dilluns, 20 d’agost de 2012

Silencio de hielo (Das letzte Schweigen).- Baran Bo Odar



D'uns anys ençà s'ha produït un auge de la novel·la negra provinent dels països nòrdics. Criatures literàries com la detectiu Lisbeth Salander de la saga Millennium d'Stieg Larsson, l'inspector de policia Kurt Wallander de Henning Mankell o l'advocada Rebecka Martinsson de les novel·les d'Åsa Larsson han propiciat un allau de thrillers ambientats a escenaris gèlids del nord d'Europa. Algunes d'aquestes obres s'han adaptat també al cinema, com és el cas de Silencio de hielo (Das letzte Schweigen), novel·la publicada el 2007 i escrita per Jan Costin Wagner, un autor alemany que passa bona part de l'any vivint a Islàndia, país on es desenvolupen els fets que hi narra. A la versió cinematogràfica, no obstant, el director Baran Bo Odar (Olten, Suïssa, 1978) ha decidit traslladar l'acció a una idíl·lica localitat alemanya.
Dins del gènere policíac, un dels subtemes més tractats és el del psicòpata assassí i, derivat directament d'aquest, el de la parella de psicòpates que actuen plegats (recordem, per posar exemples més o menys recents, Monster de Patty Jenkins [2003], Asesinos natos  d'Oliver Stone [1994] o Henry, retrato de un asesino de John McNaughton [1986]). Normalment, el grau de psicopatia que pateixen els personatges acostuma a ser diferent, motiu pel qual sempre s'estableix una relació de domini entre el personatge més fort o carismàtic i el més feble, que es deixa enlluernar amb facilitat -i també amb certa predisposició- pel seu company.  



 


Silencio de hielo comença amb un zoom sobre la porta d'entrada al pis de Peer, autèntica porta de l'infern de Dante, on ell i Timo (es diu aixì!) comparteixen el seu vici inconfessable. L'espectador, còmplice involuntari però voyeur al cap i a la fi, percep des d'un principi que el director, en un afany de fondre la ficció amb la realitat més dura (aquella on ningú no és del tot innocent), farà seves, de manera metafòrica, les paraules del poeta florentí: "Lasciate ogne speranza, voi ch'intrate". I poc després, se'ns mostrarà el crim que els dos protagonistes cometen l'any 1986, autèntic detonant dels fets posteriors. 

Fotograma del la pel·lícula amb els dos protagonistes: Peer i Timo

El tractament del temps mitjançant flashbacks i flashforwards crea una línia divisòria que permet mostrar una constant dualitat, no només temporal, sinó també identitària, filosòfica i ètica, marcada sempre pels contrastos (brutalitat i bellesa paisatgística, alegria festiva i desesperació, plaer i dolor, indiferència i culpa, delicte malaltís i innocència infantil, claror i foscor, bé i mal). 

Així doncs, es produeix una simetria entre els dos assassinats (el de 1986 i el de 2009), a partir de la qual, la ritualització del segon crim i l'elecció del mateix paisatge bucòlic on es va produir el primer són l'evidència de l'etern retorn d'allò idèntic: una inquietant autoimitació delictiva que desperta els fantasmes mig adormits del passat. De cop, tot es duplica: l'angoixa de la família que acaba de perdre una filla adolescent remet al record amarg de la mare de la nena assassinada anys enrere; al policia que va investigar el primer cas -encara obert- s'hi suma el seu col·lega més jove, entestat a aclarir el crim actual. I per damunt de tots, la parella de pederastes, Peer i Timo, que es van perdre la pista mútuament fa quasi un quart de segle, però que continuen units per fils invisibles que només ells coneixen. De fet, Timo, ofegat pels remordiments, ha canviat d'identitat, de lloc i de vida, en un desig de fugir d'ell mateix i de la culpa que el turmenta. Com un modern Raskòlnikov o com el Chris Wilton de Match Point (Woody Allen, 2005), el pes del seu delicte (sobretot quan se'n produeix una rèplica exacta) no el deixa tranquil, i ja ni refugiar-se en el seu entorn familiar i laboral el protegeix de la pròpia conciència. 
 
Fotograma de Match Point (Woody Allen, 2005)

Com a la vida, no tot encaixa sempre a la perfecció; no tot es resol satisfactòriament a gust de la societat, de la policia, de la premsa i dels afectats, sinó que els esdeveniments transcorren, com sol passar, d'una manera atzarosa i incontrolable, oferint una realitat polièdrica i, a voltes, indesxifrable. Aquest és, precisament, el gran encert de la pel·lícula, que ve reforçat per un guió consistent i una factura més que correcta. A aquests elements cal afegir-hi l'excel·lent interpretació i un acompanyament musical que mai no resulta reiteratiu ni previsible, sinó que es limita a subratllar sense estridències el to d'una història focalitzada en les interioritats dels personatges. 

Considero que la pel·lícula és bona, i la recomano a tothom: el retrat dels personatges és, en general, impecable; el ritme no decau en cap moment i, a més, crec que aporta una sèrie d'innovacions formals i argumentals que, amb el temps, la convertiran en una referència del cinema policíac. Malgrat això, sobra, per innecessària, l'escena -ja cap al final- on Peer dóna massa explicacions a una veïna tafanera (i per extensió, el director ens les ofereix també als espectadors). Em fa tot l'efecte que aquest afegitó excessivament explícit desvirtua la contenció narrativa que és tret distintiu del film. L'error es fa encara més evident si comparem aquesta escena amb una altra que, narrativament parlant, és el seu revers, i passa justament al mateix lloc: es tracta de la conversa que mantenen els dos assassins amb un nen que s'està gronxant al pati comunitari de l'edifici on viu Peer (moment magistral, al meu entendre, per la gratuïtat aparent de la situació, per la tensio que desprèn i, aiximateix, per tot allò que no es diu però que de seguida es pot copsar). 
Igualment tòpic m'ha semblat l'enfrontament entre els dos policies a causa dels seus punts de vista diferents; penso que la pel·lícula és prou innovadora com per haver de fer aquesta mena de concessions al gènere. Tampoc m'ha acabat de fer el pes l'histrionisme, un pèl passat de voltes, del personatge de l'inspector David Jahn: cada cop que apareix a la pantalla tinc la sensació que trenca  el to de fredor tan ben aconseguit, tot i l'ambient tètric que sura pertot arreu. Per contra, m'ha agradat la figura de la policia embarassada perquè representa un contrapunt serè a tant desequilibri existencial (potser un homenatge al personatge de la pel·lícula Fargo [1996] dels Germans Coen?...)
                                                                             






FITXA DE LA PEL·LÍCULA:

Títol: Silencio de hielo.
Títol original: Das letzte Schweigen.
Direcció i guió: Baran Bo Odar.
Basada en la novel·la homònima de: Jan Costin Wagner.
Actors: Ulrich Thomsen, Wotan Wilke Möhring, Katrin Sass, Brughart Klaussner, Sebastian Blomber, Karoline Eichhorn, Roeland Wiesnekker, Claudia Michelsen, Oliver Stokowski, Jule Böwe.
Director de fotografia: Nikolaus Summerer.
Música: Kris Steininger i Michael Kamm.
Productors: Florian Schneider, Jörg Schulze, Franz Evers.
Nacionalitat: Alemanya.
Estrena: 10 d'agost de 2012.

                                             

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

TRADUCTOR-TRANSLATOR: