dimarts, 26 de març de 2013

El Django de Tarantino


Títol: Django Unchained
Direcció i guió: Quentin Tarantino

Intèrprets:
Django: Jamie Foxx
Dr. Schultz: Christoph Waltz
Calvin Candie: Leonardo di Caprio
Stephen: Samuel L. Jackson
Broomhilda: Kerry Washington
Big Daddy: Don Johnson
Billy Crash: Walton Goggins
Amerigo Bassepi: Franco Nero

Fotografia: Robert Richardson
Nacionalitat: Estats Units
Any de producció: 2012








És coneguda la cinefília de Quentin Tarantino i el seu gust per algunes produccions cinematogràfiques i televisives dels anys 70, que recupera i homenatja a cada nova pel·lícula que estrena. En aquesta que ens ocupa, Django Unchained, la referència és clara: el Django de Sergio Corbucci de l'any 1966, protagonitzat per Franco Nero (amb la intervenció també de l'actor espanyol José Bódalo) i que tantes seqüeles va provocar. De fet, la sola menció del nom Django ja és tot un anunci del subgènere de western violent amb venjança inclosa, on les categories morals de bons i dolents són més que evidents (i de vegades, ni tan sols cal que la pel·lícula s'inscrigui dins del gènere de l'oest).

Lògicament, Tarantino no podia restar aliè a tota aquest corrent que tant el va influir durant la seva infantesa i adolescència, i no només ens fa una picada d'ullet a l'hora d'escollir el títol de la pel·lícula, sinó que a més, incorpora l'actor Franco Nero en un dels cameos més celebrats pels amants del gènere.

Franco Nero a Django de S. Corbucci
Franco Nero a Django Unchained de Tarantino
           
L'argument ens remet als westerns de Sergio Leone (Per un pugno di dollari) i -això és opinió exclusivament meva- al Shane de George Stevens, pel·lícula que em va impressionar quan la vaig veure de nena en un d'aquells capvespres de dissabtes televisius, i que fa poc he vist de nou sense que m'hagi decebut gens ni mica amb el pas del temps. Shane (aquí, Raíces profundas) presenta un heroi imperturbable capaç de defensar el proïsme de qualsevol injustícia sense moure una cella ni demostrar debilitat. El personatge interpretat per Jamie Foxx a la producció de Tarantino ha heretat les maneres d'aquell Alan Ladd petri i inexpressiu dels anys 50. 

Jamie Foxx en el paper de Django
                                                    
Alan Ladd fent de Shane
 
La novetat que incorpora Tarantino és que el seu protagonista és un esclau negre del sud que és alliberat per un atípic dentista alemany que també fa de caçador de recompenses (un excel·lent Christoph Waltz) poc abans d'esclatar la Guerra Civil nordamericana. 

Trobo que el fet d'incorporar un heroi negre que venja les humiliacions a què han estat sotmesos els seus és una de les originalitats de la pel·lícula, malgrat que no tothom ho ha vist així, i per exemple, el director Spike Lee ha estat un dels que ha protestat en considerar que es tracta d'una banalització del patiment dels esclaus reals. Tot són opinions, és clar, com quan s'acusa Tarantino de reflectir una violència desmesurada i gratuïta. Naturalment! però és que aquesta és la seva empremta personal, el tret distintiu de la marca Tarantino. I francament, penso que la violència de les seves pel·lícules és tan catàrtica com fictícia i manierista. L'autèntica violència, la que colpeja realment les nostres consciències, l'hauríem de buscar en una altra mena de cinema, més quotidià i realista que els dispars i els mastegots de Tarantino, que tenen més relació amb el món del tebeo, l'Spaghetti western i els telefilms tipus Starsky & Hutch que no pas amb altres qüestions més delicades i preocupants.

Django, un venjador negre en una societat de blancs

Tot i que no es pot dir que Django Unchained sigui una denúncia seriosa i rigorosa del sistema esclavista (cal dir que tampoc no ho pretén en cap moment), sí que situa l'espectador, emparat darrere de la figura del protagonista, en una situació de visceralitat que difícilment deixa indiferent. A més, el director juga de forma sarcàstica amb alguns elements bastant transgressors en el context de l'Amèrica profunda secessionista, com ara que alguns esclaus tinguin noms tan germànics com Broomhilda (la dona de Django, que parla un correctíssim alemany) i les al·lusions a Wagner i a la mitologia del nord d'Europa.

També pertany a la cultura germànica el millor personatge de la pel·lícula, el doctor King Schultz que, amb el Django, forma una parella tarantiniana tan inspirada com ho va ser la de Pulp Fiction: Vincent Vega (John Travolta) i Jules Winnfield (Samuel L. Jackson, que també fa una interpretació magistral a Django, representant una variació del que despectivament s'ha anomenat un típic oncle Tom).
 

El Dr. Schultz i Django
Vincent Vega i Jules Winnfield

La presentació de Schultz al principi de la pel·licula és tota una declaració d'intencions. El veiem acostar-se a la càmera mentre condueix un carro que du clavat a la part superior un enorme queixal-anunci que es va bellugant al ritme de les sotragades dels cavalls. Amb aquesta manera de fer-lo entrar en escena, Tarantino ja mostra la càrrega irònica del personatge i la simpatia que el director (i el públic) sent per ell. I alhora, aquesta caracterització tan peculiar recorda un fotograma bastant similar de la versió del 1934 de The man who knew too much de Hitchcock, que introdueix d'aquesta manera un altre dentista cinematogràfic, un d'aquells que romanen per sempre a la memòria: el sinistre doctor Abbott interpretat pel gran Peter Lorre.


Presentació del Dr. Schultz, personatge que ja forma part de la galeria d'excèntrics tarantinians
L'inquietant anunci de la clínica dental del hitchcockià i malèvol doctor Abbott

No puc ser imparcial perquè el Quentin (ja em permetreu la familiaritat) és una petita debilitat que tinc, i aquest Django Unchained m'ha semblat un feliç retorn al Tarantino dels primers temps. Tot i que entre la seva obra hi ha pel·lícules que em semblen millors que altres, considero que les seves produccions són sempre un homenatge al cinema i una mostra de com es poden explicar històries que hem vist repetides un munt de vegades, amb una habilitat i una concepció narrativa i visual que tampoc no és massa freqüent, tenint en compte molt del que pul·lula actualment per les sales cinematogràfiques.

12 comentaris:

  1. Respostes
    1. Si ho fas, ja em diràs què t'ha semblat.

      Elimina
  2. pot estar bé.....haurem d'esbrinar-ho de primera ma

    ResponElimina
    Respostes
    1. El millor que pots fer, Joan, sobretot si t'agrada aquest tipus de cinema.

      Elimina
  3. M'ha agradat aquesta introducció amb les branques de la pel·lícula que un dia d'aquests aniré a veure. I més amb el que has comentat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich. Val la pena de veure-la perquè a part d'estar molt ben feta, recupera aquell esperit dels westerns dels 70.

      Ah, i la música!, que a l'entrada m'he oblidat de mencionar-la.

      Elimina
  4. Només per la presència de Christoph Waltz ja aniria a veure-la (però encara no ho he fet).

    Tot i la relació amb el "Django" primigeni (que vaig veure d'adolescent més d'una vegada: coses dels cinemes de barri), Tarantino juga un cop més amb la transgressió, i sembla mentira que no se n'adonin alguns dels qui el critiquen. El tractament de l'esclavisme, com la descarnada venjança jueva de "Maleïts bastards" (i d'altres aparents paradoxes històrico-cinèfiles de Tarantino) és un pretès canvi de papers; és un "anem a jugar a canviar la història"; és donar força a les víctimes (quantes vegades s'acusa les víctimes de no revoltar-se contra la barbàrie!); és una manera de canalitzar la ràbia de la injustícia. A més, Tarantino no fa documentals; fa cinema; fa artefactes artístics que no poden ser ni analitzats ni jutjats com un esdeveniment real. Ve a ser el que dius tu, Sícoris: " les seves produccions són sempre un homenatge al cinema i una mostra de com es poden explicar històries que hem vist repetides un munt de vegades, amb una habilitat i una concepció narrativa i visual que tampoc no és massa freqüent".

    Després ens agradarà o no; però això ja és una altra història.

    ResponElimina
  5. Ho has expressat perfectament, Enric.
    Sense entrar en la qüestió dels gustos, que és completament personal, el cert és que la posició de Tarantino davant la història és més un revulsiu que no pas una fidel reproducció de fets passats. I el mateix penso sobre el tòpic de cinema extremadament violent que se li ha penjat, i que no té en compte que es tracta d'una violència tan hiperbòlica que acaba sent una paròdia absolutament buscada per l'autor, que l'ha convertida en un tret estilístic.

    ResponElimina
  6. Ostres! Molt bona la relació amb el personatge de Lorre. Aquella versió m´agrada molt més que l´ensucrada de Doris Day... i sense cançoneta.
    "Django..." em va agradar encara que potser li sobra una mica de metratge. Fins i tot deCaprio está convincent. Salut i Bona Pascua. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Miquel. A mi també m'agrada més la versió antiga d'"El hombre que sabía demasiado" (és que no suporto la Doris Day!). El pla on es veu per primer cop l'anunci de la boca plena de dents de la consulta del Peter Lorre és una imatge que se'm van quedar gravada i que, en veure la presentació del personatge del Christoph Waltz, vaig recordar de seguida.

      Jo m'ho vaig passar tan bé amb "Django" que la pel·li no se'm va fer gens llarga, tot i que sé d'altra gent que pensa, com tu, que li sobra metratge.
      El di Caprio està sensacional en el seu paper; em va agradar inclús el Don Johnson, a qui em va costar fins i tot de reconèixer.

      Molt bona Pàsqua per a tu també!

      Elimina
  7. Sícoris... todavía no hablo catalá.... pero me gustó tu entrada.
    Jo poteix liure ...peró cuando se trata de escribir...aún me quedo un poco temeroso.
    Bella entrada y me acuerdo bien la películas que me hacen acuerdar los años 70....
    PETONETS...

    ResponElimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: