divendres, 24 de maig del 2013

Moustaki il·lustrat per Paco Salvador




Il·lustració de Paco Salvador al prefaci de Set contes fronterers
  


La mort de Georges Moustaki ha vingut a coincidir tristament amb un projecte que tenia pensat ja fa temps i que darrerament s'havia anat concretant i agafant cos. Malgrat tot, aquesta entrada havia d'aparèixer una mica més tard, probablement a meitat de juny. Però la realitat, amb la seva dura inexorabilitat, com sempre s'ha acabat imposant a tots els plans i previsions.

Serveixin aquestes ratlles com a homenatge al gran Moustaki, tot un símbol del maig del 68 francès, poeta, músic i també autor, entre altres coses, de Sept contes du pays d'en face, que Belaqva va publicar l'any 2007 amb el títol Set contes fronterers, traduït per Anna Gil Bardají i prologat per Robert Solé, nascut a Egipte, com el mateix Moustaki, i que al seu prefaci remarca:

cal dir que nosaltres vam tenir la sort de créixer al paradís. O tal vegada en un paradís que nosaltres mateixos ens vam fabricar més tard i que observem amb ulls nostàlgics. Però així i tot... Georges Moustaki ha descrit molt bé, en llibres precedents, la seva ciutat natal, Alexandria, la qual va ser durant gairebé un segle, un model de cosmopolitisme.  
[... ] 

El vent de la història ha escombrat aquesta societat plural, que ha acabat dispersant-se i esvaint-se. El nostre desconsol és immens. El conflicte israelopalestí ha gangrenat la regió, i fins i tot avui encara se n'ignora el desenllaç. Res no ens és més aliè que l'esclat de les bombes, l'olor de la sang i els integrismes de tota mena.

En veure el llibre, em vaig fer amb ell immediatament. Moustaki em porta a la ment temps passats, records de quan a les classes de francès de l'institut ens posaven Le métèque en un radiocasset i ens l'apreníem de memòria perquè ens agradaven els ressons grecs de la cançó, la llibertat de què parlava i l'aire de métèque d'aquell senyor que, a més de francès, era moltes coses més.

L'exemplar que vaig comprar és un de tants com n'hi deu haver pertot arreu (tampoc no gaires, perquè només se'n van fer dues edicions, imagino que de poca tirada). Fa uns mesos, però, me'n va arribar un altre, i aquest sí que puc dir que és un exemplar únic que només tinc jo: El meu amic Paco Salvador em va fer arribar aquests contes que ell mateix havia il·lustrat utilitzant diferents tècniques i interpretant, a través dels seus dibuixos, l'essència de les històries frontereres del Moustaki. El Paco ho fa amb encert i sensibilitat, amb una mirada que és alhora molt personal i també tan universal com ho són els mites que s'han anat perpetuant al llarg de la història de la humanitat i que Moustaki ens retorna en forma de contes. És una mirada minuciosa i colorista, que s'entreté en els detalls més petits i en els eixos simètrics que conformen uns mandales simbòlics, objectes de meditació i de representació d'una realitat senzilla que, de vegades, de tan senzilla com és, se'ns escapa.



Il·lustració del prefaci

El Paco, sobretot, pinta i dibuixa per plaer, perquè li agrada recrear allò que veu, allò que viu, allò que llegeix. Sense més. Com fan els artistes, encara que no siguin coneguts. Sé que a ell li fa vergonya ser el centre d'atenció perquè és una persona discreta i enemiga de fanfàrries, com acostumen a ser aquells que tenen quelcom a dir i fugen d'autocomplaences estúpides que no són més que oripells vacus. Però algú n'havia de parlar, ni que sigui en aquest humil blog: no tot a la vida ha de funcionar a través del màrqueting i dels interessos comercials. I aquesta llibertat de parlar del que es vol i de donar a conèixer petites meravelles que d'altra manera quedarien ocultes és una de les coses bones que aporta Internet a les nostres vides.

Vagi aquest homenatge per al desaparegut Moustaki i per al talent creatiu del Paco Salvador, el meu amic:

Il·lustració per al conte El llaütista



Georges Moustaki, El llaütista (Basat en un conte japonès)
Quan el noi torna al seu poble, la gent el rep com un heroi. Ningú no comprèn per què mai no el veuen amb el seu llaüt ni per què, algunes vegades, a l'aire ressona una simfonia de sons meravellosos i insòlits tocats per un llaüt inexistent. 


Una de les il·lustracions del conte El Governador

El paisatge de Gaza del conte Ibrahim


Una altra il·lustració d'Ibrahim


Il·lustració per al conte nº 7: Hassan. Una de les meves preferides

Il·lustracions interiors del conte Hassan

22 comentaris:

  1. d'això es diu un homenatge-homenachot!
    quina enveja, Síc!

    ResponElimina
  2. Van ser uns bons anys, és cert, ja no es lluita com abans (els genolls no em deixen, entre d'altres "deterioros", gaudir sí que anem fent via)...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dels "deterioros" ens n'oblidem, i que només comptin els gaudis (i "que nos quiten lo bailao!")

      Elimina
  3. Caram, per treure's el barret. Sempre ens aportes noves coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Loreto. M'agrada escriure sobre temes diferents, però trobo important donar a conèixer coses interessants que són de difícil accés.

      Elimina
  4. És a dir, es tracta d'un exemplar normal il·lustrat a sobre pel Paco Salvador? Doncs què et puc dir... Primer, lamentar la mort de Moustaki. Som una mica més orfes. I després, felicitar a Salvador pel seu treball, i a tu per tenir la sort de gaudir d'un treball tan excel·lent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament, Enric: les il·lustracions estan fetes directament sobre un exemplar del llibre de Moustaki, i estan tan ben incorporades que sembla que en formen part des de l'inici. De fet, en algun cas vaig haver de mirar el meu exemplar per comprovar si algun dels dibuixos ja venia de sèrie.
      La veritat, jo també trobo que és un treball excel·lent.

      Elimina
  5. Ton un petit tresor de imatges i lletres.
    I un bon homenatge, al avui, ja desaparegut però no oblidat, Georges Moustaki.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Artur.
      El Moustaki serà difícil d'oblidar: seguirà sent un referent, especialment en aquests temps tan durs.

      Elimina
  6. Gràcies, Sícoris per compartir aquesta joia. Saps el motiu d' en Paco per triar aquest llibre de comtes d'en Moustaki?.
    Felicitats Paco per les teves il·lustracions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això es tracta, Isabel: de compartir allò que val la pena.
      No sé per què el Paco va triar aquest llibre en concret; el que puc dir-te és que els contes són molt visuals i remeten a la idea de paradís (amb totes les seves contradiccions) a què fa referència el prologuista.
      M'alegro molt de tornar-te a veure per aquí!

      Elimina
  7. Recordo que de la meva lectura juvenil de "El quartet d'Alexandria" em van quedar dues nocions bàsiques. L'una, que això de l'amor era molt més enrevessat del que sospitava; i, l'altra, que Alexandria havia de ser un lloc fenomenal per néixer i créixer...
    I sento que Moustaki (com abans Kavafis), mai ha deixat de giravoltar pel damunt d'aquestes mateixes nocions.

    Sobre l'excepcional exemplar que ens mostres, enllà de la finor del seu orientalisme, me'n faig creus de l'habilitat tècnica del Paco. Treballar així de net i de rotund damunt del fràgil paper d'edició no està a l'abast de tothom!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, reprenent el concepte de tetralogia d'"El quartet..." es podria crear un fil conductor invisible i literari que aniria de Kavafis a Moustaki, passant per Durrell i sense oblidar Terenci Moix.

      Pel que fa a aquest exemplar il·lustrat dels "Set contes fronterers", no ho podies expressar millor: finor i habilitat tècnica.

      Elimina
    2. L'altre dia, l'Oksana (la ferma ucraïnesa que cada divendres ens deixa la casa com si fos la seva), en sentir l'AMIC, AMAT de la Mª del Mar que jo escoltava, em digué: "¡Pero que música mas bella!". Vaig córrer a deixar-li el pack sencer del CD -así entenderás las letras pues están en trilingüe...-; alhora que m'apuntava la lliçó apresa: Aquesta antiga i civilitzada Mar Nostra és més àmplia del que ens pensem. Va d'Alexandria a Barcelona i, també, de Tetuan a Sevastopol'.

      Elimina
    3. Certament, tota una lliçó: la mar engull qualsevol rastre de frontera artificial -geogràfica o d'altre caire- i ens retorna a la civilització (en el sentit més etimològic del terme).

      Elimina
  8. Un homenatge fantàstic Sícoris, i a més doble, teu i del Paco!!

    D'en Moustaki, què puc dir que no s'hagi dit...una llàstima el pas del temps que va esborrant del paper en el què vivim personatges tant necessaris, sort en tenim dels testimonis deixats, en forma de música i paraules!

    Aquest home, el Paco, és una joia, i tu una altra, és un autèntic plaer que ens il·lustreu, cada ú a la vostra manera, les nostres vides!!

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies, Anna.

    Sí que ha estat una llàstima la mort del Moustaki, però el cert és que el seu llegat sempre el mantindrà viu en el record de molts: és el que acostuma a passar amb els artistes.

    I estic d'acord amb tu: el Paco és una joia (jo m'he limitat a fer de transmissora).

    ResponElimina
  10. El teu blog és un espai per la delectació, ja sigui llegint el contingut dels post o observant les imatges relacionades que hi penges. En aquest cas són les il·lustracions del teu amic Paco Salvador que, per més discret que dius que és, no pot amagar que és un artista amb majúscules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marion, t'agraeixo moltíssim les teves paraules, i ja saps que sempre ets benvinguda a aquesta banda de la riba!

      Elimina
  11. Proudhon va dir que la propietat privada és un robatori. A la que comparteixes un exemplar únic i esplèndid -dos conceptes que no necessàriament han d'anar junts- ens el fas també una mica nostre i divulgues el bon quefer d'en Paco Salvador.
    M'ha sorprès agradablement unes il·lustracions tant encertades que amortigüen el dol per la pèrdua d'una de les veus més entranyables de la cançó francesa.
    Un dels apunts més exquisits -si féssim competicions que afortunadament no és el cas- sobre Georges Moustaki, sense cap mena de dubte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, m'agrada aquest concepte de "propietat federativa" que és, més o menys, allò que intentem fer en els nostres blogs i que, com dic a l'apunt, és una de les vies lliures que ens ha donat internet (de fet, el teu "Piscolabis Librorum" n'és un claríssim exemple).

      Les competicions, millor fer-les fora i deixar que continuïn el seu camí tortuós i inevitable pel món que anomenen "real". Malauradament, d'allí no les podrem eliminar.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: