dimarts, 29 de gener de 2013

Ironia, comicitat i coses rares




Fa uns dies em va arribar un vídeo de youtube. Un de tants que, pel motiu que sigui, agafen volada, es fan populars i comencen a donar tombs per la xarxa i pels correus electrònics provocant hilaritat arreu. 

El protagonista és un bon home que, mentre ens ensenya les seves lectures i la terrassa de casa seva, fa una lloança hiperbòlica, infantiloide i cantada (això és el pitjor!) a la figura de la infanta Elena de Borbó. 

Qui vulgui veure el vídeo, si és que hi ha algú que no el coneix, pot fer-ho a través d'aquest enllaç. [Aviso: Compte amb qui pateixi de sensibilitat crònica o sigui al·lèrgic a la matèria sacarina... Les reclamacions, directament a l'autor de la cosa o a la Casa Reial].

L'anècdota no passaria d'aquí si no fos que el rerefons del vídeo ha generat algunes divergències entre persones que em són properes. M'explico: Quan el vaig veure, a mi em va semblar una de tantes bajanades que circulen per Internet; una bestiesa i de les grosses, vaja! Però hi ha hagut gent que ha pensat que al darrere de tant d'almívar monàrquic s'hi amaga una càrrega irònica, i l'argument esgrimit és que les imatges que se'ns mostren no casen gens amb el contingut de la cançó, qüestió que ja donaria alguna pista sobre l'autèntic sentit d'una peça tan estrafolària. No ho sé. Reconec que aquestes opinions m'han obert alguns dubtes, de manera que tampoc descarto del tot aquesta possibilitat que, de bon principi, ni tan sols m'havia passat pel cap.

De fet, sí que és cert que la presència de dos elements diferents i sense cap lligam aparent com són, per una part, la cançó-lloança, i per altra, el vídeo que la il·lustra, suposen una ruptura amb allò que s'espera d'un producte de característiques tan banals. Perquè allò més lògic seria que la cançoneta de lletra anodina (per no dir estúpida) i musicalitat insubstancialment encomanadissa s'il·lustrés amb fotografies de l'objecte admirat per aquest chevalier servant, complementades, potser, amb dibuixets ad hoc com ara cors, llacets i coronetes daurades que subratllarien encara més la ridiculesa de tot plegat, així com la intencionalitat plana de l'autor. Però el que sobta precisament és aquesta irreconciliabilitat, diguem-ne argumental, entre so i imatge, que, com he dit, podria incidir en l'aspecte irònic que alguns han cregut detectar en la voluntat de l'autor del vídeo. 

En qualsevol cas, el vídeo ens fa riure tant si aquesta és la intenció de qui l'ha perpetrat com si no ho és. La desmesura en el to, la rima esperpèntica, les imatges absurdes: tot plegat contribueix a provocar la rialla. Si l'autor és un monàrquic convençut que ha pretès fer una composició hagiogràfica de la vida de la infanta, tot retent-li homenatge, l'efecte que té en l'observador és justament el contrari al previst: una comicitat que distorsiona i es troba diametralment allunyada de la pretensió inicial. 

Però si el compositor-editor d'imatges ha volgut ironitzar sobre la monarquia i sobre la cel·lofana color de rosa que l'envolta des de fa anys, imitant-ne el llenguatge cursi i l'estil edulcorat i poc elaborat, l'humor també està garantit. Però naturalment, si això és així, l'últim en riure serà el propi autor, que és qui, en definitiva, maneja tots els fils i ens mostra la caricatura grotesca resultant mentre ens fa creure que es tracta d'una sublimació. Freud parlava en aquests termes de la representació antinòmica de la ironia, així com de la relació que aquesta manté amb els somnis i l'inconscient:  
su esencia consiste en expresar lo contrario de lo que deseamos expresar a nuestro interlocutor; pero ahorra a éste al mismo tiempo toda réplica, dándole a entender por medio del tono, de los gestos o, si se trata de lenguaje escrito, de pequeños signos de estilo, que uno mismo piensa lo contrario de lo que manifiesta. [1]

I aquest "tono", aquests "gestos", podrien ser la creació d'un personatge -alter ego de l'autor del vídeo- que funcionaria com a fil conductor a un nivell visual. Una mena de "narrador" que, una mica a la manera cervantina, ens passeja per la ficció musicada sense respectar els tràmits tradicionals que l'oient, a priori, esperaria. I mentrestant, ens va mostrant unes imatges que, tot i formar part de la ficció principal (la cançó), es distancien d'ella d'una manera un pèl sospitosa o, com a mínim, bastant poc usual.

Artistes com Marcel Duchamp havien teoritzat sobre la importància de l'art (el vídeo en qüestió no ho és ni per aproximació) en un món amb sobreabundància d'imatges, de mitjans de comunicació i d'objectes fabricats en sèrie, on les propostes artístiques amaguen sentits que no es revelen de forma directa a primer cop d'ull.

Marcel Duchamp. Obra Ready made

Henri Bergson, en el seu assaig sobre el riure [2], arriba a la conclusió que l'art no tiene más objeto que apartar los símbolos útiles desde el punto de vista práctico, las generalidades aceptadas convencional y socialmente, todo lo que en suma, nos oculta la realidad, para ponernos frente a la realidad misma. […] 

És el cas del vídeo que ens ocupa?... Potser és demanar massa i m'estic excedint en les meves apreciacions. De tota manera, si suposem que tot plegat no és més que la projecció idealitzada d'un Quixot a la recerca de la seva Dulcinea particular, segurament allò que ressalta l'aspecte còmic és, tornant a Bergson, una determinada inadaptación particular de la persona a la sociedad

És a dir, si aquest artefacte audiovisual és simplement allò que veiem, sense més intencions ocultes, podríem assimilar la figura d'aquest home que llegeix i mira la ciutat des dels seus prismàtics, amb una mena de Quixot contemporani. Un Quixot que ens fa partícips de les seves obsessions i que s'arrisca a esdevenir un personatge ridícul que és la riota de la xarxa. I ho és, no només per atrevir-se a presentar un producte tan grotesc, sinó també per lloar les suposades virtuts d'un membre de la monarquia en un moment en què s'està qüestionant un model d'estat, ferit (no sé si de mort) a causa de determinats capteniments delictius i prepotents. Una època especialment conflictiva i amb unes diferències socials tan abismals que només falta que ens vinguin a refregar pels nassos panegírics d'aquesta estofa. Així doncs, no ens ha d'estranyar si la sociedad responde a las impertinencias con la risa, que es a su vez una impertinencia todavía mayor (Bergson, op. cit.).

Ironia o comicitat més o menys involuntària? La conclusió és que no hi ha conclusió. Això sí, tant si es tracta d'una exaltació amb rivets -diguem-ne- parafílics com si es tracta d'una calculada i distant mirada burleta, ben segur que el caràcter humorístic d'aquest artefacte multimèdia està més que garantit. Tot i així, no tinc cap dubte que n'hi haurà més d'un que, en començar a sentir els primers acords, li vindran unes irresistibles ganes de vomitar. 

Senyores i senyors: ¡Pasen y vean!


_________________________________

NOTES:
- [1] Freud, Sigmund. El chiste y su relación con lo inconsciente. Traducció de Luis López-Ballesteros de Torres. Alianza editorial, 2012.
- [2] Bergson, Henri. La risa. Traducció de Mª Luisa Pérez Torres. Alianza editorial, 2008.

 
BIBLIOGRAFIA:
- Torrente Ballester, Gonzalo. El Quijote como juego. Guadarrama. Punto Omega, 1975.
- Vigara Tauste, Ana María. El chiste y la comunicación lúdica: lenguaje y praxis. Ediciones Libertarias, 1994.
- Duchamp, Marcel. Escritos. Ed. a cura de José Jiménez. Galaxia Gutenberg. Colección: Ensayo, 2012

8 comentaris:

  1. la meva mare, que no és bona, diu:
    ¡Hay gente que le saca punta a un cabrio!
    (on 'cabrio' és un clau d'uns 15 cm)
    (el meu avi era ferreter)
    (treure punta a la filla de borbó en té pebrots)
    Dic jo: óle mi Síc, que ha fet quelcom seriós d'una brofegada coenta!
    (molt bona la teva entrada, amiga)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet riure, cavaliere, amb això del cabrio (sempre s'aprèn alguna cosa!)

      Tot va començar com una juguesca i, entre broma i broma, vaig anar pensant-hi seriosament (dintre del que cap) i m'hi vaig posar. Però no deixa de ser una xorradeta...

      Elimina
  2. No sé què dir. No en tenia ni idea d'aquesta cançó. He estat buscant i he vist que va ser expulsat de "Tú sí que vales". És cert que mirant les imatges es té la sensació que la cançó és irònica. Però no podem estar segurs de res. Quan un artista crea una obra hi ha tota una relació entra l'obra i el món que la configura, una relació entre context i artista que ens permet fer una lectura adequada al missatge. En aquest cas l'autor és un perfecte desconegut; per tant, no tenim context.

    Per a mi, aquest cas i qualsevol altre que de la nit al dia explota viralment a través d'internet no té cap valor; no ve d'enlloc i no va enlloc. No existeix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és la qüestió, Enric: està totalment descontextualitzat i, a més, resulta bastant repulsiu, amb la qual cosa, encara que hi hagués alguna intenció desmitificadora o irònica, tampoc no tindria més importància.

      Elimina
  3. Com deia el meu avi: Una cosa és riure, una altra fer riure, i una tercera "enfotre-se'n".

    ResponElimina
  4. No hi ha res com l'humor seriós. Com aquell que no vol se'n fot de l'Elena de manera magistral. Imatge i so són tant inquietants perquè no passa res que explica molt bé com és la Infanta Elena... Estic totalment d'acord amb en Freud!

    ResponElimina
  5. Doncs jo encara no sé ben bé què pensar. Com explico, el divorci entre imatge i so sembla indicar una mirada irònica, però per altra part, la lletra i la música són tan toves i tan planes que podria ser una versió pretesament seriosa. L'únic que queda clar és que, ho vulgui l'autor o no, el riure està assegurat.

    ResponElimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: