dilluns, 30 de desembre de 2013

Tot és ara i res (títol manllevat i poema il·lustrat)

 

Manllevo el títol d'un poema de Joan Vinyoli per aplicar-lo a un altre, en castellà, del poeta José Hierro. El poema de Hierro, que en realitat es diu Vida, com així ho faig constar al final, l'he il·lustrat amb una pintura de Remedios Varo, una artista surrealista del cercle d'André Breton i amiga de Leonora Carrington, Frida Kahlo i Diego Rivera durant la seva etapa mexicana (com a curiositat afegiré que Remedios Varo era nascuda a Anglès, un poble de la comarca de la Selva, Girona).

M'agrada fer barreges, potser poc ortodoxes, amb la literatura i les arts visuals: unir fragments d'uns autors i títols d'altres, jugar amb els significats a través de les il·lustracions i, en definitiva, apropiar-me dels textos i de les obres d'art per a reinterpretar-los en una mena de collage, tot intentant de no malmetre'n gaire el sentit original. També és cert, no obstant, que quan un artefacte artístic deixa de pertànyer a la intimitat del seu creador per passar a ser del domini públic, els significats són susceptibles de multiplicar-se perquè cada receptor hi aportarà el seu. Inclús, és molt possible que un mateix individu, depenent de la perspectiva del temps, de l'estat anímic i d'altres factors interns o externs, sempre subjectius, interpreti de maneres diverses una mateixa obra d'art.
Aquesta és la meva: la d'ara i d'aquí. O parafrasejant el poeta, la d'ara i res (o tot).


Tot és ara i res (Joan Vinyoli)

La despedida (Remedios Varo)



Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito "¡Todo!", y el eco dice "¡Nada!".
Grito "¡Nada!", y el eco dice "¡Todo!".
Ahora sé que la nada lo era todo,
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada)
.
Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

Vida (José Hierro)


 

dilluns, 16 de desembre de 2013

Mapa literari i sentimental



Com l'Alícia de Lewis Carroll, hi ha qui és capaç de travessar el mirall quan intueix que la partida d'escacs que es juga a l'altra banda s'ha tornat abúlica i pesarosa. Quan s'adona que el silenci aliè potser forma part d'un acte de parla indirecta, producte de l'acumulació de paraules que, atropellades i sense concert aparent, moren abans de ser escrites. Quan té la clarividència de saber que no hi ha remei més estimulant que alimentar l'acció silenciosa amb noves paraules. És a dir, amb literatura.  I és aleshores quan, revestit del poder d'un xaman, aquell esplèndid cavaller retratat fa anys per un futurista milanès aconsegueix fragmentar l'atrotinada realitat de la part fosca del mirall per recompondre-la a través de la ficció, de la parla, de l'escriptura, de la lectura, de l'amistat incondicional.

Aquesta és la mostra de l'itinerari poètic que, per rigorós ordre d'arribada, dibuixa un mapa de complicitats mútues des de fa gairebé quatre anys. Quatre anys de lectures i amics compartits, de somnis fotografiats, de celebracions conjuntes, de jocs literaris, de postals il·lustrades, de quaderns de notes, de xerrades de cafè, d'alguna passejada i d'uns quants llibres obsequiats. Uns llibres que amaguen entre les seves pàgines, empeltades de bons desitjos del cavaller vermell (il cavaliere rosso),  la consigna que ja s'ha convertit en el leit motiv del nostre món particular, cada cop menys orfe: No us rendiu!
(amb permís de l'inventor de la frase; això no cal dir-ho).



Ellos miran un punto, un cerco o un alud,
algo que ha sucedido, un algo que se ensancha,
les llama, les succiona, se adentran en el cerco
y suceden en él al tiempo que les miro,
ellos suceden dentro del punto que se ensancha,
me cerca, me succiona, y es otra la mirada
que nos observa a todos y escribe lo que usted
acaba de mirar.


Platón desterró a los artistas por temor a que
mostraran que lo-que-ocurre
no tiene correlato ideal
Chantal Maillard. Matar a Platón. (Tusquets, 2007)


¿Pues qué podría yo testificar de mí, al margen
del silencio preciso, para que se cumpliese
la perfección de un lirio que se alzara en su tallo,
o la serenidad de unas manos cruzadas
sobre el quieto regazo en que el amor se acoge?
¿Qué podría decir como una fe de vida
quien sabe del quebranto del orden de las horas?
  Mª Victoria Atencia. Poema Testimonio. (El Umbral. Pre-Textos, 2011)


[...]
 A mí también, a veces, se me rebelan los objetos.

Te pesa la Edad Media
como zuecos que se hunden en el barro.

A la izquierda y en el centro
impera la luz,
pero no luce el sol.

Incluso las gacelas son carnívoras.
  [...]
José Ovejero. Poema dedicat al quadre d'El Bosco El jardín de las delicias (Nueva guía del Museo del Prado. Demipage, 2012).


Pon una luna sobre cada sauce, una muchacha en cada ventana, una gacela junto a cada arroyo. Convoca al poema para que construya el lado sur de la nada. Si el exilio te ha dolido pero no te ha matado, regresa a la cuna de la imaginación y mídete y equipárate con quienes velan para descifrar el misterio. El exilio es un malentendido entre la existencia y las fronteras, es un puente para que la percepción cruce de una imagen a otra, un test que pone a prueba tanto la vanidad como la modestia del narciso, la semejanza de lo diferente y la diferencia de lo semejante. No todo lo que aquí te excluye allí te integra, ni todo lo que allí te agrega deja de integrarte aquí. Así que invoca a la imaginación con lo propio de la imaginación: la libertad de las palabras para obedecer a los sentimientos.
Mahmud Darwix. En presencia de la ausencia. Traducció de Jorge Gimeno. (Pre-Textos, 2011)


 La nena es deixa anar sobre el seient encoixinat i tanca els ulls. De vegades els dos sentits amb què més compta estan fins a tal punt alerta que es barallen entre ells d'una manera lamentable. Els ulls tenen l'ambició de posseir les formes completes en la seva integritat, i l'olfacte al seu torn s'entesta en la pretensió de fer passar el món sencer a través d'aquells dos minúsculs forats de carn que hi ha al final del nas.

Dacia Maraini. La llarga vida de la Marianna Ucrìa. Traducció de Marta Hernández Pibernat (Minúscula, 2013).

dijous, 31 d’octubre de 2013

Disbarats a dojo


Caravaggio. Cap de Medusa
  


No acostumo a parar l'orella a les converses alienes, però de tant en tant sento comentaris, opinions o expressions que automàticament criden la meva atenció per la seva singularitat. Els transports públics són una font inesgotable de perles extemporànies, com també ho són els mercats, les botigues, les oficines de tot tipus, els bars, els cafès i, en general, qualsevol lloc on per diferents motius ens hi estem una bona estona (que pot ser molt productiva per als caçadors de rareses verbals).

En els últims temps, n'ignoro el motiu, diria que l'estadística de barbaritats que he tingut el gust de sentir s'ha incrementat bastant. O potser és que m'he tornat més receptiva a tota mena d'exabruptes lingüístics i de raonaments singulars. En qualsevol cas, i com que tampoc no tinc intenció de treure'n l'entrellat, aquí deixo una mostra dels que més m'han colpit. 

Que vagi de gust!

 


1.-  [Conversa entre un grup de persones que parlen sobre els casos d'espionatge a particulars per part del govern nordamericà. Sentida dins un vagó de metro]:

- El govern espanyol no és res més que el chivo expiatori de l'Obama.
- Per què ho dius?
- Home, perquè es dedica a espiar-nos per ordre dels americans.

2.- [Conversa entre dues dones que esperen tanda en una parada del mercat]:

- I els molt sinvergüenses, quan se n'anaven de viatge, deixaven el gosset tancat. Pobret!
- Però tancat, literalment?...
- No, literalment no. Amb pany i clau.

3.- [Sentit en una oficina de correus]:

- I a tu, quan et toca l'exposició del tema?
- Jo em pensava que em tocava la setmana que ve, però ja veus, el profe em va fer exposicionar l'altre dia.

4.-  [Sentit en una parada d'autobús]:

- El Joan es passa molt amb la beguda.
- Sí, la veritat és que últimament beu com un bellaco.

5.- [Sentit en una cafeteria]:

- Després de tot el que va passar, tu creus que m'havien de convidar al casament?
- A mi també m'hi van convidar, però vaig declinar la meva presència.

6.- [Conversa entre dos empleats d'un banc que es reien de les dimensions del nas d'un tercer que, naturalment, no hi era present]:

- Osti tu, el tio té un nas com el d'aquella història del Calderón de la Barca que deia no sé què d'un hombre a una nariz pegado.

7.- [Sentit en un autobús]:
- Ja saben si serà nen o nena?
- Sí! Dilluns passat li van fer l'econografia.



Continuarà... (o no).

dijous, 24 d’octubre de 2013

Una de teatre: Cinco horas con Mario

Quim Monzó parla de teatre.
Teatralnet Multimèdia. Dia mundial del Teatre (27 de març del 2010)

Comparteixo bastant algunes de les raons per les que el Quim Monzó no va al teatre, encara que a mi el teatre m'agrada, i molt. M'explico: com a l'escriptor, m'empipen els actors sobreactuats i m'angoixen els llocs massa plens de gent (m'imagino que en el seu cas deu ser una tortura haver d'estar saludant a tort i a dret, per compromís i sense ganes, tants coneguts. Per sort, no és el meu cas). Però principalment, el que m'allunya del teatre -i Quim Monzó, això, ni ho esmenta- és que la meva escurada butxaca es ressentiria d'una assistència molt sovintejada a les sales teatrals i, cada cop més també, a les cinematogràfiques. I és que  l'apujada de l'IVA cultural del 8 al 21% ha fet molt de mal a un sector que, malgrat les crisis persistents que ha sofert i els nous mitjans que han anat apareixent, sortosament segueix en peu.

Segurament, les paraules del Monzó tenen molt de boutade, de provocació per escandalitzar el gremi dels actors i el públic incondicional del teatre. A mi em fa tot l'efecte d'una broma de portes endins, d'un exercici d'autocrítica del sector. No oblidem que aquest acte, celebrat el 27 de març del 2010, dia del teatre, el va organitzar el grup Teatralnet, i vull creure que les opinions de l'escriptor s'han de contextualitzar en aquest marc autoreferencial i autocrític, tot i que la publicació a La Vanguardia de tres articles amb el títol ¿Por qué no voy al teatro? [1], un compendi escrit del que ja havia explicat de viva veu, en va amplificar el ressò. En qualsevol cas, més enllà de la conyeta d'enfant terrible de la cultura catalana, en el fons no li falta algun bri de raó i caldria revisar certes adaptacions teatrals una mica sui generis -per dir-ho d'alguna manera-, així com la tendència a la cantarella que alguns actors han pres com a norma.

És evident que el teatre requereix d'un llenguatge diferent al del cinema i la televisió, i que les condicions en què es desenvolupa des del temps dels antics grecs tenen més a veure amb un acte litúrgic que no pas amb la fredor tècncica del cinema, que mitjançant el primer pla és capaç d'apropar l'expressió facial fins a uns límits gairebé epidèrmics. El teatre és viu i i té lloc en un ara i aquí, la qual cosa el fa alhora íntim i espectacular (de fet, l'etimologia grega de theatrón -θέατρον- és "lloc per a contemplar"). Des d'aquest punt de vista, doncs, és lògic que el teatre tingui un component d'exageració i d'impostura. És més, considero bo que el tingui perquè forma part de la seva essència, encara que segons amb quin tipus d'obres potser no s'escau gaire una declamació, diguem-ne, excessiva.

Ja ho he dit: a mi el teatre m'agrada, i m'agrada com a manifestació artística i també com a recinte que fa la funció de temple profà. Semblarà un tòpic, però cada cop que entro en un, noto alguna cosa especial que em fa desitjar de formar part del ritual que es desencadena allà dins i de compartir espai físic amb els actors, amb l'escenari i amb la paraula escrita del dramaturg, transformada en veu immediata que et parla directament. La veu, les paraules i els gestos assajats mil vegades esdevenen únics a cada representació, i això els fa especials i irrepetibles a la manera del riu d'Heràclit (un altre que, com el Monzó, es mantenia apartat de les multituds).

Malauradament, com deia al començament, no hi puc anar tant com m'agradaria, i per això escullo molt i molt bé què vaig a veure. Sempre tinc molt en compte qui hi ha davant i darrere del muntatge i del text escrit, i també faig cas d'algunes crítiques. La qüestió és que cada cop em torno més selectiva. També em passa amb el cinema i amb la literatura: ara ja no veig totes les estrenes ni llegeixo totes les novetats (més encara quan hi ha tants clàssics que encara no he vist ni he llegit). Per altra banda, no estan els temps per segons quines alegries, i la veritat és que fa molta ràbia arriscar-se i no encertar-la. 

Quan vaig veure que al Teatre Goya de Barcelona hi havia programat un Delibes no em va quedar cap dubte. Hi havia d'anar! Així doncs, dies abans que retiressin l'obra Cinco horas con Mario, em vaig afanyar per no perdre'm aquesta funció, concebuda originalment com una novel·la i reescrita després com a obra teatral. Un clàssic que durant anys i panys va representar la mateixa actriu, Lola Herrera, que és de Valladolid com també ho són l'autor, Miguel Delibes, i tot i que  no es menciona explícitament a l'obra, presumiblement també la protagonista, Carmen Sotillo, i el seu marit, Mario, que acaba de morir i és de cos present. Just aleshores, quan ella es troba sola davant del cadàver del marit, aprofita per sincerar-se i repassar la seva vida en comú esmicolant tot tipus de vivències a través d'un monòleg dialogat en el que hi ha constants interpel·lacions al difunt, receptor inert del discurs de la vídua.

Natalia Millán, l'actriu que ha pres el relleu de Lola Herrera, fa una feina remarcable malgrat el risc d'enfrontar-se a un text que ja és un clàssic, el muntatge del qual continua sent el mateix que van adaptar el propi Delibes, Pepe Sámano i Josefina Molina, directora també del projecte inicial i d'aquest darrer. Per no parlar d'un personatge, el de la vídua Carmen Sotillos, que tothom associa amb el nom i les faccions de l'actriu veterana. Natalia Millán (que ha traballat fonamentalment als musicals) va ser valenta quan va acceptar el repte, i la veritat és que ha valgut la pena que ho fes perquè se'n surt amb dignitat i aporta a la història de l'obra una actuació brillant i una gran sobrietat interpretativa, sense necessitat de sobreactuar ni de declamar d'aquella manera forçadament teatral que li desagrada tant al Quim Monzó. La seva interpretació de Carmen Sotillos és tan serena, natural i creïble que l'actriu acaba fent seu el personatge. I no és cosa fàcil perquè l'ombra de Lola Herrera continua sent molt allargada i, a més, un monòleg on es combinen els records i els retrets, la ironia i el dramatisme, no és senzill de dur a terme. 


El cert és que amb una escenografia minimalista i la figura endolada de la vídua dominant l'escena, el text de Delibes flueix i s'amara dels matisos que l'actriu li regala. Basten uns pocs elements disposats damunt de l'escenari per a caracteritzar la protagonista, el seu mut oponent, la resta de família i amics que hi són citats i, en definitiva, un tipus de societat que per més transformacions socials que hi hagi hagut, encara resulta bastant identificable i propera. Per tal de caracteritzar personatges i situacions, només calen un taüt al mig de la sala, unes quantes cadires i la prestatgeria amb els llibres posats del revés a fi de no ofendre la transcendència de l'acte de la vetlla amb les coloraines dels lloms. I naturalment, el discurs ple de prejudicis socials, polítics i sexuals de la dona, contraposat al persistent silenci del marit. Tot hi és suggerit sense gaires explicacions addicionals i, en conjunt, constitueix un magnífic document psicològic i sociològic.



Tot i que l'acció se situa l'any 1966 a una ciutat espanyola de províncies, Cinco horas con Mario no ha perdut gens de vigència pel que fa als conflictes que planteja el seu monòleg narratiu i que, irònicament, surten a la llum quan l'interlocutor no pot respondre. A través de les paraules de Carmen albirem la mediocritat burgesa de la seva vida i la fascinació per les aparences, la posició social i els diners. Som testimonis de les seves aspiracions frustrades que acaben en retrets de tot tipus. Deduïm de les seves paraules el compromís polític del marit, un intel·lectual d'esquerres a qui ella, que no entén conceptes com "servilisme" i "estructures", en el fons menysprea. El món de Carmen Sotillos és  simple i es basa en el principi d'autoritat, en la criança dels fills, en els passejos per veure i ser vista i en una tranquil·la felicitat conjugal. En resum, en viure una vida "com toca". Però gràcies a l'habilitat dramatúrgica de Delibes, a les qualitats interpretatives de l'actriu i a l'encert de la posada en escena, anem veient la complexitat de tot el que el personatge ens explica, i com allò que en un principi semblava d'una manera, poc a poc va mostrant el seu revers. De fet, l'obra és un excel·lent retrat de l'Espanya dels últims anys del franquisme, on encara continuaven havent-hi vencedors i vençuts, i on la hipocresia, l'educació en uns principis rígids i la repressió política i sexual de la població eren el pa de cada dia.

Un fragment del monòleg de Carmen Sotillos, interpretada per Natalia Millán. 


______________________________________________


[1] Articles de Quim Monzó a La Vanguardia:


dijous, 3 d’octubre de 2013

Fragments: Barcelona literària (V)


Quim Monzó: La magnitud de la tragèdia (1994)
Aristide Maillol. Desig
Ho van fer en l'única escala de veïns que van trobar oberta, després d'haver-ne rebutjat catorze de tancades. Ho van fer amagats darrere dels lleons de l'estàtua de Colom, i en una boca de metro closa, i entre les veles dels encants del Mercat de Sant Antoni, mentre sentien la fressa de les rodes de ferro de les caixes dels comerciants, travessant el carrer Comte d'Urgell. Van contemplar com el sol s'aixecava, des d'una terrassa d'una cafeteria de la plaça Catalunya. Van tornar-hi en una biblioteca de La Caixa, i en el funicular del Tibidabo, i en el camí que duu a la gossera. I en una de les sales de Sanxo d'Àvila. I a les escales del camp del Barça. I darrere la gasolinera de l'Arrabassada, i en un confessionari de la catedral, mentre sentien les veus somortes dels turistes que eren fora, a la nau, admirant arcades, columnes i vitralls. I en un tinglado del port. I al terrat de la Pedrera. I als jardins de Montjuïc. I al pàrquing de la residència de la Vall d'Hebron. I al costat de les instal·lacions esportives de Can Caralleu, que eren tancades (...)

Quaderns Crema, 1994. Pàg. 42


Juan Marsé: La muchacha de las bragas de oro (1978)

Brett Weston. Mèxic, 1973
Vive en la barriada de Gracia, en una ruinosa torre que perteneció a su familia, con una gitana, una mujer notable cuyo hijo mayor trabaja en una funeraria. ¿Tey confidente de la Brigada Social? Hay lagunas en el recuerdo, sueños intercalados, conciencia de nada. Lleva trajes de muertos y juega al ajedrez contra sí mismo, combinación insuperable para anular espejos y calendarios. Le han visto jugar por el barrio, mal afeitado y con reventados zapatos, recalando en las tabernas para cobrar las míseras antiguas cuotas del Auxilio Social, suscripciones ya no vigentes pero que algunos taberneros aún le liquidan, por lástima de él o quizá todavía por miedo.

Ed. Planeta, 1978. Pàgs. 151-2

Isabel-Clara Simó: La foto (1985)

Harold Muñoz
Carrer Escudellers a les dues de la matinada. El xiulet del cotxe de la policia. Un bon rogle de veïns i passavolants, malgrat l'hora. "Pobra Lali" "Deixeu passar, cony!" Nyi-nyo nyi-nyo nyi-nyo: l'ambulància. A terra, mig endintre mig enfora d'un portal pudent de pixum, llum groga i crostes a les parets, el cos de la Lali, meuca de professió, tota rebregada de roba i mancada de carn. "Pobra Lali!" Jove, molt prima i amb classe. Ningú no en sabia massa, i tanmateix parlaven alhora. El sentiment unànim era que la culpa la tenien "ells", els "ells" que tenen totes les culpes. "Pobra Lali!" Es prenien la paraula, uns als altres, per explicar que feia poc que era al barri, un any o dos, ningú no ho podia precisar. Que mai no havia fet parlar. Que si no tenia amics tampoc no tenia enemics. Que no es ficava amb ningú. La Xata, la del bar, deia que devia haver estat des de l'exclusiva, i amb gent d'upa, perquè tenia una polsera de brillants que tallava l'alè, que la hi va confiar perquè la hi guardés una nit, i d'això, ja feia un parell de mesos. No li donà explicacions, però prou que es veia que s'havia codejat, que la Xata era molt viva per a aquestes coses, i la Lali no era una qualsevol, podien pujar-hi de peus.
(...)
Estirada a terra amb "el parietal dret esberlat", com digué el forense a l'informe, "la melsa rebentada per efecte del trencament de dues costelles de la banda esquerra", "el nas destrossat" i contusions arreu. Estirada a terra, cos endintre, cos enfora del portal, i no calia cap metge per veure que no respirava, "pobra Lali!", que havia tingut l'esma i la desesperació per arribar al portal des del tercer pis -"Hotel El Galgo-Habitaciones". Quan se l'emportà l'ambulància, els veïns i passavolants continuaven explicant el que no sabien, fent petar la llengua -"pobra Lali!"- i assenyalant la culpabilitat certa però nebulosa d'aquells "ells" on no arriba mai el xiulet del cotxe de la policia...

Contes d'Isabel. Columna, 1999. Pàgs. 55-56.

Max-Bembo: La mala vida en Barcelona: anormalidad, miseria y vicio (1912)
Théodore Géricault. La boja
Dos sitios preferentemente busca el zíngaro para sus reuniones: la Plaza de España y el Hostal. Ahí los veréis chalanear, idear un negocio hábil y temerario; contar sus penas y miserias, trazar planes y apurar sus copas. Antes era lo que vulgarmente se conocía con el nombre d'"El Pati", sitio cercado, con innúmeras barracas de madera, verdaderas habitaciones primitivas, y que ocupan, en cierta mayoría, los gallegos. En donde pueden observarse mejor es en las mancebías cercanas a cuarteles. Visitad las de la puerta de Santa Madrona, Montserrat y Mediodía, veréis qué angustia os dejan en el alma.
Ed. Maucci, 1912


Narcís Oller: La Papallona (1882)

Amedeo Modigliani. Autoretrat 1919
No obstant son amor, aquelles aparences de què hem parlat, aparences que transcendien fins en el vestir, barallat amb la moda corrent, un bon xic extravagant, ple de deixos portats d'Anglaterra, que, si esqueien perfectament a son cap ros, a sa figura exprimatxada i alta, a la manera de dur els braços, sempre caiguts i amb moviment de pèndol, topaven amb els gustos de Barcelona com nota desafinada; aquelles aparences que en Miquel no podia corregir, el retingueren molt temps de casar-se, temerós que son pare no en rebés mala impressió i compartís amb molts barcelonins l'opinió erradíssima que tenien d'aquella noia original. Però morí el vell Castellfort, i en Miquel es casà, emportant-se'n, ple de goig, la Mercè a casa seva; sa casa, llavors solitària, que ella alegrà ben aviat com rossinyol que s'escau a fer niu dins una gruta.
     Era, aquella, situada a la Porta-ferrissa. Tenia cinc pisos d'alçària, quatre balcons de rengle, tot son davanter estucat, botigues a peu pla, i al mig una portalada gran. Entrant, a mà esquerra, es trobava l'escaleta dels pisos, d'embocadura un xic fosca, i, més endins, eixamplava l'entrada un celobert quadrat, estucat també, on cada pis tenia quatre balcons sense solana i en el qual es desplegava l'escala del primer, tota de marbre de Carrara, fins al peu d'una porta de caoba i llautons brunyits. Al fons del celobert, hi havia el magazem-escriptori, que tenia comunicació privada amb el pis, vidrieres amb reixa al jardí, i rebia, encara, llum zenital del terrat per claraboies de vidre gruixut. El pis respirava comoditat, benestar; però la total absència de bon gust en el parament i les esquifides dimensions de les peces principals, del terrat i del jardí, que havien de servir-li d'esbarjo, daven a l'habitació un aire marcadament menestralenc.

Gustau Gili editor, 1928. Pàgs. 36-37


Jaume Fuster: De mica en mica s'omple la pica (1972)

Oriol Maspons
El Billy's era una planta baixa de la Plaça Reial, amb un rètol lluminós, un porter d'uniforme i aire acondicionat [sic]. L'Enric Vidal deixà el cotxe a les Rambles, entrà al local i es féu acompanyar pel maître a una tauleta aïllada, prop de la pista, on es bellugaven amb desesma unes quantes parelles. Van encarregar begudes i estigueren una estona, no gaire, veient ballar la gent. De sobte, després d'un esgarip desentonat, l'orquestrina que somicava en un racó va desar els atuells de fer soroll i una veu, a través d'un altaveu, anuncià l'actuació d'un conjunt anglès. Pujaren els músics al petit escenari del fons -cabells llargs, roba cridanera i instruments electrificats- i després d'uns minuts caòtics de sorolls i moviments estranys, esclatà un tro que embolcallà les tauletes, ressonant a banda i banda del local. Els llums començaren a fer pampallugues i l'Enric Vidal se sentí arrossegat pel ritme. Però, es digué, no he vingut al Billy's a ballar. S'aixecà, deixant la Bebel immersa en el doll sonor, i s'apropà a la barra.
      - Un conyac.
      Hi havia unes quantes mosses de faldilles curtíssimes i ulls maquillats que seien ben arrenglerades, mostrant cuixa, i movent-se, de tant en tant, segons el ritme del conjunt.
        - Dóna'm foc, preciositat.
        L'Enric Vidal es girà. Era una noia rossa, rossa, d'ulls encerclats de negre, que sostenia el cigarret amb gest d'actriu de cinema. Quan petà l'encenedor, la mitjameuca s'ajupí una mica, deixant que l'escot rodó del vestit mostrés el pitram.

Edicions 62, 1982. Pàgs. 77-78


Eugeni d'Ors: La ben plantada (1911)

Jacques-Louis David. Madame Récamier

(...)
        Però algú sap més: sap que la Ben Plantada és de Barcelona.
     De Barcelona? Vejam, vejam. Aquí el miracle creix encara de proporcions. És de Barcelona la Ben Plantada i ningú no la coneix? Una noia així no passa fàcilment desapercebuda. No se l'ha vista, a l'hivern, al Liceu; a la primavera, al "Polo"? No se l'ha trobada a cap funeral? Els peripatètics matinals del Passeig de Gràcia no l'han albirada ni un pic? A horabaixa, no és compareguda mai al passeig de cotxes? No se li pot atribuir, ni solament per referència, un nom conegut, un nom amb crèdit, en l'aristocràcia, en la propietat, en el comerç, en la borsa, en la indústria, en els teixits, en les jutes, en la pedra artificial, en els futurs de cotó? Es tractarà d'una sobrevinguda? -les aparences poden enganyar molt- d'una aventurera? Si això és, de quin país i per quin atzar arribaria aquí una aventurera?... Més no. Molt poden enganyar les aparences: mai no tant. Hi posaríem les mans al foc... Caldrà, doncs, que tot hagi estat pur prodigi en l'aparició, al petit poble d'estiueig de tan acomplida criatura?

Edicions 62, 1980. Pàg. 20.

dimarts, 24 de setembre de 2013

La Barcelona d'Ocaña





Les morts recents de figures tan importants del món de la cultura com el filòleg i humanista Martí de Riquer i l'escriptor Juan Luis Panero han enfosquit el trentè aniversari del decés de José Pérez Ocaña (1947-1983)

En un país tan propens a commemorar aniversaris i efemèrides, m'ha estranyat haver llegit tan poca cosa referent a l'Ocaña artista i, sobretot, a l'Ocaña que fou icona de la Barcelona de finals dels anys 70, quan la Rambla i la Plaça Reial, lliures encara de l'allau turístic massiu i uniformador estaven en plena ebullició.


 
Ocaña formava part, juntament amb altres personatges com Nazario, d'una Barcelona que en certa manera era el revers d'aquella altra de la qual havia fet bandera la joventut contestatària, benestant i culta representada per la Gauche Divine, sorgida durant la dècada anterior. L'hàbitat natural d'Ocaña, com es pot apreciar a la pel·lícula que Ventura Pons va rodar l'any 1977 (Ocaña, retrat intermitent) era la ciutat popular, la del lumpen, la que exercia un compromís polític que tenia molt més d'intuïtiu que de rigorós i sistematitzat; la Barcelona heterogènia, la cridanera, la que provenia de les capes més marginades i menyspreades per la societat. Perquè Ocaña no pertanyia a la cultura oficial, per més que hi hagués hagut algun intent d'integrar-l'hi: era un personatge tan sui generis i tan genuïnament contracultural que el seu record sembla haver-se esvaït per un procés de fagocitosi, com si a aquestes altures, ell i el seu llegat ja fessin nosa per innecessaris. 

Ni les condicions tràgiques que van envoltar la seva mort ni el fet d'haver estat una mort tan prematura han resultat suficients a l'hora de mitificar el personatge. Ara, quan queden lluny els dies convulsos d'aquella Transició que va resultar un intent poruc de canvi, certes postures personals, així com determinades manifestacions públiques i artístiques considerades aleshores com provocadores, s'han acabat integrant rutinàriament dins d'un sistema que tot ho engoleix, però no sempre ho digereix com seria d'esperar. És cert que de tant en tant se n'ha fet alguna exposició, com la que el 2010 es va poder veure al Centre de la imatge del Palau de la Virreina, titulada  Guia secreta de la Rambla. Ocaña 1973-1983: Accions, actuacions, activisme, o la de l'any passat a la Fundació Setba, Ocaña, àngels i dimonis. Inclús s'ha obert un bar amb el seu nom a la Plaça Reial (on, si no?). Però tot i així, la cultura "en majúscules" o, dit d'altra manera, els poders fàctics de la ciutat, no n'han parlat gaire. Potser ell s'ho hauria estimat més així.                                                         


Fragment d'Ocaña, retrat intermitent (Ventura Pons, 1977)
 
Passeig per la Rambla amb Nazario i Camilo

Ocaña va ser un personatge insòlit a la Barcelona que es va generar a les acaballes del franquisme i als inicis de la Transició. Més o menys a la mateixa època en què a la Gran Bretanya sorgien grups com els Sex Pistols, un autèntic revulsiu per a la conservadora societat britànica que, malgrat tot, no tenia la peculiar idiosincràsia canyí que havia impregnat Espanya durant la dictadura. 

Nascut a Cantillana, província de Sevilla, Ocaña va arribar a Barcelona el 1973 fugint de la intolerància típica dels indrets petits, a la recerca d'uns horitzons menys angostos on poder satisfer les ànsies de llibertat, canalitzar el potencial artístic i manifestar la seva homosexualitat, sempre explícita i histriònica. 

Ocaña encapçalant una manifestació del Front d'alliberament gai de Catalunya.
 Foto: El País, 1978
Barcelona, per bé que era una de les ciutats més modernes dins el conjunt de l'Estat espanyol, tampoc no podia sostreure's del tot a la foscor cultural i política imposada pel franquisme. Una visió obscurantista que ja s'arrossegava des de molt abans, malgrat els intents de resistència que es van anar succeint al llarg del temps. La vocació anarquista d'alguns indrets de la ciutat ja era notòria a finals del segle XIX, i es manifestà amb contundència durant la Setmana Tràgica del 1909.

A les dècades següents, la creació del Partit Comunista d'Espanya, la crisi econòmica a conseqüència dels efectes de la Gran Guerra i la resistència a la dictadura imposada per Primo de Rivera (Capità General de Catalunya) entre el 1923 i el 1930, van propiciar que la situació política desemboqués en la proclamació de la II República el 1931. El triomf del Front Popular i l'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936 van conduir a la instauració del franquisme a partir del 1939.

La grisor d'aquells anys en què bona part de la intel·lectualitat es va haver d'exiliar deixant un país orfe ja ha estat descrita a bastament. No cal incidir gaire més en les característiques d'una societat erma on els valors que imperaven eren la religió, el patriotisme i un silenci sepulcral que amagava els fets històrics més propers per tal d'enaltir les gestes de cartró-pedra de Don Pelayo, els Reis Catòlics i Felip II. I les de Franco, naturalment. 

Durant els anys 60 i 70 semblava que es començava a veure una mica de llum al final del túnel gràcies a fets com La Caputxinada, les vagues de fam de Lluís Maria Xirinacs (un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya), el soroll provocat pel ressò del procés de Burgos  i les continuades revoltes estudiantils amb la música de fons de la Nova Cançó. Va ser l'època dels sindicats clandestins, les reivindicacions obreres i veïnals i l'inici d'una certa visibilitat de les causes feminista i homosexual.

Com deia, Ocaña arribà a Barcelona el 1973, any en què es produïa l'atemptat contra Carrero Blanco, que el juny d'aquell mateix any havia estat nomenat President del Govern. Aquest nomenament convertia l'almirall en l'home fort de Franco i en el successor del dictador, ja bastant deteriorat de salut. L'ombra del franquisme continuava sent allargada, per la qual cosa l'assassinat de Carrero va significar un nou punt d'inflexió. El Règim, que veia perillar la sempiterna "mano dura" amb què havia amenaçat sempre qualsevol tipus de dissidència, no es podia permetre de baixar la guàrdia. La seva venjança va caure com una llosa en forma de repressió policial i desembocà en l'execució de Salvador Puig Antich el 2 de març del 1974, amb l'oposició de gairebé tota l'opinió internacional.


Enmig de tota aquesta convulsió social i política, Ocaña es dedicava a pintar, a esculpir en paper maché i a actuar. La seva pintura de trets naïf, sovint farcida d'imagineria religiosa, reflectia, no obstant, un rerefons de duresa i una particular visió de la vida que també aplicava a les performances que feia pel recorregut habitual: des del port fins a la Plaça Catalunya, vestit amb roba femenina i acompanyat de prostitutes i d'artistes underground com Camilo i Nazario. Entre actuacions folclòriques, no exemptes de procacitats, al Cafè de l'Òpera, el Saló Diana i el festival de Canet Rock, així com exposicions a la Galeria Mec-Mec, Ocaña exhibia la seva concepció de l'art, l'estètica i la protesta en un moment en què les seves actituds no eren enteses per bona part de la societat i encara menys per les forces de l'ordre, la qual cosa el conduí a la presó el 1978, acusat d'escàndol públic.

                                                                              

L'obra pictòrica d'Ocaña i la seva percepció de la representació teatral, ambdues amb força al·lusions a la cultura tradicional andalusa, donaven com a resultat una especial barreja d'esperit anàrquic i de ritualització passada pel sedàs d'un transformisme histriònic que a la ciutat, encara letàrgica després de tants anys sota la fèrula franquista, li venien de nou; no deixen de recordar, però, les descripcions que sobre la Barcelona dels anys 30 havia fet Jean Genet. En qualsevol cas, la interacció que establia Ocaña amb el públic que el contemplava embadalit, burleta o escandalitzat obria noves vies de comunicació i aportava un missatge absolutament innovador i trencador per a qui no estava habituat a tanta desinhibició. La disfressa, l'actitud espontània i tota la parafernàlia amb què Ocaña construïa el seu personatge oscil·laven entre la iconoclàstia transgressora i un sentiment tràgic de la vida que li venia directament de les vivències personals i de la influència cultural de García Lorca, un dels seus referents. 
 

La disfressa, no obstant, no era un mitjà per a ocultar-se, sinó ben al contrari: constituïa un reforç de la seva personalitat, de la imatge que volia projectar d'ell mateix, i alhora era una manera molt especial de fer visible allò que durant tant de temps s'havia hagut d'amagar. Ocaña, amb les seves performances teatrals i els seus quadres i escultures, reivindicava i donava veu als desheretats, als treballadors del camp andalús, als proletaris de les ciutats, als homosexuals. Ell se'n sentia el representant, una mena de precursor que intentava dir-hi la seva i  escopia al món la seva visió de les coses d'una manera visceral que, paradoxalment, no tenia ni una engruna d'impostura perquè provenia del més profund del seu sentiment. Només calia donar-li forma artística al seu sentir i retornar-lo al lloc d'on havia sorgit: l'inconscient col·lectiu. 
                                                                              


La iconografia almodovariana, la galeria de personatges que pul·lulen per les seves pel·lícules i el tractament del color que el director manxec ofereix a les seves històries fílmiques són en bona part deutors del bigarrament estètic i de la mescla de tradició i modernitat d'Ocaña, així com de l'esperit transgressor d'una Barcelona que va tenir la seva correspondència madrilenya, bastant més estructurada i publicitada, amb la movida. De fet, tots dos artistes havien begut de les mateixes fonts i eren producte de l'època que els havia tocat viure, i això els feia susceptibles d'emocionar-se amb manifestacions artístiques que els eren molt properes, encara que certs sectors de la modernitat rebutgessin elements típics i tòpics com el món de les folclòriques i la posada en escena del drama de les coplas i de la religiositat popular, amb un ineludible toc kitsch que ens remet a l'obra dels francesos Pierre et Gilles.

La genialitat artística d'Ocaña rau precisament en la combinació de dos mons aparentment tan allunyats com són la tradició, amb tot l'oripell folclòric i de religiositat popular, i la innovació conceptual que representaven el còmic, la bohèmia urbana, el cinema, el rock and roll i les performances. Ocaña no feia escarafalls a l'hora de plasmar-ho i d'unir-ho en un tot indestriable que el definia a ell mateix com a artista i com a personatge autoreferenciat que formava part d'una època i d'una ciutat.





ENLLAÇOS:

- Shangay Lili: Ocaña, museo permanente.

- Ràdio Web MACBA: En la calle. Audioruta por la Barcelona underground de los años 70.

Associació d'artistes visuals de Catalunya: Ocaña torna a les Rambles. 

Blog La Rosa del Vietnam: Ocaña.

- HAMACA (Media & Art Distribution from Spain): Ocaña, exposición en la galería Mec-Mec. 

- Presentación artistas: Presentación Grupo Ocaña (format PDF).


TRADUCTOR-TRANSLATOR: