diumenge, 26 d’agost del 2012

Què és art?

Ecce-Homo de Borja: d'Elías García a Cecilia Giménez

Que vagi per endavant que no em mou cap propòsit de delimitar què és i què no és art. Per a això ja hi ha un munt d'experts que, al llarg del temps, han teoritzat, han debatut i han analitzat, no només al voltant de la definició, sinó també relacionant el concepte d'art amb la filosofia, la sociologia, la ciència, la política i, fins i tot, els hàbits de consum i la publicitat.

El que jo pretenc aquí, senzillament, és reflexionar sobre la funció i els límits de l'art, prenent com a punt de partida la hilarant restauració de l'Ecce-Homo de Borja. Si sóm mínimament rigorosos, reconeixerem que l'anècdota no deixa de ser una de tantes "serps d'estiu" amb què la premsa intenta animar les hores estivals del personal. Amb tot, cal admetre que la imatge restaurada del Crist ha transcendit els murs del santuari de la Misericòrdia del poblet aragonès i s'ha convertit en un fenomen mundial que, a hores d'ara, forma part de la cultura popular.

Ja deia Susan Sontag a les seves Notes sobre allò camp (1964) que els exemples purs de camp són involuntaris perquè són d'una serietat absoluta. I aquí és on la visió naïf de la restauradora, revestida de les millors intencions, enllaça amb les teories de la Sontag, i així és com ho ha entès una bona part de la gent que, des que l'anècdota s'ha donat a conèixer al món (coses de l'aldea global), la restauració sui gèneris que ha fet la veïna de Borja de l'obra desconeguda d'Elías García Martínez, un pintor de molt poc renom (l'obra del qual s'inspira en un Ecce-Homo del barroc atribuït a Guido Reni), ha estat objecte de burla i de readaptacions amb més o menys gràcia.


L'Ecce-Homo (1639-1640) atribuït a Guido Reni, possible inspiració del pintor de Borja Elías García


La broma li ha costat la salut a la pobra senyora Cecilia Giménez, gens acostumada a la fama i profundament angoixada per haver-se convertit en centre d'atenció mundial, almenys per uns dies. Però el que ella ha fet, ¿no és el que reivindicava el col·lectiu anomenat Fluxus allà pels anys 60 i 70? Les teories d'aquells que cridaven S'ha acabat l'art! o Enderroquem la cultura seriosa! es basaven en què qualsevol cosa pot ser art i en què qualsevol persona pot realitzar-la. Prèviament, ja els artistes dadà havien reivindicat amb tota la intenció el concepte d'antiart, tot propugnant quelcom més proper al primitivisme que a l'art academicista tradicional. És a dir, que continua sense haver-hi res de nou sota el sol...

Ara bé, també hi ha hagut qui s'ha pres malament la versió restaurada de la Cecilia Giménez permesa, no ho oblidem, pel rector de la parròquia de Borja per considerar que la distorsió del rostre de l'Ecce-Homo és una falta de respecte a les creences religioses. Però en aquest cas, estem parlant d'art o de mites, icones i tòtems sagrats? Sembla ser que la intencionalitat de la restauradora no era, en absolut, irreverent tot al contrari, però l'expressió entre mística i dolguda del Crist ha esdevingut una màscara informe que no convida, precisament, al recolliment espiritual. Així doncs, s'ha convertit un rostre estàndard que remet a la passió cristiana en una abstracció ingènua de trets desdibuixats i primitius (dit de passada, ¿no és això el que va interessar a Picasso de l'art africà?). S'han trastocat els conceptes, i sembla ser que, ara com ara, s'ha imposat la imatge deconstruïda per damunt de la tradicional. Segons Xavier Rubert de Ventós, i fent servir una retòrica catòlica força adient al cas: 

Hemos comprobado que los tres enemigos del arte abstracto son: la figuración o alienación objetiva el Mundo, la evocación o alienación subjetiva el Demonio y la integración decorativa en un contexto de alienación humana la Carne (El arte ensimismado. Nexos, 1993. Pàg. 33).


Si no hagués estat per les conseqüències de parafrassejant el títol de Walter Benjamin l'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica, aquesta aventura local no hagués traspassat les fronteres com ho ha fet, gràcies en gran part a aquest amplificador anomenat Internet. L'anècdota hauria quedat tancada dins el seu àmbit privat i, com a molt, potser hauria sigut motiu de disquisicions entre els restauradors d'art, mentre algun crític hauria posat l'accent en la dicotomia art burgès/cultura trash. Però la difussió immediata i per tot arreu ha possibilitat que l'Ecce-Homo de Borja ja formi part de la cultura de masses. 

L'any 2003, el CCCB va organitzar una exposició anomenada Cultura porqueria. Una espeleologia del gust. A la presentació del catàleg, Josep Ramoneda adverteix: 

 [...] la cultura també són independentment de la seva qualitat les fites i els motius que marquen el paisatge familiar de tots plegats. I en aquest paisatge apareixen sovint signes i manifestacions pintura, espectacles, música, imatge que partint de l'error, de la deixadesa és a dir, de la antiexcel·lència voluntària s'acaben convertint, per uns mecanismes socials que l'exposició intenta explicar o posar de manifest, en elements de significació cultural. La cultura porqueria seria, en bona part, una cultura a contracor, una avantguarda que mai no va voler ser-ho. Però que tanmateix pobla molts espais de la nostra vida quotidiana, sense que forçosament reparem sempre en la seva presència. Però en realitat el joc característic de la cultura porqueria, la fascinació per l'error, per la monstruositat, per la lletjor, pel descuit, per una incompetència que sembla molt treballada, és fruit d'un mecanisme d'exaltació de l'espectador que rep la recompensa de sentir-se més dotat, més normal, més guapo, més polit, més eficient que l'artista que ve de lluny. 


El temps, els canvis socials, també són indicadors del que a cada època es considera de bon o de mal gust. Quan el 1865 el Saló de París va rebutjar, per escandalosa, l'Olympia de Manet una paròdia evident de la Venus d'Urbino de Ticià, on ressalta la figura d'una prostituta parisenca en la mateixa postura que l'adoptada per la deessa del pintor venecià, poc es podien imaginar els coetanis de Manet el que l'obra representaria per a la posteritat. 

Édouard Manet. Olympia, 1863
Venus d'Urbino, Ticià


Una cosa semblant va fer Picasso quan va recrear i reinterpretar Las Meninas de Velázquez (això sí, amb profunda admiració per l'original).

Las Meninas de Velázquez
Las Meninas de Picasso


I què és el bon gust a l'art? O millor dit, és un requisit necessari el bon gust a l'art? En qualsevol cas, són de "bon gust", dins els cànons burgesos actuals, les composicions grotesques de Cindy Sherman?

Cindy Sherman
Cindy Sherman


I els retrats xarons que Ricardo Macarrón va pintar dels barons Thyssen, penjats a l'atri del museu de Madrid que du el nom dels aristòcrates, no s'oposarien al concepte d'allò que hom entén per art? Com a mínim, serien una nota discordant i un revulsiu, especialment quan aquest parell de cromos pretenen ser l'avantsala d'una col·lecció d'obres mestres que inclouen Canalettos, Rubens, Caravaggios i Bacons, entre molts d'altres.


Ricardo Macarrón. Retrato del Barón H.H. Thyssen-Bornemisza, 1987
Ricardo Macarrón. Retrato de la Baronesa Thyssen-Bornemisza, 1988-1989




Es poden considerar artístiques les fotografies plenes d'ironia i volgudament kitsch de Martin Parr? (de qui, per cert, aquests dies es pot veure part de la seva obra a una exposició al CCCB.)

 
© Martin Parr-Magnum Photos. 2009

Fotografia de Martin Parr 
Martin Parr. Rellotges Saddam Hussein i Bin Laden


I què dir sobre l'obra de l'inefable Jeff Koons?
 
Jeff Koons. Michael Jackson and Bubbles, 1988

És moralment acceptable l'obra cotitzadíssima d'assassins en sèrie com John Wayne Gacy i criminals confessos com Charles Manson
Es tracta de manifestacions artístiques, de simples artefactes comercials o són únicament el reflex de malalties mentals?

Un dels inquietants pallassos de J.W. Gacy
Composició de l'assassí Charles Manson feta a principis dels anys 80




Deixo les preguntes obertes. Jo confesso que no sóc del tot capaç de contestar-les.



19 comentaris:

  1. Sícoris, has fet una exposició brillant tant pel que fa a la restauració de l'ecce homo com pel que fa a les teories artístiques que en un moment o un altre han pogut secundar actuacions d'aquesta mena. Les cartes són sobre la taula i tot plegat es converteix en un "joc" conceptual que té difícil resposta. Queda obert, i al final serà un "joc" d'interessos.

    Només vull afegir un parell de coses.

    Una, que si l'obra restaurada hagués estat d'un autor important, la polèmica tindria un caire ben diferent. Perquè no oblidem que el que s'ha fet és tocar un original, no fer una interpretació d'una obra. Tot i que aquí hi podríem afegir el sentit cel concepte d'autoria, que tan poca importància tenia fins l'Edat Mitjana, com a mínim en literatura.

    L'altra, gira al voltant de la definició d'art. Quan un producte és artístic? Cal la voluntat prèvia perquè hi hagi art? En general, diria que sí; que l'artista se sap artista i produeix art (qualitat a banda; que seria un altre tema a debatre). Però, és clar, l'art rupestre (que nosaltres sabem) tenia una funció diferent a l'artística; i potser, bona part de l'art religiós més primitiu també. I el mateix podríem dir dels objectes d'ús domèstic que ara omplen vitrines en els museus.

    Potser el valor del producte no hauria de ser, en primer lloc, artístic, sinó antropològic. Això permetria aplegar el valor d'ús i el valor emocional, que són els que regeixen l'apreciació del comú dels mortals. I quedaria la valoració artística en un altre nivell que, ens agradi o no, requereix un cert grau de coneixement; no d'intel·ligència, sinó de capacitat de reflexió sobre el producte entès com una part d'un tot cultural que, sense voler ser elitista, escapa a la major part de la població si no ha rebut una determinada formació.

    No nego, però, que aquest gruix de gent que deixo fora no tingui una sensibilitat suficient per apreciar i valorar allò que emana de l'art; ho pot apreciar, però a partir de tòpics. Com per exemple el tòpic de la bellesa.

    I em faig una darrera pregunta. La voluntat del grup (no dels experts), pot convertir en art allò que inicialment no ho era? O això només ho pot fer l'artista, o els crítics com a vicaris que són de l'art?

    ResponElimina
  2. Gràcies, Enric. La resposta és tan difícil que ja veus que ni he gosat a donar-ne cap. Certament, una qüestió així de complexa potser és preferible que quedi oberta o, el que seria el mateix, que cadascú hi digui la seva.

    Pel que fa als tres punts que has afegit:

    1.- Si l'obra hagués estat d'un pintor conegut, la veïna de Borja ni tan sols hagués tingut oportunitat d'acostar-se al quadre. Ara, en l'hipotètic cas d'haver-ho fet, de seguida s'haurien depurat responsabilitats, hi hauria hagut dimissions i s'haurien tallat caps. Això és indubtable i, precisament la poca vàlua de l'original (segons diuen), sumada a l'anècdota, ja de per sí cutre i pedestre, és el que ha motivat tot aquest rebombori. I si tot plegat fa gràcia és perquè l'autoria del quadre no s'ha considerat prou rellevant; per tant, és una mica igual qui el toca i com ho fa.

    2.- Aquesta part ja se'm fa més costeruda de respondre, però per simplificar, penso que el que fa que un producte sigui artístic depèn d'uns quants factors. Un dels més fonamentals (possiblement, el principal) és la intenció de l'artista, aquesta voluntat prèvia a què et refereixes i que interpreto com una necessitat d'expressar-se, de trobar el seu lloc al món (o de negar-se'l, tant se val) i que connecta amb una altra voluntat que, a través de l'hermenèutica o, senzillament, copsant-ne l'essència mitjançant la percepció sensorial o intelectual, "fa seva" l'obra de l'altre.

    La funcionalitat per se no crec que sigui artística; altra cosa és que una sèrie de valors afegits (entre ells l'antropològic), amb el temps, propiciin que ens mirem el producte des d'una perspectiva diferent, i un cop superada l'etapa de l'utilitarisme (domèstic, religiós, ornamental, etc.), l'objecte passa a ser obra d'art.

    Estic d'acord amb tu en la idea de separar el valor antropològic de l'artístic perquè, entre altres coses, moltes vegades no van units. Clar que aquí hi entra de ple la subjectivitat, a la qual el concepte de bellesa va íntimament lligat. Quan abans em referia a la intencionalitat de l'artista, volia dir el que comentes tu respecte al coneixement: entendre el principi creador, la postura ètica o estètica amb què l'artista afronta l'obra no és a l'abast de qui no té un cert grau d'informació sobre el tema (a més de sensibilitat i capacitat de reflexió, està clar). I no és elitisme: és una simple constatació (i em permeto afegir: ja és ben trist, quan la imatge és el que prima pertot arreu a la societat contemporània, que la educació no doni importància a coses tan bàsiques com ensenyar a comprendre (a mirar) una composició artística o una pel·lícula, evitant així que continuem sentint aberracions com "el meu fill de quatre anys ho faria millor").

    3.- Quant a la darrera reflexió, crec que la voluntat del grup (molts cops, guiat per interessos de tot tipus) pot convertir en art qualsevol cosa que abans no ho era (et remeto al catàleg de l'exposició Cultura porqueria, que no sé si vas tenir ocasió de veure, però que era força aclaridora a aquest respecte).

    En última instància, ens agradi o no, els crítics (en totes les disciplines) tenen la paella pel mànec i són qui determina què és art i què no ho és. Els artistes, a no ser que siguin vaques sagrades cosagradíssimes, em temo que poc hi tenen a dir.









    ResponElimina
  3. Estem en un carreró sense sortida. En últim cas, però, sempre ens queda el temps, aquest gran aliat tant de la preservació com de la destrucció. No tot el que hauria de quedar, queda, però sí que acaba esborrant (en general) tot allò que és mediocre... o que no ha tingut la sort de ser vestit amb la pàtina del beneplàcit de la crítica.

    No vaig veure l'exposició del CCCB. A veure si trobo el catàleg.

    ResponElimina
  4. Sicoris, has fet una exposició magistral sobre els dubtes del què és art. Per experiència en el món docent crec que el millor és deixar el terme obert perquè és un concepte que ha evolucionat amb el temps i d'aquí bé que la selecció de les teves imatges sigui genial pel que fa a plantejaments del què pot ser art.

    Jo en aquest tema sóc molt obert però treuria (creant polèmica, naturalment) tant al pintor dels barons Thyssen (un llepaculs que m'estranya que li deixessin pintar i a més exposar-los a l'entrada del Museu quan el Tito es va fer pintar pel Lucien Freud!) perquè té pretencions i el cas dels assassins (Hitler inclòs) perquè es juga amb la morbossitat del pintor i no en la seva obra. La resta d'obres ens agradaran més o menys però tenen des d'una intensió sincera, irònica, trencadora de conceptes... que han fet evolucionar el concepte del què és art.

    Sobre l'exposició de la Cultura porqueria qçcrec que va ser de les millors que mai s'han fet al CCCB. El vídeos que s'emetien de programes de TV, que malauradament (per temes de drets d'autor) no es van adjuntar en un DVD al catàleg eren genials.

    ResponElimina
  5. Galderich, tant el pintor del Thyssen com els quadres dels assassins els he posat amb tota la intenció (mala intenció, si vols...) per reflexionar al voltant de què es considera art i sota quins paràmetres.

    Entenc el que dius i ho comparteixo, però si el Macarrón té els "sants pebrots" de penjar uns retrats més propis de la revista "Hola!" que d'un dels museus més importants d'Europa (és més, els han col·locat a l'atri, com si fossin un anticip d'allò que veurem dins!), penso que és un fet digne de recalcar.

    Pel que fa als quadres dels assassins, tot i que des d'una perspectiva diferent, ve a ser el mateix: Si aquesta gent hagués pintat "abans de", quan eren uns desconeguts, segurament ningú no en sabria res. El valor afegit de la notorietat (i el morbo, per descomptat) revaloritzen el producte, independentment de si és artístic o no.

    En definitiva, tant els retrats ensucrats d'un com les manifestacions inquietants dels altres tenen un preu de mercat, amb la qual cosa entren plenament dins el circuit i se'ls inclou sota l'epígraf d'art (per més que ens sembli una barbaritat). Aquesta era la reflexió que jo volia fer: el factor econòmic, malauradament, és un factor decissiu, al costat d'altres que sí tenen a veure amb autèntiques intencions artístiques.

    Moltes gràcies pel teu comentari.

    ResponElimina
  6. Molt interessant la conversa (i el post, això no cal dir-ho)...
    Si em permeteu, llançare una pedreta a aquest llac, per tal de veure l'onatge:

    - Què em dieu del factor "emotiu"? Els sentiments, tenen alguna cosa a veure amb l'art?

    ResponElimina
  7. L'art és un element estètic on hi pot haver emoció o no, bellesa o no... No són elements necessaris i Piet Mondrian o el bou escorxat de Rembrandt ens ho demostren en aquests dos casos i respectivament.

    ResponElimina
  8. Sí i no.

    M'explico: per tal que l'art t'arribi, crec que és indispensable que hi hagi algun tipus d'emoció, encara que sigui negativa i et provoqui rebuig. De fet, aquesta era la regla bàsica del Romanticisme, que donava preponderància a l'emoció per damunt d'altres elements. Però les emocions són sempre subjectives, i no em sembla que siguin un requisit imprescindible a l'hora de determinar què és l'art (per exemple, em pot emocionar el dibuix que ha fet algú a qui m'estimo, però això no el converteix en una obra d'art).

    Gràcies per participar, icr i Galderich!

    ResponElimina
  9. icr, emoció en el sentit de provocar alguna mena d'impacte intel·lectual és evident que sí. Hi pot haver reacció dels sentits i/o reacció analítica. El problema està en el moment que volem posar nom a les emocions. Hi ha d'haver bellesa? No. O, en tot cas, definim abans què és bellesa. No arribarem a un acord perquè la bellesa és subjectiva i està subjecta a criteris i modes que sovint res tenen a veure amb l'art.

    Precisament, a principis d'agost en parlava en un apunt: Art, bellesa i sentiment

    ResponElimina
  10. Enric, aquest apunt teu se m'havia passat. Me l'acabo de llegir i comparteixo el que hi dius. Si la funció de l'artista fos transformar en "bell" tot allò que a la realitat és "lleig", quin seria el lloc de Goya, George Grosz, Picasso, el Bosco, Joseph Beuys, Marcel Duchamp o Francis Bacon, per citar-ne només alguns?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Sícoris. A més, crec que hi ha una certa confusió entre bellesa i emoció; com si l'única emoció que es valorés fos aquella que té a veure amb determinats sentiments "positius".

      Elimina
    2. Jo parlava mé bé de sentir-se interpelat, per allò que veus, escoltes, sents, olores i palpes (aquesta darrera més poc sovintejada, malhauradament). Estic completament d'acord amb les vostres paraules al voltant de la bellesa (aquesta pertany més a qui mira -olora/sent/etc- que no pas a l'objecte, em penso) Aquest vídeo em reolça: de la belleza y fealdad - Youtube.

      L'IEC diu d'emoció f. [LC] [PS] Reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible. L’emoció no el deixava parlar. Una emoció forta, profunda. Un estiu ple d’emocions. Ple d’emoció.

      Al parlar d'emocions tamb´ñe parlo d'ira, per exemple.

      Hi ha art al capvespre, quan el sol pinta de vermell els núvols? És art un quadre durant la seva restauració? és art la tasca d'una mare educant als seus fills? Si és art la construcció d'una catedral, ho és també la feina d'un catequista mentre prepara als xiquets per anar a la "primera comunió"? És art això: El miedo es el mensaje?

      Perdoneu, la pedreta al llac se m'ha tornat pluja de grava...

      Elimina
    3. Cavaliere, en aquest llac pots llençar totes les pedretes que vulguis sempre que vulguis. I de perdons, res de res! L'intercanvi d'opinions sempre és bo.

      Sobre les teves reflexions:

      - Ja vaig reconèixer en un comentari anterior que l'emoció és important per tal de connectar amb una obra d'art. El que no crec és que sigui una condició sine qua non: hi ha un tipus d'art que fuig de l'emoció i reclama una altra mena d'aproximació, més cerebral, per entendre'ns. Altrament, el que a un li provoca una determinada emoció, a un altre li suggereix la contrària i a un tercer potser el deixa indiferent. En poques paraules: l'emoció no crec que hagi de ser un requisit a l'hora de considerar si quelcom és art o no; però si ens emocionem (de la manera que sigui) davant d'una obra d'art, molt millor.

      - El video sobre el llibre d'Umberto Eco remarca que la bellesa i la lletjor són conceptes oposats, però no absoluts, perquè canvien segons els gustos personals i subjectius, les èpoques, les modes, etc. En això estem totalment d'acord.

      - L'art és una activitat humana; per tant, un capvespre no és una obra d'art en sentit estricte, per més que sigui estèticament bell (això ja és un lloc comú acceptat per gairebé tothom). La restauració d'un quadre, per mi, tampoc no és art perquè no hi ha voluntat creadora (excepte en el cas de la senyora de Borja...). Parlaríem, en tot cas, de professionalitat, de coneixement artístic, de minuciositat exhaustiva.Una cosa semblant diria de la mare educadora i del catequista (en aquest últim cas, entraríem en l'adoctrinament més que no pas en l'educació, però això ja seria una altra qüestió). En canvi, sí que crec que l'exposició "El miedo es el mensaje" és una forma d'art.

      - I art són també les teves pedretes al llac... i això sí que és indiscutible i innegociable. ;)

      Elimina
    4. Poc més puc afegir al que diu Sícoris.

      En tot cas, acceptar que l'exposició "El miedo es el mensaje" és art em costa molt. Conceptualment ho és, però no em convencen les tesis explícites.

      I la senyora restauradora de Borja... llàstima que volgués restaurar; si la seva voluntat hagués estat interpretar modificant l'original em semblaria agosarat i genial.

      Elimina
    5. Enric, allò de la restauradora de Borja anava de conya...Està clar que és com tu dius.

      Pel que fa a "El miedo es el mensaje", tot són opinions. A mi em sembla que les tesis explícites són un alicient, tot i que tampoc són determinants a l'hora de definir l'art. Aquesta exposició no l'he vista; només sé el que s'explica a l'enllaç inclòs per icr, però pel que he pogut veure, em sembla una proposta artística interessant.

      Elimina
  11. Hola, Sicoris. Molt bona entrada i un blog força interessant.
    Per cert que l´assasi en serie John Wayne Gacy -pallasso i pintor aficionat- feia uns quadres molt inquietants. Salutacions. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Miquel (Borgo). Gràcies per passar-te per aquí.
      I sí: els quadres de J.W. Gacy ténen aquell puntet esfereïdor que a molta gent li provoca li figura, pretesament simpàtica, del pallasso.

      Elimina
  12. Quina pregunta Sícoris....una entrada apassionant amb una qüestió difícilíssima de respondre o impossible en la mesura que també hi juga la subjectivitat....has si encara no hi has fet has de llegir a la Siri Hustvedt "allò que vaig estimar", un dels rerefons és precisament el de si tot és art o encara més si en l'art tot s'hi val!

    et felicito!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Anna. Tinc ganes de llegir la Siri Hustvedt (encara no ho he fet). Cada cop que recomanes un dels seus llibres em puja la "lecturina", però la llista de llibres pendents cada cop és més i més llaaaarga i no me'n surto. La tinc a la cistella des que vas ressenyar aquella amb il·lustracions del Simbad, però segurament "Allò que vaig estimar" passarà davant.

      Gràcies de nou!

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: