dimarts, 21 de maig de 2013

Fragments: Barcelona literària (II)


Santiago Rusiñol.- L'auca del senyor Esteve
 (1907)
Text: Gabriel Alomar. Il·lustracions: Ramon Casas
Era el senyor Esteve un home pràctic, allò que se'n diu un home pràctic. Era el primer que a Barcelona havia venut rodets, el primer que havia despatxat elàstics i el primer que va importar les traves per als pantalons de punt de mitja. Amb trenta anys d'estar a la botiga, coneixia el cor humà de tot el barri de la Ribera; sabia com es tracta a la dona des de darrera [sic] el taulell; com se la [sic] insinua a la compra, com se l'emmiralla amb els colors; com se li endossa, amb paraules dolces, una troca destenyida, o com, amb una mirada de cor, se la fa comprar sense ganes.
Edicions 62. Pàg. 18.

Juli Vallmitjana.- La xava  
(1910)
Otto Dix

  En l’interior de l’establiment una fortor d’oli ordinari, rebullit, se posava al coll i es feia estossegar, i una atmosfera blavenca i espessa cobria tota aquella diversitat de tipus. Alcavotes, segundas amas, porteres, sodomites, que anaven a buscar plats de menjar complint els efectes d’una minyona de servei, i amb passos efeminats, portant les bruses lligades a la cintura, feien postures repugnants, les quals estimulaven els crits de la concurrència. Ganduls, mendicaires, jugadors de poc preu, lladres, descuiders, jugadors, en fi, tota l’escòria de la ciutat s’arraconava per aquells establiments.
 Edicions de 1984. Pàgina 233


Paco Candel.- Donde la ciudad cambia de nombre (1957)
Smorrostro. Foto: Josep M. Sagarra i Plana

Ahora, con esto de la inmigración de todo el Sur hacia Cataluña, la barriada ha perdido su simetría. Ahora, con esto de la inmigración, se han amontonado en sus márgenes barracas y extrañas cobijas y la han hecho engordar. Un engorde que no le da aspecto saludable sino enfermizo. Un engorde de lacras, costras, úlceras y pústulas. Estas barracas se han reproducido y procreado como hongos, mas no como hongos de cuentos de hadas sino como esos hongos viscosos, blancuzcos, venenosos que se superponen en los huecos de los árboles robándoles la savia y la salud.
Editorial José Janés.


Terenci Moix.- El dia que va morir Marilyn (1969)
Marilyn, imatge de còmic
Tots els cinemes i tots els llibres que poguessin portar clarícies a la gruta de dubtes, vergonya i por en què les explicacions dels capellans havien convertit el meu joc quotidià, quedaven prohibits, però sortosament la gran moral de Barcelona sempre tenia un punt escapat que els més petits vam saber aprofitar per tal d'anar-nos endinsant, més i més, en aquella gruta no explicada. Així, si bé és cert que als cinemes d'estrena no deixaven entrar quan no era apte, no ho és menys que hi havia molts locals de barriada on podíem  veure totes les pel·lícules. I tres mesos després que Marilyn em somrigués de manera immòbil des de la vitrina del Fèmina, vaig poder-la descobrir intensament en la realitat oberta d'una pantalla de la carretera de Sarrià.
G.E. (sota la llicència d'Edicions 62). Pàg. 128


Llorenç Villalonga.- La Lulú 
(1970)
Imatge kitsch de la Sagrada Família. Trobada a la xarxa sense que en consti autoria

(...) Escolta, ¿i si la boutique, vull dir l'empresa Lulú-Barcelona, fos una guia de la ciutat? Amb els indrets que ningú no coneix encara, els castells feudals, la Sagrada Família que també és tan antiga...
 Al Marquesito se li disparava la imaginació.
    - Antiquíssima. En el segle X a. de J.C., en què els hindús envaïren Barcelona, la van començar...
    - I encara no està acabada, interrompé la Lulú.
El Marquesito disfrutava deixant volar la fantasia per les immensitats de la Mentida.
    - El que està és enrunada. Ara el que fan és restaurar-la; o millor dit, la reconstrueixen. És fàcil de comprendre que en tres mil anys contínuament l'han hagut d'apedaçar. Per això molts es creuen, avui, que la Sagrada Família és moderna, perquè no està acabada.
    - Cal que la nostra guia expliqui aquestes coses.
    - Aquestes i moltes d'altres. ¿I com s'ha de dir la guia?
    - Jo la titularia La nova Barcelona i explicaria en un pròleg que enfoquem un aspecte nou i desconegut.
Club Editor. Pàgs. 168-169.


Juan Marsé. Si te dicen que caí 
(1973)
Ernest Descals

Fachada gris de la Delegación de Falange del distrito VIII, plaza Lesseps, cayendo la tarde, olor a castañas asadas. Chirrido de tranvías y chispazos azules del trole al rozar los cables. Una bomba estalla tras una ventana de la Delegación, la llamarada roja escupe cristales y fragmentos de manpostería. La acera del cine Roxy sembrada de octavillas. En el vestíbulo del cine, asomando la cabeza entre las cortinas para ver la platea, un agente de policía husmea algo sospechoso. Entra. Le siguen dos hombres con las manos en los bolsillos y el ticket de entrada en los labios, uno de ellos se vería pálido, alto y encorvado, con este chaquetón azul y esta boina de la que escapan rizos rubios, me veo raro en el cristal, extranjero y fuerte, llevo apretada al sobaco la automática con silenciador.
Ed. DeBolsillo. Pàg. 69.


Eduardo Mendoza.- La ciudad de los prodigios (1986)
Cartell de l'Exposició internacional de Barcelona del 1929. Oleguer Junyent

La calle Sepúlveda desembocaba en la plaza de España, convertida ahora en un cráter pavoroso: allí empezaban las obras de la Exposición Universal; de allí partía la avenida de la Reina María Cristina, flanqueada de palacios y pabellones a medio edificar; en el centro de la plaza estaba siendo construida una fuente monumental y junto a la fuente la nueva estación del Metro. En estas obras trabajaban muchos miles de obreros. Por la noche regresaban a sus barracas, a sus casas baratas, a los pisos lóbregos donde vivían realquilados. Algunos de ellos, los que no tenían hogar, pernoctaban en las calles próximas a la plaza, a la intemperie, envueltos en mantas los más afortunados, los menos en hojas de periódico; los niños dormían abrazados a sus padres o sus hermanos; los enfermos habían sido recostados contra los muros de las casas a la espera del alivio incierto que pudiera traer consigo el nuevo día.
Seix Barral. Pàg. 358.


Francisco Casavella. El día del Watusi 
(2002)
Catàleg de l'exposició Cartografies contemporànies

Durante el inicio de la época que nos llevó del miedo esperanzado al tedio se fomentó el olvido como un valor. Nadie se avergonzaba de su amnesia, pese a la diferencia de aquellos que sí tenían algo que olvidar, hubo otros que por edad, o porque en ellos el olvido ya era un rasgo hereditario como unas manos anchas con dedos cortos, se les impuso el valor espiritual del olvido y olvidaron Nada. Olvidar Nada se convirtió en una nueva categoría, un ímpetu del cuerpo y del alma que les empujó a inmolarse en la novedad, la muerte como novedad última, como última sospecha. Eso fue la frivolidad extrema. Se murió por una canción, una noche de juerga o un ritmo interno al que nadie podía encontrar palabras. Se murió de risa y de gusto. Durante un tiempo, la adoración de la inconsciencia juvenil no fue disuelta en mezquino sarcasmo; luego, en sus rasgos superficiales, resultó muy rentable, y hasta imitada. Se fue frívolo en el comercio, en la propaganda, en la política, y por caminos abyectos la inconsciencia se resolvió una vez más en estupidez.
Ed. Destino.


Esther Tusquets.- Habíamos ganado la guerra (2005)
Olga Sacharoff
 (...) me comentaría en una carta que, después de nuestra guerra, se había enfrentado a una situación durísima y se había visto obligado a partir de cero. Tal vez sí, pero la situación durísima incluía un piso de más de doscientos metros cuadrados en Rambla de Cataluña, dos chicas fijas de servicio, más otra que venía a repasar la ropa, coche, casita de veraneo en la costa, abono en el Liceo, salidas a esquiar, colegio extranjero y de pago para los niños, más una Fräulein que venía a enseñarme alemán y una señorita que se ocupaba de nosotros los domingos. Era una miseria bastante relativa y tolerable, sobre todo en una Cataluña y una España donde mucha gente pasaba auténtica hambre.
Ediciones B.

 Javier Pérez Andújar.- Los príncipes valientes (2007)
La Familia Ulises. Dibuix de Marino Benejam

En este errar, en este callejear itinerante de mi familia en un grupo compacto de tres generaciones, con abuela, padres e hijos, me imaginé las viñetas de La familia Ulises, en su deambular pacífico y barcelonés, que no acaba de ser el nuestro, por una Barcelona dominical de taxis amarillos de sol y negros de humo, y de verbenas de San Juan, y de amigos y de familias en las terrazas de los bares, y de pasear mucho y gastar poco, y de sentarse a descansar en un banco público, y de madres y hermanas sofocadas con el bolso sobre la falda.
      Llevado por mi afición a inspeccionar las anécdotas de cada época al trasluz de sus películas, de sus novelas populares, de sus tebeos, pretenderé ungirme de los días en que mis tíos y mis padres llegaron a Barcelona, mediante la lectura sistemática de La familia Ulises; y en realidad cualquier lector puede, con tan sólo proponérselo, seguir la crónica semanal de los años cuarenta, cincuenta, sesenta, setenta..., en Barcelona, a través de esta decorosa, pudibunda familia, cuyas historietas fueron publicándose en el TBO.
Tusquets. Pàgina 212.


Eduard Márquez.- L'últim dia abans de demà (2011)
Emilio Caraffa
El Robert seu al Portal de l'Àngel amb una llauna per a les monedes entre les cames. Toca una harmònica i té al seu costat un carro de súper ple fins al capdamunt de cartrons i bosses de plàstic. De la cadena que hauria de servir per enganxar-lo als altres carros, penja una càmera fotogràfica de oguina d'un taronja cridaner. Tot i els vint anys que han passat, és el mateix Robert de sempre. El nas, les celles gruixudes, la pell fosca. El gest d'apartar-se el serrell, massa llarg, dels ulls.
     El cor se'm dispara.
     Vint anys.
     El so de l'harmònica, raspós i entretallat, es barreja amb la gatzara d'una banda de dixieland.
     Reculo i aprofito l'entrada d'una botiga per observar-lo amb prou calma.
     La roba, bruta i atrotinada, li queda massa baldera. La bota dreta té la sola reforçada amb cinta adhesiva de Gil Stauffer.
     La inquietud em paralitza.
     Una dona s'atura i deixa caure una moneda a la llauna. El obert mou el cap en senyal d'agraïment.
Empúries Narrativa. Pàgs 20-21.



_________________________________



Fragments: Barcelona literària (I) 
Fragments: Barcelona literària (III) 
Fragments: Barcelona literària (IV) 
Fragments: Barcelona literària (V) 
 

19 comentaris:

  1. Si tingués temps de llegir més! Aquest post és com un anunci de xocolata :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha fet gràcia, això de l'anunci de xocolata... :)

      Elimina
  2. Ves per on m'aturo en la Família Ulises que esmenta l'ultralector Pérez Andújar (que tant escriu memòries de barriada com recopila una selecció del calibre de "La vida no vale nada").
    Ma mare, tot i no lluir "una mañanita" com l'abuelita Ulises, cada dia s'hi assembla més pel que fa a tergiversar les paraules: "dacuments" i "dacumentar" són super clàssiques... L'altre dia l'aplaudírem quan es tragué del barret un fantàstic "minieuristes"!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho crec, Girbén, que és fantàstic això de "minieuristes". Més que res perquè aquest "mini" no pot ser més encertat i ajustat a la realitat. Estem tornant als temps de la família Ulises!

      Elimina
  3. més d'un segle, per acabar sent els mateixos, no canviar...
    parlaran després d'evolució els nostres emèrits polítics...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En general, tot allò que diuen els emèrits polítics cal interpretar-ho al revés. Aquest seria un bon principi d'evolució.

      Elimina
  4. Algun dels que cites no els he llegit i crec que em donarien una visió encara més àmplia del que és Barcelona per a mi. Tot i que conec altres obres de Juli Vallmitjana ("De la ciutat vella" i "La mala vida", aquest de "La xava" no l'he llegit i m'agradaria fer-ho. Els escenaris i els personatges deuen ser diferents, però els ambients no crec pas que hagi canviat massa després de tants anys que han passat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs les dues obres que cites del Vallmitjana encara no les he llegides; algun dia ho faré perquè m'agrada molt el seu estil i, sobretot, com descriu la Barcelona canalla dels baixos fons que, en allò més essencial, tampoc crec que hagi canviat gaire.

      Elimina
  5. Que bo era en Otto Dix. Ara recordo també les rajoles de Petritxol amb escenes de "L´auca del senyor Esteve".
    N´hia un curiós llibre sobre la Barcelona de finals del segle XX: "Corona de flores" de Javier Calvo amb un Raval mig ficctici.
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, l'Otto Dix era boníssim. M'agrada molt com ell, i també el George Grosz, criticaven la societat del seu temps i retrataven la "mala vida".

      Desconec aquest "Corona de flores" de què parles, però el buscaré. El Raval continua sent font inesgotable d'inspiració.

      Elimina
  6. Llegir la ciutat!!! ganes de llegir-los tots!!!!

    Excel·lent, as usual!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé que ho has expressat, Anna: llegir la ciutat...
      Gràcies!

      Elimina
  7. Una gran selecció però més encara com l'has il·lustrat. L'Otto Dix per a la "Xava" és senzillament genial!

    Més, en volem més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Enric. Hi queda bé, oi, l'Otto Dix al costat del Vallmitjana?... I mira que vaig provar diferents opcions, però al final semblava obligat que fos Herr Dix qui tingués l'honor.

      Amb un públic així, com negar-me a continuar amb la sèrie Barcelona literària?...

      Elimina
  8. Molt bona tria!! Hauràs de seguir amb un tercer post (i un quart, i un cinquè...)... ja veus que som molts els que l'esperem!!!

    Realment, llegir sobre Barcelona enganxa, eh?

    Una abraçada i felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu n'ets en part el culpable, Jordi, que li donem continuïtat temàtica a la literatura sobre Barcelona. Però l'anàlisi sistemàtica del teu blog no té preu!

      Elimina
    2. No ho tenia previst, Jordi, però et faré cas. I moltes gràcies pels ànims.

      Per cert, m'agradaria saber quin és el teu blog perquè ara mateix no et localitzo i les paraules de l'amic Enric m'han deixat intrigada.

      Una abraçada, Jordi, i gràcies de nou.

      Elimina
  9. Moltes gràcies, Enric! Avui aniré a dormir content :)

    ResponElimina
  10. Bieeeennn!!!!! :)

    És aquest: http://barcelonallibres.blogspot.com.es/

    ResponElimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: