dimarts, 25 de setembre del 2012

Viure jugant

Philip Otto Runge.- Els nens Hülsenbeck (1805)


Dia de la Mercè a Barcelona. És un diumenge que, de manera gairebé imperceptible, s'ha allargat fins a convertir-se en dilluns. Sol estiuenc i humitat enganxifosa mitigada pel vent, sempre tan emprenyador. Sóc a la terrassa d'un bar del Paral·lel plena de gom a gom. L'ambient és festiu, de festa major de barri: samarretes al·lusives a la celebració ciutadana, sangria, calamars a la romana, cadires al carrer i gent amunt i avall. Remors de converses que parlen de crisi, de qüestions domèstiques, de referèndum, d'anècdotes personals. Grans riallades, intrascendències de cafè: la realitat sensible de Plató (material, corruptible i canviant). 

Però el que atrau la meva atenció són les dues nenes de la taula del davant que, alienes a tot, no paren de moure's, d'aixecar-se i tornar a seure, d'impostar la veu, de simular actituds, de parlar entre elles sobre coses que només elles saben i entenen, d'inventar-se un món paral·lel, com el nom de l'avinguda on ens trobem... De jugar. Jugar instintivament mentre es posa de manifest la realitat platònica intel·ligible -autèntic món de les idees- i una visceralitat ingènua i intuïtiva que jo percebo, sense abandonar la meva condició de simple espectadora, mentre vaig recuperant el sentit d'allò meravellós, el jo arcaic al que al·ludïa André Breton al Primer manifest del Surrealisme: Durant la infantesa, l'absència de qualsevol norma coneguda ofereix a l'home la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora.

I això, què té de particular? -se'm podria preguntar-. Tots els nens d'arreu del món, sigui quina sigui la seva procedència, posició social o època viscuda, han jugat sempre. És la seva condició primigènia, una inclinació natural; quasi una obligació. Sí, però observant les nenes de la taula veïna, m'admira la manera d'abstreure's, de fingir com si fossin actrius damunt de l'escenari (ja és coneguda la relació semàntica que algunes llengües estableixen entre els verbs jugar i actuar: jouer en francès, to play en anglès signifiquen amdues coses). I això és justament el que les nenes fan: jugar i actuar, i ho fan sense un teló que emmarqui la seva performance de carrer, sense públic que les aplaudeixi emocionat, sense adonar-se que jo les miro de cua d'ull, fascinada amb l'aparent absurditat del seu joc. 

Fan d'actrius, directores, guionistes, escenògrafes i, pel que puc copsar, la seva representació amateur no és del tot improvisada: està basada en algun conte o potser en una pel·lícula. Parlen de vaixells, de gats, de fugir, de ballar, d'un príncep. Com haurien pogut parlar de baobabs, de serps que mengen barrets o de reines que tallen caps.


Ho confesso sense embuts: em fan enveja. M'agradaria sumar-me al seu joc, entrar dins el seu univers privat i excloent, ser capaç de no veure ni sentir res més que allò relatiu a la ficció creada per elles. No pot ser: el meu estatus d'adulta no m'ho permet, i segurament, tampoc elles acceptarien que compartíssim unes regles del joc que els pertanyen exclusivament (encara recordo amb nitidesa com em fastiguejaven a mi aquesta mena d'intromissions per part dels adults). Ja no pertanyo al seu món, per més que desitjaria entrar-hi, ni que fos de puntetes, tímidament. 

Però la contemplació d'aquest joc infantil m'ha fet reviure sensacions no del tot oblidades. Les he sentit tan properes que estic considerant molt seriosament de prendre'm algun beuratge o alguna galeta que tinguin el poder de reduir el meu tamany. A partir d'aquí, tot serà més fàcil: aniré provant diferents claus per mirar de trobar la que m'obrirà unes portes minúscules, tancades i barrades des de fa massa temps. Si aconsegueixo obrir-les, les traspassaré totes i m'estaré durant molta estona contemplant el que hi ha dins de les estances custodiades amb tant de secret. Després, juro que llançaré la clau ben lluny i que ja no tornaré a tastar mai més cap substància, líquida o sòlida, amb propietats "minimitzadores".
D'antídot, ja no en necessitaré. Gràcies.



Alice in Wonderland. Il·lustració de John Tenniel



11 comentaris:

  1. prova amb alguna d'aquestes
    i si aconsegueixes que funcionin, no les tiris, jo també vull fer-me petit...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan comprovi que n'hi ha una que funciona, allà que te l'envio. I vés pensant jocs xulos...

      Elimina
  2. Anem perden la capacitat de jugar a mida que creixem. El joc té una funció iniciàtica que no creiem necessària quan som adults. El substituïm pel joc intel·lectual o el joc reglat. Però aquell joc que ens permetia transformar-nos i creure'ns el paper assumit l'hem abandonat, segurament per por a sentir-nos ridículs.

    Potser el millor substitutiu és l'escriptura, o l'art en general. Però hem perdut la innocència a canvi de sentir-nos demiürgs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja pot ser, Enric. En tot cas, jo em sento un demiürg molt d'estar per casa. Això sí, ben poc innocent.

      Elimina
  3. ja fa uns dies que vaig llegir l'entrada però no vaig poder fer-ne el comentari (ordinadors...), és una entrada meravellosa, en el sentit més alícic de la paraula, d'altra banda com totes les que fas!


    Creixem i ens encorsetem, en molts aspectes, jugar, escriure, dibuixar, pintar... un dels motius penso que és la por al ridícul... pregono allà on vaig que hem de tornar a dibuixar i fer-ho malament com la majoria, que hem de tornar a escriure, encara que sigui malament, com la majoria, i que sobretot hem de tornar a jugar!

    un exemple al que exposes: el meu fill acaba de començar l'institut, dp de 6 anys jugant a futbol o bàsquet al pati cada dia, ho ha deixat de fer...ja no toca...una pena, si als 12 anys ja s'autoimposen l'abandonament del joc físic (per la play no cal patir), no sé com acabaran d'adults (potser jugant a bàsquet cada vespre, per compensar!!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat el que dius, Anna: ens han inculcat que, a mesura que ens fem grans, hem d'anar deixant de fer coses que ja no "ens pertoquen" per edat. Suposo que, com li ha passat al teu fill, nosaltres mateixos ens hi obliguem per por a fer el ridícul i a posar-nos en evidència. A mi em passa amb moltes coses, una d'elles, precisament, pintar i dibuixar. Sempre ho he fet molt malament, però ara la meva imperícia em fa molta més vergonya que abans. I mira que és alliberador poder-ho fer, encara que el resultat sigui desastrós.

      Moltes gràcies pel teu comentari!

      Elimina
  4. Mirar la meva filla jugant amb caixes de cartrons amb els seus cosins o amics fent i refent cotxes més imaginaris que reals em transporta als meus temps d'infantesa.

    Crec que la pel·lícula Ratatouil ho expressa molt bé quan el crític gastronòmic tasta el Rataouil i és transportat a la seva infància. Aquesta sensació me la donen olors, gustos, tactes... i visions d'infantesa com si d'una cadena es tractés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No he vist la pel·lícula, Galderich, però sí que els gustos i les olors tenen una capacitat extraordinària per a fer-nos viatjar al passat.

      Hi ha molts nens amb joguines noves que, un cop superada la curiositat de la novetat, tornen a jugar amb cartrons, trossos de corda o qualsevol altre material que esperoni la seva imaginació, com fan la teva filla i els seus amics (i també feia jo).

      Elimina
  5. Sícoris, passa pel meu bloc, t'he deixat un regal!!

    ResponElimina
  6. A mesura que creixem ens anem posant barreres que no ens deixen fer certes coses perquè està mal vist, perquè no toca, etc... i una d'elles és el joc. Jugar també ens fa creixer!

    Jo també voldria trobar algun antídot que em fes empetitir i retornar a aquells instants de la vida en que res més importa que la realitat inventada del teu cervell!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Alba. Jo crec que quan més grans ens fem, més ganes tenim de tornar-nos petis; si més no, durant una estoneta i per desintoxicar-nos i alliberar-nos una miqueta.

      Gràcies, "compatriota"!

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: