dimecres, 20 de juny de 2012

La infantesa, paradís perdut?


Postal típica dels anys 70
Avui em sento nostàlgica i he tingut la necessitat de recordar la meva infantesa. Segurament no deu ser el paradís perdut que jo recordo ara, perquè si ho penso bé, crec que no hi tornaria. En tot cas, potser una estoneta, la justa per a copsar instants i sensacions, però de cap manera per a quedar-m'hi definitivament.

La infantesa és un etapa de descobriment, d'aprenentatge i d'experimentació, la qual cosa és sempre font de patiment. Recordo que aquells primers anys no acabaven mai de passar i tot es feia enormement llarg (contràriament al que succeeix després, que sembla que el temps es comprimeixi). Alguns dies, sobretot a l'estiu, quan ja m'havia lliurat de l'escola i potser m'havia cansat de jugar o m'havia barallat amb algú i estava de morros, es convertien en hores i hores de tedi, de vagarejar mentre desitjava que passés alguna cosa emocionant que, per descomptat, no passava mai. Un any transcorria amb una lentitud exasperant, i sempre semblava que arribar al pròxim aniversari, a la següent cavalcada de Reis o a la propera excursió era una mena d'odissea.

Si queia o em donava un cop i em feia mal, la percepció del dolor era molt més aguda que la que he notat després, ja instal·lada a l'edat adulta; si em posava malalta, quedar-me al llit per obligació es feia avorridíssim i, per més que tingués llibres i tebeos per llegir, la necessitat de córrer, saltar i jugar era imperiosa. L'escola no acostumava a ser gaire divertida...  Però, en fi, tal i com deia el Serrat: "són els nostres temps i han estat els únics". I això sí que no hi ha qui ho canviï.

Ja sabem que la distància que dóna el pas del temps tendeix a suavitzar els contorns dels records, i que la memòria sol ser traïdora i selectiva. Així doncs, el pòsit que ha quedat en mi de tota aquella època és la d'un temps feliç, de jocs al carrer, de lectures inacabables, d'impulsos indòmits, de joguines, de troballes, d'amistats que havien de ser eternes, d'imaginació inesgotable ... I això, crec jo, es mereix un homenatge:


COM JUGÀVEM:

La Bola-Loca: un joc de platja que a casa no es podia fer servir.

Així de bèsties érem. D'aquest joc en dèiem Churro, mediamanga, mangotero. Churro,  per abreviar. Penso que, amb els anys, el van prohibir pequè hi va haver gent que va prendre mal.
Eren nines rígides i un pèl inexpressives. Tot i així, no em cansava de jugar-hi. Encara les conservo.

La Nancy va revolucionar la indústria de la joguina.
A mi, però, mai no em va acabar de fer el pes.
Això sí: tenia molts vestits.
Era molt maldestra per a aquest tipus de construccions,
però sempre em quedava l'opció de contemplar bocabadada les meravelles que feien els altres.
Els "sobres sorpresa": un món inesperat només a canvi d'un duro.
Segur que uns quants mags de la meva generació deuen la seva vocació a Magia Borrás
En una època en què el western estava de moda,
jugar a indis i cowboys era el més normal.
M'encantaven els colors vius d'aquelles figuretes de plàstic.

Les nines retallables d'aquells anys (i dels anteriors)
han esdevingut peces molt buscades per als col·leccionistes de rareses. 
La Xarranca. Suposo que a cada lloc li deuen dir d'una manera diferent

                                                           
Els Juegos Reunidos eren perfectes per als dies de pluja,
quan no podíem jugar al carrer.
Saltar a la corda: una de les aficions preferides de les nenes de l'època,
i un joc que s'ha anat perdent.




QUÈ MENJÀVEM I BEVÍEM:

  
Deu haver-hi algú que no l'hagi tastat?

Aquest gelat ens tenia embadalits, tot i que tenia més gust de plàstic
que de les fruites que anunciava la marca
 (Yo de naranja y fresa, yo de piña y menta, yo Flaggolosina de limón...)
Impossible d'oblidar, la  cançoneta!


Un xiclet boníssim al principi, però que de seguida perdia el gust de maduixa.
Prohibit als de sexe masculí.

Bony, Bucanero i Tigretón eren les nostres particulars delicatessen.

La regalèssia, una delícia que els nens actuals ja no consumeixen.

Com no recordar aquest nen que tan aviat perdia la cartera com els Donuts
Després d'acabar-te les pipes Churruca, la boca et quedava com el desert del Sàhara. Mai no es bevia aigua suficient...

Sembla que només era per homes, però juro que jo també en menjava...

Els mítics Conguitos.
Sort que aleshores, això de la correcció política no se sabia ni què era...

I parlant de xocolata, aquest era el clàssic dels clàssics. Tant, que encara es pren avui dia. Inoblidable la caixa metàl·lica que, un cop acabat el producte, les mares i les àvies feien servir per a guardar els estris de costura.



Aquesta mena de refrescs no es prenien cada dia: pels sants i aniversaris o els diumenges, quan s'anava a fer el vermut.  

Una tradició sagrada a moltes cases: sola o barrejada amb una mica de vi. 
També per als nens!


Ara que, allò que a ulls actuals pot semblar més escandalós és el que ens donaven a la canalla per tal "d'obrir la gana". Alcohol pur! (anys després ho van prohibir per al consum infantil).


QUÈ LLEGÍEM:

El que vivien aquests nois devia ser cosa de l'estranger,
perquè aquí mai no passava res d'emocionant.

Les esplèndides il·lustracions interiors dels llibres d'Enid Blyton dibuixades per Stuart Tresilian


Costum invariable: els dissabtes tocava tebeo nou, que podia ser DDT, Pulgarcito, Tiovivo, Mortadelo...

Lectures que ens ajudaven a evadir-nos, a conèixer altres límits i a saber que "silver" volia dir "plata".
Era un nen d'un altre país i d'un altra època, però sempre em vaig identificar amb el Guillermo Brown i les seves coses. (Guillermo! Així se li deia per aquí al William Brown).


Puck, la nena danesa que no s'avorria mai i que sempre ho solucionava tot: misteris dificilíssims, robatoris o problemes dels seus amics. I sense despentinar-se ni una mica!
Joyas Literarias Juveniles, una col·lecció de l'editorial Bruguera que oferia clàssics adaptats i il·lustrats com Tom Sawyer, Miguel Strogoff, Moby Dick, Robinson Crusoe, Ivanhoe o La isla del tesoro.
Això em semblava més cursi, però si em queia a les mans també m'ho llegia. 

El TBO: La família Ulises, Josechu el vasco, Los inventos del profesor Franz de Copenhague...
 Em continuen semblant genials!


Un dels primers llibres que vaig llegir
La primera introducció a l'univers Perrault, amb il·lustracions del gran Doré


Un altre clàssic que em va marcar profundament.
Després vaig saber que no era exactament un llibre per a nens.


Això ja eren figues d'un altre paner.
I d'això ja, ni en parlem...





















QUÈ VÈIEM:

Famíles que exhibien la típica felicitat american way of life:






Nens amb mascotes tan intel·ligents i simpàtiques que la canalla d'aquell tardofranquisme ranci teníem somnis en què adoptàvem dofins, cangurs i altres espècies que la majoria no havíem vist mai al natural:




 


Altres animals, aquests dibuixats i amb comportament humanitzat, ens feien somriure amb el seu cinisme i amb tots els cops i caigudes brutals, dels que sempre es recuperaven miraculosament:




No faltava qui ens introduïa dins la màgia d'un fals Orient de paisatges californians, mostrant-nos com combatre el mal a través de lluites exòtiques:



Herois i pallassos made in Spain també intentaven distreure'ns amb balls i cançons, i alhora, ensenyar-nos el món per un forat:


                                                                


 Altres herois, aquests del  far west, malgrat els punys i el revòlver, representaven per als nostres ulls àvids de novetats un cant a les bondats de la natura (era l'època del hippysme):

 
 
Nenes dolces i desvalgudes que anyoraven els seus paisatges muntanyencs i ens feien plorar amb les seves desgràcies:

 


Una altra nena, aquesta més extravagant, solitària i autosuficient, va contribuir a despertar la nostra consciència individual lluny de l'aixopluc del món adult. Però sobretot, va estimular el sentiment de llibertat d'un munt de nenes que, sense tenir poders especials ni un maletí ple de monedes d'or, també ens apuntàvem a la rebel·lia. Una rara avis que es va colar dins la programació televisiva, segurament perquè els censors no es prenien gaire seriosament el públic infantil i la seva capacitat crítica. Es tractava d'una producció sueca basada en l'obra d'Astrid LindgrenPippi Långstrump, una sèrie amb una enorme càrrega subversiva que, com dic, els va passar per alt als capitosts del règim, aquells que havien de vetllar per la nostra integritat moral. Sort que, per una vegada, la seva incompetència va donar bons fruits:



dilluns, 11 de juny de 2012

Hi havia una vegada... el món al revés


George Grosz.- Els pilars de la societat



Cualquier forma de concentración de poder, cualquiera que sea, no quiere verse constreñida a un control popular y democrático, o a una disciplina de mercado. Los sectores poderosos, incluidas las corporaciones ricas, se oponen naturalmente a una democracia efectiva, al igual que se oponen a un mercado efectivo, que funcione, por lo menos para sí mismos. Es natural. No quieren soportar controles extraños que constriñan su capacidad para tomar decisiones y su libre albedrío, lo que supone que las élites son extremadamente antidemocráticas.

Noam Chomsky
Mantener la chusma a raya (Pàgina 172)
Traducció: Alfonso Ormaetxea
Txalaparta, 1995









Hauríem d'aprendre a acceptar que la vida és caòtica, com ho és també l'univers. És inútil encaparrar-se a trobar-li lògica a allò que no la té, a buscar justícia on no hi ha més que arbitrarietat i campi qui pugui o, com diria Darwin, selecció natural pura i dura. Malgrat tot, però, no defallim!

El que ja resulta més difícil d'empassar-se són les rodes de molí amb què volen que combreguem. Perquè suposant que acceptéssim, ni que sigui a contracor, les conseqüències del joc de daus del capitalisme salvatge, sisplau!, que no ens facin veure blanc el negre ni ens prenguin el pèl com a pallussos.

N'estic tipa d'eufemismes, de mitges veritats i de mentides descarades. Fins al capdamut de frases fetes gravades a foc dins l'inconscient col·lectiu, que no busquen altra cosa que transferir la culpa a qui menys la té. La versió actualitzada del circ romà (llegeixi's futbol, fórmula-1 i programes de televisió) va fent la seva tasca implacablement: poc a poc i bona lletra. Ho tenen per la mà, són moltes dècades d'ensinistrament per a saber com manipular caps i consciències. A quins interessos respon, si no, la vomitiva cantarella que no es cansen d'etzibar-nos últimament els mitjans de comunicació, ara que vénen maldades?: Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. A qui es refereixen?... No a les multinacionals, als bancs ni als governants, naturalment, sinó a gent de les classes populars que va fer cas de les consignes i es va llançar a l'aventura especulativa, esperonada pel sector bancari i amb l'aquiescència del poder polític que, enlloc de posar-hi remei, va tolerar la disbauxa. De fet, pocs anys enrere, semblava que qui no demanava crèdits per a vivenda i no invertia en això o allò no era ningú. I ara ens trobem amb insolvents que han de deixar casa seva i l'han de continuar pagant durant mitja vida: els presumptes culpables de la crisi d'un país ple de Camps, Urdangarins, Fabras, Millets, Matas i Dívars.

No es pot tenir la barra d'anomenar rescat a una operació financera que es maneguen entre les elites econòmiques europees, destinada exclusivament a afavorir els bancs. El sentit comú ens deixa clar que serem la gent de peu pla qui sufragarem les despeses de tot plegat, i sense res a canvi o, pitjor encara: perdent els pocs recursos socials que encara ens queden. Parlant en plata, allò que tota la vida se n'ha dit ser cornut i pagar el beure. Què importa si els calés d'aquests embullats entramats financers no van destinats al benestar de la població, a la sanitat i a l'educació? Tanmateix, no convé educar el "populatxo", no fos cas que es posés a pensar de manera crítica i no permetés que li instal·lessin al cervell el sedàs del pensament únic.
 
De què han servit les conquestes socials i laborals dels darrers segles?
Als gurus neoliberals, als qui manen, els convé molt afirmar que les teories de Marx i d'Engels són discursos caducats i que la divisió de la societat en classes socials, en dretes i esquerres és una relíquia del passat que avui ja no té sentit. Que ja no és moda, vaja!... Però com que les modes són tan canviants, potser haurien d'anar amb compte amb les sorpreses, perquè les tendències acaben tornant com un boomerang, i tot allò del 15-M, al final, resulta que no era una pamema de quatre gats (o quatre perro flautas, com acostumen a dir a ells). Tot té un límit, i la història ens en dóna exemples prou contundents: els inicis de la Revolució Francesa, a banda de les profundes desigualtats socials, estan fortament lligats a l'encariment del preu dels cereals. 

Ara com ara, després del decret-llei presentat com un fet consumat aprofitant que el personal estava distret; després de comprovar com s'ha aplicat la policia durant les darreres manifestacions; després de la sentència condemnatòria al jutge Garzón per voler restaurar la memòria històrica, és ridícul parlar de democràcia i de transparència política (les referències a la "modèlica transició" em provoquen hilaritat). Cada cop és més evident que el pastís polític se'l mengen els dos partits majoritaris, i al País Basc i a Catalunya, territoris on el PP no hi té gran cosa a fer, el PNV i CIU es converteixen en els únics competidors dels socialistes. I el pèndul es posa a funcionar: avui tu, demà jo. Fora d'això, poc més, i bastant anecdòtic: o caixa o faixa. Atado y bien atado, com va sentenciar aquell...

I què dir d'una monarquia encarcarada i anacrònica, herència directa del franquisme, representant inútil dels valors més carques? Poc s'hi pot afegir: la seva textura és tan gruixuda, aspra i rugosa com la dels paquiderms que ella mateixa es carrega només per diversió reial. Bonica metàfora d'autodestrucció de l'aristocràcia coronada!
En un país on desnonaments i acomiadaments són el nostre pa de cada dia mentre les grans fortunes incrementen els seus beneficis, no resulta estrany que les víctimes principals de la crisi siguin els bancs, eterns xucladors de sang que, fins allà on he pogut saber, no sembla que provinguin precisament de Transilvània. Clar que no importa l'origen (per descomptat, sempre i quan no siguis un immigrant pobre): les males arts s'aprenen de seguida, vinguin d'on vinguin. Que ho preguntin als capos responsables de la reforma laboral, autèntica segadora de drets adquirits i màquina expenedora de mini-jobs, mini-sous i mini-vides. Els mateixos que s'oposen a què la santíssima mare església pagui l'impost de l'IBI perquè pobrets, ja fan prou caritats (a hores d'ara, ni la cúpula eclesiàstica creu ja en camells ni en agulles: des de fa segles tenen el convenciment de què el seu regne sí que és d'aquest món).  

Arribats a aquest punt, cal plantejar-se si ens trobem immersos en una mena d'Edat Mitjana tecnològico-feudal dels temps contemporanis. Umberto Eco i una colla de sociòlegs i semiòlegs italians ja ho pronosticaven en un assaig del 1973: La nueva Edad Media, i tal i com estan les coses, la seva teoria involutiva no em sembla gens exagerada. En uns moments en què els menjadors socials són plens a vessar i estar malalt ja es considera quasi un luxe, el menys sorprenent de tot és que s'acabi de descobrir a Palamós un claustre romànic del segle XII absolutament desconegut pels historiadors, la funció del qual és fer ombra a una piscina tipus Beverly Hills i formar part del patrimoni privat d'uns senyors suïssos que disposen d'ell per al seu gaudi particular.

La realitat sempre és tossuda i, de vegades, fins i tot simbòlica. Per molt que ens vulguin rescatar!








                           

dimecres, 6 de juny de 2012

De llibres, lectors i altres consideracions.


El Roto, 4 de juny de 2012. El País
Veient aquesta vinyeta d'El Roto vaig pensar (després de somriure amb certa amargor, com em sol passar amb les seves reflexions contundents, conceptistes i tan directes com un cop de puny) que, al cap i a la fi, potser no anava del tot errat.

Tinc tendència a ser apocalíptica i a creure que tot empitjorarà sempre irremeiablement. Sóc pessimista de mena però, de vegades, també necessito riure'm de les meves neures i contemplar la realitat amb una mica més de perspectiva. Les coses pinten malament, és cert (temps dolents per a la lírica, com deia el mestre Brecht), però precisament per això, cal buscar una escletxa per on fugir de l'horror i refugiar-se en la raó, en la ironia, en una visió diferent que ens allunyi dels fantasmes propis i aliens o que, com a mínim, ens ajudi a conviure amb ells. En una paraula: desdramatitzar.

De fet, sempre han existit veus tremendistes que han pronosticat la mort d'un determinat suport cultural per mor de la generalització d'un altre: la desaparició del teatre a causa de l'emergència, cada cop més creixent, del cinema; l'agonia d'aquest últim per culpa de la irrupció, com un vendaval, de la televisió; i ara li està tocant el torn al llibre editat en paper, que sembla que té els dies comptats perquè vindrà a substituir-lo el llibre electrònic.

No dic que el llibre electrònic no tingui adeptes (que en té, i molts). Ni tan sols en nego la utilitat ni m'entesto a afirmar que no és un invent pràctic i còmode, la qual cosa és més que evident. L'únic que dic és que el llibre tradicional no desapareixerà perquè l'altre li mengi terreny o li faci la competència. Són dos conceptes diferents que, no obstant, tenen una finalitat comuna: la lectura. 

L'electrònica, ara com ara, no té la capacitat d'evocació que, mitjançant la vista, l'olfacte i el tacte ens proporciona el llibre editat en paper: tot un món sensorial que difícilment se n'anirà en orris  (almenys, així ho volem creure els més renuents, els més romàntics).     

I per a mostrar el bon predicament que té i ha tingut el full imprès, aquí ofereixo una petita selecció de lectors, de gent que llegeix -que escriu, inclús- o que, almenys, pensa que la lectura dóna prestigi.

Llarga vida al llibre imprès en paper!


Émile Cioran
Teresa Pàmies
Rafael Alberti
José Saramago
Keith Richards
Lewis Carroll
Cary Grant
Gene Tierney
Lluís Llach i Hanna Schygulla
Grace Kelly
Ramón Gómez de la Serna
Gregory Peck
Gabriel García Márquez
Susan Sontag
Betty Grable
Jane Russell
Jean Cocteau
Marcel Prévost
Boris Karloff
Vincent Price
Marilyn Monroe
Frances Farmer
Albert Camus
Humphrey Bogart
Ana María Matute
Joan Fontaine
Quim Monzó


I, coses de la vida o casualitats còsmiques, avui ha mort Ray Bradbury, autor de Fahrenheit 451, obra de la qual François Truffaut en va fer una excel·lent versió cinematogràfica:



TRADUCTOR-TRANSLATOR: