidentment no ho és. Ja veu, doncs, que no són dos fenòmens tan diferents, sobretot si pensem una mica i no ens quedem a la superfície de les coses i amb la pura anècdota.

      Elimina
    4. M'ho creuria si el sector tèxtil operés en règim de monopoli, o d'oligopoli, però no és el cas. Hi ha centenars de fabricants de roba, i milers de botigues on comprar. Si els directius d'una determinada marca són tan estúpids com per a deixar escapar una part de la seua clientela, és el seu problema i ja es trobaran menys calers a la caixa. Això no és cap crim.
      I si una persona adulta decideix malmetre la seua salut, és assumpte seu: ja sia perquè menja poc, o malament, o perquè fuma, o perquè beu, o perquè esnifa, o perquè no dorm.
      Si qui és malmet la salut és una persona menor d'edat, llavors la responsabilitat queda repartida entre pares, educadors i el propi afectat (si ja és gairebé adult).
      En qualsevol cas, no hi ha cap botiguer, ni cap fabricant de roba, que haja obligat a cap dona (ni a cap home) a deixar de menjar.

      Senyora: o parlem de crims com l'assassinat, o parlem de roba; però me sembla que són dos móns força allunyats.

      Elimina
    5. Evidentment, asassinar algú és un crim tipificat. En canvi, fabricar roba només d'un determinat tallatge no ho és. El postulat és claríssim i el codi penal també, això és indiscutible. No obstant, hi ha una responsabilitat social compartida que no només és del fabricant o del propietari de la botiga, sinó també de la dictadura imposada pels creadors de moda, de les revistes que viuen d'estandaritzar models, d'un gran sector de la publicitat, de la indústria farmacèutica (que té molts guanys amb la venda de productes per aprimar) i també de qui se sent "obligat" a acceptar determinades pautes a costa de la seva salut (tot i que aquesta és la part més feble de la cadena). Culpar només el malalt (perquè quan ja ha caigut dins l'espiral és això, un malalt) és com culpar la dona assassinada d'haver-s'ho buscat per casar-se amb un criminal.

      Em fa l'efecte que les coses no són tan simples. Cal tenir en compte que la indústria de la moda, a més de moure quantitats ingents de calers, crea estereotips físics i pautes de conducta que de vegades freguen la bogeria. Però és clar, no hi ha un únic culpable a qui es pugui responsabilitzar, i per tant, la culpa queda diluïda.

      Crec que es pot parlar de tot si es fa amb respecte i argumentant. I encara que a priori pugui semblar que ens estem referint a dos móns allunyats, segueixo pensant que en el fons, i amb totes les diferències que vulgui, no ho són tant. Més que res perquè al final, el resultat és pràcticament el mateix: alienació, dependència i (en alguns casos) mort.

      Elimina
    6. Ah, i els propietaris de les grans cadenes de moda, que són al cap i a la fi els que tallen el bacallà, d'estúpids no en tenen res: ja saben prou bé a quin públic s'han d'adreçar i quines talles han de fabricar sense perdre-hi "ni un duro".

      Elimina
    7. I on queda la decisió de l'individu? Si dius que una persona deixa de menjar perquè <<se sent "obligat" a acceptar determinades pautes>> i <<crea estereotips físics i pautes de conducta que de vegades freguen la bogeria>>, també podríem afirmar que un racista actua com actua perquè se sent "obligat" a acceptar determinades pautes i creure's segons quins estereotips. Perquè la nostra societat és racista i xenòfoba, oi? Fa més de quatre segles que marginem i discriminem els gitanos, en això estaràs d'acord, no?
      Doncs bé, algun racista que insulta o agredeix els gitanos podria espolsar-se les culpes tot dient que actua així perquè la societat és així. O és que els teus arguments només valen quan el perjudicat és un mateix? Responsabilitat, senyora, responsabilitat.

      Per cert, jo mai he comprat revistes de moda, i si s'editen és perquè algú les compra (i uns anunciants hi insereixen publicitat). No t'agraden les revistes de moda? Doncs és ben fàcil: no les compres. I, si vols, edita'n tu una. No cal que siga en paper, per internet és més barat i arribes a més gent.

      I pel que fa les grans cadenes, el mateix et dic: ves a unes altres. N'hi ha moltíssimes, que fan tota mena de talles i, a sobre, no tenen productes importats de països on hi ha explotació laboral infantil.

      Elimina
    8. 1.- I si posem una mica de seny en tot plegat? Ho dic perquè no hi ha necessitat de personalitzar: ni em sento perjudicada a nivell personal ni tinc cap interès a comprar revistes de moda, que per altra part no he comprat en ma vida perquè no m’interessen gens ni mica. I encara menys editar-ne cap (aquesta sí que és bona!) No és tan complicat adonar-se que parlo de manera general. Simplement, d’allò que veig, com ho pot veure qualsevol sense necessitat de ser ni un expert en res ni un fan d’això o d’allò altre. Conclusions producte de l’observació, ni més ni menys.

      2.- Resumint, perquè el tema seria llarg, es tracta d’una qüestió d’educació (de la que s’imparteix a les escoles), tant la que afecta el racisme com la que té a veure amb la percepció del propi cos; de fet, ambdós conceptes representen una sola cara de la moneda: l’acceptació de la diferència, ja sigui quant a un mateix com pel que fa als altres. És més, el tema del racisme l’has tret tu: jo ni n’havia parlat, de manera que no entenc quina responsabilitat se’m pot exigir quan no he dit ni ase ni bèstia al respecte.

      3.- A la resposta anterior ja has llegit que algun poder de decisió sí que li dono a l’individu (excepte si parlem de menors d’edat, als que ni tan sols se’ls considera responsables, o de malalts mentals, que també estan exemptes de responsabilitat penal). Però en qualsevol cas, judicialment no és igual atemptar contra un mateix que fer-ho contra un altre (si no vaig errada, l'intent de suïcidi ja no és un delicte, però sí que ho són l’assassinat i l’agressió física o verbal). Evidentment, tota la càrrega històrica que portem a les espatlles també té a veure amb les opinions sobre els gitanos, que ara ja s’han estès als negres, als orientals, als àrabs i, en definitiva, a tots els que són “diferents”. I aquí també hi afegiria aquells que no s’ajusten, estèticament o pel seu capteniment, al que molts consideren fora de la norma, és a dir, no són “normals” (paraula perillosa!). I amb això no estic justificant la irresponsabilitat de l’individu, només contextualitzo (com has fet tu) algunes conductes.

      4.- Sant tornem-hi amb la mania de personalitzar-ho tot! No té cap interès on em compro jo la roba o on em prenc el cafè amb llet. Ni la més mínima importància, de debò. Aquí del que estem parlant és d’una indústria molt poderosa recolzada per un màrqueting brutal que propicia que moltes adolescents se sentin excloses si no troben vestits de la seva talla als temples de la moda on “tothom” es vesteix. És una manera molt subtil i perversa de discriminar gent que encara no té la personalitat formada i es troba rebutjada si no forma part de la majoria, en una etapa, l’adolescència, en què la influència del grup és molt forta i difícilment s’accepten les “rareses”. I un cop s'ha caigut en aquest parany, és difícil (no impossible) de sortir-se’n. Per això hi ha tantes neures al voltant de l’aspecte físic, i moltes acaben en tragèdia. Com deia abans, donat que la culpa és de tots, al final no acaba sent de ningú (negoci rodó!) Fins i tot queda impune, a l'hora d'alimentar el monstre, la utilització de mà d’obra infantil del tercer món, com has remarcat.

      5.- No crec que ens posem d’acord. De tota manera, t’agraeixo aquest debat i lamento haver-te dit troll, però la veritat és que la teva desafortunada al•lusió a “les foques” i el sentit de l’humor que et gastes habitualment, així m’ho van fer pensar.

      Elimina
  10. M'ha agradat el "martell de briuxes" (el vaig fer servir com a portada del quadern d'adreces dels "quintos" al acabar la meua mili).
    No cal dir que les teves reflexions i el teu treball no és només digne, sino prou contundent i assenyat. Tampoc cal dir gràcies, penso.
    No és "sobrero" cap intent de reconduir les ments i les vides dels ciutadans que encara pensen els éssers humans en termes de diferència, de superioritat i/o dependència.
    Des de les cites, fins a la cloenda, un article que tan de bo no hagueres hagut d'escriure.
    Chapeau, Síc, i gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, cavaliere. Més que reconduir ments i vides dels ciutadans (això és impossible i tampoc no sóc ningú), la meva intenció ha estat fer una mini-radiografia sobre el tema, i la veritat és que encara hi hauria moltes més coses per dir.
      M'ha encantat la idea del "Martell de bruixes" com a portada per a les adreces dels quintos. Molt adient! (les anècdotes de la mili donarien per a un escrit ben divertit).

      Elimina
  11. T'has ben esplaiat, Sícoris! Has fet un lúcid i ben documentat passeig per la història de la discriminació de la dona des dels temps en què la Lilith bíblica va perdre tota possibilitat de regnar en el Cel, fins als nostres dies. Moltes coses han canviat, però fan molta por els esclats de violència dins la nostra societat, senyal que hi ha persones que viuen al marge de la societat i de les seves lleis o que la malaltia és crònica.

    Com que poca cosa hi ha a afegir, deixa'm apuntar un parell de coses que toquen la meva "competència" acadèmica i que són un bon senyal del nivell de manipulació que el relat sobre l'existència humana ha tingut dins de la religió.

    Al Gènesi hi ha dos relats de la creació, que pertanyen a tradicions diferents. Com que no van ser prou destres, del primer n'han quedat rastres, com es veu en el cas de Lilith. En el primer mite de la creació, Déu no crea l'home i després la dona, sinó que crea l'humà, que és el significat que té la paraula hebrea que es fa servir. Les traduccions, primer al grec (la Septuaginta), i després al llatí (la Vulgata), van manipular, voluntàriament o involuntàriament, el significat de les paraules.

    En el procés de traducció de la Bíblia la del gènere humà no ha estat l'única manipulació que afecta el paper de la dona fins avui (la Torà pateix quatre redaccions de tradicions diferents i després, com o Antic testament cristià, torna a patir correccions diverses; i el Nou testament, com a resultat d'una tria i un cànon és, en ell mateix, tendenciós perquè deixa fora una part de la literatura neotestamentària: els apòcrifs). Com que menciones les dues Maries, permet-me que et deixi dos apunts meus sobre el tema:

    "La deshumanització de Maria": http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/04/la-deshumanitzacio-de-maria.html

    "Fills de Déu": http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/04/fills-de-deu.html

    I un tercer, de propina, que pertany a la sèrie "Biblioteques per dins", on amb una mica de conya acabo parlant seriosament del paper de Lilith i d'Eva com a portadores de cultura pel fet d'haver renunciat al Paradís a canvi del coneixement:

    http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2011/04/biblioteques-per-dins-13.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vinc de llegir-me els teus apunts, que ja he afegit a la bibliografia del meu. Tres visions que, des de diferents perspectives, enriqueixen la visió de la figura femenina en una societat patriarcal emparada en la religió, que ha anat estructurant (i també refent a conveniència) el paper de la dona com a font de vida, però també com a font de pecat i de perdició, negant-li aiximateix qualsevol rastre de coneixement i de saviesa, tot reduint-la a la funció nutrícia i a la dualitat verge/puta.

      Elimina
    2. Gràcies per les referències i els vincles a la bibliografia. M'alegra que ho hagis trobat d'interès.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: