dimecres, 28 de novembre de 2012

FotoRamblas: una intrahistòria barcelonina



FotoRAMBLAS
Boxeadores, luchadores, varietés 
y otras imágenes de un estudio de 
Barcelona 1956-1985
Tf. Editores
Director de la colección FOTO: Rafael Doctor Roncero
Madrid, 2002







La meva dèria per les rampoines, les imatges del passat i els llibres, pel·lícules i discos estranys va propiciar la troballa, a una llibreria de Barcelona ja desapareguda, d'aquest exemplar de FotoRamblas que, tot i no ser antic -és de l'any 2002-, no he tornat a veure mai més a cap lloc. Es tracta d'un llibre molt ben editat i amb un magnífic pròleg de Rafael Doctor Roncero titulat A la sombra del Paralelo. FotoRamblas, on s'hi recullen una sèrie d'imatges de l'estudi fotogràfic FotoRamblas, recuperades de l'oblit per l'artista Santos Montes i per Josep Maria Cirés, l'últim fotògraf que hi va treballar.

La gènesi d'aquest estudi de fotografia, situat, com indica el seu nom, a la Rambla de Barcelona, va ser Foto Román, negoci creat durant els anys 40 i ampliat i evolucionat a la dècada posterior, ja amb el nou nom. A finals dels 90, amb la proliferació de les càmeres de fotos i de vídeo d'ús personal, aquesta mena de botigues, tan necessàries i sol·licitades en èpoques anteriors, ja no tenien raó de ser, motiu pel qual FotoRamblas va haver de tancar després de mig segle de funcionament. Són els canvis inevitables que transformen la fesomia de les ciutats i que acostumen a sepultar sota capes i capes de modernitat part de la història quotidiana anterior: llocs, fets i gent condemnats a la foscor de no ser per iniciatives d'aquest tipus, que ens tornen a posar en primer pla allò que havíem estat com a societat. Ja en vaig parlar a Iconografies de Barcelona, apunt que em va inspirar la visita a l'exposició de les fotografies de Leopoldo Pomés agrupades sota el nom Barcelona 1957. En aquell escrit incidia en la idea de reviure, a través de la fotografia, tot aquell passat enterrat pel temps i pels nous usos i costums que, per lògica, es van imposant a les ciutats.

En una societat tradicionalment icònica com l'espanyola, no és d'estranyar que ja a finals del segle XIX proliferessin molts més negocis d'aquesta mena que a la resta de països occidentals, i una possible causa d'aquest fet podria ser l'ancestral atracció per la imatgeria de tipus religiós tan típicament ibèrica. Els canvis socials i tecnològics, les modes i els imperatius econòmics han anat empenyent tots aquests negocis a la desaparició i a l'abandó de munts de negatius i de fotografies revelades: imatges esgrogueïdes, vides alienes, rostres desconeguts i congelats en un moment determinat que, com a molt, acabaran omplint estants de botigues de rampoines -les que m'agraden a mi- o a atapeir les parades dels Encants. Pitjor va ser el destí que inicialment els esperava a les imatges del vetust estudi fotogràfic Niepce de la Via Laietana quan va tancar les seves portes definitivament, fins que algú les va recuperar de les escombraries i els va donar la dignitat i el lloc que els pertocava dins la intrahistòria barcelonina. Ho explica l'Enric H. March al seu escrit No se admite personal: Els espectres de la Plaça Urquinaona, tot fent referència  de manera molt adient al cas, a fantasmes i espectres, com ja es pot deduir pel títol.

Els humans tenim una pulsió icònica, alhora cognitiva i emocional, que ens remet a un sistema simbòlic gràcies al qual ens reconeixem en les imatges. I ens hi reconeixem com individus, com grup social o com projeccions especulars -de les que en sóm subjecte i objecte- d'allò que voldríem ser, de les fantasies personals o col·lectives que cada època fa seves. Aquesta és la funció que en altres segles ha tingut la pintura i, des del segle XX, la fotografia i el cinema. La voluntad de quedar inmortalitzat en el temps, oferint a la mirada dels altres una postura egrègia que marqui la importància dels individus i dels grups familiars o socials, és el que reis, papes, mecenes i burgesos havien buscat en pintors com Van Eyck, Rembrandt, Goya, Macchietti o Raffaello Sanzio. Amb la popularització de la fotografia, la gent anònima anava als estudis de fotografia amb una intenció similar. Sempre amb la voluntat d'eternitzar moments feliços i importants, de fixar sobre paper una joventut que desafiaria per sempre més l'inexorable pas del temps.    


              

       
            

Pel que fa a l'efecte que ens produeix la contemplació d'aquests documents gràfics de la nostra història recent, personificada en unes cares anònimes que ja no formen part del nostre entorn temporal i quotidià i de qui, en la majoria de casos, en desconeixem identitat i biografia, en parlava el blog La panxa del bou a l'apunt Homenatge al retratat desconegut, remarcant la condició de voyeur que adopta l'observador indiscret mentre contempla intimitats del passat que li resulten del tot alienes.

De la mateixa manera que les persones anònimes, aquells cantants, artistes de varietats, aspirants a vedette, lluitadors i boxejadors que volien projectar la seva imatge amb afanys publicitaris, acudien a l'eix central de la ciutat a retratar-se, no gaire lluny de la zona de teatres i sales de festa del Paral·lel, el lloc d'oci per excel·lència de Barcelona. Recomano la lectura d'El alegre Paralelo: oci i misèria, del blog Bereshit, per tal d'aprofondir una mica més en la dicotomia lúdica i miserable, així com en l'aspecte, alhora canallesc i mític, que presentava aquest barri barceloní que tanta literatura ha generat de la mà de Jean Genet i d'Antonio Rabinad, entre altres; autors, tots ells, que no van passar per alt l'encant d'un lloc ple de llums i ombres com era el Paral·lel. Walk on the wild side, que diria Lou Reed...

D'aquests artistes que buscaven el seu lloc al món de l'espectacle barceloní, uns aconseguirien triomfar, però a molts altres se'ls ha empassat la història. Els seus rostres i postures corporals, que pretenien transmetre virilitat, sensualitat, simpatia o agilitat circense han quedat reduïts a simples imatges pretèrites i un pèl grotesques; referents estètics tronats i, en alguns casos, esperpèntics. Existències que segurament amaguen vivències dures i més d'una frustració. Tot plegat remet a la llarga tradició de l'espectacle del Paral·lel (de la que ara se'n pot veure al CCCB una exposició), però també hi és present l'imaginari del Hollyood clàssic, les lluentors i el cartró-pedra, les vampiresses i les figures de la boxa: belleses i durs de manual que acostumaven a arrossegar una actitud loser d'allò més commovedora. Eros i Ares reconvertits en humanitat del segle XX.

                                                        
                                

Els cinc fotògrafs que al llarg de cinquanta anys van formar part de la plantilla de FotoRamblas no tenien pretensions artístiques; eren artesans, professionals de la fotografia que, en una època en què no existia el retocat digital, havien de treballar amb els elements disponibles a l'estudi i posar en pràctica els anys d'experiència i ofici, sense més aspiracions. Utilitzant la tècnica que tenien a l'abast, miraven d'aconseguir que els retrats fossin efectius segons les necessitats de cada cas i tenint en compte els estereotips estètics del moment. Però a banda d'això, vull destacar, perquè em van cridar l'atenció, les fotografies realitzades per a Maniquíes Fondevilla, en les que, a la manera dels surrealistes o del fotògraf Guy Bourdin, hi destaca l'aspecte, sempre inquietant, d'aquestes figures misterioses i estàtiques que semblen reduir l'esser humà a la pura cosificació, sense oblidar una concepció de l'erotisme que segurament haurien aplaudit erotòmans convençuts com Ramón Gómez de la Serna i  el Berlanga de Tamaño natural.
                                                                



Més imatges a Dossier FotoRamblas

4 comentaris:

  1. Un apunt deliciós d'un llibre extraordinari amb unes reflexions més que interessants sobre nosaltres i la nostra imatge. És curiosa aquesta manera que tenim de buscar el retrat i de com volem quedar immortalitzats.

    Curiosament aquests darrers temps m'ha agafat per comprar fotografies del s. XIX de personatges anònims però potents visualment. L'anonimat cada cop em crida més l'atenció i m'atreu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gaderich.
      La fotografia, i més avui, que tothom ho retrata tot amb els mòbils, és una manera de deixar constància de la nostra existència, de demostrar que sóm o hem estat algú.

      Jo ja fa temps que, sense necessitat de comprar-les, les fotos antigues d'anònims vénen a mi: o me les regalen o me les trobo. Fa uns anys en van regalar un marc de fusta antic, comprat a un antiquari, i quan vaig donar-li la volta al cartró que hi havia dins del vidre, em vaig trobar amb una fotografia d'estudi dels anys 30 d'una nena que feia la Comunió. Evidentment, la vaig deixar on era i la tinc penjada.

      I deu fer un parell d'anys, dins d'un llibre que havia comprat a uns Encants, m'hi vaig trobar una foto de principis del XX on hi sortien una mare i un nadó. Al revers hi havia una dedicatòria escrita des de Mèxic per la dona del retrat, adreçada a la seva germana que vivia a Lleida, per tal de donar-li a conèixer el seu nebot.
      M'encanten aquestes casualitats!

      Elimina
  2. T'has explaiat a gust. Has fet un molt bon recoregut per la fotografia i el retrat a partir d'un llibre que és excel·elent perquè, a banda de tot el que expliques, la forma de treballar dels fotògrafs de FotoRamblas és especialment interessant per la manca de moviment, pel hieratisme dels models, que relaciona la fotografia amb la pintura i l'escultura, en una forma de transcendir antiga.

    L'altre aspecte interesant és sens dubte el que relaciona la fotografia amb la cultura popular, que ens deixa i ens permet gaudir d'uns escenaris i uns personatges que d'una altra manera no haurien transcendit mai.

    Algun dia hauré d'explicar les meves experiències com a fotògraf. Vaig estar dos anys fent de retratista i vaig viure històries de tota mena, divertides i tràgiques, i em va permetre veure com la gent viu la seva relació amb la seva imatge fotogràfica.

    Gràcies pels enllaços.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Enric: les postures hieràtiques a les fotos eren típiques de l'estètica que predominava per aquells anys, i els de FotoRamblas ho treballaven d'una manera tan especial que, com dius, remitia a la pintura i a l'escultura. Ja has vist el paral·lelisme que he posat de relleu entre el retrat pictòric i el fotogràfic.

      Espero que t'animis de debó a explicar les teves experiències com a retratista: et pot sortir un apunt d'allò més sucós, amb el valor afegit de narrar-lo de primera mà.

      I gràcies a tu pels teus apunts, sempre variats, ben escrits i amb algun punt curiós.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: